CENT QUARANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. MUJERES LIBRES, DONES LLIURES.

En les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació, per a les víctimes del franquisme i la transició, la dona sempre hi és present. La dona com a col·lectiu a reivindicar i la dona amb noms i cognoms propis. Ens agradaria poder donar veu, una per una, a les milers i milers de dones que van escriure la nostra història de resistència en silenci, però és impossible. Ho és, perquè la majoria dels seus noms restaran per sempre anònims, els noms de milers de dones perdudes en el laberint d’una història androcèntrica escrita pels homes. Dones silenciades i oblidades, biografies per recuperar i compartir. Exemples que ens haurien d’acompanyar en el nostre fatigós bategar treballador per una vida plena de drets i llibertats. Dones que van ser pilars cabdals de les lluites antifeixistes, moltes vegades sense tenir-ne constància, sense cap protagonisme, dones i més dones amb vides dignes de ser conegudes i honorades. 

Aquest març, mes en el qual encara les dones han de reivindicar drets, que ja haurien d’haver estat assolits, volem retre homenatge a Mujeres Libres. Una organització anarquista i feminista, nascuda l’abril de 1936, no només amb el propòsit de defensar l’emancipació de la classe obrera. La seva tasca primordial era fer la revolució dins de la revolució, la de l’alliberament de la dona, defensant la seva autonomia dins del moviment anarquista. Les mares d’aquest projecte transformador van ser Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón. Altres noms que no volem oblidar són els de Pilar Granjel, Concha Liaño, Áurea Cuadrado i Nicolasa Gutiérrez, que el 1935 van crear el Grup Cultural Femení, que seria l’embrió de Mujeres Libres a Barcelona, al que més tard es va afegir Soledad Estorach.

Mujeres Libres també va ser el nom de la publicació que va donar veu a més de 28.000 dones, que es van agrupar en la Federación Nacional Mujeres Libres. Va ser una eina per difondre la lluita antifeixista de la dona, el seu paper en el front i la rereguarda, escrit per dones i per a dones. Un mitjà per a fer pedagogia feminista i educar a la dona en l’exigència del reconeixement del seu paper en la societat com a dona alliberada del masclisme, de la religió i de la tradició, no com un ens submís i sotmès al rol adjudicat a la dona fins llavors. Passar del paper passiu, reproductiu i cuidador a l’actiu, productiu i ben remunerat, clau de la seva autonomia i independència. El seu ànim era totalment educatiu i amb un caràcter inclusiu perquè tal com va dir Lucía Sánchez Saornil: No hem volgut fer una revista per a les nostres companyes únicament, sinó fer d’aquesta un òrgan de captació, interessar les dones, a totes les dones del nostre punt de vista, sense que se sàpiga que això és anarquista. Van ser redactores d’aquesta revista, a més de les seves fundadores, Concha Sánchez Saornil, Sara Berenguer o Consuelo Berges i van col·laborar grans dones com Emma Goldman, Carmen Conde, Etta Feden i escriptores no anarquistes com Rosa Chacel. Mujeres Libres no ho va tenir gens fàcil per sortir a la llum i el seu primer número es va fer públic el maig de 1936 amb un gran èxit. Es van publicar 14 números en total dels quals només es conserven tretze, ja que l’últim va sortir en el moment que els franquistes entraven a Barcelona, el gener de 1939.

Per retre homenatge a aquest col·lectiu de dones, en aquesta 148 concentració de la nostra Mesa de Catalunya, llegirem alguns dels articles publicats en aquesta revista des del seu inici el 1936 fins a la derrota del seu somni de llibertat el 1939. Un somni esmicolat per la victòria del feixisme, que arrasaria tot el treball d’aquesta organització i obriria un període de més de quatre dècades d’esclavitud nacionalcatòlica per a la dona. Les fundadores de Mujeres Libres van patir l’exili, moltes de les seves afiliades van patir la repressió de la dictadura, la tortura, la presó i la mort. Però el seu fill roig, negre i morat, encara que soterrat no es va trencar. Així l’any 1977 renaixia Mujeres Libres amb una nova publicació, amb el mateix esperit d’emancipació i d’alliberament de la dona treballadora. També llegirem articles d’aquest període.

En un temps de conquesta de drets com va ser la República, i molt especialment per a la dona, república i revolució van fer front comú contra el feixisme. Mentre es lluitava contra els colpistes una revista, que havia nascut amb una finalitat educativa, creixia encoratjant la dona a ser part activa per assolir la victòria. En un article de Mujeres Libres del 1937 es podia llegir: La dona de la nostra lluita s'ha despullat en uns mesos del llast de molts segles i s'ha incorporat als treballs de la Revolució i de la guerra amb una audàcia, una constància i un esperit renovador que han de conduir-nos al triomf. Elles no van poder gaudir del triomf, però la seva no va ser una derrota erma, ja que encara són referents de les nostres lluites d’avui. 

 

CENT QUARANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SOLDATS PER IMPERATIU COLPISTA.

Dedicarem la nostra 147 concentració per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes del franquisme i la transició a unes víctimes molt desconegudes, als antifeixistes atrapats a les trinxeres feixistes. Homes, la majoria molt joves, forçats a agafar els fusells que els colpistes posaven en les seves mans. Unes armes que pesaven molt més al seu cor, pesaven tant com el pensament de si una de les bales, que estaven obligats a disparar, podia llevar-li la vida a un germà d’ideals.

Allà on el cop d’estat va triomfar, on no va haver-hi guerra, només terror i repressió, l’exèrcit colpista es va endur els fills de les terres conquerides per a la seva causa nacional. Les mares no només van perdre fills a les cunetes amb un tret al cap o als murs dels cementiris, també les hi van robar els fills de la manera més cruel, per servir a aquells que havien matat o matarien els seus familiars. Dones que sabien que els seus fills, que els seus companys podien morir al front lluitant contra allò que estimaven, dones que sabien que els seus nens, que els seus homes podrien matar a aquelles persones amb qui compartien la lluita per la defensa de la legalitat republicana. Dones i homes amb família i amistats a la presó, potser esperant una pena de mort, que perdien als seus per a ser utilitzats com a una peça més de la despietada maquinària feixista. 

Aquests soldats totalment involuntaris, si eren destinats a zones de guerra on era possible passar-se a la seva veritable trinxera, la republicana, desertaven de les files feixistes per lluitar contra aquell monstre, que havia segrestat les seves vides, trencant-los per dins. Altres no van tenir tanta sort i van morir amb l’uniforme dels seus captors, sota una bandera que no era la seva, alguns potser van tenir el deshonor de veure el seu nom al mur d’una església amb aquella introducció de caídos por Dios y por España, i altres resten al delirant mausoleu, que va construir el dictador amb mà d’obra captiva i esclava. 

El patiment d’aquests soldats atrapats a les files enemigues devia ser indescriptible, un neguit asfixiant, un pes a les seves consciències per estar servint a l’exèrcit colpista encara que no poguessin fer res al respecte. Quan els comandaments o els soldats feixistes coneixien les idees del seu entorn patien discriminació i maltractament, fins al punt de fer-los formar part dels escamots d’afusellament, uns trets disparats que foradaven les seves ànimes. El sadisme nazional no tenia límits. Com en el poema de Nicolás Guillén, El fusilamiento, “Van a fusilar a un hombre que tiene los brazos atados. Hay cuatro soldados para disparar. Son cuatro soldados callados, que están amarrados, lo mismo que el hombre amarrado que van a matar.” Antifeixistes disparant a antifeixistes, l’afusellat perdia la vida, els executors involuntaris es perdien en el seu laberint d’impotència i pena. 

Era necessari recordar aquests soldats forçats a agredir la seva pròpia dignitat i recuperar-la. Molts d’aquests reclutes involuntaris eren joves que no van poder escapolir-se del destí imposat pels feixistes. Alguns dels que van sobreviure a aquesta terrible experiència van participar una vegada acabada la guerra en la lluita antifranquista, van militar en partits il·legalitzats per la dictadura. Ho van fer per honorar els seus familiars, companyes i companys assassinades o caigudes lluitant per la llibertat, per les idees que compartien. També per recosir les seves ferides invisibles i reconstruir tot allò que en el seu interior va esmicolar el feixisme. 

CENT QUARANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAPTIUS I CONFISCATS.

 

Diu el diccionari que la confiscació en dret penal és la pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l’estat. En el cas del franquisme la confiscació va ser un cínic contrasentit equivalent a les penes de rebel·lió o auxili a la rebel·lió, on el culpable acusava i culpava a l’innocent. Però els feixistes no només van castigar les víctimes dels seus execrables crims de lesa humanitat, imprescriptibles, menys al Regne d’Espanya, a pagar sancions o multes. Multes moltes vegades disfressades de donatius a la causa de la gloriosa creuada contra els enemics de la seva pàtria indivisible. Humiliació sobre humiliació, els familiars dels afusellats apareixien a les pàgines dels diaris com donants voluntaris al règim dels colpistes, empassant-se la ràbia i les llàgrimes.  A més d’aquestes sancions, també van decomissar edificis, negocis, habitatges, biblioteques particulars, documentació….. L’espoli que van patir les víctimes que encara tenien alguna cosa a perdre va ser un daltabaix, famílies senceres van quedar sense res. Els assassins arrasaven per on passaven, es cobraven el botí de guerra fins i tot en la seva pau. La seva fam insaciable de venjança, que encara perviu, el seu odi infinit al vençut va ser el motor d’una postguerra esquitxada de sang antifeixista.

Els colpistes van ser lladres i assassins amb crucifix. El nostre company Pere Fortuny, fill del batlle afusellat de Mollet del Vallès, Josep Fortuny i Torrens, sempre ha denunciat que els assassins del seu pare no van tenir prou amb la seva mort. Els van robar tot menys la dignitat i perquè era impossible fer-ho. El mossèn de la localitat, que va tenir un paper fonamental en la fí del seu pare, es va quedar amb tot el que tenien, negoci, casa. Però no va quedar satisfet amb això, també van voler enviar al Pere i a la seva germana a un hospici, sense èxit, perquè van quedar a càrrec de la seva àvia amb el consentiment de la mare. El seu no va ser un cas aïllat, la dictadura va robar les filles i els fills dels defensors de la República, crims que malauradament no van acabar amb la mort del dictador. Filles i fills educats en el nacionalcatolicisme i en el rebuig als seus pares, i en el cas dels nadons, en el total desconeixement de la existència dels seus pares biològics.

També van robar a institucions privades i públiques. En aquest capítol volem subratllar l’encomiable tasca de la Comissió de la Dignitat en la seva lluita pel retorn d’aquest tresor històric, lluita que encara continua. I no només pel retorn dels batejats com Papers de Salamanca, també per la seva perseverança en l’exigència que la titularitat de l’edifici de Via Laietana torni a les institucions de Catalunya. La finalitat d’aquesta lluita és que l’actual Prefectura de la Policia Nacional sigui traslladada, juntament amb el seu orgull de conqueridors, i que la que va ser casa de la tortura i els horrors esdevingui un museu de la repressió que honori les víctimes.

Entre els sinònims de confiscació trobem la paraula comís, una de les seves accepcions és segrest. Els feixistes van segrestar i van assassinar, van robar generacions de persones valuoses i estimades, víctimes de desaparició forçada o involuntària, que van acabar les seves vides als murs dels cementiris, als vorals dels camins, a fosques fosses encara per obrir. També van segrestar l’alegria de viure dels seus familiars, vides suspeses en la incertesa des del dia que van trucar a la porta i van fer pujar el seu pare o mare, filla o fill a un camió a un blau viatge sense retorn. Els seus cossos van alimentar la terra i els seus ideals el nostre esperit de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Lluita pel retorn dels seus ossos segrestats, que encara esperen ser rescatats.

No va haver-hi confiscació, l’estat de la dictadura no era legal, va haver mort i robatori.

Avui recordem que fa 84 anys va començar l’any de la victòria definitiva dels feixistes espanyols. Recordem que les tropes franquistes desfilaven per les nostres avingudes, que anaven conquerint les darreres posicions d’una legal república desfeta per un cop d’estat, que ara marxava a l’exili. Recordem l’espoli de vides i béns. Recordem que el 1939 van passar, i que continuen la seva desfilada cada dia més ufans. Però el més important que hem de recordar és que no podem només recordar, hem d’actuar, hem de plantar cara dempeus i amb coratge, perquè la guerra amb el feixisme no va acabar mai i no podem perdre més batalles. 

PER UN 2023 DE VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.

 

CENT QUARANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. PER L'EXHUMACIÓ DE TOTES LES VÍCTIMES DE DESAPARICIÓ FORÇADA O INVOLUNTÀRIA.

El dia 31 de desembre la nostra campana de veritat, justícia i reparació repicarà 12 vegades, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, continuant amb la tradició del raïm pels drets de les víctimes del franquisme i la transició. Aquest any farem aquest petit homenatge a les víctimes de desaparició forçada que resten sense exhumar en més de 800 fosses a Catalunya.

El 12 de desembre es van iniciar els treballs d’exhumació de Cipriano Martos, una fita assolida gràcies al gran treball de les nostres companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina amb la total cooperació de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. 

Ens felicitem per aquesta victòria pel nostre company Antonio Martos Jiménez, per tota la família Martos Jiménez, pels seus companys de militància i per tothom que l’ha fet possible. Però tenim centenars i centenars de víctimes de desaparició forçada a Catalunya, algunes fa més de 80 anys que esperen ser arrencades de la terra, que no només va sepultar els seus cossos, també les seves memòries. Tones d’oblit sobre els seus ossos, un pes insuportable sobre les espatlles de les famílies, que volen inhumar-los amb els seus als seus pobles. I mentrestant, qui ha de fer possible posar fi al patiment de tants familiars obliden els seus deures ineludibles vers ells. Obliden fins i tot la paraula  que defineix a aquestes víctimes i els hi dona entitat com víctimes de crims de lesa humanitat, recordem que imprescriptibles. Són víctimes de desaparició forçada o involuntària. Un terme que, per cert, no apareix ni una sola vegada a l’exposició, acabada d’inaugurar al Palau Robert, desafortunadament titulada “85 anys d’exhumació de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya”. Des de Cipriano Martos Jiménez inhumat clandestinament pels botxins de la dictadura als executats i llençats en un cau fosc, potser sense comptabilitzar, perquè al final les nostres víctimes són considerades moltes vegades com xifres. No oblidem els soldats republicans caiguts per les llibertats, morts pels feixistes, que cobreixen les cotes dels fronts de l’Ebre a terres tarragonines, sense ni tan sols l’aixopluc de la terra. Fet que va denunciar el nostre company Marc Antoni Malagarriga a la comissió de Justícia del Parlament de Catalunya el dia 22 de setembre i també a dues comissaries dels Mossos d’Esquadra. 

Per això ens demanem fins a quan hauran d’esperar aquestes víctimes de desaparició forçada o involuntària a ser rescatades de les seves fosses, quan hauran d’esperar perquè s’apliquin correctament els protocols que marca Nacions Unides per dur a terme aquestes exhumacions amb total garantia. Això inclou fer el encreuament del resultat de les proves d’ADN fetes en cada exhumació amb totes i cada una de les mostres donades pels familiars de les víctimes i notificar a cada una que així s’ha fet. Unes mostres genètiques que resten registrades a un banc d’ADN de malalties heriditàries del Registro Nacional de Biobancos. Deu ser per la transmissibilitat del gen rojo que el psicòpata y sàdic Vallejo Nájera, el doctor Mengele dels franquistes, definia com una malaltia a extirpar. El Banc d’ADN català pels desapareguts 1936-1977 no existeix oficialment.

Al ritme d’exhumació que ha portat la Generalitat fins avui hauran de passar centenars d’anys fins que siguin obertes totes les fosses, una broma macabra. Les exhumacions de les nostres víctimes no arriben a l’1% de totes les excavacions arqueològiques que es fan a Catalunya anualment, són tractades com troballes d’arqueologia que poden esperar a ser descobertes. I quan són descobertes són emmagatzemades a diferents espais públics. com cementiris. i privats, quan haurien d’estar totes plegades i custudiades per la Generalitat de Catalunya. Ja estem arribant molt tard i com en tants casos no hi haurà reparació possible. No és tolerable que els descendents i familiars de les víctimes vagin morint sense poder haver donat compliment a la promesa que van fer a la mare de trobar el pare, o al pare de trobar el germà, o al germà de trobar la mare o la promesa que es van fer a si mateixos. 

El President de la Generalitat i la Consellera de Justícia, Drets i Memòria Gemma Ubasart han anunciat aquest mes que doblaran el pressupost per a exhumacions, per a la localització, recuperació i anàlisi antropològica i genètica de restes òssies. Al mateix temps anunciaven que el mapa de fosses de la Generalitat que fins aleshores contemplava més de 500 fosses quedava obsolet i que ara són més de 800, més de 300 noves fosses sortides d’un dia per l’altre. No cal fer molts comptes per veure que doblar el pressupost mentre creix exponencialment el número d’exhumacions pendents és una notícia amb moltes ombres.

Volem recordar que aquestes violacions dels drets humans estan denunciades a la querella argentina per l’associació del Banc d’ADN, pel CRBLL, per l’associació Lo Riu i per l’associació Altraitalia Barcelona, i que no renuncien, no renunciem, al nostre dret a la veritat, la justícia i la reparació. 

CENT QUARANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VIA LAIETANA, 43 ÉS NOSTRA!

Via Laietana, 43 és un centre de tortura homologable a tants altres centres de detenció i repressió al món, però que incomprensiblement continua exercint la mateixa funció avui en dia. Un edifici protegit pel ministre de l’Interior Fernando Grande Marlaska, conegut com el jutge que més condemnes per tortures ha proporcionat al Regne d’Espanya per part del Tribunal Europeu de Drets Humans. Protegit per la Direcció General de la Policia que en veu del seu director, Francisco Pardo Piqueras, no existeix cap pla per treure la Policia de Via Laietana. Protegit per la Delegada del Govern, Maria Eugènia Gay Rosell, que va barrar el pas a què un grup d’observadors visitessin les seves instal·lacions per comprovar com volen esborrar una memòria inesborrable. Una protecció de Via Laietana, 43 que desprotegeix a les víctimes torturades salvatgement a les seves dependències, víctimes que haurien de ser la prioritat de qualsevol estat democràtic. 

L’executiu espanyol va respondre el desembre passat a una pregunta d’un diputat de Ciutadans, preocupat per la protecció d’aquest centre de tortura, el següent: Se informa que el edificio de Via Laietana es un edificio público que forma parte del Patrimonio del Estado y dedicado a un servicio público, desde el que presta servicios la Policía Nacional, y no existe ningún tipo de acuerdo para el traspaso de su titularidad. Negar la veritat, la justícia i la reparació, vulnerar drets no és ni serà mai un servei públic. Via Laietana, 43 no és d’ells, no  és dels seus protectors.

Via Laietana, 43, no és dels franquistes que van infligir tot un inabastable catàleg de tortures entre els seus murs. No és d’aquells que van causar un patiment indescriptible a milers de persones de les quals segurament mai coneixerem tots els seus noms. Com tampoc coneixem tots els noms dels torturadors, perquè la impresentable impunitat marca Espanya ha protegit les seves identitats i ha ocultat els seus crims. 

Via Laietana, 43 no és dels feixistes que seuen al congrés dels diputats embolcallats en la bandera rojigualda amb l’àliga al cor, que volen derogar lleis de memòria de provada inutilitat, que s’emocionen quan senten cridar Arribar España i borden quan senten la paraula rojos. 

Via Laietana, 43 no és d’aquells que es diuen demòcrates, i fins i tot d’esquerres, que aproven exigües lleis de memòria i després la seva Delegada del Govern de la capital del seu Regne autoritza el 19N actes que enalteixen el feixisme, entre salutacions romanes i banderes de Falange i José Antonio, i el 20N permet lloar al genocida dictador a la plaça d’Orient.

Via Laietana, 43 no és d’aquells que tanquen els ulls davant la violació de drets humans, encara que així consti de manera oficial. No  és de qui nega els drets de les víctimes del franquisme, la transició i més enllà. Moralment i legítimament és de totes les víctimes de la repressió, que des de 1939 han passat per aquesta comissaria del terror. És de totes aquelles persones i col·lectius que han vist vulnerats els seus drets sota banderes i sigles que representaven les seves idees antifeixistes, totes amb l’horitzó de conquesta de les llibertats i drets espoliats. Via Laietana, 43, com diu el manifest Fem Justícia, Fem Memòria, impulsat també per la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, és de totes aquelles persones represaliades per la seva orientació sexual, per la seva identitat de gènere, per discriminació ètnica, per la defensa de la llengua i la cultura catalana, per les lluites sindicals i veïnals. És de totes les persones i entitats que lluitem pels drets humans. És de tota la societat que vol una democràcia lliure dels tics feixistes del continuisme del franquisme. Via Laietana és nostra!

Que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la repressió i la tortura és un deure ineludible de l’estat. Si volem reparar en justícia a totes les persones, que han vist els seus drets vulnerats en aquestes instal·lacions de l’horror, no podem defallir en les nostres exigències. Les nostres reivindicacions transcendeixen les entitats de memòria, és ja un clam transversal des de molts sectors de la societat, que no deu, ni pot ser ignorat.

Continuarem reclamant que la Policia Nacional abandoni Via Laietana, 43 i se’ns retorni aquest espai per a dignificar-lo. I com diuen les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat en les seves concentracions: No ens aturarem! No ens aturaran!

CENT QUARANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LLEI DE LA MEMÒRIA, NO ÉS AIXÒ!

No era això, no és això, ni serà això, mentre la por d’alguns i els interessos d’uns i altres passin per sobre de les nostres víctimes, totes i cadascuna d’elles. Diuen que el bé major és el bé comú, però aquesta màxima no es pot aplicar a les víctimes del feixisme espanyol en dictadura i transició, seria immoral fer-ho després de dècades d’oblit, menysteniment i de tardanes reparacions que empetiteixen aquesta paraula. Qui ha fet possible aquesta nova llei de fràgil i selectiva memòria es diu hereu de les víctimes que van plantar cara als colpistes contra la legalitat vigent republicana, sota les seves sigles o enarborant les seves idees, però només són paraules mentideres que el vent de la veritat s’endugué, deixant palès que escons i pactes són més importants avui, que fer justícia a qui ahir va ocupar els seus seients, raó per la qual van ser torturats, empresonats, assassinats o van patir exilis moltes vegades sense retorn, com el poble a qui representaven. 

La data del 20 d’octubre serà recordada per les entitats de memòria com un dia trist i una oportunitat perduda, una més, per l’estat espanyol d’honorar les víctimes del franquisme i la transició respectant la seva dignitat trepitjada des del cop d’estat feixista del 17 de juliol de 1936. La publicació al Boletín Oficial del Estado d’aquesta nova llei de la memòria continua deixant coents ferides obertes, per molt que s’hagi presentat com el fermall d’or de la memòria. Malgrat que hi ha hagut avenços a hores d’ara no els poden considerar més que engrunes d’un pa que es floreix al calaix de la impunitat del Regne d’Espanya. Passen els anys i per desgràcia moltes de les víctimes que van sobreviure al franquisme i a la transició ens han deixat, però només en cos perquè en ànima ens continuen encoratjant a no claudicar. Moltes altres víctimes són molt grans o estan malaltes, també a conseqüència de les tortures patides.  Sembla que es tracta de veure caure les fulles del calendari fins que no en quedi cap persona protagonista de la història de repressió de la dictadura i la transició. Però no han d’oblidar que les filles, les netes d’aquestes víctimes i totes les antifeixistes no oblidem la vergonyosa impunitat que continua emparant la fosca història de tortures i morts que van transcendir al dictador, en línia amb la llegenda negra d’opressió que ha acompanyat secularment al Regne d’Espanya. 

És una ignomínia no escoltar les nostres reivindicacions per respecte a la dignitat de totes aquestes persones antifeixistes, gràcies a les quals les senyores i senyors legisladors s’omplen la boca d’una democràcia, que de ser-ho, no ens obligaria a exigir i a seguir reivindicant veritat, justícia i reparació davant de les flagrants vulneracions de drets humans patides per centenars de milers de persones. Si només una víctima queda desemparada la resta de víctimes no es donen per satisfetes. Aquest principi de solidaritat ens dona empenta a les associacions, que hem demostrat la nostra disconformitat amb la llei, amb menor o major bel·ligerància, per denunciar que aquesta llei no és justa perquè deixa moltes víctimes enrere. 

Aquesta llei ha vingut a demostrar que algunes de les nostres històriques reivindicacions, que ens deien impossibles de materialitzar el 2007, com l’anul·lació de judicis del franquisme, sí es poden fer realitat el 2022. Tot un insult a la nostra intel·ligència. Volem tornar a recordar que el nostre Parlament ja va anul·lar el 2017 els  consells de guerra perpetrats a Catalunya. El 2007 la llei d’Amnistia era tan intocable com avui. Haurem d’esperar a una nova llei d’aquí a 15 anys per veure si la pedra angular de la impunitat del Regne d’Espanya continua sent el llast més pesant de la paupèrrima democràcia que patim?

Aquesta llei a qui més desemparades deixa una vegada més és a les víctimes de la transició, una etapa amb un clar inici, però amb un incert final, moltes vegades dubtem que hagi finalitzat. L’estat espanyol en la protecció d’aquest període intocable sobre el qual es sacralitza la constitució i la corona espanyola, no només impedeix la justícia a les víctimes en el Regne d’Espanya amb l’escut de la llei d’Amnistia, sinó que va més enllà. Amb els seus tentacles ha volgut evitar que la justícia argentina condemni a un personatge clau del franquisme i la transició com Rodolfo Martín Villa. Una figura exponent d’allò que continua sent l’estat espanyol. Martín Villa, com tants altres, romandrà en la impunitat i les seves víctimes sense justícia, un fet inacceptable.

Ja tenim nova llei de desmemòria de l’estat espanyol i restem a la interminable espera de la nova llei de memòria de Catalunya, que els canvis en la conselleria de justícia no hauria de retardar. També esperem que la nova consellera dugui a terme el més aviat possible el compromís de la seva predecessora en el càrrec, refermat pel Parlament, d’exhumar Cipriano Martos Jiménez. Compromís amb el seu germà Antonio i amb tota la seva família, també amb la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i, per tant, amb la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes.

Amb aquesta llei de la memòria no podem dir res més que no és això el que ens calia per no sentir-nos vençudes, tan les víctimes com les defensores dels seus drets, un cop més. Aquest octubre d’aniversaris de dignitat quedarà contrastat el valor i els valors del nostre president Lluís Companys i Jover, assassinat pel feixisme espanyol, el valor i els valors de les mai prou honorades Brigades Internacionals en un nou aniversari del seu comiat, el valor i els valors d’infinitat de persones antifeixistes que van patir molts octubres de repressió. Quedarà ben contrastat amb la indignitat de qui no ha tingut ni els valors, ni el valor de fer justícia a les perdedores i fer-les d’una vegada protagonistes d’una victòria deguda.