Al nostre calendari de veritat, justícia i reparació, febrer és el mes de l’exili, dels exilis. Exilis, incomptables, tants i tants exilis que no es poden quantificar. Exilis exteriors i interiors, infinits i inacabables, de resistència, de lluita, de compromís, de supervivència, de caminar ulls closos sobre pedres esmolades. Milers i milers d’exilis, de fugides traspassant fronteres, de refugis introspectius per poder continuar amb el pes de la vida. Exilis que esdevenen centenars de milers d’escuts contra el feixisme assassí i repressiu, l’únic culpable del desarrelament i la pèrdua.
Els exilis són personals, no es poden establir categories, ni etiquetar, ni agrupar a l’hora de descriure el dolor i la pena. Cada persona es baralla amb la nova vida imposada amb les seves eines i amb resultats molt diferents. Però si pot haver-hi un denominador comú de l’exili seria l’enyor punyent dels paisatges, de les olors i els sabors de la terra. Una enyorança que encara que sembli contradictori també va patir qui sense travessar cap frontera va viure en el seu exili interior. La destrucció d’allò que s’ha estimat, l’olor de mort i repressió i la fam van desfer la il·lusió de recuperar aquell gaudir dels petits plaers de vides que ja no tenien el futur en les seves mans. Res seria igual.
L’exili interior es va viure dins i fora de les fronteres geogràfiques de la República. Exilis arreu del món amb els peus a terres desconegudes de noves parles i el cap i el cor a la llar que van haver d’abandonar. Tristos exilis de supervivència, alguns sense supervivents, entre barrots de ferro de presons, de filferros de camps, de gàbies invisibles als ulls però amb portes tant fermes com infranquejables. Exiliades i exiliats que no van poder plantar cara al seu carceller més que en la seva imaginació, un captiveri que va ser un llast per a les seves ànimes. Antifeixistes que es van veure lligats de cap i peus, paralitzats pel terror als ossos per les tortures infligides i pels crims abominables incrustat a les retines, per la vigilància i la delació que patien, per les malalties incapacitants, amb la impotència del vençut secularment per la injustícia. L’autoexili a llocs intangibles per poder respirar alliberats de l’angoixa en alguna part de la seva ment on la victòria era encara possible. Vides suspeses de sobtats cabells blancs, de paraules atrapades a les seves gorges, de llàgrimes sense plors, de silencis interminables i pesants, d’ulls mirant el sostre, transmissores per acció o omissió de la por. Vides esquinçades d’aparent normalitat, de rutines automàtiques, de somriures forçats i de caminar en cercle sense cap il·lusió a mesura que passava el temps i la dictadura no era enderrocada. Exilis interiors sense murs tangibles però també d’amagatalls claustrofòbics com els dels talps, tancats en presons domèstiques per salvar-se de la mort, però condemnats a una mort en vida i a perdre’s en laberints d’irrealitat. Angoixa i por.
Tot era malviure sota una dictadura assassina i sàdica acotant el cap davant l’horror que van desfermar els colpistes. Per moltes i molts només va quedar l’opció d’exiliar-se a la terra dels seus records i dels seus somnis de justícia per escapolir-se de la ràbia i el desencís, de la foscor amb què el franquisme ho impregnava tot. Perdedors, castigats, espoliats, sense força, sense eines, sense xarxa, ni organitzacions en clandestinitat, desconnectats de l’esperança, lluitant per la llibertat en els seus caps.
En aquest autoimposat exili a mons que enyorem o volem encara avui viuen moltes persones, sense necessitat de passar cap frontera. Avui ho fem a les xarxes socials on tampoc som lliures. Allà tenim la sensació de combatre al monstre quan només ens reconfortem fugint dels carrers que deixem en mans de repressors i feixistes. Aquest exili eteri de resistència reconforta la nostra autoestima antifeixista, però no canviarà una realitat cada vegada més asfixiant i insolidària, als peus dels cavalls de la deshumanització i el campi que pugui que són els nostres temps.
Exilis de por heretada, de por imposada, de por a perdre encara que tinguem molt poc per a arriscar, de por a la presó, a la repressió, a atrevir-se a cridar amb un llapis en una mà i una pedra en l’altra. Exilis autoimposats per imperatiu del pànic a ser lliures si això ha de tenir un cost i sense cap garantia d’ensortir-nos. I per aquest exili passem de vegades sense ser-ne conscients. Aquest és el pitjor dels exilis per a la humanitat perquè és la porta a la desídia que no ens deixa avançar cap a la justícia social.
Nosaltres no som al 39, però rodolem inexorablement cap a l’escenari d’aquells exilis si no reaccionem. Aquelles i aquells exiliats no van comptar amb els instruments dels que ara disposem, ni amb l’oportunitat que encara ens resta de ser dignes d’un exili que sí que va combatre el feixisme abans de creuar passos fronterers. Som un exèrcit de caps engabiats amb la clau de la porta a les nostres mans, només ens cal tenir el valor d’obrir-la i tocar la llibertat amb els nostres dits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada