dilluns, 21 d’octubre de 2019

CENT VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VIOLÈNCIA.




Aquests dies es parla molt de la violència fins al punt de desvirtuar el significat de la paraula, banalitzant, com ha passat en el cas d’altres mots com terrorisme, colpisme, feixisme. Aquestes paraules les hem sentides moltes vegades inversemblantment etiquetant els defensors de la legalitat republicana. I aquest fet lliga amb la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, per la defensa de la dignitat de les nostres víctimes, per les seves vides i ideals trepitjats pels mantres justificants de la violència exercida pels feixistes. Amb aquelles clàssiques acusacions d’alguna cosa faria, de tots van cometre crims, com si fos el mateix defensar-se que atacar; com si fos el mateix lluitar per la democràcia que per destruir-la; com si fos el mateix l’esclat de la ràbia continguda per segles d’opressió, quan ataquen tot allò que vols construir per canviar un món d’injustícia i explotació, que matar en nom dels poders fàctics, els privilegis i l’obscurantisme; com si fos igual unes dones i homes només armats amb la determinació i la voluntat de la raó, abandonats a la seva sort, que un exèrcit ben armat amb el suport del feixisme internacional, com si fos lícit i ètic parlar de guerra civil per denominar 40 anys de dictadura.
Així la paraula violència com altres tantes paraules s’ha convertit en un mot llancívol escopit amb odi per aquells que normalment tenen el monopoli de la violència, per estats, per partits i parapartits de governs que equiparen barroerament una llauna buida amb un ull buit.
Les víctimes del franquisme i la transició saben de violència, de tortures i de mort, els seus familiars també coneixen bé els seus efectes. En un mirall dels temps en el qual no voldríem mirar-nos tornem a visualitzar com es criminalitza les víctimes d’un estat opressor, entre el soroll ensordidor de la pàtria, gran i lliure, que mai va ser pàtria de totes, ni gran per miserable, ni lliure perquè era una gàbia, sinó un somni de poder delirant i decadent construït sobre la carn, la sang i els ossos dels nostres. No tornem a fer el joc als que ens volen lligats i ben lligats, escoltant els seus missatges cavernaris i caient en el parany de les normes imposades per fer-nos caminar pel fil d’un precipici, que no duu enlloc més que al seu laberint de murs d’intransigència, que hem de llençar a terra les antifeixistes, les republicanes. Ara, per totes i tots.
En la transició ens van bombardejar per terra, mar i aire amb el passem full per la reconciliació, perquè tots vam ser dolents i ens hem de perdonar com germans que es barallen per una joguina, oblidant per imperatiu legal la ferotge repressió, l’extermini de la dissidència pels colpistes. Al final va ser una reconciliació sí, però nacionalcatòlica de vencedors i vençuts, del continuisme de les estructures de la dictadura. I el fermall d’aquest argumentari amnèsic, que encara oculta les despulles de desaparegudes i desapareguts als vorals, va ser la indestructible Llei d’Amnistia venuda com la generositat dels de la llei a la llei, que es van anar a dormir feixistes i es van aixecar demòcrates. Una llei que posa de manifest la veritable essència de l’estat espanyol, una llei feta a mida dels botxins convertida en una gràcia per les víctimes, el blindatge de la impunitat, el cinisme, la gran democràcia espanyola.
Si mirem enrere les protestes contra l’opressió, les conquestes socials han estat lluites contra els repressors amb barricades de dignitat, crema d’injustícies, fressa de llibertat i llum d’autodefensa per millorar condicions laborals, per retenir els llocs de treball, per barris dignes. Quan aquestes passaven, les que tenim memòria no sentíem desqualificacions per aquestes accions, tenien l’aprovació social perquè encara es recordava d’on veníem. El dret a la protesta fruit de la injustícia aquests dies s’ha convertit en sedició. Ja no podrem aturar un desnonament, ni manifestar-nos, ni fer vaga sense enfrontar-nos a anys de presó, si el poder determina que ens estem saltant la llei, sempre interpretada a favor de la seva obra. Ens han sentenciat a totes. Han deixat fora de la llei la llibertat de reunió, de manifestació, d’expressió. Un cop d’estat judicial a la democràcia induït i beneït pel govern del Regne d’Espanya.
Aquest mes hem recordat l’afusellament de Lluís Companys i Jover, hem honorat el compromès President republicà de la Generalitat de Catalunya, l’únic president democràtic assassinat a Europa pel feixisme. Els colpistes rebels que es van aixecar contra la legalitat republicana van voler donar exemple amb aquesta execució el 15 d’octubre de 1940. Era un missatge per a tot un poble. Com cada any hem sentit als vencedors vomitar verí sobre la seva tomba acusant-lo de genocida, un mantra fruit del desconeixement profund i interessat de la seva vida, no volen que la veritat trenqui els lligam a les seves colonitzadores mentides.
Lluís Companys era militant d’ERC, també ho era en Josep Fortuny i Torrens, fill de Mollet del Vallès, que va ser alcalde republicà d’aquesta població. Com el seu amic Companys va ser assassinat pel feixisme espanyol, li van prendre la vida el  16 de juliol de 1939  al Camp de la Bota i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera. Ara en aquell fossar a causa dels despreniments han posat una tanca de filferro com a mesura de protecció, una imatge de camp de concentració que fa mal als ulls i al cor, tancades fins després de mortes aquestes víctimes de crims de lesa humanitat. En l’assassinat de Josep Fortuny va tenir un paper fonamental el mossèn del poble que en va treure profit del seu afusellament. Recordem per a tots els que justifiquen la repressió dels antifeixistes per la mort de membres del clergat, que molts dels assassinats per una farsa de consell de guerra o passejats eran cristians i fins i tot es van confessar quan eren a capella. Recordem també que l’Església, que va conspirar contra la República en defensa dels seus interessos terrenals, va ser delatora, acusadora i va beneir els crims dels feixistes, els seus crims, i no va perdonar ni a aquells que van vetllar per les seves vides. Va mantenir sota pal·li el dictador per la gracia de dios i va ser genorasament recompensada.
Aquest mes retrem homenatge a les víctimes del franquisme de Mollet del Vallès, a totes aquelles persones que van sofrir la violència feixista dels colpistes en tota l’extensió del significat d’aquestes paraules. En el seu nom, per elles, per ells, no oblidem, per nosaltres tampoc, perquè aquest deure de memòria és el fonament de les llibertats que hem de conquerir. Ni oblit, ni perdó.

dimecres, 11 de setembre de 2019

CENT SETENA CONCENTRACIÓ VERÍTAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGNIFICAR ÉS VERITAT.





Sempre han volgut soterrar el passat dels perdedors, desterrar de la història oficial, la que escriuen els vencedors, les veritats incòmodes pels seus relats de conquesta. Així a la crònica èpica del Regne d’Espanya els espoliadors són portadors de civilització, la inquisició un tribunal com qualsevol altre, l’expulsió de jueus i musulmans la reconquesta d’Espanya, l’expulsió dels gitanos la primera llei d’estrangeria, els ocupants són creadors d’igualtat solidària, el sotmetiment és reconciliació, un cop d’estat és una guerra entre germans, el dictador un cap d’estat més, la corona fruit d’una votació democràtica i els que no compren el seu discurs terroristes. Llàstima que els indígenes dels territoris conquerits amb l’espasa i la creu no pensin el mateix, o les dones insubmises cremades a la foguera, o els expulsats per interessos econòmics i territorials, o que Espanya no existís al segle XV, una pena que els gitanos inauguressin el comptador del racisme que diuen no existeix, també és una llàstima pel poder que no sigui el mateix matar per atacar que per defensar-se i que pensar diferent i expressar-se lliurement constitueixi un fet democràtic.
Mostrar la veritat és dignificar i dignificar és mostrar la veritat. Per això una cosa que hauria de ser un valor social incontestable com visibilitzar les víctimes que van ser assassinades per defensar la legalitat democràtica, hauria de ser un deure ineludible per a qualsevol estat. Visibilitzar aquestes víctimes és lluitar contra el feixisme a través de l’educació de la societat en els valors bàsics d’humanitat, empatia i respecte. Visibilitzar és treballar pels drets humans, pels drets de les víctimes del franquisme. Visibilitzar és dignificar i treure la veritat a la llum, les veritats amagades pels interessos d’una transició poruga, paraigua i suport de la impunitat  de les estructures franquistes i dels seus servidors.
A la fossa comuna dels antifeixistes a Tarragona es pot llegir:
En memòria de les persones sepultades en aquest cementiri que van perdre la vida per haver defensat la dignitat, les llibertats i els dret individuals i col·lectius, l’autogovern de Catalunya i la legalitat republicana (1939-1948).
Això i tots els noms. L’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona va haver de lluitar molt per dignificar la fossa dels assassinats per la dictadura nacionalcatòlica. Va ser un gran treball el dels familiars de les víctimes afusellades a la Muntanya de l’Oliva i llançades a unes fosses amb 771 persones de 137 poblacions diferents de les comarques de Tarragona. Un gran esforç el de la nostra companya Montse i el de tota la Junta de l'associació per poder col·locar un emotiu i figuratiu grup escultòric de nom Dignitat a l’espai de la fossa. Una escultura d'una dona alçada i dempeus, i un home mort a terra, massa explícit pels que volien una escultura abstracta, amb una simbologia difosa i poc entenedora respecte la terrible repressió del Règim. Sobre una paret tots els noms d’aquelles i aquells que sota terra només eren enyorats i plorats per les seves esposes, filles, fills, mares i pares. Recordats també per les seves nétes i néts, i que només, des de fa 9 anys, han deixat d'estar aïllats i desconeguts per als visitants del cementiri i per a la ciutadania de Tarragona.  Una suposada transició democràtica que ha trigat 35 anys a retre homenatge a les seves filles i fills assassinats a Tarragona pel règim feixista del General Franco. 
Aquest acte de dignificació va ser un acte de reivindicació de la veritat, aquestes veritats incòmodes per a certs polítics, algunes administracions i per a l’Església, que en aquest cas no va aplicar la doctrina cristiana per facilitar la tasca de veritat, justícia i reparació que ha dut a terme l’AVRFT.
Aquest mes de setembre a Tarragona volem honorar a les dignes víctimes del franquisme i la transició de la ciutat. Pronunciar els seus noms en veu alta, explicar el seu patiment, les seves històries silenciades, ho farem en nom de la democràcia republicana que van defensar, com a vacuna del feixisme que ens vol inocular el seu odi, la ràbia cega dels colpistes que creix i que vol llençar tones de la mateixa terra, que acull els ossos dels nostres morts, sobre les petites victòries de la nostra perseverant lluita. No els deixarem passar, la veritat és tossuda i nosaltres també, no farem ni un pas enrere. No callarem, ni acotarem el cap. Continuarem dignificant contra la propaganda oficial que l’estat denomina història d’Espanya i que tants diners de les nostres butxaques inverteix per netejar els episodis més negres de la seva arrogant i secular repressió davant del món. Ho fa amb mentalitat de decadent imperi on el sol es posa a la cara dels antifeixistes sotmesos. Aixecarem les nostres veus per escriure la història dels vençuts, dels herois anònims, en nom de la veritat caiguda a la tàpia del gran cementiri del Regne d’Espanya. En nom de les víctimes cridem: visca els antifeixistes i visca la república!

dissabte, 17 d’agost de 2019

CENT SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL SOMNI DE LA NUEVE, EL NOSTRE SOMNI.



Aquest agost es commemora el 75è aniversari de l’alliberament de París pels soldats de l’estat espanyol que van defensar la legalitat republicana.  Republicans, anarquistes, tots plegats fraternalment combatent el feixisme des d’aquell estiu del 36. Antifeixistes defensant-se de conspiracions oligàrquiques d’encens i rosari, de cop d’estat de sabres i de mort desfermada sense pietat. No van deixar de lluitar fins al final.  Dels  148 homes que van conformar La Nueve, 35 van morir, 97 van ser ferits, només 16 van sortir indemnes, però tots van arriscar les seves vides amb la ferma esperança d’alliberar casa seva, casa nostra, del jou franquista.
Ens veiem reflectits en aquests homes que van viure superant traïció rere traïció sense defallir. Sempre amb el noble objectiu com a bandera de fer fora de la terra, que per dret els pertanyia, als trepitjadors seculars d’emancipacions de pobles i individus. Herois oblidats, que després de desfilar sota l’Arc de Triomf de París passejant els noms d’altres batalles combatudes amb honor, passejant les seves banderes, senyeres, tricolors, llibertàries, van continuar lluitant fins a arribar al cor del Niu de l’Àliga d’en Hitler.  Rebels i valents, decidits i generosos, compromesos antifeixistes. No van defallir malgrat les traïcions d’una Europa decebedora que no va ajudar la República del Front Popular. Des del cínic Comitè de No Intervenció, que va permetre que nacionalsocialistes alemanys i feixistes italians intervinguessin donant suport als sublevats amb soldats i armament. Passant per la marxa de les Brigades Internacionals com un gest a una Europa que mirava cap altre costat. Seguint amb un Regne Unit i una França que van reconèixer el règim franquista el 1939. La França dels camps de concentració i el menyspreu, la que va acceptar la sang dels defensors de repúbliques i va pagar oblidant el sacrifici d’aquelles dones i homes, que van lluitar al seu costat. La que va fer de la seva resistència, conformada per partisans de tota Europa, no només per francesos, llegenda, però que va criminalitzar la resistència dels guerrillers, que van continuar lluitant pel somni de llibertat de La Nueve des de territori francès.
Nosaltres també sabem de traïcions democràtiques, de promeses incomplertes, d’equidistàncies, d’equiparacions barroeres filles d’aquelles reconciliacions bastardes, de contractes on els perdedors continuen perdent, de pactes de silenci, d’oportunisme polític, d’utilitzacions perverses i sabem d’impunitat, de covardia, del maquillatge de l’engany per fotos del minut. Sabem de la manca de justícia i de reparació per a totes les víctimes, de soterrar la veritat, de les fosses sense obrir, dels nadons robats no retornats, dels abusos dels infants per part del nacionalcatolicisme sense jutjar, dels judicis franquistes de tot l’estat sense anul·lar, de la repressió sobre col·lectius que encara avui sofreixen marginació i atacs, sobre dissidents i esclaus del feixisme espanyol, sobre apàtrides desapareguts en els forns crematoris sense el retorn de la seva nacionalitat robada pel franquisme, sabem d’exilis que no van tenir final, de la criminalització de part de l’antifranquisme més combatiu, de censures de cultura i llengües, d’espoli.
Nosaltres sabem de repúbliques assassinades, de corones imposades, de transicions amnèsiques, de transaccions i canvis de carnet, de perpetuació del franquisme sota una llei d’Amnistia feta a mida dels botxins. Llei blindada una vegada i una altra per aquells que es diuen constitucionalistes i que violen cada dia els articles de la santificada Constitució. Sabem de la traïció de la mordassa que segresta la  nostra llibertat d’expressió, el dret de protesta i fins i tot el de vaga, amb l’amenaça complerta de multes impagables i presó.
Però nosaltres també sabem de somnis com el de La Nueve. Volem alliberar-nos del franquisme que perviu en tots els estaments de l’estat espanyol, públics i privats, del franquisme sociològic que ha permès la normalització de la ultradreta. Volem alliberar-nos de corones que no vam votar, d’aquest estat de dret en desfeta, d’aquesta democràcia totalment deficitària i poruga. Volem deslligar-nos de tot allò i de tots aquells que encara volen de genolls, ignorades i humiliades a les víctimes del feixisme i a les seves defensores.
Nosaltres com La Nueve no defallirem malgrat el desencís i les traïcions. Part de la nostra lluita contra l’oblit i la impunitat són les nostres concentracions. Aquest agost serem a L’Hospitalet de Llobregat per retre homenatge a les dones i homes d’aquesta ciutat que van somiar llibertats des dels seus conreus, les seves fàbriques, des de la rereguarda, des dels fronts de guerra on van combatre, des de les presons, davant dels escamots d’afusellament, darrere dels filferros dels camps de concentració i extermini, des dels seus exilis i clandestinitats. Per la veritat, la justícia i la reparació, per a fer els seus somnis, els nostres somnis, realitat.

dijous, 11 de juliol de 2019

CENT CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TRIAR ANTIFEIXISME SEMPRE.




Moltes veritats són mortes, van ser assassinades, llançades a la fossa de la memòria perduda, sobre la qual continuen dansant sense descans els maleïts feixistes. I què hem de fer nosaltres? Hem de continuar desenterrant, per molta terra que llencin per tapar uns crims de lesa humanitat que no tenen prescripció. Visibilitzar tota la veritat, obrir la història oficial en canal per extirpar la mentida i la tergiversació. Mostrar-la sense gens de por, sense equidistàncies, sense escala de grisos, perquè quan parlem de democràcia no hi caben interpretacions, és blanc o negre, són drets humans i llibertats o dictadura. Les persones que encara avui hem de reivindicar aquesta veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició estem fartes. Després de tants anys i panys és depriment haver de continuar demanant, exigint, reclamant decència a l’estat espanyol per acabar amb una Causa General perpetua, que va matar àvies i avis, empresonar mares i pares i  continua jutjant filles i fills. Els botxins i els seus hereus sanguinis o polítics llueixen sense vergonya les seves banderes feixistes, els seus càntics, els seus tics, exhibeixen amb orgull i prepotència la impunitat amb la qual encara s’atreveixen a insultar, vexar i maltractar a les víctimes del genocidi franquista. Són normalitzats per l’estat i els mitjans, premiats i pagats, mentre desenes de milers de desaparegudes i desapareguts forçats romanen sota la mateixa terra llençada sobre les seves veritats, les seves històries i els seus somnis de justícia.
Aquesta lluita que portem des de fa més de 10 anys és filla de tantes i tantes altres lluites, que no podem oblidar i, que ens han portat fins a la nostra 105 concentració. 10 anys als carrers, que defensem com espais lliures de feixisme, de racisme, de masclisme, places arcs de Sant Martí, carrers diferents i inclusius, avingudes de drets. Aquest mes estarem a Girona, a la plaça de l’1 d’Octubre.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua treballant en tots els fronts de la injustícia amb l’esperança de ser digna de reivindicar reparació per a les milers i milers de persones, de noms, de rostres, de dolors de persones heroiques i anònimes. Persones que van tenir el valor i la generositat de plantar cara des de diferents idees però des de la mateixa trinxera al monstre insaciable del feixisme, perquè aquest només es pot derrotar amb unitat i perseverança. No ens agenollem, no acotem el cap, no són súbdites, som part d’aquell Front Popular que va defensar la legalitat republicana. Som el fil filat per les lluitadores i lluitadors que no van acceptar la derrota d’una guerra imposada pels colpistes assassins, que van combatre la dictadura sense sotmetre’s a falses reconciliacions i que no van combregar amb transicions monàrquiques traïdores, regal enverinat del nacionalcatolicisme, que encara respirem, que ens ofega, que ens assenyala i estigmatitza com sempre han fet amb la resistència.
Aquest mes volem retre homenatge a les víctimes del feixisme, filles o veïnes, de Girona. Volem omplir de memòries i de Memòria una plaça que ens convida a parlar de repressió però també de llibertats. Parlarem de bombardeigs, d’assassinats, de farses de consells de guerra, de presons, de morts, d’espolis, d’exilis, de tortures, d’explotació, però també de milicianes, d’ideals, de dignitat, d’esperança en la foscor.
Quan arriba l’hora de la veritat s’ha de triar, com van haver de triar fa 83 anys entre república o dictadura, entre democràcia o feixisme. I aquesta decisió ha de ser inequívoca i compromesa amb els valors d’igualtat, fraternitat, solidaritat i llibertat per sobre d’interessos partidistes, de corones lligades al jou franquista, de legalitats il·legítimes i d’especuladors de tota índole. Honorem per sempre més unes generacions que per triar amb cor i cap van patir, i continuen patint, les conseqüències del seu coratge encomiable.
Ens veíem a Girona.

dimecres, 19 de juny de 2019

CENT QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA ELS ESPOLIADORS DE LA VERITAT.



-->

La nostra Mesa de Catalunya aquest juny es concentrarà a la plaça de la Vila del Prat de Llobregat per fer un homenatge a totes les víctimes de la repressió feixista d’aquest municipi.
Arribem a aquesta cent quatrena concentració de denúncia de la impunitat de la dictadura i la transició, de la vulneració dels drets humans al Regne d’Espanya, encara carregats de més arguments, ja que la disbauxa franquista de l’estat espanyol no deixa de colpejar-nos cada dia amb notícies electroxocs. El llistó democràtic que ha d’emparar els nostres drets i llibertats està sent inhumat als vorals, al costat de les persones que van lluitar contra el feixisme en defensa de la legalitat republicana. Així la contaminació de la normalització de la ultradreta i el franquisme obre la porta a totes les institucions i estaments de l’estat a poder insultar, a cara descoberta i sense la censura de la correcció política, la memòria democràtica. Ara la pudor amagada als fonaments del lligat i ben lligat surt per les finestres oficials, transformada en flaire que no fa arronsar el nas de la societat.
El feixisme d’ahir i d’avui quan no és beneït és tolerat per institucions públiques, subvencionades o privades, alguna de les quals ja van formar part de  la conspiració contra la República, el colp d’estat del 36 i van sostenir la dictadura, on van gaudir de privilegis que encara mantenen. Ara ja es pot ser feixista públicament, desacomplexadament, sense cap vergonya perquè la màxima de la “una, grande y libre” s’ha imposat a la lògica democràtica i a la justícia. Aquest panorama desolador és el dia a dia de les víctimes del feixisme espanyol, que continuen pagant als seus botxins, als que fan apologia dels seus crims, als banalitzadors del feixisme i als seus protectors, representants públics i funcionaris de l’estat.
Que pot sentir la familia Cortés del Prat, que va tenir a quatre dels seus membres a Mauthausen, i que va perdre un pare i un germà al camp de Gusen, llegint l’últim paràgraf de la pàgina 23 de la circular 7/2019 de 14 de maig de la Fiscalia General del Estado: “Así una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.” Nosaltres sentim una indignació infinita davant d’aquest verí que ens volen inocular des de la injustícia espanyola. La fiscalia atorgant la condició de víctima d’odi a aquells que fan d’aquest sentiment una eina d’agressió i vexació en la seva cacera de les minories desprotegides i de les persones que volen combatre una ideologia, que va assolar el món amb destrucció, mort i l’horror dels seus exterminis. Tornem altra vegada a la barroera i indecent equiparació de víctimes i botxins.  A aquest pas podríem tranquil·lament assistir als judicis de Madrid i seure a la banqueta als aliats, que van odiar i combatre el nazisme, mentre Europa celebra hipòcritament el 75 aniversari del desembarcament de Normandia. Segur que condemnarien pòstumament per delicte d’odi al català que va fer possible l’èxit del Dia D, en Joan Pujol, Garbo.
I va arribar el 4 de juny i el Tribunal Suprem ens va regalar una interlocutòria que ens enfonsa més encara dins del fangar de la impunitat donant legalitat a la dictadura i avalant l’autoproclamació del genocida dictador com Jefe del Estado des de l’1 d’octubre del 1936, reescrivint la història amb la ploma colpista tacada de la sang dels antifeixistes. No importa que el govern legal i legítim de la República, des del 1931 al 1939, en aquell moment fos presidit per Manuel Azaña. Aquesta polèmica ha deixat en segon pla que l’assassí continuarà sense exhumar-se perquè ell i la seva espoliadora família continuen tenint els drets que a nosaltres ens han robat per generacions. I en mig d’aquesta bombolla fatxa s’atreveixen a dir que l’exhumació seria perjudicial per a l’interès públic i des de l’abominació arquitectònica construïda forçosament pels esclaus del franquisme, el Caudillo por la gracia de Dios es riu de nosaltres. Inclús ens podem trobar amb un Franco més cèntric, inhumat a l’Almudena. La guinda és que l’advocat de la família Franco és el fill del ministre de la dictadura Utrera Molina, que va morir orgullosament franquista, acomiadat amb el Cara al sol, braços alçats i sense ser condemnat en vida per la justícia argentina, pels seus crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció. Estirant del fil de la troca franquista ens trobem que aquest no té final.
Vivim doncs en un estat tort, que quan no li interessa el que informen els relators de l’ONU els menysprea amb supèrbia i fatxenderia sense gens de por al  ridícul internacional amb soflames patrioteres, defensant la impunitat com puntal democràtic de l’estat, sota l’escut de la Transició i la Llei d’Amnistia, acusant d’ingerència a qui ataca l’estructura lligada i ben lligada del Regne, arribant fins i tot a reprovar als autors dels informes.
Però si col·locar un adhesiu o portar un megàfon a una acció sindical és considerat per un jutge com coaccions, si un jovent fa més d’un any que resta a la presó amb penes de terrorisme però sense aquesta qualificació en la seva sentència, si companys valents que ajuden a morir amb dignitat la seva companya són acusats de violència masclista mentre manades de tota mena actuen amb llibertat. I al mateix temps l’autocensura creix cada dia per por al sistema judicial, arribarà un dia en què totes serem sospitoses i susceptibles de ser acusades de defensar a les nostres víctimes, les seves idees i les seves lluites per subvertir allò establert pel poder econòmic i polític hegemònic.
I mentre tot això passa, i malauradament no s’acaba aquí, anem assimilant el feixisme com a part del sistema, no ens espantem per veure sortir la justícia del sarcòfag franquista i assumim que hagi escons al Congrés dels Diputats ocupats per aquells que es permeten el luxe de portar a judici als dissidents de la seva perillosa, corrupta i  discriminadora doctrina. I tot això pagat a contracor per víctimes i familiars de víctimes de la impunitat de l’estat espanyol.
En mig d’aquesta negror continuarem lluitant guiats per la llum indestructible, que van engendrar les i els defensors de la llibertat en l’ànima de les seves hereves i hereus. Lluitadores i lluitadors generosos i humils com l’alcalde republicà del Prat, Lluís Serra i Giribert, que a través del seu fill ens il·lumina i ens encoratja a no defallir en l’exigència de justícia per a les seves companyes i companys assassinats i torturats. Aquesta és la nostra honorable tasca pels Cortés, els Panisello, els Martínez i tantes i tantes famílies represaliades que no hem d’oblidar mai.

divendres, 3 de maig de 2019

CENT TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL MEU NOM ÉS LLIBERTAT.



Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té aturador. 

Estic arreu i no estic sola encara que estigui en silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran com un arbrat infinit.  

Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la llum d’aquesta immensa família que romà  amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida, la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades, que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a l’uníson Llibertat! 

La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus llavis van perdre el seu darrer alè.

Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que no acoten el cap davant de la repressió.

Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no defalliu.

Llibertat.

diumenge, 7 d’abril de 2019

CENT DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TU DECIDEIXES.




Un any més arribem a l’abril. Sempre parlem dels abrils republicans, de l’esperança, dels somnis, del progrés, de la igualtat, de les reformes, de la cultura, l’educació, els valors democràtics, de lleis més socials, de drets, de llibertat, de laïcitat, fins i tot de revolucions: les passades reivindicades, les frustrades d’octubres, les futures que no es van poder guanyar. Va arribar per la voluntat popular en forma de vot una jove república per madurar i perfeccionar. Un projecte democràtic mai vist a un regne ja inexistent, abandonat per un Borbó poruc a la millor de les sorts. Una finestra oberta per a totes aquelles persones que només havien vist portes tancades. Un abril que venia a posar llum en la foscor de dictadures i monarquies de fam, analfabetisme, opressió, repressió, caciquisme, església i masclisme. Però aquest any, 80 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, de la caiguda de Catalunya en mans dels colpistes que amb l'ajuda d'esvàstiques i fasces van matar la República, les seves dones i homes i els seus fruits, hem de parlar de l’abril cautivo y desarmado

No és un abril qualsevol, és un mes d’urnes i prohibicions en un any on el feixisme desacomplexat ha estat normalitzat pels poders fàctics, per la classe política, per la premsa, pels tribunals on seuen amb el seu dit acusador. Normalitzat per gran part de la societat que després de PP i Ciutadans, ja inoculada, no s’espanta del projecte ultra VOX amb el seu fantasma franquista nacionalcatòlic sempre en moviment creixent, on s’ha normalitzat que tot allò que representa es pugui votar el 28-A. Sabem que sense drets humans no pot haver-hi democràcia, i sabem també que entre els diferents partits que es presenten a aquestes eleccions uns quants no els respecten, i entre aquests alguns presumeixen de no fer-ho. No podem normalitzar que amb els nostres impostos pagarem gent que farà apologia del feixisme des dels seus escons, mentre persones desaparegudes, assassinades, violades, vexades, torturades, empresonades, mortes i vives entre llàgrimes de pena i ràbia ens miraran als ulls i no podrem sostenir la mirada. Si ets demòcrata de principis no pots més que sentir-te colpida i colpit davant aquest panorama de caiguda lliure al precipici de la marginació i estigmatització de la diferència, de la dissidència, de les invisibilitzades, de l’esperit crític, de l’anul·lació i censura de les llibertats i drets fonamentals individuals i col·lectius. Si normalitzem això, no podrem sortir d’un laberint on el minotaure és un fill híbrid del neoliberalisme salvatge i el feixisme, una criatura abominable, que ens devorarà si solidàriament no teixim un fil antifeixista i irrompible per poder escapolir-nos del seu miserable cau. 

Volem dedicar aquesta concentració a les barcelonines i barcelonins de naixement o de veïnatge que sempre van estar a les trinxeres de la lluita contra l’opressió des dels inicis de les seves batalles contra els segrestadors de la igualtat, els amos de les claus de la seva llibertat i educació, contra els que s’engreixaven amb el pa i les vides de les seves filles i contra els armats coaccionadors de les seves voluntats d’emancipació. A la ciutadania barcelonina del segle XX, besàvies, àvies i mares de les nostres lluites de dignitat. A les milicianes i milicians que van marxar al front contra el feixisme que van acabar a la presó, assassinades als vorals, afusellades per escamots colpistes, mortes als franquistes camps espanyols, als col·laboracionistes francesos i als d’extermini nazis, tirotejades a ciutats i pobles més enllà de la dictadura. A les de la diàspora de l’exili que ens va deixar orfes a la llarga postguerra, una, grande y libre pels guanyadors, petita i captiva pels perdedors. Des del poble al seu President. Milicianes i milicians de la Barcelona antifeixista vingudes de tots els racons del món que van partir en columnes de solidaritat a combatre els rebels assassins i que no van deixar de lluitar contra el monstre, aquí, i després a tot el món, sense pensar en el risc, els perills i en el preu del seu compromís amb l’antifeixisme. 

Perquè allò que heretem, conquerim i assolim no és etern, perquè les lluites no només es guanyen sinó que es cuiden i es defensen, perquè som perquè ens han fet i hem après d'altres, tenim el deute i el deure d’honorar allò que ens van transmetre amb tant sacrifici. Perquè tenim el compromís de ser milicianes i milicians antifeixistes sortint en columnes de veritat, justícia i reparació al front de la desmemòria, per lluitar contra el corrupte forat negre de l’oblit, per netejar les seves clavegueres de les mentides, propaganda del poder immutable a l’ombra d’aquest regne podrit. Els crims d’estat acaben amb l’estat de dret, els crims de lesa humanitat no prescriuen i els seus botxins d’ahir, d’avui i de demà seran sempre criminals a jutjar i les seves víctimes hauran de ser rescabalades. 

Les antifeixistes, les republicanes, tenim memòria i no tenim rei, som lliures i estem armades dels valors de totes aquelles persones admirables que van defensar la legalitat republicana. 

Aquest abril tu decideixes.