dijous, 11 de juliol de 2019

CENT CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TRIAR ANTIFEIXISME SEMPRE.




Moltes veritats són mortes, van ser assassinades, llançades a la fossa de la memòria perduda, sobre la qual continuen dansant sense descans els maleïts feixistes. I què hem de fer nosaltres? Hem de continuar desenterrant, per molta terra que llencin per tapar uns crims de lesa humanitat que no tenen prescripció. Visibilitzar tota la veritat, obrir la història oficial en canal per extirpar la mentida i la tergiversació. Mostrar-la sense gens de por, sense equidistàncies, sense escala de grisos, perquè quan parlem de democràcia no hi caben interpretacions, és blanc o negre, són drets humans i llibertats o dictadura. Les persones que encara avui hem de reivindicar aquesta veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició estem fartes. Després de tants anys i panys és depriment haver de continuar demanant, exigint, reclamant decència a l’estat espanyol per acabar amb una Causa General perpetua, que va matar àvies i avis, empresonar mares i pares i  continua jutjant filles i fills. Els botxins i els seus hereus sanguinis o polítics llueixen sense vergonya les seves banderes feixistes, els seus càntics, els seus tics, exhibeixen amb orgull i prepotència la impunitat amb la qual encara s’atreveixen a insultar, vexar i maltractar a les víctimes del genocidi franquista. Són normalitzats per l’estat i els mitjans, premiats i pagats, mentre desenes de milers de desaparegudes i desapareguts forçats romanen sota la mateixa terra llençada sobre les seves veritats, les seves històries i els seus somnis de justícia.
Aquesta lluita que portem des de fa més de 10 anys és filla de tantes i tantes altres lluites, que no podem oblidar i, que ens han portat fins a la nostra 105 concentració. 10 anys als carrers, que defensem com espais lliures de feixisme, de racisme, de masclisme, places arcs de Sant Martí, carrers diferents i inclusius, avingudes de drets. Aquest mes estarem a Girona, a la plaça de l’1 d’Octubre.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua treballant en tots els fronts de la injustícia amb l’esperança de ser digna de reivindicar reparació per a les milers i milers de persones, de noms, de rostres, de dolors de persones heroiques i anònimes. Persones que van tenir el valor i la generositat de plantar cara des de diferents idees però des de la mateixa trinxera al monstre insaciable del feixisme, perquè aquest només es pot derrotar amb unitat i perseverança. No ens agenollem, no acotem el cap, no són súbdites, som part d’aquell Front Popular que va defensar la legalitat republicana. Som el fil filat per les lluitadores i lluitadors que no van acceptar la derrota d’una guerra imposada pels colpistes assassins, que van combatre la dictadura sense sotmetre’s a falses reconciliacions i que no van combregar amb transicions monàrquiques traïdores, regal enverinat del nacionalcatolicisme, que encara respirem, que ens ofega, que ens assenyala i estigmatitza com sempre han fet amb la resistència.
Aquest mes volem retre homenatge a les víctimes del feixisme, filles o veïnes, de Girona. Volem omplir de memòries i de Memòria una plaça que ens convida a parlar de repressió però també de llibertats. Parlarem de bombardeigs, d’assassinats, de farses de consells de guerra, de presons, de morts, d’espolis, d’exilis, de tortures, d’explotació, però també de milicianes, d’ideals, de dignitat, d’esperança en la foscor.
Quan arriba l’hora de la veritat s’ha de triar, com van haver de triar fa 83 anys entre república o dictadura, entre democràcia o feixisme. I aquesta decisió ha de ser inequívoca i compromesa amb els valors d’igualtat, fraternitat, solidaritat i llibertat per sobre d’interessos partidistes, de corones lligades al jou franquista, de legalitats il·legítimes i d’especuladors de tota índole. Honorem per sempre més unes generacions que per triar amb cor i cap van patir, i continuen patint, les conseqüències del seu coratge encomiable.
Ens veíem a Girona.

dimecres, 19 de juny de 2019

CENT QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA ELS ESPOLIADORS DE LA VERITAT.



-->

La nostra Mesa de Catalunya aquest juny es concentrarà a la plaça de la Vila del Prat de Llobregat per fer un homenatge a totes les víctimes de la repressió feixista d’aquest municipi.
Arribem a aquesta cent quatrena concentració de denúncia de la impunitat de la dictadura i la transició, de la vulneració dels drets humans al Regne d’Espanya, encara carregats de més arguments, ja que la disbauxa franquista de l’estat espanyol no deixa de colpejar-nos cada dia amb notícies electroxocs. El llistó democràtic que ha d’emparar els nostres drets i llibertats està sent inhumat als vorals, al costat de les persones que van lluitar contra el feixisme en defensa de la legalitat republicana. Així la contaminació de la normalització de la ultradreta i el franquisme obre la porta a totes les institucions i estaments de l’estat a poder insultar, a cara descoberta i sense la censura de la correcció política, la memòria democràtica. Ara la pudor amagada als fonaments del lligat i ben lligat surt per les finestres oficials, transformada en flaire que no fa arronsar el nas de la societat.
El feixisme d’ahir i d’avui quan no és beneït és tolerat per institucions públiques, subvencionades o privades, alguna de les quals ja van formar part de  la conspiració contra la República, el colp d’estat del 36 i van sostenir la dictadura, on van gaudir de privilegis que encara mantenen. Ara ja es pot ser feixista públicament, desacomplexadament, sense cap vergonya perquè la màxima de la “una, grande y libre” s’ha imposat a la lògica democràtica i a la justícia. Aquest panorama desolador és el dia a dia de les víctimes del feixisme espanyol, que continuen pagant als seus botxins, als que fan apologia dels seus crims, als banalitzadors del feixisme i als seus protectors, representants públics i funcionaris de l’estat.
Que pot sentir la familia Cortés del Prat, que va tenir a quatre dels seus membres a Mauthausen, i que va perdre un pare i un germà al camp de Gusen, llegint l’últim paràgraf de la pàgina 23 de la circular 7/2019 de 14 de maig de la Fiscalia General del Estado: “Así una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.” Nosaltres sentim una indignació infinita davant d’aquest verí que ens volen inocular des de la injustícia espanyola. La fiscalia atorgant la condició de víctima d’odi a aquells que fan d’aquest sentiment una eina d’agressió i vexació en la seva cacera de les minories desprotegides i de les persones que volen combatre una ideologia, que va assolar el món amb destrucció, mort i l’horror dels seus exterminis. Tornem altra vegada a la barroera i indecent equiparació de víctimes i botxins.  A aquest pas podríem tranquil·lament assistir als judicis de Madrid i seure a la banqueta als aliats, que van odiar i combatre el nazisme, mentre Europa celebra hipòcritament el 75 aniversari del desembarcament de Normandia. Segur que condemnarien pòstumament per delicte d’odi al català que va fer possible l’èxit del Dia D, en Joan Pujol, Garbo.
I va arribar el 4 de juny i el Tribunal Suprem ens va regalar una interlocutòria que ens enfonsa més encara dins del fangar de la impunitat donant legalitat a la dictadura i avalant l’autoproclamació del genocida dictador com Jefe del Estado des de l’1 d’octubre del 1936, reescrivint la història amb la ploma colpista tacada de la sang dels antifeixistes. No importa que el govern legal i legítim de la República, des del 1931 al 1939, en aquell moment fos presidit per Manuel Azaña. Aquesta polèmica ha deixat en segon pla que l’assassí continuarà sense exhumar-se perquè ell i la seva espoliadora família continuen tenint els drets que a nosaltres ens han robat per generacions. I en mig d’aquesta bombolla fatxa s’atreveixen a dir que l’exhumació seria perjudicial per a l’interès públic i des de l’abominació arquitectònica construïda forçosament pels esclaus del franquisme, el Caudillo por la gracia de Dios es riu de nosaltres. Inclús ens podem trobar amb un Franco més cèntric, inhumat a l’Almudena. La guinda és que l’advocat de la família Franco és el fill del ministre de la dictadura Utrera Molina, que va morir orgullosament franquista, acomiadat amb el Cara al sol, braços alçats i sense ser condemnat en vida per la justícia argentina, pels seus crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció. Estirant del fil de la troca franquista ens trobem que aquest no té final.
Vivim doncs en un estat tort, que quan no li interessa el que informen els relators de l’ONU els menysprea amb supèrbia i fatxenderia sense gens de por al  ridícul internacional amb soflames patrioteres, defensant la impunitat com puntal democràtic de l’estat, sota l’escut de la Transició i la Llei d’Amnistia, acusant d’ingerència a qui ataca l’estructura lligada i ben lligada del Regne, arribant fins i tot a reprovar als autors dels informes.
Però si col·locar un adhesiu o portar un megàfon a una acció sindical és considerat per un jutge com coaccions, si un jovent fa més d’un any que resta a la presó amb penes de terrorisme però sense aquesta qualificació en la seva sentència, si companys valents que ajuden a morir amb dignitat la seva companya són acusats de violència masclista mentre manades de tota mena actuen amb llibertat. I al mateix temps l’autocensura creix cada dia per por al sistema judicial, arribarà un dia en què totes serem sospitoses i susceptibles de ser acusades de defensar a les nostres víctimes, les seves idees i les seves lluites per subvertir allò establert pel poder econòmic i polític hegemònic.
I mentre tot això passa, i malauradament no s’acaba aquí, anem assimilant el feixisme com a part del sistema, no ens espantem per veure sortir la justícia del sarcòfag franquista i assumim que hagi escons al Congrés dels Diputats ocupats per aquells que es permeten el luxe de portar a judici als dissidents de la seva perillosa, corrupta i  discriminadora doctrina. I tot això pagat a contracor per víctimes i familiars de víctimes de la impunitat de l’estat espanyol.
En mig d’aquesta negror continuarem lluitant guiats per la llum indestructible, que van engendrar les i els defensors de la llibertat en l’ànima de les seves hereves i hereus. Lluitadores i lluitadors generosos i humils com l’alcalde republicà del Prat, Lluís Serra i Giribert, que a través del seu fill ens il·lumina i ens encoratja a no defallir en l’exigència de justícia per a les seves companyes i companys assassinats i torturats. Aquesta és la nostra honorable tasca pels Cortés, els Panisello, els Martínez i tantes i tantes famílies represaliades que no hem d’oblidar mai.

divendres, 3 de maig de 2019

CENT TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL MEU NOM ÉS LLIBERTAT.



Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té aturador. 

Estic arreu i no estic sola encara que estigui en silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran com un arbrat infinit.  

Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la llum d’aquesta immensa família que romà  amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida, la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades, que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a l’uníson Llibertat! 

La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus llavis van perdre el seu darrer alè.

Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que no acoten el cap davant de la repressió.

Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no defalliu.

Llibertat.

diumenge, 7 d’abril de 2019

CENT DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TU DECIDEIXES.




Un any més arribem a l’abril. Sempre parlem dels abrils republicans, de l’esperança, dels somnis, del progrés, de la igualtat, de les reformes, de la cultura, l’educació, els valors democràtics, de lleis més socials, de drets, de llibertat, de laïcitat, fins i tot de revolucions: les passades reivindicades, les frustrades d’octubres, les futures que no es van poder guanyar. Va arribar per la voluntat popular en forma de vot una jove república per madurar i perfeccionar. Un projecte democràtic mai vist a un regne ja inexistent, abandonat per un Borbó poruc a la millor de les sorts. Una finestra oberta per a totes aquelles persones que només havien vist portes tancades. Un abril que venia a posar llum en la foscor de dictadures i monarquies de fam, analfabetisme, opressió, repressió, caciquisme, església i masclisme. Però aquest any, 80 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, de la caiguda de Catalunya en mans dels colpistes que amb l'ajuda d'esvàstiques i fasces van matar la República, les seves dones i homes i els seus fruits, hem de parlar de l’abril cautivo y desarmado

No és un abril qualsevol, és un mes d’urnes i prohibicions en un any on el feixisme desacomplexat ha estat normalitzat pels poders fàctics, per la classe política, per la premsa, pels tribunals on seuen amb el seu dit acusador. Normalitzat per gran part de la societat que després de PP i Ciutadans, ja inoculada, no s’espanta del projecte ultra VOX amb el seu fantasma franquista nacionalcatòlic sempre en moviment creixent, on s’ha normalitzat que tot allò que representa es pugui votar el 28-A. Sabem que sense drets humans no pot haver-hi democràcia, i sabem també que entre els diferents partits que es presenten a aquestes eleccions uns quants no els respecten, i entre aquests alguns presumeixen de no fer-ho. No podem normalitzar que amb els nostres impostos pagarem gent que farà apologia del feixisme des dels seus escons, mentre persones desaparegudes, assassinades, violades, vexades, torturades, empresonades, mortes i vives entre llàgrimes de pena i ràbia ens miraran als ulls i no podrem sostenir la mirada. Si ets demòcrata de principis no pots més que sentir-te colpida i colpit davant aquest panorama de caiguda lliure al precipici de la marginació i estigmatització de la diferència, de la dissidència, de les invisibilitzades, de l’esperit crític, de l’anul·lació i censura de les llibertats i drets fonamentals individuals i col·lectius. Si normalitzem això, no podrem sortir d’un laberint on el minotaure és un fill híbrid del neoliberalisme salvatge i el feixisme, una criatura abominable, que ens devorarà si solidàriament no teixim un fil antifeixista i irrompible per poder escapolir-nos del seu miserable cau. 

Volem dedicar aquesta concentració a les barcelonines i barcelonins de naixement o de veïnatge que sempre van estar a les trinxeres de la lluita contra l’opressió des dels inicis de les seves batalles contra els segrestadors de la igualtat, els amos de les claus de la seva llibertat i educació, contra els que s’engreixaven amb el pa i les vides de les seves filles i contra els armats coaccionadors de les seves voluntats d’emancipació. A la ciutadania barcelonina del segle XX, besàvies, àvies i mares de les nostres lluites de dignitat. A les milicianes i milicians que van marxar al front contra el feixisme que van acabar a la presó, assassinades als vorals, afusellades per escamots colpistes, mortes als franquistes camps espanyols, als col·laboracionistes francesos i als d’extermini nazis, tirotejades a ciutats i pobles més enllà de la dictadura. A les de la diàspora de l’exili que ens va deixar orfes a la llarga postguerra, una, grande y libre pels guanyadors, petita i captiva pels perdedors. Des del poble al seu President. Milicianes i milicians de la Barcelona antifeixista vingudes de tots els racons del món que van partir en columnes de solidaritat a combatre els rebels assassins i que no van deixar de lluitar contra el monstre, aquí, i després a tot el món, sense pensar en el risc, els perills i en el preu del seu compromís amb l’antifeixisme. 

Perquè allò que heretem, conquerim i assolim no és etern, perquè les lluites no només es guanyen sinó que es cuiden i es defensen, perquè som perquè ens han fet i hem après d'altres, tenim el deute i el deure d’honorar allò que ens van transmetre amb tant sacrifici. Perquè tenim el compromís de ser milicianes i milicians antifeixistes sortint en columnes de veritat, justícia i reparació al front de la desmemòria, per lluitar contra el corrupte forat negre de l’oblit, per netejar les seves clavegueres de les mentides, propaganda del poder immutable a l’ombra d’aquest regne podrit. Els crims d’estat acaben amb l’estat de dret, els crims de lesa humanitat no prescriuen i els seus botxins d’ahir, d’avui i de demà seran sempre criminals a jutjar i les seves víctimes hauran de ser rescabalades. 

Les antifeixistes, les republicanes, tenim memòria i no tenim rei, som lliures i estem armades dels valors de totes aquelles persones admirables que van defensar la legalitat republicana. 

Aquest abril tu decideixes.

dimecres, 20 de març de 2019

CENT-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES MENTIDES FEIXISTES.


-->


Avui es parla molt de les fake news, que al servei de l'extrema dreta és com aquella propaganda de Goebbels que va permetre aniquilar milions de persones sense que tot un poble s'aixequés contra la barbàrie. Això és el feixisme, la normalització de l'abominació, una manca d'autoestima col·lectiva que justifica la repressió de la part més feble de la societat etiquetada com a enemics perillosos. Convertint el seu atac al dissident, al diferent, en un pobre però terrorífic discurs d'autodefensa. I és que l'art mediocre de fer de la mentida llei sempre ha estat una eina del feixisme.

La gent que treballa en la recuperació de les memòries dels lluitadors antifeixistes, que van combatre la mentida amb la paraula i el fusell, sap molt bé el que és la propaganda enverinada llençada com a llosa per no deixar aixecar el cap a generacions. Mentides que han estat pilars de transicions de silenci i impunitat, què van fer creure que teníem una democràcia perfecta que s'ha revelat com un nou règim de corrupció amb una corona al front, regal, aplaudit per uns i per altres, d'una dictadura, columnes de calúmnies que encara avui dia sostenen tanta falsedat. Una dictadura que amb els seus tentacles, que no són d'ultratomba, marca agendes legislatives, executives, judicials, empresarials, polítiques, de mitjans, de l'Església... I encara els seus hereus no han acabat d'aplicar totalment la seva doctrina per arrasar drets i llibertats en una política de terra cremada irrespirable. Una esquifida democràcia que ni tan sols pot treure del seu mausuleu de mort a un genocida i que no posa cap límit al franquisme que està en el seu ADN.

La mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat indiscutible per al gruix de la societat i qui no la creu amb el temps acaba acceptant amb normalitat o resignació reformes laborals, lleis mordasses, rescats bancaris, farses de judicis, sentències inadmissibles, discursos masclistes i discriminatoris contra qualsevol minoria. Fins i tot acaba normalitzant que un partit franquista entri en les institucions ocupant cada dia hores de promoció en televisió fent passar al llop per simpàtica i desvalguda àvia de conte. Totes les persones que es consideren antifeixistes, anticapitalistes, d'esquerres, republicanes, progressistes, defensores dels drets humans o només simplement bones persones, haurien d'estar horroritzades amb el caire que està agafant la realitat de l'estat espanyol, una deriva feixista repugnant.

El nostre altaveu és molt petit i no podem competir amb tanta mentida i tergiversació en prime time. Un atac a una seu d'uns determinats partits és un acte amplificat de terrorisme apocalíptic que no pot acabar més que amb la il·legalització de partits i gent muda a la gàbia o multada, un atac silenciat a seus o persones d'altres partits o col·lectius són manifestacions d'una ciutadania que té dret a expressar-se encara que sigui amb els punys. Nosaltres no podem parlar de franquisme per desfasats guerra civilistes però ells poden parlar de reconquesta i expulsió per patriotisme d'actualitat. Les dones que defensen els seus drets en la manifestació del 8 de març són feminazis, els activistes contra el feixisme són nazis, aquells que ataquen les llibertats ho fan al crit de llibertat perquè són els amos de la mentida al carrer, als tribunals, a les pàgines dels diaris i no tenen cap vergonya. L'única manera que tenim de combatre tanta misèria democràtica és posar el focus en la veritat i portar-la de plaça en plaça, de carrer en carrer, de porta en porta. Un treball que sembla molt senzill però que no és possible sense el compromís insubornable i incansable de gent generosa i solidària, com la gent de la memòria combativa. Una tasca tan important per a la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació que no pot ofegar-se en la impotència que ens vol imposar el sistema del lligat i ben lligat. Això és el que farem aquest mes a Sabadell amb la complicitat de sabadellenques i sabadellencs que han portat el testimoni de molts combats contra la tirania i l'opressió, des de Teresa Claramunt als antifeixistes que durant dècades fins avui no han deixat de lluitar pels drets que ens mereixem.

Es veu que la nostra veritat és perillosa i els deu preocupar molt quan han de sortir veus des de les mentideres files del PP acusant-nos de voler guanyar ara una guerra perduda, que van guanyar els seus franquistes pares. Potser ens tenen por i ens acusen de voler complir un deure democràtic, que és justament guanyar la defensa de la llibertat i la democràcia que van fer les nostres víctimes contra el feixisme colpista.

Per molt que se'n riguin de nosaltres, que ens ataquin, que escampin la seva abominable propaganda, que posin un estat sense drets per a les nostres víctimes al servei de botxins condecorats, nosaltres serem resistència i plantarem cara a la mentida. Combatrem el franquisme, l'extrema dreta, la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el supremacisme, el racisme, el masclisme, les fòbies contra tota minoria objecte del seu odi, digueu-li com vulgueu, perquè tots aquests termes són l'arrel verinosa de l'arbre, que si no talem entre totes, ens donarà una allargada i interminable ombra, tan i tan fosca, que no tornarem a sentir l'escalfor de la llum de les llibertats.


dissabte, 16 de febrer de 2019

CENTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 10 ANYS DE LLUITA AL CARRER, 100 CONCENTRACIONS DE DIGNITAT.




Trist aniversari en mig d’un judici a la democràcia, amb la llei mordassa esprement les butxaques d’aquelles que es rebel·len contra la indignitat política i social, amb sentències i condemnes arbitràries i injustes, amb manifestacions ultres a tot l’estat, amb partits feixistes a les institucions, amb el nacionalcatolisme acusant particularment als antifeixistes, amb les dones i els col·lectius LGTBI al centre de la diana dels irracionals intolerants, amb la manca de valentia de les forces que es pensen d’esquerres i que acoten el cap, fan seguidisme de la dreta o tenen un perfil baix a les portes de noves eleccions, entre retrets, quan estan en joc els drets humans i les llibertats.
80 anys després ens continuen trepitjant, van passar i encara es passegen amb total impunitat pels espais públics amb orgull i supèrbia. Encara lluiexen els noms dels seus pares i avis als carrers i places, encara els seus monuments ens insulten amb la seva presència, encara el dictador descansa al seu mausoleu de mort i la seva família gaudeix del seu espoli entre misses i sentències judicials favor seu, encara els hereus del feixisme tan feixistes com els inventors del monstre genocida governen i ocupen càrrecs als tres poders i són amos del quart també, i encara les víctimes del franquisme continuen desaparegudes i els assassins lliures i impunes. Com ens mirarien aquelles persones dignes i valentes que van morir al front, sota les bombes italianes i alemanyes, afusellades per la dictadura, torturades pels botxins del Règim, aquelles que van perdre la llibertat i la salut, aquelles que van haver de fugir a contracor a l’exili?. Què ens dirien veient que 80 anys després les seves nétes i bésnetes són vexades, insultades, humiliades amb les mateixes etiquetes que van haver de patir en silenci? Roges, separatistes, atees, feministes, invertides, que rebem amb orgull, i d’altres com delinqüents, terroristes, fins i tot nazis i feixistes,  indecència que rebutgem amb fàstic. Quan el mirall ens retorna la nostra imatge ens retorna la mirada de totes aquelles persones admirades, familiars o no, que amb les seves lluites i paraules han fet de nosaltres el que som. I volem continuar mirant-nos i que el nostre reflex ens faci sentir enorgullits per mantenir la seva flama de justícia enllumenant-nos.
Aquesta concentració cridarà llibertat i llibertats un 23F, aniversari d’un intent de cop d’estat dissenyat per ancorar una transició coronada i plena de sang, la del lligat i ben lligat del dictador. Recuperarà les vides i lluites d’aquelles persones, que quan els colpistes del juliol del 36 es van aixecar a mort i foc, sense dubtar ni un segon van defensar amb els seus cossos la legalitat republicana. Ho van fer com a una muralla popular antifeixista, que va acabar esquerdada pel feixisme espanyol i internacional. La solitud republicana i antifeixista va ser dura, la traïció de les forces aliades terrible, el silenci sobre els perdedors una dolorosa i pesada llosa de crim i impunitat, l’exili, les presons, les execucions i assassinats, els camps de concentració, centenars de milers d’històries amagades, unes sota terra, altres a plena llum del dia.
Assenyalem la bèstia, no la deixem avançar, plantem cara, perquè la repressió mai ens ha abandonat. Que una majoria de la societat mirés cap a altra banda quan el poder la invisibilitzava va contribuir a la passivitat i la permissivitat. Quan no ens sentim objectiu no empatitzem, no esperem a qui sigui massa tard. La qüestió ara és, fins a on estem disposats a arribar perquè no ens robin tot, mentre apliquen sobre els nostres drets polítiques de terra cremada? Nosaltres continuarem lluitant des de la defensa dels drets humans i tossudament alçats el temps que calgui fins a la victòria, que en justícia ha de ser nostra. I no estarem soles perquè us esperem. El dissabte 23 de febrer a Santa Coloma de Gramenet a la plaça de l’ajuntament a les 12 del migdia.

diumenge, 20 de gener de 2019

NORANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA EL FEIXISME SEMPRE ENDAVANT.



El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van passar, trepitjant el No passaran amb les seves botes de mort, van desfilar i van fer misses de campanya al mig de la ciutat. No van estar sols els feixistes, els carrers deserts per la fugida al més trist i incert dels exilis de milers d’antifeixistes van començar a emplenar-se, van sortir del seu cau els enemics de la República a abraçar i petonejar a l’exèrcit colpista, alguns s’en penedirien més tard. Començava a Catalunya una dictadura de quatre dècades, que a altres indrets es va estrenar el 1936. Des de llavors han passat 80 anys de vergonyosa traïció i deslleialtat cap a la legalitat republicana, cap a les persones que la van defensar, cap a tota la gent que va morir per culpa d’una guerra que no va ser civil, només un interminable cop d’estat a sang i foc. 80 anys d’oblit de les víctimes, de perdó pels botxins, d’impunitat i protecció dels pilars franquistes que sostenen una minsa democràcia que cada dia es devalua més, com molts organismes internacionals afirmen. Una traïdoria a la república i als seus valors sostenint, protegint i pagant una monarquia imposada per un dictador que es va votar en un pack indivisible del trágala i que es diu constitucional, esquitxada per la corrupció com el mateix sistema del Movimiento que s’ha desvelat inamovible, per molta operació estètica al quiròfan de la transició. Es van maquillar els poders de l’estat, els organismes i les institucions públiques i durant molts anys moltes persones van creure allò del miracle de la democràcia espanyola, que no va ser més que un miratge, basada en una reconciliació consistent en perdó pels assassins, torturadors, censors i corruptes i un inexpugnable mur d’oblit i silenci per a les víctimes del feixisme i els lluitadors antifeixistes.
Ara tenim un feble estat democràtic que mostra la seva força multant i criminalitzant la protesta, pegant a qui aixeca la veu, detenint arbitràriament, empresonant preventivament, prohibint drets, expulsant la gent de les seves llars, censurant llibertats.  On el masclisme, la xenofòbia i el feixisme no són sancionats com cal perquè s’arrelen en la judicatura i les forces i cossos de seguretat d’un estat impropi de dir-se democràcia quan es vulneren els drets humans. Un estat amb un govern que no pot treure el dictador de la seva tomba, ni fer res de bo, si això és possible, amb la monstruosa fossa del Valle de los Caídos, Patrimonio Nacional, ni obligar a complir una paupèrrima llei de la Memòria a l’Església més feixista i reaccionaria. Ni tan sols pot vetllar per a què la bèstia, que no era morta sinó adormida, no entri a les institucions per la porta de les urnes, per haver estat captiu dels missatges de la ultradreta, blanquejant l’essència tan perillosa de la una, grande y libre, dios, patria y rey, que tanta sang va fer vessar.
La consigna No passaran va traspassar fronteres i es va convertir en un lema internacional. Aquesta no va morir, moltes arreu del món l’han mantingut viva, la gent de la Memòria combativa, la de la veritat, la justícia i la reparació l’hem lluït amb l’orgull i la joia de fer valdre tan valuosa herència. Moltes altres persones l’havien guardat a un calaix o al baül, unes al de les lluites guanyades i altres al de les lluites perdudes, però ara han vist que han de treure-la de nou a la llum, perquè si havien conquerit alguna cosa, s’està perdent a un ritme vertiginós. Urgeix recuperar el temps de les cireres per plantar cara al feixisme, al de casa nostra i el de la casa gran que és el món. Serem brigadistes internacionals contra l’opressió, les cadenes, les mordasses, la retallada dels drets, la por i el derrotisme i formarem exèrcits de paraules i voluntats, i trinxeres de democràcia per defensar-nos de tanta misèria. I serà justícia.
Qui conviu amb naturalitat i normalitat amb el feixisme no és demòcrata.