dilluns, 20 de maig del 2024

CENT CINQUANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA LA PROFANACIÓ DE LA MEMÒRIA.

 


Existeixen moltes formes de profanar la memòria. Es pot fer de manera física trencant homenatges, de paraula vexant les víctimes, judicialment emparant els victimaris, policialment per acció o omissió tenint a la diana l’antifeixisme i fent l’ull gros davant el feixisme. Però totes les maneres són possibles perquè hi ha un poder que ha traspassat les seves fronteres i actua políticament, impunement  parapetat darrere la paraula democràcia. Ho fa malgrat l’aprovació de dues lleis de memòria, que s’han mostrat tant insuficients com ineficaces. Aquest és el poder judicial.

Violar la memòria antifeixista és violar els drets humans i soscavar la feble democràcia de l’estat espanyol. Sense veritat, sense justícia i sense reparació no hi ha estat de dret, i aquesta mancança és la prova fefaent que tota la ciutadania i les institucions no són responsables davant les mateixes lleis, ni tan sols els legisladors, ni els jutges. 

Trencar el fil de la memòria es deixar sense context a un seguit de generacions que estan vivint l’ascens del feixisme amb total naturalitat, que voten opcions feixistes perquè pensen que formen part de les estructures democràtiques. Joves i no tan joves, que ni tan sols han tingut l’oportunitat d’oblidar perquè desconeixen la història de la lluita pels drets i les llibertats i el preu tan alt que va tenir. No saben com es tradueix en les seves vides aquesta manca de memòria democràtica perquè amb tanta amnèsia i tergiversació poden ser alienats sense ser-ne conscients, i culpant a qui encara té menys drets. No valoren l’ètica política, ni els hi preocupa la vulneració dels drets humans perquè pensen que no seran mai objecte de cap agressió, perquè es pensen que estan en el lloc correcte de la història. El perill és tan immens i la situació és tan greu que semblaria impossible poder-se abstreure, però incomprensiblement anem pel penya-segat de la indefensió sense fre.

Aquests darrers dies ha estat atacat el monòlit que els companys de militància de Cipriano Martos Jimènez, assassinat a Reus per la Guàrdia Civil el 1973, van col·locar el 1979 a la fossa on va ser enterrat clandestinament al cementiri de la localitat. Cipriano va ser exhumat de la fossa de Reus i posteriorment inhumat al cementiri del seu poble natal a Granada el juny de l’any passat, però la seva memòria antifranquista resideix en tota expressió d’homenatge a la seva persona i no pot ser violada.  

També ha estat vandalitzat una vegada més davant les càmeres cegues de la comissaria de Via Laietana el faristol que explica la sinistra història d’aquest edifici. Via Laietana 43 continuarà sent la representació de la repressió fins que no albergui un centre d’interpretació de la tortura i la repressió patida per centenars i centenars de persones, que van passar per les mans dels botxins de la dictadura i la transició.  Per això tots els primers i els tercers dimarts de cada mes persones que han passat per l’infern de la casa del terror en donen testimoni. 

Tots no, perquè el dimarts 7 de maig ho va prohibir la Junta Electoral Provincial de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar aquest atac als drets fonamentals. Mentre han estat permeses tota mena de concentracions i manifestacions en període electoral, com hauria de ser, justament la reivindicació de Via Laietana és prohibida amb l’argument que representen a determinades opcions polítiques i que és una interferència en el bon discórrer democràtic de les eleccions. Segons la JEP i el TSJC els únics actors polítics han de ser els partits, no pas la ciutadania. Sembla un acudit, però és ben trist. Les implicacions de considerar la denúncia de vulneració de drets humans com partidista i com una ingerència, a més d’inaudit, és molt greu. 

Es va decidir suspendre aquesta concentració i es va comunicar una de nova en protesta per la prohibició, que es va dur a terme, ja que aquesta ningú no la va prohibir. Aquesta concentració ha estat denunciada per la Policia Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha traslladat a la fiscalia per si és constitutiva de delicte de desobediència a una resolució judicial. La Brigada Policial d'Informació de Barcelona va presentar l’atestat amb material fotogràfic denunciant als organitzadors, a la Comissió de la Dignitat, i de retruc a tothom que va prendre la paraula, com la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Ningú jutja el delicte de prevaricació. 

Violència feixista física i verbal contra víctimes i familiars de víctimes, violència física contra homenatges a víctimes del feixisme, violència policial i violència judicial profanen la memòria democràtica. Només ens resta continuar al carrer denunciant la impunitat, malgrat tots els entrebancs, els insults i les amenaces, ho hem de fer per la justícia social i la supervivència dels valors que defensem en nom dels drets de les nostres víctimes. 

diumenge, 21 d’abril del 2024

CENT CINQUANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES ASSASSINADES EN LA TRANSICIÓ.

 



Volem dedicar la concentració d'aquest mes a unes dones molt oblidades que tenim el deure imperatiu de recordar, les dones víctimes de la transició. Una etapa d'una nova reinstauració borbònica sota la tutela del franquisme i beneïda per les forces que haurien d'haver reinstaurat la legal i legítima república. Van voler refrendar a les urnes de manera tramposa una clara traïció a tothom que va lluitar per defensar la República. Un període democràtic de drets i llibertats fins llavors desconegudes i pioneres, algunes més enllà de les fronteres de l'estat espanyol. I entre les conquestes més rellevants, la dels drets de les dones, fins i tot en una república assetjada per les armes dels colpistes. 

L'any 1975 després de la mort del dictador tot estava més que lligat, dins i fora dels límits geogràfics de la nova monarquia constitucional. Un congrés de diputats franquista aplaudia un rei que lloava Franco, un monarca que s'ompliria les butxaques "campechanamente" mentre els "republicans juancarlistes" li permetien robar-nos durant dècades. 

Una vegada més, van demanar germanor i concòrdia als perdedors de la guerra, als que encara eren vius i a les seves filles i netes. Mentre que els vencedors conservaven tots els seus privilegis impunement sense haver de retre comptes després d'haver vulnerat els drets humans i haver comès crims de lesa humanitat. Van dir a les represaliades, les torturades, les vexades, violades, empresonades, les exiliades, les sotmeses que havien de passar pàgina per la via de la por i el xantatge. La cínica consigna era evitar el vessament de sang i la condició era renunciar a la república, quan la violència desfermada la va causar el cop d'estat de l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. Quan aquesta violència, sàdica i assassina, va ser omnipresent en la posterior dictadura. Quan la transició va ser violenta i sagnant amb centenars i centenars de morts i ferits en l'haver de l'estat.

La transició no va ser modèlica, ni cap exemple exportable com van inocular a l'opinió pública durant anys des del poder i des dels mitjans de comunicació, que venien la democràcia espanyola com jove, plena i forta. Una democràcia que no va jutjar la dictadura, ni va vetllar pels drets de les seves víctimes, era, i és, una democràcia feble i no mereixedora d’aquest nom. Després del 1975 van arribar anys de lluita pels drets de les dones als carrers contra el llegat de la dictadura i l'Església, per l’amnistia, el divorci, l’avortament, per la llibertat, contra el nacionalcatolicisme de profunda petjada, tan arrelat, que encara lluitem contra aquest. També anys de guerra bruta de l'estat i no només amb la violència policial i parapolicial, també amb la propaganda per criminalitzar i desarticular les lluites pels drets espoliats pel franquisme, laborals, socials, de la dona, veïnals, pels serveis públics, pels drets nacionals, pels drets LGTBIQ+... ara segons el poder era l'hora de les institucions i de la classe política, hora de delegar i confiar, l'hora del parany i l'engany. Avui continuem lluitant per aquests drets i contra la mateixa política que vol immobilitzar-nos i treure’ns del carrer, un espai que mai hem d'abandonar. 

I mentre tot això succeïa les víctimes continuaven sent les mateixes, les lluitadores, les hereves de les lluites d'ahir, les que no van voler ni volien acotar el cap davant un període que havien esperat amb candeletes per rebre justícia i de nou tocava enfrontar-se a la decepció. Va ser un temps de desallotjar el carrer amb violència deixant morts, ferits, detinguts, empresonats, torturats. La repressió continuava i la consigna per la reconciliació i l'oblit feia que la societat assenyalés amb el dit de culpar a qui no volia rendir-se. Ara tocava mirar cap endavant a un únic horitzó marcat pels culpables i els seus protectors, pel bipartidisme. L'era de la protesta havia estat declarada morta i protestar podia costar-te la vida. 

Avui tampoc toca rebel·lar-se, estem lligats i culpabilitzats per lleis com la dita mordassa. L’estat encara té por de la llibertat del i pel poble i ha normalitzat la seva violència disfressada d’estat de dret. Colpejar al cap un manifestant és correcte mentre bolcar un contenidor és un crim, fins i tot per a l’opinió pública que ha assumit que això és violència, que els objectes de vegades tenen més drets que les persones. 

Com hem dit al principi volem dedicar aquesta concentració a les dones que van patir violència policial i dels grups feixistes que operaven a l'aixopluc de les forces policials i judicials. La triple A (Alianza Apóstolica i Anticomunista), Fuerza Nueva, el BVE (Batallón Vasco Español), el GAE (Grupos Armados Españoles), els Guerrilleros de Cristo Rey. Dones executades com Gladys del Estal d'un tret d'un Guardia Civil al clatell. Com la María José Bravo del Valle violada, torturada i assassinada pel Batallón Vasco Español amb només 16 anys.  Com Yolanda González Martín assassinada per un grup de feixistes de Fuerza Nueva quan tenia 19 anys. Com la Salomé Alonso Varela morta per una bomba de Fuerza Nueva en un local freqüentat per joves d’esquerra i moltes més de les quals en parlarem. Avui tenim als hereus del franquisme i el feixisme asseguts als escons cobrant un sou que paguem totes les antifeixistes. Avui existeixen fundacions i grups de pressió que no haurien de ser legals que escampen l’odi i propaguen el feixisme, el racisme, el masclisme, la LGTB-fòbia i el fonamentalisme catòlic. Fruits enverinats de les branques d’un arbre ben podrit, que lluny de morir revifa any rere any.  

La transició que ens va robar la república encara és defensada amb fermesa per molts estaments, que encara la consideren un model vàlid i lloable. Un model que va sostenir la corrupció franquista, que continua en l’ADN de l’estat espanyol. És impossible saber quan va començar i quan va acabar aquesta vergonyosa etapa, si és que ho va fer. Els crims de la transició són considerats fets aïllats, prescrits i sense opció a cap mena de justícia i reparació, són ficats al mateix calaix de l’oblit que tantes víctimes de crims de lesa humanitat, però les víctimes de la transició no tenen dret a ser catalogades com a tal.

A la mort del dictador tocava república, avui continua tocant república. En aquest mes d'abril que commemorem el 93 aniversari de la seva proclamació reivindiquem república de drets i llibertats,  d'aquesta manera podrem fer justícia d'una vegada a totes les víctimes del franquisme i la transició, a totes les dones que van patir repressió. Fer-nos justícia.


dilluns, 22 de gener del 2024

CENT CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RETIRADA DE LA MEDALLA D'OR DE LA GENERALITAT A SAMARANCH.


El juliol de 2022, tot recordant l’Olímpiada Popular del 36 a Barcelona, embrió de les Brigades Internacionals, que amb tant honor van lluitar contra el feixisme, vam exposar el greuge que suposava que el Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat dugués el nom d’un franquista. Un jove que es va escapolir de defensar la República per lluitar amb els colpistes contra aquells antifeixistes que es mereixien, i es mereixen, tota la glòria. Vam dedicar la nostra concentració a posar blanc sobre negre la biografia d’un personatge ben fosc a qui la història oficial ha blanquejat vergonyosament. Aquest prohom va passar d’aixecar el braç estès amb orgull i gran fidelitat a la dictadura a què tothom li continués estenent la mà després de la mort de l’assassí Franco. Tot això sense pagar cap peatge, ans al contrari. Durant tota la seva vida es va anar embutxacant diners, títols i medalles amb la mà que sempre va tenir amagada darrere del poder, que el va brindar la impunitat i va blindar la seva figura contra la veritat. Amic de Franco, amic de l’emèrit rei. Estem parlant del marquès Joan Antoni Samaranch, medalla olímpica de la impunitat.

El 26 de gener de 1939 s’acabava el somni republicà a Barcelona trencat per l’aclaparador soroll de les botes feixistes desfilant pels seus carrers, com havia passat abans a Lleida i Tarragona. Poc després tota Catalunya restaria sota el jou de la repressió. Amb la genocida dictadura la carrera de Samaranch no tindria aturador, ni política, ni econòmicament, fent negoci en una Espanya esquitxada de sang antifeixista, que no va tacar mai el seu blanc uniforme de falangista, ni el seu historial de representant de la corrupció franquista, que va restar tan immaculat que va esdevenir invisible. 

Nosaltres volem que aquest any sigui un any més de denúncia als carrers i a les institucions, de denúncies concretes, d’acabar amb injustícies que només depenen de la voluntat política que siguin rectificades i que moltes vegades no suposen cap despesa per a les arques públiques. La denúncia que volem compartir amb vosaltres és un clar exemple. La Generalitat de Catalunya va atorgar la seva Medalla d’Or a Samaranch l’abril de 1985 i des de llavors la va gaudir fins a la seva mort. Encara continua publicada a la pàgina del Departament de la Presidència de manera insultant, per això farem la petició formal de la retirada d’aquest immerescut honor. Demanem a totes les associacions i particulars que es vulguin afegir a aquesta reclamació que ens feu arribar les vostres adhesions al nostre correu: mesacatalunya@gmail.com. Com sempre moltes gràcies pel vostre suport.

Petició:

A l’atenció de la Senyora Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Assumpte: Retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Antoni Samaranch i Torelló.

Exposició de motius:

A la pàgina del Departament de la Presidència es pot llegir: 

“Mitjançant el Decret de 17 de maig de 1978 es va crear la medalla de la Generalitat de Catalunya per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat té caràcter honorífic. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici. L'atorgament serà acordat pel Govern i es formalitzarà mitjançant un decret que serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tindrà lloc en la reunió del Govern que es faci immediatament abans del dia 11 de setembre de cada any.” 

També es pot llegir a l’espai dedicat als guardonats amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en l’apartat corresponent a les medalles atorgades el 1985:

“Joan Antoni Samaranch i Torelló (Barcelona 1920 - 2010) Empresari i polític. Marquès des del 1991. Sempre vinculat a l'esport, ja des de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona als anys 50 i 60 fins a la seva ocupació fins al 2001, president del Comitè Olímpic Internacional. Va donar una gran empenta al moviment olímpic i va impulsar el patrocini, especialment als Jocs Olímpics de Barcelona 92.” 

En aquesta glossa no trobem cap referència a la seva vinculació activa amb la dictadura, al seu passat franquista i falangista, un blanqueig de llibre que cap govern democràtic s’hauria de permetre. 

Al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es va publicar amb les següents paraules l’atorgament de la Medalla d’Or a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT. DECRET 94/1985 D’11 d’abril, pel qual es concedeix al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. 

El senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló ha assolit, en el camp del mecenatge artístic, de l’actuació ciutadana i  de la promoció internacional de l’esport, un relleu indiscutible que l’ha portat a ocupar un dels llocs de més prestigi mundial, com és la presidència del Comitè Internacional Olímpic.

El fet que un català arribi, per primera vegada a la història a un lloc de tan alt honor i responsabilitat mundial, és, a la vegada, una important distinció per al seu poble. 

Per tant, la nostra més alta Institució de Govern vol manifestar d’una manera pública l’agraïment de Catalunya envers la persona que amb la seva continuada actuació ciutadana cultural i esportiva ha merescut aquest just reconeixement universal. 

En conseqüència i d’acord amb el Consell Executiu, 

DECRETO:

Article únic. - Atorgar al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla de la Generalitat de Catalunya en la seva categoria d’or. 

Barcelona, 11 d’abril de 1985. 

Jordi Pujol 

President de la Generalitat de Catalunya. 


Aquest panegíric és un insult a totes les víctimes del franquisme i la transició i a la Catalunya antifeixista. Una Catalunya que mai es veurà representada per figures com la de Joan Antoni Samaranch i Torelló, que amb la seva fidel adhesió al Règim repressor feixista espanyol, no hauria d’haver estat mai mereixedor de cap reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya. 

El Projecte de Llei de Memòria de Catalunya expressa en el seu Títol VIII. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme, als articles 48 i 54:

Article 48. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme

2. S’entén per enaltiment del franquisme l’exaltació individual o col·lectiva del cop d’estat de 1936; del suport a aquest durant la Guerra Civil; de la dictadura franquista; dels seus dirigents; de les persones, tant físiques com jurídiques, o organitzacions que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.

3. Es consideren formes d’enaltiment del franquisme, entre d’altres:

a) La concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals a persones, tant físiques com jurídiques, civils o militars, amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

b) La celebració d’actes i homenatges de qualsevol naturalesa amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

c) La realització de concentracions en què es profereixin proclames o himnes que exaltin el franquisme o s’exhibeixi simbologia franquista.

Article 54. Retirada de distincions, nomenaments, títols i honors institucionals: 

1. Les administracions públiques i institucions de Catalunya han de retirar, mitjançant els procediments establerts, totes les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals a persones que van dirigir, van participar o van donar suport al cop d’estat de 1936 o al bàndol rebel durant la Guerra Civil; a dirigents de la dictadura franquista; a persones que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o a persones que van formar part del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, i que hagin estat concedits per aquest motiu.

2. La concurrència de les circumstàncies esmentades en l’apartat 1 en la concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals és constitutiva d’una causa de nul·litat de ple dret i es pot efectuar la revisió d’ofici dels actes mitjançant els quals van ser atorgats o concedits.

3. La retirada de les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals s’ha de fer constar en la forma pertinent. Els actes o les diligències corresponents s’han de trametre al departament de l’Administració de la Generalitat competent en matèria de memòria democràtica, el qual n’ha de donar coneixement de l’emissió mitjançant el Portal de la Transparència.

Aquests articles posen de manifest la necessitat democràtica i la urgència de retirar qualsevol distinció a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Sol·licitem:

Per tot el que hem exposat i com acte de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i per a la Catalunya defensora dels drets humans, instem al Govern de la Generalitat de Catalunya a retirar sense dilació la Medalla d’Or d’aquesta institució a Joan Antoni Samaranch i Torelló. No és admissible que una persona que va lluitar contra la legalitat republicana tingui tan alta distinció. No pot gaudir d’aquest honor qui va formar part de l’aparell d’una dictadura que va abolir la Generalitat de Catalunya i va tancar el seu Parlament. És tot un contrasentit. 

En la cent quarantena concentració de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes del mes de juliol de 2022 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (https://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com/2022/07/cent-quarentena-concentracio-veritat.html) es va exposar documentadament la carrera  sota l’ombra de la corrupció de Joan Antoni Samaranch i Torelló. En aquest acte es va demanar la retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i també que el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona deixi de dur el seu nom, peticions que han de ser ateses per respecte a les nostres institucions i a la memòria de les persones que van donar la vida i van perdre la llibertat en la seva defensa.  


Signat:

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

Comissió de la Dignitat

Associació Memòria i Història de Manresa

Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona

Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Coordinadora d'Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià.

Fòrum de Tarragona per la Memòria

Associació Lo Riu

Bruixes del Nord

Colectivo por los Olvidados de la Transición

Memoriaren Bideak

Víctimas del fascismo de La Torre de Esteban Hambrán (Toledo)

Amigos de los Republicanos Españoles en Región Parisina /Amis des Républicains Espagnols de Région Parisienne

Associació Ateos y Republicanos

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

Asociación Cultural LoQueSomos

Daniel Prats i Climent (Barcelona)

Georges GASTAUD, profesor de filosofía - Francia

Emile VALLÉS, Refugiado republicano desde la Retirada. Vice-Presidente de "l' Amicale du camp de Gurs".

Jany SANFELIEU, hija de combatiente republicano español - Francia

Michel CASTELLOTE, Saint-Denis - Francia

Olivier HERRERA, hijo de Olivier Herrera García, francés y español que nació en Vías el 28 de mayo 1919 y murió torturado y ejecutado por la guardia civil el 22 de abril 1948 en Alcalá de Xivert.

Antonio RUBIO RANCHAL,  Poulx -  Francia


dilluns, 18 de desembre del 2023

CENT CINQUANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RAÏM PER LA JUSTÍCIA.



Tanquem de nou un any amb més ombres que llums en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, però això no ens ha d'abatre, ni ens ha de dur al desencís immobilitzador. Celebrem que encara ens resten forces per aixecar les nostres veus als carrers, per protestar i exigir a les institucions del país i de l'estat compromís, valor, respecte i dignitat, tot allò que no mostren sovint. Unes forces que ens mouen a compartir i reivindicar tantes històries de vida antifeixista, que són exemple i camí per continuar combatent per totes elles, per nosaltres i per un futur sense opressió, repressió i vulneracions dels drets humans.


Si hi ha hagut una llum que ha brillat els darrers mesos ha estat la inhumació de Cipriano Martos Jiménez a la seva terra natal. Un acte tan esperat com emocionant per a la seva família, els seus camarades i per a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, que tant ha lluitat per fer realitat aquesta reparació històrica. En el 50è aniversari de l'assassinat de Cipriano s'han succeït els homenatges a aquest lluitador antifeixista a Sabadell, a Reus i a moltes altres ciutats, a places com la de Sant Jaume on la nostra Mesa de Catalunya no ha deixat de reclamar els darrers anys justícia per al nostre company Antonio Martos. Una justícia que continuarem buscant. Les allargades ombres són aquelles que planen sobre les grans fosses de la repressió que encara resten totes per obrir a Catalunya, un deute amb milers de memòries i un deure amb les famílies dels antifeixistes que resten segrestats sota terra. 

El 2023 ha estat per a nosaltres un any de reivindicació de la figura de les dones en la lluita antifeixista, una realitat que encara és desconeguda per la societat en la seva extraordinària dimensió. Hem fet homenatge a les dones víctimes de crims de lesa humanitat en dictadura, transició i més enllà. A les dones detingudes, vexades i torturades a la comissaria de Via Laietana. A les dones que van patir els tètrics i terrorífics centres d'internament del Patronato de Protección a la Mujer i els establiments psiquiàtrics lligats a aquests. A les dones que el nacionalcatolicisme i la democràcia va robar els seus nadons. A les dones trans i lesbianes reprimides i represaliades en el mes de la memòria de l'Orgull. A les dones antifeixistes gitanes que van sofrir doblement pel seu gènere i la seva ètnia. A les dones llibertàries que van conformar l'agrupació Mujeres Libres i que van ser sement de sororitat, feminisme i lluita antifeixista. A les dones tancades a la presó de la Trinitat i a les que avui reivindiquen que aquesta part de la memòria feminista no sigui llançada a terra i esborrada. A totes aquestes dones gràcies infinites. Continuarem rescatant de l'oblit a totes les que van lluitar i conquerir drets, amb més motivació després de tancar un any tràgic en nombre de dones i nenes assassinades i violades, una xacra insuportable i un signe evident que el masclisme imperant mata.

Aquest també ha estat l'any del Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya, un projecte deficient, ple de mancances, per acció i omissió, al qual algunes de les entitats i persones que conformen aquesta Mesa de Catalunya han fet les seves aportacions posant en evidència la seva superficialitat i covardia. La Comissió de la Dignitat de la mà del company Josep Cruanyes, l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona de la mà de la companya Montse Giné, l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya de la mà del company Josep Colomer, els familiars del Banc d'ADN i els familiars de les víctimes de la transició de la mà dels advocats dels querellants a la República Argentina Máximo Castex i Ana Messuti i en Marc Muñoz per les víctimes, com el seu germà Gustau, posteriors a la Llei d'Amnistia del 77. A totes i a tots ells els hi donem les gràcies i els diem que ens sentim orgullosament representades en les seves crítiques i arguments.

El 2023 ha estat de nou un any d'exigir que la comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Hem donat suport a les concentracions de la Comissió de la Dignitat, el primer i tercer dimarts de cada mes, a les portes del cau del terror. Hem format part de l'acte que cada novembre, coincidint amb l'aniversari de la mort del genocida al seu llit, diferents entitats de memòria realitzem per demanar que la Policia Nacional marxi d'aquest edifici, perquè sigui obert a la ciutadania per donar a conèixer l'horror que van viure milers de persones entre les seves parets tacades de sang. També hem format part del mecenatge per a la realització del magnífic documental d'en Jaume Domènech sobre aquest centre de detenció i tortura al centre de Barcelona, que porta per nom "Laietana, 43. El cau de la bèstia" i que tothom podrà veure al mes de gener a TV3.

Aquest desembre volem tenir un record per a totes les persones que han vist vulnerats els seus drets i han perdut la seva llibertat a mans d'estats que violen els drets humans. Ho farem llegint poemes des de dins i fora de la presó. I com cada any menjarem en la nostra concentració el raïm, un raïm de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Ho farem al ritme de repicar de la campana de la llibertat. 


dimarts, 21 de novembre del 2023

CENT CINQUANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES QUE VAN PATIR VIOLÈNCIA A VIA LAIETANA, 43.


El 25 de novembre és el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, una xacra universal, que posa en evidència que les dones continuen sent la diana de la repressió del patriarcat a tot el món. A l’estat espanyol aquest 2023 han estat assassinades per homes més de 52 dones, sota la il·lògica de la possessió. A aquesta esgarrifosa dada hem d’afegir les terribles xifres silencioses de dones i nenes maltractades, ferides, violades, vexades, als nuclis familiars, laborals, docents i per desconeguts en llocs i espais públics, en solitari o en grup. 

Aquest 25 de novembre parlarem de la violència patida per la dona a mans dels homes de l’estat torturadors de Via Laietana, 43. El mateix novembre que lamentem per quaranta-vuitena vegada que el dictador morís al seu llit amb el nacionalcatolicisme, masclista per definició, ben arrelat a la seva Espanya, una terra malalta d’impunitat. També parlarem el 25 de novembre de la repressió patida per les dones que després de passar pel cau de violència masclista de Via Laietana, 43, ho van fer per la presó de dones de la Trinitat, que manegaven amb mà de ferro les franquistes Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Ahir i avui, masclisme i violència, una malalta espiral de vulneració de drets humans, que hem d’aturar ja, perquè les dones de demà visquin en llibertat i igualtat real sense por a ser agredides i assassinades.  

Durant els dos darrers anys han estat moltes les dones que han passat per les concentracions que du a terme la Comissió de la Dignitat cada primer i tercer dimarts de mes per exigir que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Agraïm encaridament els testimonis que aquestes dones han compartit amb nosaltres i que ha evidenciat que la tortura en aquest centre de l’horror es practicava en clau de gènere. Elles patien una vexació afegida, a més a més de totes les tortures que sofrien els homes, eren ultratjades per ser dones. Dones que van gosar desafiar el rol que la societat franquista havia imposat a la dona, un rol domèstic i submís, sense drets i menys el de ser subjecte polític, ni el de lluitar per la seva emancipació o trencar la hipòcrita moral imperant.

Les dones no van ser discriminades a l’hora de rebre cops i ser-li aplicades totes les bàrbares tortures del manual dels despietats i sàdics torturadors de Via Laietana, 43. Elles van haver de suportar tocaments, procacitats a cau d’orella, violacions de la seva intimitat i fins i tot agressions sexuals. Ara tothom, que lluita perquè la Policia Nacional toqui el dos d’aquest edifici i ens sigui retornat, tenim clar que van haver de patir molt més per ser dona. Abans, fins i tot les dones detingudes i agredides a Via Laietana, 43 no tenien aquesta consciència per culpa del masclisme enquistat en el patriarcat, que encara trivialitza i invisibilitza les conductes alienants que han de suportar les dones. 

Per tot això, sense cap mena de dubte, quan el centre de memòria de la tortura i la repressió de Via Laietana, 43 sigui una realitat, haurà de ser pensat en clau feminista i de defensa dels drets de les dones. Dones que sempre acaben sent doblement víctimes, que han estat silenciades, ignorades i tantes vegades esborrades de la història justament per ser trencadores i lluitadores. En totes elles ens emmirallem i cridem: ni una més!, les volem vives!, les volem lliures!


divendres, 20 d’octubre del 2023

CENT CINQUANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL FOSC CAU DEL PATRONATO DE PROTECCIÓN A LA MUJER.


Sota el cínic nom de Patronato de Protección a la Mujer, aquesta institució lluny de donar protecció a la dona la vexava, la humiliava, l’empresonava, la torturava físicament i psicològicament. Ho feia amb tanta crueltat que algunes joves que van passar per aquest infern van acabar suïcidant-se, unes morts que han de formar part de l’estadística dels assassinats de la dictadura. I no només en temps de dictadura va funcionar aquest mecanisme de repressió contra la dona, una presó on no es castigava cap delicte, es punien els pecats, que segons el nacionalcatolicisme havien de ser expiats amb estricta disciplina i càstigs per a la reeducació de les dones que ells denominaven caigudes. Aquest pervers sistema era el camí de reconducció a les normes que el Règim havia assentat per a la bona dona, aquella que arribava verge al matrimoni per complir tots els desitjos del seu marit,  donar-li fills i cuidar-los, restant a casa dedicada a la vida domèstica i renunciant a la seva emancipació. Encara que moltes d’aquelles noies, fins i tot les que van ser col·laboradores, submises i sotmeses, mai serien les dones perfectes a ulls d’una societat franquista que assenyalava i estigmatitzava qui no complia amb el seu doctrinari. 

Des de la creació del Patronato, el 1941, al seu tancament, el 1984, aquesta barreja de caserna militar, monestir de clausura forçosa, presó i manicomi va robar la seva llibertat a milers de dones. En un principi es va crear per tancar les prostitutes, moltes dones pobres que s’havien vist abocades a la prostitució en una postguerra de perdedores envoltades de fam i malaltia, dones que eren l’única oportunitat de supervivència de les seves famílies amb homes a la presó, assassinats a les cunetes o davant dels escamots d’afusellament. La sífilis causava estralls i el Règim va utilitzar el Patronato com a vacuna i, com sempre, va haver de pagar el preu la dona, receptora de tota la violència del patriarcat. Amb el temps aquesta institució va ampliar els seus tentacles per empresonar totes aquelles dones que amb les seves conductes es rebel·laven contra la dictadura de la moral, convertint-se en dissidència, moltes vegades sense consciència que els seus actes eren un perill polític. Noies dels 16 als 21 anys, algunes, una vegada atrapades en aquest sistema, podien restar allà fins als 25 anys.

Tot invent de la dictadura acabava sent un cau de corrupció i una oportunitat de negoci per als corruptes. Part de les joves que acabaven tancades en els edificis d’aquesta institució eren noies que es quedaven embarassades fora del matrimoni. Repudiades socialment, o per les seves famílies, donaven a llum en maternitats del Patronato sense les condicions mèdiques i higièniques mínimes, que incidien en l’elevat índex de mortalitat dels nadons en el part. No sempre les morts eren reals, a les joves que no podien convèncer amb la coacció per donar els seus fills en adopció, els deien que els seus fills havien mort, però la realitat era que eren venuts a famílies que podien pagar el preu que posaven a la criatura, segons testimonis, 200.000 pessetes per un nen i 160.000 per una nena. 

Malgrat l’existència d’aquest Patronato, que forma part sense cap mena de dubte de l’aparell de repressió franquista, en transició i més enllà, la seva invisibilitat és evident. Ens hauria de preocupar com a societat, i molt, ser aliens al patiment que va marcar a dones, que en molts casos resten en silenci, víctimes de la repressió, sense dret a la veritat, la justícia i la reparació. Aquest Patronato no s’esmenta a la darrera Llei de Memòria estatal, ni tampoc a l’Avantprojecte de Llei de Memòria catalana. Aquests centres van ser regentats amb extrema crueltat per entitats religioses com les Oblates, les Adoratrius, les Trinitàries, les de la Caritat o les Croades Evangèliques. Aquestes monges portaven aquests establiments com presons de les quals treien rèdit econòmic. L’explotació de les dones era una font d’ingressos per a les seves congregacions, uns beneficis gens cristians i molt immorals. Explotaven i tractaven com esclaves les dones que restaven sota la seva tutela, amb una alimentació totalment deficient, fins i tot a les embarassades fins al moment del part. Aquests ordes religiosos també han restat impunes emparats pel silenci oficial. 

L’etimologia de Patronato és clara, és el dret del patró, que deriva de pare, patriarca, qui exerceix el patriarcat, justament qui explota i propugna la vulnerabilitat de la dona i que tristament era perpetuat per dones al servei de Déu. En aquell fosc forat si les dones no mostraven total submissió a les monges, podies acabar a institucions psiquiàtriques del Patronato, sent sotmeses a electroxocs, rebent tractaments neurolèptics i fins i tot portant cadenes. Era un forat negre on podies desaparèixer i no només metafòricament. 

No sempre eren els pares o les autoritats qui acabaven entregant les joves al Patronato, algunes persones s’erigien en policies de la moral i assenyalaven davant la Guardia Civil aquelles noies que només volien gaudir de la seva joventut amb llibertat. No trencaven les lleis del Codi Penal, però si aquelles que històricament han mantingut oprimida a la dona. Avui dia amb el mateix criteri la majoria de les nostres joves serien tancades a llocs tan abominables per no complir amb la moralitat de llavors, pel fet de gaudir de la seva llibertat i decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida. Aquest fet ens hauria de fer empatitzar totalment amb les dones que van passar pel Patronato de Protección a la Mujer i exigir per a elles la reparació i el reconeixement del seu patiment, i el de la seva condició de víctima de vulneració dels drets humans i de crims de lesa humanitat.

Cartell original: