dimarts, 13 d’abril de 2021

CENT VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 90è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.


 

Som davant d’altre abril somiant repúbliques, que ens semblen de vegades tan a prop que podem tocar-les amb els dits. Intentem atrapar-les allargant el braç, però ens aturem quan sentim l’instens dolor de les víctimes a qui van trencar els seus anhels de llibertat. Ho fem amb la ingenuitat de les criatures que juguen a agafar la lluna amb la mà. Ho fem quan cau el sol cremant, però a trenc d’alba ens despertem amb angoixa i tristesa perquè ens adonem que a l’obrir el puny adolorit només contemplem les nostres mans buides. Palmells marcats pels solcs de totes les línies de vides truncades i plenes de sofriment d’aquelles valentes persones, que van gosar somiar tant o més que nosaltres. Mirem el cel i la lluna continua allà, això sí, marcant-nos caparruda el camí amb la seva llum d’argent enmig de la nit més fosca, la nit llarga i obscura del franquisme enquistada en la minsa democràcia d’una monarquia constitucional decadent.

Lluna, femení, singular, única; república, nom de dona que no acota el cap; victòria, fruit de la lluita pels drets de totes les persones que amb perseverança caminen per la senda antifeixista. 

Sempre és temps de somiar, fins i tota amb ells ulls oberts, però sense badar, perquè arriba un moment on s’ha de materialitzar tot allò que hem imaginat infinites vegades. I arribats a aquest punt toca aixecar-se contra el dolor i la por secular inoculada per torturadors, opressors, carcellers, censuradors i sancionadors al servei dels poders eterns, que ens volen condemnar a la derrota i al captiveri físic i mental. Una por de segles enganxada als ossos i a l’ànima, la por de perdre que circula per les nostres venes. Girem el cap als somnis trencats d’aquelles persones, que entre sang, suor i llàgrimes van voler regalar-nos una vida millor. Hem d’aprendre dels seus exemples amb unitat i valentia.

Cada abril, per unes hores, ens esperonem amb consignes, cançons, records, homenatges i amb crits que ofegats no arriben a tombar els murs que ens barren el pas. El mur de la monarquia, el mur de les dictadures que no moren, el de la justícia TOP de la injustícia, el de l’exèrcit del General, el de les oligarquies amb ferum de corrupció i explotació, el d’un estat sense divisió de poders amb flaire de clavegueram, el de l’església nacionalcatòlica masclista i lladre tant omnipresent com omnipotent. Murs i més murs que hem de tirar a terra, erigits a peu de la gegant fossa on llencen els nostres drets, al peu de les cunetes físiques i metafòriques on milers de víctimes del franquisme i la transició clamen justícia entre sentències il·legals i les bales dels seus assassins. Una fossa a cel obert on enterren cada dia els nostres somnis.

Som al norantè abril de la proclamació del dret a somiar, de l’esclat de la joia i l’esperança, del bressol de la il·lusió per totes les emancipacions tant de temps trepitjades. Però també és el norantè aniversari del principi de la conspiració dels inquisidors, dels colonitzadors, dels terratinents, dels uniformats que van perdre l’imperi, dels vassalls de la corona, dels banquers instigadors. El bressol del monstre del feixisme que assolarà la vida que encara enyorem i ens mereixem. 

I aquí ens trobem un abril més amb la revolució rupturista ennuegant les nostres gorges, perquè les mordasses que ens imposen no deixa sortir aquesta explosió alliberadora per la nostra boca de canó. Una bola de foc que des de les nostres entranyes empeny per trencar la muralla de la injustícia del castell del fangar, per enderrocar els merlets d’on penja la forca de la voluntat popular i on onegen les nostres lleis socials com estendards de paper mullat que s’esmicolen amb el vent del neoliberalisme. 

Estem en un abril de pandèmies que arrasen la salut, la vida, l’autoestima, les conviccions, els drets humans, les nostres forces, on la qüestió més important és saber si per fi estem disposades a desfer-nos de totes les pors i començar a construir un futur de veritat, justícia i reparació, de llibertats de pedra picada, que vagi més enllà de tan boniques paraules per convertir-se en fets consumats i irreversibles.

La pregunta que ens hem de respondre amb sinceritat és si volem formar part d’un abril de llunes a les nostres mans. Si volem fer república amb totes les persones somiadores, antifeixistes, plenes de coratge, totes unides contra l’enemic comú: el feixisme. Si volem construir república amb les lluitadores per la sanitat universal, gratuïta i de qualitat; amb aquelles que lluiten per una educació laica, lliurepensandora i en la llengua del territori; amb aquelles que defensen un habitatge digne per a tothom; amb aquelles que reclamen el dret d’autodeterminació de persones, col·lectius i pobles; amb aquelles que exigeixen un treball sense explotació salarial, ni denigració; amb aquelles que batallen contra tota discriminació i exclusió; amb les dones valeroses que aixequen la seva veu; amb aquelles que clamen per un planeta respirable i sostenible; amb totes les persones que reclamen igualtat, fraternitat i llibertat. Volem lluitar per tot allò que reverteix en el benestar i la protecció de tothom que vol viure amb solidaritat i empatia sense corones ni pàtries imposades, sense por a les preguntes i a les respostes, sense por a l’enemic Goliat?  

Tenim un nou abril que està tan lluny i alhora tan a prop com fa noranta anys, el tenim a tocar si amb valor ens fem dignes de totes aquelles persones que sense por a les conseqüències ho van fer per un moment possible. 

No ens banyem més en la càlida llum de la nostàlgia republicana.  Ara toca posar el focus de llum freda sobre les nafres infectades de les equiparacions imperdonables que banalitzen el mal, perquè si consentim aquesta perversió mai més trobarem la llum de la lluna guiant-nos, i estarem condemnats a viure només de somnis i miratges del no passaran, mentre el feixisme passa.

Visca la lluita antifeixista de tothom que no té rei! Visca l’abril republicà!


Castellà:

CENT VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 90è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.



Otra vez estamos en abril soñando repúblicas, que nos parecen a veces tan cerca que podemos tocarlas con los dedos. Intentamos atraparlas alargando el brazo, pero nos paramos cuando sentimos el intenso dolor de las víctimas a quienes rompieron sus anhelos de libertad. Lo hacemos con la ingenuidad de las criaturas que juegan a coger la luna con la mano. Lo hacemos cuando cae el sol abrasante, pero de madrugada nos despertamos con angustia y tristeza porque nos damos cuenta de que al abrir el puño dolorido solo contemplamos nuestras manos vacías. Palmas marcadas por los surcos de todas las líneas de vidas truncadas y llenas de sufrimiento de aquellas valientes personas, que osaron soñar tanto o más que nosotros. Miramos el cielo y la luna continúa allí, eso sí, marcándonos con cabezonería el camino con su luz de plata en medio de la noche más oscura, la noche larga y oscura del franquismo, enquistada en la exigua democracia de una monarquía constitucional decadente.

Luna, femenino, singular, única; república, nombre de mujer que no se arrodilla; victoria, fruto de la lucha por los derechos de todas las personas que con perseverancia caminan por la senda antifascista.

Siempre es tiempo de soñar, hasta con los ojos abiertos, pero sin encantarse, porque llega un momento en donde hay que materializar todo aquello que hemos imaginado infinitas veces. Y llegados a este punto toca rebelarse contra el dolor y el miedo secular inoculado por torturadores, opresores, carceleros, censuradores y sancionadores al servicio de los poderes eternos, que nos quieren condenar a la derrota y al cautiverio físico y mental. Un miedo de siglos enganchado a los huesos y al alma, el miedo de perder que circula por nuestras venas. Damos la espalda a los sueños rotos de las personas que entre sangre, sudor y lágrimas quisieron regalarnos una vida mejor. Tenemos que aprender de sus ejemplos con unidad y valentía.

Cada abril, por unas horas, nos espoleamos con consignas, canciones, recuerdos, homenajes y con gritos, que ahogados, no llegan a tumbar los muros que nos cierran el paso. El muro de la monarquía, el muro de las dictaduras que no mueren, el de la justicia TOP de la injusticia, el del ejército del General, el de las oligarquías con aroma de corrupción y explotación, el de un estado sin división de poderes con olor de cloaca, el de la iglesia nacionalcatólica machista y ladrona tan omnipresente como omnipotente. Muros y más muros que tenemos que derrocar, erigidos a pie de la gigante fosa donde tiran nuestros derechos, al pie de las cunetas físicas y metafóricas donde miles de víctimas del franquismo y la transición claman justicia entre sentencias ilegales y las balas de sus asesinos. Una fosa a cielo abierto donde entierran cada día nuestros sueños.

Estamos en el nonagésimo abril de la proclamación del derecho a soñar, del estallido de la alegría y de la esperanza, de la cuna de la ilusión por todas las emancipaciones atropelladas. Pero también es el nonagésimo cumpleaños del principio de la conspiración de los inquisidores, de los colonizadores, de los terratenientes, de los uniformados que perdieron el imperio, de los vasallos de la corona, de los banqueros instigadores. La cuna del monstruo del fascismo que asolará la vida que todavía añoramos y nos merecemos.

Y aquí nos encontramos un abril más con la revolución rupturista obturando nuestras gargantas, porque las mordazas que nos imponen no deja salir esta explosión liberadora por nuestra boca de cañón. Una bola de fuego que desde nuestras entrañas empuja para romper la muralla de la injusticia del castillo del lodazal, para derrocar las almenas de donde cuelga la horca de la voluntad popular y dónde ondean nuestras leyes sociales como estandartes de papel mojado que se desmenuzan con el viento del neoliberalismo.

Estamos en un abril de pandemias que arrasan la salud, la vida, la autoestima, las convicciones, los derechos humanos, nuestras fuerzas, donde la cuestión más importante es saber si por fin estamos dispuestas a deshacernos de todos los miedos y empezar a construir un futuro de verdad, justicia y reparación, de libertades de acero, que vaya más allá de tan bonitas palabras para convertirse en hechos consumados e irreversibles.

La pregunta que nos tenemos que responder con sinceridad es si queremos formar parte de un abril de lunas en nuestras manos. Si queremos hacer república con todas las personas soñadoras, antifascistas, llenas de coraje, todas unidas contra el enemigo común: el fascismo. Si queremos construir república con las luchadoras por la sanidad universal, gratuita y de calidad; con las que luchan por una educación laica, librepensandora y en la lengua autóctona; con las que defienden una vivienda digna para todo el mundo; con aquellas que reclaman el derecho de autodeterminación de personas, colectivos y pueblos; con las que exigen un trabajo sin explotación salarial, ni denigración; con las que batallan contra toda discriminación y exclusión; con las mujeres valerosas que levantan su voz; con las que claman por un planeta respirable y sostenible, con las que reclaman igualdad, fraternidad y libertad;. ¿Queremos luchar por todo aquello que revierte en el bienestar y la protección de todas las personas que quieren vivir con solidaridad y empatía, sin coronas, ni patrias impuestas, sin miedo a las preguntas y a las respuestas, sin miedo al enemigo Goliat?

Tenemos un nuevo abril que está tan lejos y a la vez tan cerca como hace noventa años, lo tenemos en nuestras manos, si con valor nos hacemos dign@s de todas aquellas personas que sin miedo a las consecuencias lo hicieron por un momento posible.

No nos bañemos más en la cálida luz de la nostalgia republicana, ahora toca poner el foco de luz fría sobre las llagas infectadas de las equiparaciones imperdonables que banalizan el mal, porque si consentimos esta perversión nunca más encontraremos la luz de la luna guiándonos, y estaremos condenados a vivir solo de sueños y espejismos del no pasarán, mientras el fascismo pasa.

Viva la lucha antifascista de l@s sin rey! Viva el abril republicano!

dijous, 25 de març de 2021

CENT VINT-I-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. FEMINISME ÉS ANTIFEIXISME.


Els nostres marços sempre són d’homenatge i en memòria de les dones antifeixistes, republicanes, revolucionàries, feministes i lliures. plenes d’idees que van fer eclosió en xarxes d’emancipació i de reivindicació de drets i somnis de drets, que com a col·lectiu històricament oprimit tenien pel fet de ser dona. 

Recordem que el període republicà va situar al mapa a la dona com subjecte polític amb capacitat de decisió amb la conquesta del dret de vot i la possibilitat de ser càrrec electe. La República li va donar l’oportunitat de ser autosuficient treballant també en nous àmbits sense el permís de cap home i sense que aquest pogués endur-se el seu sou. Va posar la igualtat entre homes i dones sobre el paper recollint aquest concepte en la constitució republicana. La llei del divorci aprovada per la República va obrir una finestra de llibertat que encara que no la alliberava de la càrrega social li oferia empar legal. El Decret sobre l’avortament de la Generalitat de Catalunya va donar a la dona el poder de decisió sobre el seu propi cos i d’escollir la seva maternitat. Un període on la dona va deixar d’estar fiscalitzada per l’església, que va perdre els seus privilegis en educació i sanitat, emparades per un estat laic.   

Recordem també que els colpistes van trepitjar totes les conquestes de les dones en temps de República i que van ser doblement represaliades, ja que elles van quedar a una presó dins de la gran presó del nacionalcatolicisme.  Les dones van perdre els seus drets i li van ser imposats uns deures castradors. La llibertat per la qual van lluitar al front i a la rereguarda d’una guerra que va fer protagonista a la dona com eix vertebrador d’una societat en lluita contra el feixisme. Dones condemnades a ser víctimes i màrtirs a una postguerra de la qual va ser pilar per sostenir a aquelles vençudes que van quedar captives de l’odi i la repressió dels assassins franquistes. Treballadores, sacrificades, humiliades, condemnades a sobreviure a l’àmbit domèstic o fora d’aquest fent feines considerades pròpies de dones, sempre exposades al poder de l’home. Dones que havien de parir criatures marcades amb l’estigma del rojo, que havien de renunciar a la seva sexualitat perquè el plaer era només per l’home i sempre dins del matrimoni. Dones sotmeses davant la llei i davant el pare, el germà o el cònjuge. Dones excloses de l’educació, guaridores del seu entorn i encarregades de les cures a malalts i gent gran. Dones diana d’abusos de tota mena dins i fora de casa com si es tractés d’un objecte que qualsevol pogués trencar, sense cap dret a posseir res, a decidir res, invisibles a l’aparador social sempre les més maques, les més netes, les més submises. Castigades pel fet de ser dona i portadores del pecat original havent-se de passar dins i fora del confessionari haver de somriure davant el puny del seu marit maltractador, aguantar sempre però mai resistir. Dones en presó i hospitals denigrades per monges que robaven les seves filles per educar-les en la por a deu i l’odi a la mare antifeixista o per fer negoci amb la desesperació de les dones que patien la més dolorosa de les pèrdues.  

I aquestes dones atrapades entre la misèria, les llàgrimes i el sabre del dictador van donar a llum l’esperança de filles rebels amb fam de llibertat, que van lluitar contra el franquisme a les fàbriques, al carrer, a les universitats, a la clandestinitat per derrocar el feixisme que les oprimia. Dones que volien fer pública la seva vàlua i que dinamitaven el paper que el règim i els seus instruments de control com la Secció Femenina, dirigida per la inefable Pilar Primo de Rivera, filla de dictador i germana del pare del feixisme espanyol, feia servir per a sotmetre la dona minant la seva autoestima, una dona que d’alliberar-se suposava tot un perill per l’estructura masclista en la qual es sostenia el franquisme. 

Després de la mort del dictador al seu llit, de falses reconciliacions per la força d’una constitució monàrquica, que portava de sèrie un franquisme que anava de la llei a la llei de l’embut. Després d’una transició que ens va dur fins a una monarquia i uns governs corruptes a tots els nivells, del terrorisme d’estat a les lleis mordasses, d’una llibertat superficial a una pudor a encens i a armari falangista, d’una oligarquia als fills de l’oligarquia que amb una mà manega el poder i amb l’altra agafa els nostres diners. Després de tot això ens trobem davant la revifalla d’un feixisme marca espanya, desacomplexat i feridor, que en nom de la llibertat d’uns quants per trepitjar totes les conquestes socials vol posar-nos les velles cadenes que ens han oprimit secularment. Un feixisme de pell de brau que té en el feminisme un enemic a batre. La seva dictocràcia, tota testosterona, sense el sotmetiment de la dona no és possible, ja que la nostra lluita és punta de llança de la lluita antifeixista contra l’opressió a poble i pobles.

I aquí estem les dones, lluitant pels nostres drets encara avui dia. A primera vista pot semblar que queda poc per reivindicar, però en realitat som les hereves de les dones de la república caminant amb peu ferm cap a la plena igualtat de drets i llibertats. Encara queda molt per conquerir. Encara continuem en el fons captives de la teranyina que el franquisme va teixir amb tanta efectivitat i que aquests mesos de pandèmia i crisi ha deixat ben palés. Les tasques que el règim va adjudicar a les dones per fer-les exemplars les seguim desenvolupant sense rebre res a canvi. Encara avui les diferències existeixen davant la llei, a casa i al carrer. Encara tenim por de ser agredides de mil formes, vulnerables i desprotegides. Cada dia escoltem llenguatge sexista i insultant i cada mes no rebem el mateix salari que els nostres companys. Continuem sotmeses a la pressió contínua de ser les més boniques i a més les més llestes, les més capacitades, les més solvents i qualificades si volem competir en un mercat capitalista masclista. Encara hi ha oficis considerats d’homes i oficis considerats de dones i just aquests són els relacionats amb les cures i les tasques domèstiques i tristament malgrat la seva importància social acaben sent els més menystinguts i pitjor remunerats. No tenim les mateixes oportunitats, ni la mateixa llibertat i el bitllet més car pel viatge de la vida sempre és el de les dones.

Per això cada març volem donar les gràcies a tantes dones antifeixistes anònimes que van lluitar per totes nosaltres, dones tantes vegades pioneres, que amb unes condicions terribles i un entorn hostil i violent es van enfrontar al masclisme universal i ofegador. I que millor homenatge que agafar el seu testimoni i fer-nos dignes del seu coratge i valor, del seu sacrifici i patiment, de les seves vides i de les seves morts. Cuidem de la llavor que van plantar i que hem de convertir en un jardí de violetes, catifa per on caminaran les nostres filles amb el puny alçat per no ser mai més pàries de la terra.



dimarts, 16 de febrer de 2021

CENT VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ODI A LES URNES.



Febrer és el mes de l’exili, una amarga i trista fugida de la repressió, un camí penós que per a moltes persones ho va ser cap a la vexació, la malaltia i la mort. Famílies senceres, combatents antifeixistes, persones compromeses amb la legalitat republicana, d’idees tan diferents com projectes polítics defensaven amb una il·lusió que va quedar trencada en mil bocins pels botxins rebels. Totes aquestes persones, que van ser empaitades cap a un futur incert tenyit de tragèdia, tenien un nexe comú: l’antifeixisme.

Recentment el Memorial Democràtic ha publicat els noms de 1685 antifeixistes que volien viure en llibertat i que es van consumir entre els filferros dels camps de concentració francesos, entre fam, brutícia, paràsits, fred, insults i cops. Dignitat humana versus misèria d’una humanitat que encara no ha aprés la lliçó. Acollir és un deure sempre. 

El 14 de febrer mitjançant unes urnes, defensades i reivindicades a un preu molt alt per tantes vides truncades, les de l’interior i les de l’exterior, es va perpetrar un crim democràtic. Mitjançant les eines de la democràcia un partit hereu directe del franquisme, del feixisme espanyol,  entra al Parlament de Catalunya per la porta gran sense que això sigui la primera i terrible notícia de l’endemà de la jornada electoral. Signe evident del dèficit democràtic que permet normalitzar i blanquejar el feixisme,  atorgant un escó a gent que sense cap complex fa apologia del nacionalcatolicisme, del racisme, de la xenofòbia, del masclisme, de la discriminació LGTBIQ+, de l’abolició de la llengua i la cultura catalana, de l’opressió de les llibertats personals i col·lectives i dels drets humans, del dret a l’autodeterminació i a favor de les classes opressores enganyant els oprimits amb un patriotisme que només els necessita com a carn de canó. La banalització del mal. Desacomplexats i amb les seves credencials de diputat continuaran inoculant el seu verí des dels escons del Parlament de Catalunya. Vergonya!

Els avis i pares sanguinis i polítics d’aquesta materialització de l’odi, d’aquesta deriva més que perillosa cap a la destrucció dels drets humans i de les llibertats, van tancar el Parlament de Catalunya. La primera vegada va ser el 1934 convertint l’edifici on havia de residir la sobirania del poble de Catalunya en una caserna, propi dels amants del soroll dels sabres. Més tard els colpistes el van clausurar després de la seva victòria de foc i sang, victòria de repressió i mort, humiliant la institució penjant de la façana d’aquest edifici grans esvàstiques. I ara sota el nom de vox escopiran sobre la tomba de tantes i tants lluitadors antifeixistes que van defensar el que havia de ser el temple de la democràcia de Catalunya, deixant-se per a fer-ho una vida de ferm compromís i de grans sacrificis i patiments. 

Totes sabem que sota altres noms i altres sigles els votants de vox ja estaven representats en el Parlament de Catalunya i era molt greu, però encara ho és més que ara estiguin els seus diputats asseguts als seus escons sense cap careta, mostrant el seu veritable rostre ultradretà i feixista beneïts pel joc de la democràcia, un joc molt brut ple de trampes.  La seva presència deslegitima el sistema i ens hauria de colpir profundament a totes i tots els defensors i reivindicadors dels drets de les víctimes del franquisme i  de la transició. 

11 escons ocupats per gent que sota la seva camisa nueva porta tatuat el yugo y las flechas. 11 escons que són un insult  per a les nostres víctimes, per a totes nosaltres. 11 escons per a un partit que diu sentir-se orgullós hereu del franquisme i que per tant no el condemna, que reivindica el bienni negre, que justifica el cop d’estat de 1936, que vol derogar la Llei de la Memòria, que ens anomena buscadores de huesos. L’hemeroteca és plena d’exemples de menyspreu a les víctimes del franquisme, a la nostra història i a la nostra digna lluita. Una democràcia que permet que un partit com aquest entri en les seves institucions no es mereix aquest nom.

Si vox s’ufana del seu vincle amb el franquisme, també ho fa implícitament dels seus actes i per tant són còmplices solidaris a posteriori dels crims que en nom de déu, de la pàtria i de la unitat d’Espanya es van cometre fins i tot més enllà del 1978. Només cal veure qui els ha acompanyat en aquesta campanya, esvàstiques i braços aixecats, i com han acomiadat al General de la Guardia Civil, Rodríguez Galindo, condemnat a 71 anys per tortures i assassinat dels quals només va complir quatre a la presó.  Greuges comparatius inaceptables.  I Pablo Hasél a la presó. 

Les morts del franquisme, les morts a l’exili, tota la repressió soferta per les nostres víctimes a mans del feixisme espanyol i internacional, que resten sense veritat, justícia i reparació, totes són víctimes de l’odi de partits com vox. I la seva ascensió no esdevé com a reacció a res, barroera justificació, passa perquè el Règim del 78 i els seus altaveus ho tolera, ho fomenta i ho permet. Estem davant del feixisme sense cap excusa i al feixisme se’l combat amb UNITAT antifeixista.


dilluns, 25 de gener de 2021

CENT VINT-I-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. INOCULEU ANTIFEIXISME!




 

Inaugurem un nou any i com cada 365 dies ens trobem fent recordatori de la caiguda de Catalunya, una conquesta nacional que va començar el març de 1938, data en què el Generalísimo assassí va derogar l’Estatut de 1932 amb la seva fixació malaltissa de la monoespaña grande. Un virus nacionalcatòlic creat als laboratoris de l’oligarquia, l’exèrcit rebel i l’Església per acabar amb la República. Contagi instantani i voluntari entre els amos de les cadenes històriques i inoculat a qui ja no sabia viure lliure sense ser explotat i vexat. Els símptomes d’aquest virus ho patien les persones lluitadores amants de la justícia social, que mai podrien contagiar-se perquè aquest poderós sentiment universal els hi blindava amb una immunitat de grup antifeixista. Les defensores de la legalitat republicana des del pic de tan terrible pandèmia colpista anaven caient entre crits de llibertat i punys alçats als camps de batalla, davant dels escamots d’afusellament, als vorals dels camins, a les presons, als carrers sota les bombes, mentre el virus avançava imparable, mutava i soques alemanyes i italianes envaïen mar, cel i terra. Una guerra desigual contra un virus tan mortífer que encara avui patim les seves conseqüències, perquè no hi ha hagut voluntat de crear una vacuna democràtica que erradiqui l’odi que corre pel seu ADN, ni govern que d’haver-la creat hagués volgut vacunar obligatòriament a tota la població contra aquesta terrorífica plaga per por als negacionistes de la veritat de la nostra història. Un virus del poder i el benefici tacat de sang, perpetuador de l’opressió, de la ignorància i la misèria de les persones vulnerables i indefenses.

Inaugurem un nou any ple de records de caigudes que s’estendran fins al febrer i es barrejaran amb els records dels camins a l’exili. Exilis desiguals, tan diferents com les possibilitats de les persones exiliades i de la sort d’aquestes. Exilis més fàcils només de dolor per deixar terra i família, exilis de malaltia, exilis de lluita i fusell, exilis de camps d’extermini, exilis de por i fam, exilis de repressió, exilis de desfeta, exilis d’expulsió política, tants exilis com exiliades i exiliats. Exilis llunyans i propers, exilis només d’anada, exilis d’anada i tornada, exilis d’anada, tornada i d’anada altre cop, tots exilis de cor trencat i sacrifici emocional. Exilis republicans, exilis de tot el poder pel poble, exilis de revolució, exilis d’autodeterminació, exilis tan diferents com iguals, tots exilis antifeixistes, tots dignes, tots comparables i incomparables alhora, però indiscutibles des de la defensa dels drets humans, l’antifeixisme i d’una democràcia que mereixi aquest nom.

Inaugurem un nou any tan antic com els que ja hem deixat enrere. Aquell virus que va esclatar un juliol de 1936 ens continua ennuegant i asfixiant a totes aquelles persones que en resistim a agenollar-nos davant la injustícia i no ho fa com abans per “la gracia del Caudillo” sinó pel poder d’una Constitució tutelada, de la llei a la llei, canviant el sabre del general per la corona borbònica, una constitució de la unitat de la seva pàtria garantida per un exèrcit encara franquista i venuda al capital. Els vencedors infectats pel virus, que els optimistes van creure extingits o vivint a fosques cavernes, vivien en reserves de luxe privades i protegides pel poder a canvi de la seva discreció. Però aquests continuaven sortint cada dia a la llum de les palestres públiques disfressats de demòcrates amb carnets nous a la butxaca i el de falange a l’ànima, ànima venuda al diable de la destrucció del bé comú i la terra. I així van sobreviure com un rei fins que la seva naturalesa feixista, sense gens de vergonya, ni por, va descobrir que no tenien res a témer, que els mitjans i les xarxes socials inocularien el seu virus a tal velocitat i efectivitat que tornarien els temps de glòria on exercien tot el seu poder i cridaven ¡arriba españa!, orgullosos amb el braç alçat. Ara continuen cridant el seu nacionalcatolicisme emparats per la democràcia, aquella que es passen per l’arc del seu triomf, una democràcia tergiversada, corrompuda i pervertida, que no deixa de castigar a les eternes perdedores.

I aquí ens trobem un nou gener jugant al camp de l’enemic, rebent cops de peu a les cames, plens de fang feixista, amb la samarreta estripada i els ulls estomacats, amb l’àrbitre comprat xiulant expulsió, en inferioritat numèrica i barallant-nos a la banqueta per a satisfacció de l’equip local, el que sempre ens ha acabat guanyant. 

El virus avança i ja són milions de malalts de feixisme els contagiats, infectats que el Règim reconvertit en règim del 78 ens ven com demòcrates amb dret a expressar-se amb la llibertat vetada a altres a les urnes i a tenir els seus representants, que ens insulten de pensament, paraula i obra només amb la seva presència a les institucions, cobrant sous pagats per les filles i les nétes d’aquelles què van matar els seus pares i avis. Quan la llei no els està emparant arriba tard fent irreparables els seus fets consumats mentre se’n riuen a la nostra cara per la seva impunitat. La justícia està infectada i contribueix a l’expansió d’una pandèmia que any rere any creix sense control.  

Diuen que qui dia passa any empeny, però cap a on ens empeny? Al precipici de la injustícia, de la repressió, del pensament únic, dels interessos de qui no té gens d’interès en una vida digna per a tothom?, mentre les memòries de les nostres víctimes es van perdent sempre en risc de desqualificació, insult i d’oblit imposat. I què farem? Hem de fer un cordó sanitari i crear la vacuna definitiva per alliberar-nos d’una xacra que aniquila l’esperança, la veritat, la justícia, la reparació, la llibertat de persones, pobles, de pensament, d’expressió i de viure amb dignitat. I aquesta vacuna d’unitat antifeixista serà el nostre No Passaran definitiu. 


Aquest mes no ens trobarem a la plaça Sant Jaume de Barcelona perquè continuem cuidant-nos per cuidar-vos, però continuem lluitant per les nostres víctimes, els seus drets i les seves memòries. Ho fem amb més convicció encara a les portes d'unes eleccions on un partit com VOX pot obtenir uns escons impensables a Catalunya quan vam començar el nostre camí per la veritat, la justícia i la reparació. En aquest indecent i condemnable ball del cranc de l'estat espanyol, que ens retrotreu a escenaris d'impunitat mai jutjats, no tenim més opció que prendre partit per dignitat i per esclafar un franquisme viu que ens continua posant al centre de la seva diana repressiva en el miratge democràtic del Regne d'Espanya.

dimarts, 22 de desembre de 2020

FELIÇ SOLSTICI D'HIVERN!


 

CENT VINT-I-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTE DE SOLSTICI D'HIVERN.

 


Conte de solstici d’hivern.

Un conte us explicarem, tan bé com nosaltres sabrem; si el llegiu ens entendreu, qui no el llegeixi no en tindrà consciència de tot plegat. 

Cada any amb l’arribada del solstici d’hivern el senyor Capitacista mostrava el seu rostre més lluent per amagar el seu costat més obscur, i tothom, sabedors i no sabedors del que hi havia darrere de la seva façana plena d’artificis de so i color, d’una manera o d’altra, queia de quatre grapes davant l’ombra allargada del seu barret de copa. Les víctimes de l’antropòfag desig de riquesa del senyor Capitacista, les de la més asfixiant pobresa o les desesperades al fil del barranc del deute implacable del cauràs i mai te’n sortiràs, totes víctimes dels paranys enlluernadors d’aquest senyor sense ànima, ni cor, no volien veure que només ell era el culpable de tots el seus mals. Els hi era molt més fàcil buscar sota els ponts del laberint social, modelat pel senyor Capitacista a la seva despietada semblança, als més febles. Era millor culpar de la misèria pròpia als sense sostre, als sense papers, als sense contractes, als sense carnets oficials, als sense drets, als sense benes als ulls i sense por a alliberar-se de les cadenes visibles i invisibles del seu sistema. El senyor Capitacista aplicava la màxima de dividir i vèncer. Manava amb mà de ferro pels irredempts i pels rebels i amb guant de vellut als llepadors de les seves lluents sabates de pell humana i als xucladors de la sang i la llibertat de les desheretades. Vampírica cort de vassalls, cort de bestiar omnívor. I vencia, perquè al cap i a la fi el somni legítim dels que no tenen és tenir i atiar el desig de possessió sense mesura, ni límits ètics, li era molt fàcil amb els seus exèrcits de sirenes cantaires. I cada vegada que es trepitjava al pròxim per les molles del pà girava més ràpid la roda trituradora sobre la qual el senyor Capitacista engreixava sense cap escrúpol.

Però per aquella bona gent que no conegui a aquest sòrdid personatge us direm que el senyor Fran Ñ. Capitacista no sempre es va dir així, coses dels processos històrics. Es sospita que mai va ser nen, ni va tenir una mirada transparent, ni va sentir cap emoció compartida i desinteressada i molt menys mai va rodolar una llàgrima pel seu rostre de ciment armat, exceptuant alguna de rèptil davant dels seus caiguts i dels seus sants. Diuen que va néixer en el temps immemorial en què la humanitat es va dividir entre els molt pocs que manaven, posseïen i treien a la resta tot: la terra, els animals, l’aigua, les dones, les filles i fills, la vida. Un temps de ferum a testosterona i ferro on l’orgull de pertinença a una família escollida pel déu que prèviament havia escollit la família, trampa manifesta, era el salconduit per omplir d’or les seves arques. I aquesta noblesa amb dret de pernada per fotre tot i tothom tenia un pendó brodat que onejava sobre els caps tallats dels seus enemics. Amb el pas del temps el senyor Capitacista va baixar del cavall per pujar al Ferrari, va canviar la ploma pel dispositiu móbil d’última generació, va convertir la riquesa tangible en especulació per fer-se més ric i poderós i el seu pendó es va convertir en bandera quilomètrica que va enbolcallar-ho tot i al mig un gran voltor símbol de la idiosincràsia del regne de la carronya. Ara les seves lloes ja no les canten els joglars sinó els canals de televisió, uns i altres sempre a sou de la seva teranyina de propaganda que ho atrapa tot. 

Però tornem als dies finals del final de l’any quan totes i tots ens desitgem lo millor pels següents 365 dies, la majoria de vegades sense molta sort. No desistim de fer-ho malgrat que ja fa anys i panys que els nostres benintencionats desitjos rodolen per la pendent de la catifa aixecada del senyor Capitacista, que ja no pot amagar més brutícia. Orogràfia de llana esquilada del ramat d’ovelles pasturades pels seus gossos, llana de poble belador. Doncs un dia d’aquests, jornades interminables d’anuncis de torrons i bombolles, va trucar a la porta del senyor Capitacista el fantasma de totes les bones persones que van tenir el valor i el coratge de disputar-li el poder , val a dir que sense molt d’èxit i que cap va morir al seu llit. Cuques de llum versus cucs de la putrefacció. La veritat és que el bon fantasma multicolor feia molt de goig. No s’havia aparegut fins aleshores perquè havia estat molt complicat unir totes les seves forces en un sol mandat, segles de reunions i assemblees i quan arribaven a un acord s’havia de tornar a votar perquè arribaven noves víctimes, que si les repúbliques, que si l’estat del benestar, que si l’estat de dret, que si la separació de poders, que si… no hi havia aturador per a la repressió. Però tornem al despatx, que no ens volem perdre altre cop. Allà estava el senyor Capitacista mostrant un somriure franc de victòria al digne fantasma, que portava escrit en el seu llençol el text votat, breu per no entrar en jo he dit, tu has dit i tota la conjugació del verb. “Hem acordat que en els propers dies unes companyes i companys escollits en sufragi lliure actuaran com a delegades i delegats de totes aquelles que al llarg de la teva vida han volgut mostrar-te el camí de la igualtat, de la solidaritat, de la fraternitat, de la llibertat constructora de justícia social i que malhauradament han acabat mortes i assassinades per la guàrdia custodia de la teva cobdícia i de la teva supèrbia. Vindran per ensenyar-te el teu trist destí”. El senyor Capitacista va posar cara de molt espantat per esclatar en un sorollós riure estremedor tot exclamant: què vinguin, però no garanteixo que tornin, ara tenim unes garjoles per ectoplacmes al nostre infinit clavagueram que garanteixen una miserable estància a qui les ocupi. I és que aquest senyor cínic i sense entranyes ja volia castigar a la disidència més enllà del seu darrer alè, no era prou amb jutjar i condemnar, havia que rejutjar i recondemnar eternament. Éxtasi criminal. 

El fantasma va desparèixer tremolant, ja no tant de por, que també, sinó perquè les diferents sensibilitats que el componien van començar a barallar-se, que si aquest no aprendrà mai, que si ja està bé d’anar amb la mà estesa, que si el lliri, que si el que cal és una revolució, que si unitat, que si pactem, que si hem de trencar cadenats, què a les barricades de vius i morts, .… Com era de preveure les delegacions que havien d’anar a mostrar el suposat negre final del senyor Capitacista, Fran per a les seves amistats titelles i insaciables, van decidir no anar-hi, no per temor, ni per manca de dignitat, ni per manca de fidelitat als seus ideals sinó perquè van agafar una depressió que no era d’eixe món. Un virus molt perillós que el senyor Capitacista va escampar amb les seves malèvoles gotícules sobre els emissaris, que ignorants de tan devastadora pandèmia no duien mascareta, i clar, el senyor Capitacista mai ventilava les seves estances per evitar que el vent es dugués el polsim de tanta cadena, fang pels maons dels seus pilars. 

Es deien per consolar-se que qui els podria retreure res, a la fi qui podia combatre amb èxit la claudicació de les desil·lusionades, la desídia de les que tot els hi està bé, l’esperança de les creients amb la falsa cara amable del sistema i en la seva transformació, l’entusiasme dels reaccionaris defensors de l’essència més repugnant del verí del patriotisme integrista i religiós, la curta memòria de les que encara tenen la capacitat d’indignar-se. Res del que mostressin al senyor Capitacista faria una petita rascada en la seva armadura de desvergonya, qui podria fer una esquerda en el seu imperi de la llei per treure-li la bena a una justícia al dictat del seu poder, quin sentit tindria mostrar l’explotació i la desesperació d’aquelles que no arriben a final de mes, que no tenen les necessitats bàsiques cobertes, que passen gana, fred, que no tenen una teulada segura, patidores de pobresa salarial, pobres pensions, pobresa energètica, pobresa ecològica, pobresa sanitària, pobresa en drets humans, pobresa de llibertat, de pobresa d’humanitat. Ell tot ho ven al millor postor sense importar el cost en vides. Vides que li són totalment alienes perquè no té la capacitat de sentir el sofriment de qui malviu sota les seves estructures inamovibles d’opressió. Roba el futur a persones, a pobles, al planeta. 

Es pensaven desconsolats que només amb les minories que fan volar els estels dels mots més bonics: veritat, justícia i reparació no podrien amb el senyor Capitacista, ja que aquestes amb les motxilles plenes de tan pesat passat de penes no podrien pujar la costanera muntanya d’injustícia i molt menys assaltar un cim blindat on retenien segrestada la democràcia. Elles i ells, que no tenien ni carn, ni ossos, no sabien com plantar cara a un monstre tan malvat. Però quan ja havien perdut el compte de totes les assemblees fetes va arribar una nova víctima, una persona morta recentment en un incendi d’indecència política i social, que va aixecar la mà per parlar. En arribar el seu torn els va dir que la seva suposada debilitat era la seva força, que justament ara eren més lliures i forts que mai, que podien habitar, això sí, amb tot el respecte, en totes aquelles persones que encara senten calfreds davant el patiment d’altre ésser humà, que senten el desig de treballar davant les històries de lluita contra l’opressió, que plora pel dolor de les persones discriminades i vexades. Dins d'aquestes persones podrien convèncer-les de què si són moltes poden conjurar la por i no tenir aturador. També els va fer notar que els grans canvis sempre els fan esclatar petites espurnes i que posar en marxa el camí de l’emancipació no era el principal problema, que la qüestió era com arribar a bon port i com lligar les barques a la llibertat perquè cap temporal de feixisme, racisme, masclisme, xenofòbia, discriminació, de qualsevol mena d’espoli, es digui com es digui, els tornés a terra cremada amb la sal extreta de la suor del poble treballador. I nosaltres estem per vigilar, perquè no hi hagi mai més espai pel desànim i no es tornin a vulnerar els drets humans. Totes i tots després d’emmudir una estona van trencar el silenci amb un esclat clamorós de “Ho farem! ho farem!”. Quina emoció! Les seves paraules van funcionar com un antídot contra la infecció del senyor Capitacista. 

Així que si sentiu alguna cosa estranya els dies vinents no patiu, ni us espanteu, potser és el besavi que va lluitar contra el feixisme a l’Ebre, l’àvia que va fer d’enllaç amb la guerrilla, la mare que va córrer davant dels grisos, o Durruti, o Companys o Ferrer i Guàrdia o la Teresa Claramunt, llista interminable, que us ha vingut a visitar amb la seva maleta exemplar ben carregada de raons per lluitar i fer que totes aquelles coses que ens desitjarem aquests dies siguin somnis compartits fets realitat ben aviat. 

I si us demaneu com sabem tot això, la resposta és ben senzilla, perquè ja tenim els esperits de les vençudes, de les paries de la terra, de les que ho van donar tot sense esperar res, de les que no van acotar el cap, ni van saber viure de genolls, els tenim ocupant els nostres cors. Alguna companya i algun company fins i tot han acollit a més d’un. Es veu, que de vegades, no es poden estar de discrepar provocant petites taquicàrdies als seus estimats hostes, perquè sempre hi ha alguna desavinença per un punt o una coma i és que les antifeixistes som així fins més enllà de la mort.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat senyor Capitacista que aquest conte no s’ha acabat.   

Molt bon solstici d’hivern. I el raïm de la veritat, la justícia i la reparació ens el menjarem al 2021. 

Si et cuides, ens cuides.

dimecres, 25 de novembre de 2020

CENT VINT-I-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. FRANCO, UNA MORT I 45 RESURRECCIONS.




Aquest mes de novembre no ens concentrarem a la plaça Sant Jaume a causa del confinament perimetral municipal de cap de setmana pautat pel Govern de la Generalitat dins de les mesures contra el coronavirus. Sempre amb solidaritat amb tots aquells col·lectius que més pateixen per aquesta pandèmia, una més que s’afegeix a la pitjor de les pandèmies, la de la destrucció del sistema públic que ha de vetllar perquè ningú quedi desprotegit a l’intempèrie del capitalisme salvatge. 

Un mes de novembre que marca un nou aniversari de la mort del dictador al seu llit fa 45 anys. Una mort i 45 resurreccions que ens ofeguen. 

Franco és ben viu, fins i tot més viu que mai, amb un VOX que les enquestes diuen que irromprà al Parlament de Catalunya amb força. Un diputat només ja seria una alarmant vergonya. Això passa perquè ara ser franquista és una opció política més que juga a la democràcia en el pati del Règim del 78. Una hora del pati etern on cops, insults, vexacions, intimidacions són permeses perquè són coses de canalla, bretolades. Tot passa mentre el magisteri de l’estat està de tertúlia d’esquena a les criatures i quan arriba alguna personeta plorant o denunciant que li han fet mal li responen: no acusis, alguna cosa hauràs fet i calla que encara rebràs. Així la llei de la impunitat del més fort impera i les més febles i vulnerables, aquelles que porten les samarretes amb els lemes de justícia social i llibertats de les seves mares i pares són assenyalades com culpables, malgrat ser les víctimes propiciatòries del joc brut en un pati amb una insalubre ferum de claveguera. 

Franco cada 20-N s’ho mira tot des del seu balcó de la plaça d’Orient amb vistes a tota la seva Espanya unida per imperatiu legal, gran i lliure als seus ulls malalts d’odi a la dissidència i a la diferència. Riu el colpista pensant que per moltes vegades que enterrin els seus ossos el seu esperit segueix volant per sobre dels nostres caps amb l’allargada ombra d’un feixisme universal amb un destí inamovible, estació termini injustícia. 

Franco, incorrupte com la mà de Santa Teresa d’Àvila, a la qual venerava agenollat davant de la seva tauleta de nit, s’enorgulleix de veure com la corrupció marca de la seva dictadura genocida s’escampa com taca d’oli contaminadora. Mirant com creixen en la seva pell de brau grans patriotes rojigualdos, defraudadors i lladres de mena, començant pel seu fill polític Juan Carlos, el fugit. Es mostra ufà davant la seva blindada monarquia, lligada i ben lligada, filla del seu regne franquista que tots els constitucionalistes, que es pensen demòcrates, avalen amb vassallatge reptant. 

Un Franco, nacional i catòlic, però gens cristià, que pregava a tot el santoral mentre signava penes de mort amb l’alegria d’un psicòpata director d’escorxador d’innocents, gaudint del patiment dels vençuts de la seva croada colpista. Avui resta satisfet de veure les roges i rojos que encara resten soterrats, amagats, oblidats mentre les seves famílies encara ploren per ells. Passejat sota pal·li per una Església que avui en dia encara li fa misses i viu de la nostra butxaca gràcies al seu llegat ampliat en el Concordat del 79. Ell, caudillo por la gracia de dios observa els privilegis de l‘església catòlica canonitzant els màrtirs de la croada contra rojos i ateus amb una legió d’ultres amb bandera, cartera i toga contra l’emancipació i els drets de les dones, dels col·lectius LGTBIQ+ i de tot allò que no té cabuda en els seus petits caps reaccionaris. 

Franco es mostra satisfet perquè el pas del temps no ha pogut amb els seus inamovibles principis del moviment perpetu, així gaudeix del seu regne en blanc i negre  amb presos i exiliats polítics, amb unes forces de seguretat de l’estat que quan treuen la porra és per colpejar als de sempre, antifeixistes i invisibles, marginats pel sistema, amb una justícia només cega pels de dalt que clava la seva espasa en les de baix. 

Franco perviu en un estat on la trampa es fa inclús abans que la llei, on les lleis són interpretades a favor de la seva obra o simplement no s’apliquen a les persones, que esgotades ja no poden seguir corrent a contracorrent a la roda instal·lada a la gàbia de la seva herència. 

El generalísimo dictador es complau amb la multiplicació dels seus No-Do Non Stop on es blanqueja el feixisme cada dia en nom de la llibertat de premsa i la democràcia, ell que va començar amb un canal de televisió ha assistit al miracle de la multiplicació de la propaganda i les fake news.

Si mirem els titulars de les darreres setmanes veiem persones multades o portades a judici per manifestar-se acusades de delicte d’odi religiós, manifestants antifeixistes colpejats, detinguts i acusats d’odi als feixistes en un món a l’inrevés, directors de cinema denunciats per portar la veritat a les seves cintes en un regne on la mentida és virtut i la veritat una catifa on el dictador es renta encara les seves botes plenes de sang.

Així estem davant un altre novembre de resurrecció on l’única opció és continuar lluitant perquè cap aniversari més sigui celebrat per aquells que trepitgen els drets humans, el dret a la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del franquisme i la transició, la llibertat i les llibertats individuals i col·lectives. Perquè la nostra perseverança antifeixista serà la tomba on mai no tingui repòs l’assassí Franco.