CENT SEIXANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA TRINXERA DE LA VERITAT.

 

Una concentració més tornem a insistir en la importància de la veritat en un moment cabdal de la nostra lluita, un moment en què preval la mentida, que malauradament guanya terreny dia a dia com un conqueridor famèlic i insaciable. Mentre nosaltres avancem molt lentament, treballant com  formiguetes, polsada a polsada, els generadors de mentides ho fan a la velocitat de la llum escampant el seu odi.  El seu objectiu és eliminar tot allò per què tant hem treballat contra corrent i sense descans, i això, per desgràcia, no només passa en el camp dels drets humans, volen matar qualsevol idea que representi la lluita que van dur a terme les víctimes del feixisme. 

La mentida i els seus proveïdors són un perill per a totes nosaltres, que hauria de crear gran alarma social. Les persones defensores dels drets de les víctimes del franquisme i la transició patim les seves conseqüències. Vivim en perill d’involució.  

A mesura que van passant els anys i els fets constitutius de crims de lesa humanitat s’allunyen en el temps, però no el dolor, la ràbia i la impotència que van provocar, volen que el procés de dissolució de la memòria s’acceleri en nom del futur fins a fer desaparèixer les nostres exigències, diuen que per caduques i alienes a les necessitats de la societat actual. Una societat que volen interessadament desconeixedora de la seva pròpia història per poder manipular-la amb facilitat. Aquest desig ho poden complir amb amabilitat i traïdoria per part de partits que es consideren d’esquerres o descarnadament i frontalment pels que es consideren partits de dretes i que són la ultradreta. 

Per a lluites com la nostra el relleu generacional és indispensable, és imprescindible que el jovent agafi el testimoni dels seus avis i besavis, perquè no desaparegui el seu dret a rebre justícia. Uns joves que s’informen per les xarxes socials, allà on la mentida i la tergiversació són la corona del femer amb titulars fàcils i grollers que es fixen en els cervells i que van a missa. El feixisme controla eficientment els mecanismes i creix entre el jovent de la mà del masclisme i el racisme, dada contrastada, gràcies als altaveus mediàtics d’influenciadors, tuitaires, instagramers, que de manera simplista i barroera ataquen els drets humans i la justícia social. 

El temps juga en camp contrari als nostres interessos per llei de vida, passen els anys i lluny de millorar la situació va empitjorant, malgrat lleis i departaments de memòria, ja que el seu relat oficial fuig de les sales de justícia, que és on nosaltres volem posar la vergonyosa pilota de la impunitat. Justícia que passant per sobre de la llei és notòriament contrària als drets humans en un estat on la línia editorial la continuen escrivint qui només va propiciar canvis estètics, però no profundament democràtics, sense separació de poders real i amb una judicatura polititzada que vol ser actor polític. I el panorama no millorarà perquè les noves generacions d’estudiants de dret són majoritàriament i marcadament conservadores a l’estil del Reino de España. 

Als governs que es mostren públicament sensibles a la nostra causa, els interessa la memòria en l’àmbit dels homenatges i moltes vegades buscant una foto rendible. Encara que sembli mentida aquesta política de flors i fotos, si només es queda aquí, ens perjudica perquè socialment dona a entendre que es prenen les nostres reivindicacions seriosament, però això només és una percepció. Fins i tot por existir la percepció social de que es parla massa del tema i que som molt pesats amb el passat, quan el que nosaltres fem és parlar de futur. Quin futur ens espera si no es respecten els drets humans, quina democràcia, quina llibertat?. 

Mentrestant creix l’extrema dreta de manera desacomplexada permetent-se des dels faristols de les nostres institucions escopir el seu verí sense cap cost, malgrat lleis estatals i autonòmiques de memòria, allà on no han estat derogades. Recordem com el president del Parlament Balear membre de VOX va estripar la foto de la miliciana Aurora Picornell assassinada pels feixistes, sense que de moment hagi tingut cap conseqüència política. La conclusió és que la veritat ni tan sols existeix  quan es legisla, si les lleis després no es fan efectives per obstrucció o per deixadesa, aquí no es respecta ni l’esperit de la lletra, es tracta d’una mentida enverinada disfressada de defensa de la veritat. La deficient llei de memòria de l’estat, no ha impedit, ni ha sancionat allò que col·lisiona amb el seu articulat i per desgràcia tenim exemples cada dia. 

Nosaltres no podem competir amb igualtat amb l’aparell de la mentida, però si podem no defallir en la nostra lluita que és dur sempre la veritat allà on ens trobem. Aquest mes ho fem a la plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar i recordarem a les seves veïnes i veïns antifeixistes. No tenim altre camí que esforçar-nos perquè el relat que volen imposar aquells que diuen defensar les víctimes del franquisme surti dels homenatges i dels llibres, sigui fidel a la veritat i cridi reivindicatiu als carrers. Avui oblidar el passat seria un error tan greu que ens deixaria totalment fora de context i en mans de nous botxins. Per això discrepem de les paraules de l’anterior director general de memòria que va compartir aquestes paraules de Margalida Capellà: “No ayuda mucho referirse al PP como los herederos del franquismo”, director que va dir textualment: “L’ús de la memòria com arma de combat va ser útil en el passat. Ara és contraproduent. Entre les noves generacions creix cert rebuig al món de la memòria. Hem de buscar fórmules que ho evitin i que incorporin a nous sectors polítics a la memòria democràtica.” Esperem que el nou director no segueixi el mateix model de pensament i actuació del seu predecessor i que aquesta legislatura tinguem d’una vegada una llei de memòria catalana valenta, que honori les víctimes, els seus familiars, les entitats i els drets humans.

A tothom que pensa que tot està ja fet en el camp de la memòria els hi diem que ni pensar-ho. Tenim ben bé totes les fosses de Catalunya per obrir amb un pronòstic de segles de treball per endavant. Tenim Via Laietana, 43, casa de la tortura i la repressió, segrestada per la Policia Nacional orgullosa del seu passat i rient-se de les víctimes d’aquest cos policial. Tenim les demandes de justícia desestimades, la darrera aquest mateix mes. Tenim els medallers, els carrers i les condecoracions a feixistes atorgades en dictadura i en la seva democràcia vigents, amb rentades de cara que fan molta pudor. Tenim victimaris passejant pels nostres carrers, que encara saben seus, sense pagar pels seus crims. Tenim querellants i denunciants a la República Argentina a qui l’estat espanyol els ha tancat totes les portes posant obstacles a la justícia universal perquè personatges com el cínic Martín Villa pugui viure privilegiadament sense una sentència de culpabilitat. Tenim molta feina per fer en un escenari cada vegada més inhòspit i irrespirable. 

I acabem dient al nou govern que des de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes restarem ferms en les nostres reivindicacions i no acotarem el cap, plantarem cara per la veritat, la justícia i la reparació com ho van fer els nostres defensats lluitant contra el feixisme, en vida i mort del dictador, amb fermesa, ideals i valors. 

CENT SEIXANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. JULIOL ANTIFEIXISTA, LLENGUA, RESISTÈNCIA .

La llengua materna és aquella que ha estat apresa des de la infància, generalment al lloc de naixença del parlant, això diu la Gran Enciclopèdia Catalana. En un món tan masclista l’expressió llengua materna, més enllà de la raó gens feminista del seu encunyament, és tan bona notícia com que el carrer de l’arxiu de la repressió de Salamanca es denominés carrer de l’espoli, ara ja torna a ser carrer Gibraltar, només els hi ha mancat posar espanyol. Masclisme i feixisme dues terribles xacres que es retroalimenten i que maten. 

Els nadons eren problemes de dones, coses de la mare, però no només nodrir-los alletant-los contra el seu cor, també transmetent des del seu naixement la llengua que els lligaria per sempre més, com els va lligar el cordó umbilical. Un nou aliment de dues direccions des de les cançons de bressol a les primeres paraules de les seves filles i fills. Unes paraules en la llengua materna, la llengua de la seva terra, la dels jocs, la dels riures, la dels primers t’estimo, enriquida de girs i dites intraduïbles a altres llengües, que ens defineixen culturalment, plenes de sabors, d’olors, de sensacions i de sentiments que no tenen equiparació. Una llengua materna que no pot ser prohibida, ni reprimida perquè desarrela i et treu les paraules que formen part del que ets i trenquen la cadena de transmissió de la saviesa popular que ha d’enfortir les següents generacions. Oblidar els noms dels arbres, de les plantes, de les eines del camp, dels carrers de les ciutats, les paraules dels poetes que van escriure a l’amor i a la llibertat. Tantes coses que no tenen preu i que s’han d’abandonar gratuïtament i per la força pel desig d’aniquilació i assimilació d’una dictadura assassina, com va passar amb el català, el gallec i l’èuscar. 

Exterminar una llengua és un atemptat contra els drets humans, la mort de qualsevol llengua hauria de colpir tota la humanitat perquè ens fa més vulnerables i pobres, aniquilar-la és una horrible forma de repressió que desarticula pobles i els condemna a la seva desaparició cultural. Prohibir una llengua en el seu territori de parla natural és un crim de lesa humanitat que sembla molt lleu comparat amb les tortures, les violacions, els empresonaments i els assassinats, però que té una gran càrrega de profunditat i a llarg termini té un impacte en la col·lectivitat parlant irreparable. 

El mes que els feixistes espanyols es van aixecar contra la legalitat republicana i van trencar realitats i somnis d’emancipació individual i col·lectives, de llibertat i de justícia social. El mes de juliol, que tant va exaltar la dictadura franquista, nosaltres volem fer un homenatge a totes aquelles persones que van patir el robatori de la seva llengua materna, que es van quedar òrfenes de drets davant les autoritats perquè ni tan sols parlaven la llengua del conqueridor; gent gran que només parlava català, gallec o èuscar i que de sobte eren considerades analfabetes funcionals per culpa del franquisme; gent petita que rebia terribles càstigs físics a l’escola per dir les paraules que havien sentit des de l’úter de la seva mare. Una manera salvatge de repressió i adoctrinament que generava conversos per la por, españoles que hablaban en cristiano como dios manda, però també rebels que van mantenir viva les paraules llibertat, liberdade, askatasuna. 

Contra el feixisme ni un pas enrere, contra la seva repressió, injustícia, marginació, violència, ni un pas enrere, contra les guerres que provoca, ni un pas enrere. Els antifeixistes del juliol de 1936 van plantar cara i moltes i molts es van deixar la vida lluitant. Nosaltres diem en nom de la seva memòria i sacrificis, endavant, adiante, aurrera!

CENT CINQUANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA LA PROFANACIÓ DE LA MEMÒRIA.

 

Existeixen moltes formes de profanar la memòria. Es pot fer de manera física trencant homenatges, de paraula vexant les víctimes, judicialment emparant els victimaris, policialment per acció o omissió tenint a la diana l’antifeixisme i fent l’ull gros davant el feixisme. Però totes les maneres són possibles perquè hi ha un poder que ha traspassat les seves fronteres i actua políticament, impunement  parapetat darrere la paraula democràcia. Ho fa malgrat l’aprovació de dues lleis de memòria, que s’han mostrat tant insuficients com ineficaces. Aquest és el poder judicial.

Violar la memòria antifeixista és violar els drets humans i soscavar la feble democràcia de l’estat espanyol. Sense veritat, sense justícia i sense reparació no hi ha estat de dret, i aquesta mancança és la prova fefaent que tota la ciutadania i les institucions no són responsables davant les mateixes lleis, ni tan sols els legisladors, ni els jutges. 

Trencar el fil de la memòria es deixar sense context a un seguit de generacions que estan vivint l’ascens del feixisme amb total naturalitat, que voten opcions feixistes perquè pensen que formen part de les estructures democràtiques. Joves i no tan joves, que ni tan sols han tingut l’oportunitat d’oblidar perquè desconeixen la història de la lluita pels drets i les llibertats i el preu tan alt que va tenir. No saben com es tradueix en les seves vides aquesta manca de memòria democràtica perquè amb tanta amnèsia i tergiversació poden ser alienats sense ser-ne conscients, i culpant a qui encara té menys drets. No valoren l’ètica política, ni els hi preocupa la vulneració dels drets humans perquè pensen que no seran mai objecte de cap agressió, perquè es pensen que estan en el lloc correcte de la història. El perill és tan immens i la situació és tan greu que semblaria impossible poder-se abstreure, però incomprensiblement anem pel penya-segat de la indefensió sense fre.

Aquests darrers dies ha estat atacat el monòlit que els companys de militància de Cipriano Martos Jimènez, assassinat a Reus per la Guàrdia Civil el 1973, van col·locar el 1979 a la fossa on va ser enterrat clandestinament al cementiri de la localitat. Cipriano va ser exhumat de la fossa de Reus i posteriorment inhumat al cementiri del seu poble natal a Granada el juny de l’any passat, però la seva memòria antifranquista resideix en tota expressió d’homenatge a la seva persona i no pot ser violada.  

També ha estat vandalitzat una vegada més davant les càmeres cegues de la comissaria de Via Laietana el faristol que explica la sinistra història d’aquest edifici. Via Laietana 43 continuarà sent la representació de la repressió fins que no albergui un centre d’interpretació de la tortura i la repressió patida per centenars i centenars de persones, que van passar per les mans dels botxins de la dictadura i la transició.  Per això tots els primers i els tercers dimarts de cada mes persones que han passat per l’infern de la casa del terror en donen testimoni. 

Tots no, perquè el dimarts 7 de maig ho va prohibir la Junta Electoral Provincial de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar aquest atac als drets fonamentals. Mentre han estat permeses tota mena de concentracions i manifestacions en període electoral, com hauria de ser, justament la reivindicació de Via Laietana és prohibida amb l’argument que representen a determinades opcions polítiques i que és una interferència en el bon discórrer democràtic de les eleccions. Segons la JEP i el TSJC els únics actors polítics han de ser els partits, no pas la ciutadania. Sembla un acudit, però és ben trist. Les implicacions de considerar la denúncia de vulneració de drets humans com partidista i com una ingerència, a més d’inaudit, és molt greu. 

Es va decidir suspendre aquesta concentració i es va comunicar una de nova en protesta per la prohibició, que es va dur a terme, ja que aquesta ningú no la va prohibir. Aquesta concentració ha estat denunciada per la Policia Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha traslladat a la fiscalia per si és constitutiva de delicte de desobediència a una resolució judicial. La Brigada Policial d'Informació de Barcelona va presentar l’atestat amb material fotogràfic denunciant als organitzadors, a la Comissió de la Dignitat, i de retruc a tothom que va prendre la paraula, com la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Ningú jutja el delicte de prevaricació. 

Violència feixista física i verbal contra víctimes i familiars de víctimes, violència física contra homenatges a víctimes del feixisme, violència policial i violència judicial profanen la memòria democràtica. Només ens resta continuar al carrer denunciant la impunitat, malgrat tots els entrebancs, els insults i les amenaces, ho hem de fer per la justícia social i la supervivència dels valors que defensem en nom dels drets de les nostres víctimes. 

CENT CINQUANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES ASSASSINADES EN LA TRANSICIÓ.

 

Volem dedicar la concentració d'aquest mes a unes dones molt oblidades que tenim el deure imperatiu de recordar, les dones víctimes de la transició. Una etapa d'una nova reinstauració borbònica sota la tutela del franquisme i beneïda per les forces que haurien d'haver reinstaurat la legal i legítima república. Van voler refrendar a les urnes de manera tramposa una clara traïció a tothom que va lluitar per defensar la República. Un període democràtic de drets i llibertats fins llavors desconegudes i pioneres, algunes més enllà de les fronteres de l'estat espanyol. I entre les conquestes més rellevants, la dels drets de les dones, fins i tot en una república assetjada per les armes dels colpistes. 

L'any 1975 després de la mort del dictador tot estava més que lligat, dins i fora dels límits geogràfics de la nova monarquia constitucional. Un congrés de diputats franquista aplaudia un rei que lloava Franco, un monarca que s'ompliria les butxaques "campechanamente" mentre els "republicans juancarlistes" li permetien robar-nos durant dècades. 

Una vegada més, van demanar germanor i concòrdia als perdedors de la guerra, als que encara eren vius i a les seves filles i netes. Mentre que els vencedors conservaven tots els seus privilegis impunement sense haver de retre comptes després d'haver vulnerat els drets humans i haver comès crims de lesa humanitat. Van dir a les represaliades, les torturades, les vexades, violades, empresonades, les exiliades, les sotmeses que havien de passar pàgina per la via de la por i el xantatge. La cínica consigna era evitar el vessament de sang i la condició era renunciar a la república, quan la violència desfermada la va causar el cop d'estat de l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. Quan aquesta violència, sàdica i assassina, va ser omnipresent en la posterior dictadura. Quan la transició va ser violenta i sagnant amb centenars i centenars de morts i ferits en l'haver de l'estat.

La transició no va ser modèlica, ni cap exemple exportable com van inocular a l'opinió pública durant anys des del poder i des dels mitjans de comunicació, que venien la democràcia espanyola com jove, plena i forta. Una democràcia que no va jutjar la dictadura, ni va vetllar pels drets de les seves víctimes, era, i és, una democràcia feble i no mereixedora d’aquest nom. Després del 1975 van arribar anys de lluita pels drets de les dones als carrers contra el llegat de la dictadura i l'Església, per l’amnistia, el divorci, l’avortament, per la llibertat, contra el nacionalcatolicisme de profunda petjada, tan arrelat, que encara lluitem contra aquest. També anys de guerra bruta de l'estat i no només amb la violència policial i parapolicial, també amb la propaganda per criminalitzar i desarticular les lluites pels drets espoliats pel franquisme, laborals, socials, de la dona, veïnals, pels serveis públics, pels drets nacionals, pels drets LGTBIQ+... ara segons el poder era l'hora de les institucions i de la classe política, hora de delegar i confiar, l'hora del parany i l'engany. Avui continuem lluitant per aquests drets i contra la mateixa política que vol immobilitzar-nos i treure’ns del carrer, un espai que mai hem d'abandonar. 

I mentre tot això succeïa les víctimes continuaven sent les mateixes, les lluitadores, les hereves de les lluites d'ahir, les que no van voler ni volien acotar el cap davant un període que havien esperat amb candeletes per rebre justícia i de nou tocava enfrontar-se a la decepció. Va ser un temps de desallotjar el carrer amb violència deixant morts, ferits, detinguts, empresonats, torturats. La repressió continuava i la consigna per la reconciliació i l'oblit feia que la societat assenyalés amb el dit de culpar a qui no volia rendir-se. Ara tocava mirar cap endavant a un únic horitzó marcat pels culpables i els seus protectors, pel bipartidisme. L'era de la protesta havia estat declarada morta i protestar podia costar-te la vida. 

Avui tampoc toca rebel·lar-se, estem lligats i culpabilitzats per lleis com la dita mordassa. L’estat encara té por de la llibertat del i pel poble i ha normalitzat la seva violència disfressada d’estat de dret. Colpejar al cap un manifestant és correcte mentre bolcar un contenidor és un crim, fins i tot per a l’opinió pública que ha assumit que això és violència, que els objectes de vegades tenen més drets que les persones. 

Com hem dit al principi volem dedicar aquesta concentració a les dones que van patir violència policial i dels grups feixistes que operaven a l'aixopluc de les forces policials i judicials. La triple A (Alianza Apóstolica i Anticomunista), Fuerza Nueva, el BVE (Batallón Vasco Español), el GAE (Grupos Armados Españoles), els Guerrilleros de Cristo Rey. Dones executades com Gladys del Estal d'un tret d'un Guardia Civil al clatell. Com la María José Bravo del Valle violada, torturada i assassinada pel Batallón Vasco Español amb només 16 anys.  Com Yolanda González Martín assassinada per un grup de feixistes de Fuerza Nueva quan tenia 19 anys. Com la Salomé Alonso Varela morta per una bomba de Fuerza Nueva en un local freqüentat per joves d’esquerra i moltes més de les quals en parlarem. Avui tenim als hereus del franquisme i el feixisme asseguts als escons cobrant un sou que paguem totes les antifeixistes. Avui existeixen fundacions i grups de pressió que no haurien de ser legals que escampen l’odi i propaguen el feixisme, el racisme, el masclisme, la LGTB-fòbia i el fonamentalisme catòlic. Fruits enverinats de les branques d’un arbre ben podrit, que lluny de morir revifa any rere any.  

La transició que ens va robar la república encara és defensada amb fermesa per molts estaments, que encara la consideren un model vàlid i lloable. Un model que va sostenir la corrupció franquista, que continua en l’ADN de l’estat espanyol. És impossible saber quan va començar i quan va acabar aquesta vergonyosa etapa, si és que ho va fer. Els crims de la transició són considerats fets aïllats, prescrits i sense opció a cap mena de justícia i reparació, són ficats al mateix calaix de l’oblit que tantes víctimes de crims de lesa humanitat, però les víctimes de la transició no tenen dret a ser catalogades com a tal.

A la mort del dictador tocava república, avui continua tocant república. En aquest mes d'abril que commemorem el 93 aniversari de la seva proclamació reivindiquem república de drets i llibertats,  d'aquesta manera podrem fer justícia d'una vegada a totes les víctimes del franquisme i la transició, a totes les dones que van patir repressió. Fer-nos justícia.

CENT CINQUANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 15 ANYS DE LLUITA AL CARRER.

 

CENT CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RETIRADA DE LA MEDALLA D'OR DE LA GENERALITAT A SAMARANCH.

El juliol de 2022, tot recordant l’Olímpiada Popular del 36 a Barcelona, embrió de les Brigades Internacionals, que amb tant honor van lluitar contra el feixisme, vam exposar el greuge que suposava que el Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat dugués el nom d’un franquista. Un jove que es va escapolir de defensar la República per lluitar amb els colpistes contra aquells antifeixistes que es mereixien, i es mereixen, tota la glòria. Vam dedicar la nostra concentració a posar blanc sobre negre la biografia d’un personatge ben fosc a qui la història oficial ha blanquejat vergonyosament. Aquest prohom va passar d’aixecar el braç estès amb orgull i gran fidelitat a la dictadura a què tothom li continués estenent la mà després de la mort de l’assassí Franco. Tot això sense pagar cap peatge, ans al contrari. Durant tota la seva vida es va anar embutxacant diners, títols i medalles amb la mà que sempre va tenir amagada darrere del poder, que el va brindar la impunitat i va blindar la seva figura contra la veritat. Amic de Franco, amic de l’emèrit rei. Estem parlant del marquès Joan Antoni Samaranch, medalla olímpica de la impunitat.

El 26 de gener de 1939 s’acabava el somni republicà a Barcelona trencat per l’aclaparador soroll de les botes feixistes desfilant pels seus carrers, com havia passat abans a Lleida i Tarragona. Poc després tota Catalunya restaria sota el jou de la repressió. Amb la genocida dictadura la carrera de Samaranch no tindria aturador, ni política, ni econòmicament, fent negoci en una Espanya esquitxada de sang antifeixista, que no va tacar mai el seu blanc uniforme de falangista, ni el seu historial de representant de la corrupció franquista, que va restar tan immaculat que va esdevenir invisible. 

Nosaltres volem que aquest any sigui un any més de denúncia als carrers i a les institucions, de denúncies concretes, d’acabar amb injustícies que només depenen de la voluntat política que siguin rectificades i que moltes vegades no suposen cap despesa per a les arques públiques. La denúncia que volem compartir amb vosaltres és un clar exemple. La Generalitat de Catalunya va atorgar la seva Medalla d’Or a Samaranch l’abril de 1985 i des de llavors la va gaudir fins a la seva mort. Encara continua publicada a la pàgina del Departament de la Presidència de manera insultant, per això farem la petició formal de la retirada d’aquest immerescut honor. Demanem a totes les associacions i particulars que es vulguin afegir a aquesta reclamació que ens feu arribar les vostres adhesions al nostre correu: mesacatalunya@gmail.com. Com sempre moltes gràcies pel vostre suport.

Petició:

A l’atenció de la Senyora Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Assumpte: Retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Antoni Samaranch i Torelló.

Exposició de motius:

A la pàgina del Departament de la Presidència es pot llegir: 

“Mitjançant el Decret de 17 de maig de 1978 es va crear la medalla de la Generalitat de Catalunya per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat té caràcter honorífic. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici. L'atorgament serà acordat pel Govern i es formalitzarà mitjançant un decret que serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tindrà lloc en la reunió del Govern que es faci immediatament abans del dia 11 de setembre de cada any.” 

També es pot llegir a l’espai dedicat als guardonats amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en l’apartat corresponent a les medalles atorgades el 1985:

“Joan Antoni Samaranch i Torelló (Barcelona 1920 - 2010) Empresari i polític. Marquès des del 1991. Sempre vinculat a l'esport, ja des de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona als anys 50 i 60 fins a la seva ocupació fins al 2001, president del Comitè Olímpic Internacional. Va donar una gran empenta al moviment olímpic i va impulsar el patrocini, especialment als Jocs Olímpics de Barcelona 92.” 

En aquesta glossa no trobem cap referència a la seva vinculació activa amb la dictadura, al seu passat franquista i falangista, un blanqueig de llibre que cap govern democràtic s’hauria de permetre. 

Al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es va publicar amb les següents paraules l’atorgament de la Medalla d’Or a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT. DECRET 94/1985 D’11 d’abril, pel qual es concedeix al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. 

El senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló ha assolit, en el camp del mecenatge artístic, de l’actuació ciutadana i  de la promoció internacional de l’esport, un relleu indiscutible que l’ha portat a ocupar un dels llocs de més prestigi mundial, com és la presidència del Comitè Internacional Olímpic.

El fet que un català arribi, per primera vegada a la història a un lloc de tan alt honor i responsabilitat mundial, és, a la vegada, una important distinció per al seu poble. 

Per tant, la nostra més alta Institució de Govern vol manifestar d’una manera pública l’agraïment de Catalunya envers la persona que amb la seva continuada actuació ciutadana cultural i esportiva ha merescut aquest just reconeixement universal. 

En conseqüència i d’acord amb el Consell Executiu, 

DECRETO:

Article únic. - Atorgar al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla de la Generalitat de Catalunya en la seva categoria d’or. 

Barcelona, 11 d’abril de 1985. 

Jordi Pujol 

President de la Generalitat de Catalunya. 

Aquest panegíric és un insult a totes les víctimes del franquisme i la transició i a la Catalunya antifeixista. Una Catalunya que mai es veurà representada per figures com la de Joan Antoni Samaranch i Torelló, que amb la seva fidel adhesió al Règim repressor feixista espanyol, no hauria d’haver estat mai mereixedor de cap reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya. 

El Projecte de Llei de Memòria de Catalunya expressa en el seu Títol VIII. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme, als articles 48 i 54:

Article 48. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme

2. S’entén per enaltiment del franquisme l’exaltació individual o col·lectiva del cop d’estat de 1936; del suport a aquest durant la Guerra Civil; de la dictadura franquista; dels seus dirigents; de les persones, tant físiques com jurídiques, o organitzacions que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.

3. Es consideren formes d’enaltiment del franquisme, entre d’altres:

a) La concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals a persones, tant físiques com jurídiques, civils o militars, amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

b) La celebració d’actes i homenatges de qualsevol naturalesa amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

c) La realització de concentracions en què es profereixin proclames o himnes que exaltin el franquisme o s’exhibeixi simbologia franquista.

Article 54. Retirada de distincions, nomenaments, títols i honors institucionals: 

1. Les administracions públiques i institucions de Catalunya han de retirar, mitjançant els procediments establerts, totes les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals a persones que van dirigir, van participar o van donar suport al cop d’estat de 1936 o al bàndol rebel durant la Guerra Civil; a dirigents de la dictadura franquista; a persones que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o a persones que van formar part del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, i que hagin estat concedits per aquest motiu.

2. La concurrència de les circumstàncies esmentades en l’apartat 1 en la concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals és constitutiva d’una causa de nul·litat de ple dret i es pot efectuar la revisió d’ofici dels actes mitjançant els quals van ser atorgats o concedits.

3. La retirada de les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals s’ha de fer constar en la forma pertinent. Els actes o les diligències corresponents s’han de trametre al departament de l’Administració de la Generalitat competent en matèria de memòria democràtica, el qual n’ha de donar coneixement de l’emissió mitjançant el Portal de la Transparència.

Aquests articles posen de manifest la necessitat democràtica i la urgència de retirar qualsevol distinció a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Sol·licitem:

Per tot el que hem exposat i com acte de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i per a la Catalunya defensora dels drets humans, instem al Govern de la Generalitat de Catalunya a retirar sense dilació la Medalla d’Or d’aquesta institució a Joan Antoni Samaranch i Torelló. No és admissible que una persona que va lluitar contra la legalitat republicana tingui tan alta distinció. No pot gaudir d’aquest honor qui va formar part de l’aparell d’una dictadura que va abolir la Generalitat de Catalunya i va tancar el seu Parlament. És tot un contrasentit. 

En la cent quarantena concentració de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes del mes de juliol de 2022 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (https://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com/2022/07/cent-quarentena-concentracio-veritat.html) es va exposar documentadament la carrera  sota l’ombra de la corrupció de Joan Antoni Samaranch i Torelló. En aquest acte es va demanar la retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i també que el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona deixi de dur el seu nom, peticions que han de ser ateses per respecte a les nostres institucions i a la memòria de les persones que van donar la vida i van perdre la llibertat en la seva defensa.  

Signat:

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

Comissió de la Dignitat

Associació Memòria i Història de Manresa

Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona

Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Coordinadora d'Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià.

Fòrum de Tarragona per la Memòria

Associació Lo Riu

Bruixes del Nord

Colectivo por los Olvidados de la Transición

Memoriaren Bideak

Víctimas del fascismo de La Torre de Esteban Hambrán (Toledo)

Amigos de los Republicanos Españoles en Región Parisina /Amis des Républicains Espagnols de Région Parisienne

Associació Ateos y Republicanos

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

Asociación Cultural LoQueSomos

Daniel Prats i Climent (Barcelona)

Georges GASTAUD, profesor de filosofía - Francia

Emile VALLÉS, Refugiado republicano desde la Retirada. Vice-Presidente de "l' Amicale du camp de Gurs".

Jany SANFELIEU, hija de combatiente republicano español - Francia

Michel CASTELLOTE, Saint-Denis - Francia

Olivier HERRERA, hijo de Olivier Herrera García, francés y español que nació en Vías el 28 de mayo 1919 y murió torturado y ejecutado por la guardia civil el 22 de abril 1948 en Alcalá de Xivert.

Antonio RUBIO RANCHAL,  Poulx -  Francia

CENT CINQUANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RAÏM PER LA JUSTÍCIA.

Tanquem de nou un any amb més ombres que llums en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, però això no ens ha d'abatre, ni ens ha de dur al desencís immobilitzador. Celebrem que encara ens resten forces per aixecar les nostres veus als carrers, per protestar i exigir a les institucions del país i de l'estat compromís, valor, respecte i dignitat, tot allò que no mostren sovint. Unes forces que ens mouen a compartir i reivindicar tantes històries de vida antifeixista, que són exemple i camí per continuar combatent per totes elles, per nosaltres i per un futur sense opressió, repressió i vulneracions dels drets humans.

Si hi ha hagut una llum que ha brillat els darrers mesos ha estat la inhumació de Cipriano Martos Jiménez a la seva terra natal. Un acte tan esperat com emocionant per a la seva família, els seus camarades i per a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, que tant ha lluitat per fer realitat aquesta reparació històrica. En el 50è aniversari de l'assassinat de Cipriano s'han succeït els homenatges a aquest lluitador antifeixista a Sabadell, a Reus i a moltes altres ciutats, a places com la de Sant Jaume on la nostra Mesa de Catalunya no ha deixat de reclamar els darrers anys justícia per al nostre company Antonio Martos. Una justícia que continuarem buscant. Les allargades ombres són aquelles que planen sobre les grans fosses de la repressió que encara resten totes per obrir a Catalunya, un deute amb milers de memòries i un deure amb les famílies dels antifeixistes que resten segrestats sota terra. 

El 2023 ha estat per a nosaltres un any de reivindicació de la figura de les dones en la lluita antifeixista, una realitat que encara és desconeguda per la societat en la seva extraordinària dimensió. Hem fet homenatge a les dones víctimes de crims de lesa humanitat en dictadura, transició i més enllà. A les dones detingudes, vexades i torturades a la comissaria de Via Laietana. A les dones que van patir els tètrics i terrorífics centres d'internament del Patronato de Protección a la Mujer i els establiments psiquiàtrics lligats a aquests. A les dones que el nacionalcatolicisme i la democràcia va robar els seus nadons. A les dones trans i lesbianes reprimides i represaliades en el mes de la memòria de l'Orgull. A les dones antifeixistes gitanes que van sofrir doblement pel seu gènere i la seva ètnia. A les dones llibertàries que van conformar l'agrupació Mujeres Libres i que van ser sement de sororitat, feminisme i lluita antifeixista. A les dones tancades a la presó de la Trinitat i a les que avui reivindiquen que aquesta part de la memòria feminista no sigui llançada a terra i esborrada. A totes aquestes dones gràcies infinites. Continuarem rescatant de l'oblit a totes les que van lluitar i conquerir drets, amb més motivació després de tancar un any tràgic en nombre de dones i nenes assassinades i violades, una xacra insuportable i un signe evident que el masclisme imperant mata.

Aquest també ha estat l'any del Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya, un projecte deficient, ple de mancances, per acció i omissió, al qual algunes de les entitats i persones que conformen aquesta Mesa de Catalunya han fet les seves aportacions posant en evidència la seva superficialitat i covardia. La Comissió de la Dignitat de la mà del company Josep Cruanyes, l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona de la mà de la companya Montse Giné, l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya de la mà del company Josep Colomer, els familiars del Banc d'ADN i els familiars de les víctimes de la transició de la mà dels advocats dels querellants a la República Argentina Máximo Castex i Ana Messuti i en Marc Muñoz per les víctimes, com el seu germà Gustau, posteriors a la Llei d'Amnistia del 77. A totes i a tots ells els hi donem les gràcies i els diem que ens sentim orgullosament representades en les seves crítiques i arguments.

El 2023 ha estat de nou un any d'exigir que la comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Hem donat suport a les concentracions de la Comissió de la Dignitat, el primer i tercer dimarts de cada mes, a les portes del cau del terror. Hem format part de l'acte que cada novembre, coincidint amb l'aniversari de la mort del genocida al seu llit, diferents entitats de memòria realitzem per demanar que la Policia Nacional marxi d'aquest edifici, perquè sigui obert a la ciutadania per donar a conèixer l'horror que van viure milers de persones entre les seves parets tacades de sang. També hem format part del mecenatge per a la realització del magnífic documental d'en Jaume Domènech sobre aquest centre de detenció i tortura al centre de Barcelona, que porta per nom "Laietana, 43. El cau de la bèstia" i que tothom podrà veure al mes de gener a TV3.

Aquest desembre volem tenir un record per a totes les persones que han vist vulnerats els seus drets i han perdut la seva llibertat a mans d'estats que violen els drets humans. Ho farem llegint poemes des de dins i fora de la presó. I com cada any menjarem en la nostra concentració el raïm, un raïm de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Ho farem al ritme de repicar de la campana de la llibertat.