dijous, 19 de maig de 2022

CENT TRENTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TENIM MEMÒRIA!


La memòria té una importància cabdal, tant a la vida personal com a la història d’una societat. Què som sense memòria, un conjunt de fets aïllats sense context susceptibles d’interpretar-se com vulgui el poder de torn i la seva propaganda. El nostre antídot contra l’espoli al qual estem sotmesos és la nostra memòria feta de milers de memòries plenes de veritat. Aquesta és la nostra força per combatre les mentides oficials de la dictadura, la transició i la paupèrrima democràcia que patim. Aquell franquisme sociològic d’ahir, que ha esdevingut l’expansió del feixisme d’avui, no es pot erradicar sense una memòria disposada a plantar cara.

Una de les malalties més terribles que existeix és l’alzheimer perquè et roba el que has estat i, per tant, el que ets. Tothom ho té molt clar, és una tragèdia per als malalts i el seu entorn. Però, en canvi, quan és la societat, els estats i els seus poders fàctics els que pateixen la malaltia de l’oblit, de forma inconscient o conscient, pocs veuen que sigui una catàstrofe per a la salut democràtica. Llavors venen amb allò que no s’ha de recordar tant, que el que importa és el present, que no es pot viure en el passat i que demà serà un altra dia i és l’únic que importa. A qui sosté que el demà sense memòria pot esdevenir un dia trist per a oblidar és titllat de venjatiu i rancuniós, no de savi amb seny. 

Com podem aprendre res sense la memòria, com podem garantir els drets humans, la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició dels fets que els van vulnerar, si no recordem els crims de lesa humanitat, com es van produir i qui els va cometre. I si tornem a la manca de memòria com a una malaltia que et destrueix com a persona, podreu dir que no és possible la comparació que establim perquè l’alzheimer et roba el present, fins i tot el record d’allò que has fet un minut abans, i t’acaba matant. Justament és això el que t’està robant la manca de la memòria, la interpretació correcta del present sense un passat que t’ho expliqui i això ens pot acabar matant a totes i tots.

La memòria és una eina multiús que tots hem de portar a la butxaca per poder treure en qualsevol moment d’amnèsia crítica. És una eina afilada per a extirpar quirúrgicament el feixisme, l’oblit, la manipulació, la mentida i la ignorància del cervell col·lectiu i poder garantir la supervivència dels nostres drets i llibertats. Una eina desplegable d’educació per al lliure pensament, de difusió dels valors democràtics i dels drets humans, d’autodefensa i lluita per a un futur de justícia social, d’antifeixisme. Una eina de veritat, de justícia i de reparació per a les víctimes del feixisme espanyol, les d’ahir i les d’avui, les que en són conscients i les que no, aquelles que caminen sense la crossa de la memòria i ensopeguen amb la mateixa pedra ad infinitum. 

La causa efecte és la memòria. Què és un fet sense una causa?, una notícia que tergiversa la nostra percepció de la realitat, que ens manipula i ens posa al servei dels interessos d’aquells que no tenen mai en compte els nostres.

La memòria és la terra on els sanguinaris colpistes van voler amagar els defensors dels valors d’una república assassinada. Uns colpistes que van implantar per la força del nacionalcatolicisme una història de gestes i mentides. Glòria vàcua de vencedor sense raó. Una terra on havien de germinar totes les llavors de memòria d’opressió i repressió secular que portaven a les seves butxaques. Una terra plena de flors vermelles com la sang dels antifeixistes que les van donar vida. Flors libades per milers de papallones multicolors, que pol·linitzen altres flors sense memòria. Un espectacle de pàries de la terra alçats orgullosos i moguts pel vent de llibertat que provoca l’aleteig de l’efecte papallona, el vent que ens deslliurarà de les seves mentides. 


divendres, 22 d’abril de 2022

CENT TRENTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. FOC NOU I REPÚBLICA.


Com cada any per aquestes dates commemorem l’aniversari de la República. Ho fem com un triomf d’un poble oprimit i com la derrota de dictadures i monarquies opressores. El rei paràsit marxava a l’exili pel seu peu i amb el cap sobre les seves espatlles, no com alguns dels seus familiars guillotinats a la veïna república. S’imposava un treball immens d’educació i d’implementació de drets en una terra fins ara erma de justícia social. La llavor de la primera República germinava en una segona amb un futur tan il·lusionant com breu. Un futur sense corones que es tenyiria de la sang, que el 14 d’abril de 1931, va bullir de joia a les venes de totes les republicanes i republicans. 

Com cada any rememorem que va suposar la República per a una societat sospesa des de temps immemorials en rols de vassallatge, de sotmetiment al senyor de torn, al noble, el terratinent o el cacic, o tot alhora. Queia un regne colonial, ja ben bé sense colònies, que havia perdut una guerra rere altra, però que encara vivia en el seu passat de glòria de conqueridor i amb el seu fastigós honor de colonitzador. 

Com cada any recordem els avenços de la República, alguns pioners a Europa, tan alliberadors, sobretot per a les dones. Semblava que el sol d’abril havia inundat la caverna espanyola i la seva llum bactericida hagués intentat desinfectar la immundícia d’un sistema decadent i corrupte. Una calor de justícia i drets capaç de fondre les cadenes de l’analfabetisme i l’opressió imposada per rang de sang. Una llum que va voler deslliurar-nos dels amos de la caverna, que durant segles van mantenir al poble en l’obscuritat de la superstició i l’obediència deguda a una creu feta de por i injustícia, tot en el seu benefici.

Com cada any enumerem les grans fites de la República com el vot de la dona, la separació de poders, el reconeixement de la igualtat, el divorci, l’avortament, l’educació, la incipient reforma agrària i moltes més, algunes que encara no gaudim avui com és l’estat laic. Mentre el poble emancipat vivia aquest meravellós somni, les oligarquies, l’exèrcit i l’Església vivien el malson de veure en perill els seus heretats privilegis. El poder fàctic en l’ombra després de molt conspirar es va revoltar colpejant la República fins a la seva mort. Un assassinat que encara resta impune. Una República que jeu en la gran fosa comuna que és l’actual Regne d’Espanya, reinstaurat pels colpistes. 

Com cada any parlen en abstracte de la República els representants polítics, que haurien, en nom de la veritat, la justícia i la reparació i de la democràcia, de sotmetre a la voluntat popular una nova república o repúbliques, donant compliment al mandat de les urnes. Per a ells el dia 14 d’abril és una jornada només de discursos i fotos perquè tenen massa por a perdre allò que no els pertany, obliden que els seus escons són nostres. Tenen por d’honorar les vides i les morts d’aquells que els van precedir, fent realitat allò per què van lluitar. Tenen por a veure’s desbancats per qui encara avui dia odia tant el significat de la República, que nosaltres estimem, que la tornarien a matar.

Com cada any ens encoratgem tot dient-nos que aquesta República, per la qual tants antifeixistes van donar les seves vides, no pot ser més que la llavor de les repúbliques que han de venir, repúbliques de respecte als drets humans que ens facin lliures. 

Com cada any ens diem que hem de reivindicar aquell vent d’abril amb flaire de llibertat, que haurem de transformar en una tempesta perfecta de drets, que s’endugui la ferum de feixisme que ens envaeix. Una pudor tan irrespirable que ens ofega amb el seu aire mentider de pensament únic i repressiu. Tempesta d’abril, que descarregui els milions de metres cúbics de llàgrimes de dolor i de ràbia de tantes i tants antifeixistes, aigües que arrosseguin tot el fang feixista i que facin germinar pans, flors i llibres. 

Com cada any cridem que ja no podem esperar més per tombar el franquisme, atrinxerat en la monarquia constitucional, parapetat rere els seus estaments podrits de nacionalcatolicisme i corrupció, que exerceixen la seva repressió en nom d’un sistema, que no sap el que és la democràcia. Un sistema que vulnera drets tan bàsics com el de la intimitat, el de la no violació de les comunicacions privades, sense donar explicacions emparant-se en una llei de secrets oficials franquista. Cercle tancat de cinisme i d'impunitat. Drets corcats, com la llibertat d’expressió i de manifestació, per lleis com la dita mordassa, que ens vol atemorits i tancats a casa o a les seves presons. 

Com cada any constatem que anem a pitjor. Ens trobem l’abril de 2022 en un vertical escenari general de resignació, entre frases fetes, rams de colors, banderes que tornaran als armaris, homenatges d’inèrcia i compromís, que no poden ventar el desànim del cranc. Repúbliques i revolucions als llavis, l’anhel antifeixista al cor i una por induïda pel sistema repressiu a la ment. La por a que ens treguin allò que ens aniran robant de totes totes, aniversari rere aniversari, si no en diem prou. Una por al llop feixista, que ja està a les institucions, de vegades en pell de xai. Un temor que els governs de torn disfressen de seny i concòrdia democràtica. Una por que viurà en nosaltres fins que només tinguem la convicció que no tenim res més a perdre. 

Com cada any us demanem que us aixequeu i poseu, algunes, la vostra primera pedra, altres, ja han perdut el compte de quantes han posat, tant se val si és petitat o gran, totes sumen. Hem de constuir els fonaments de les repúbliques antifeixistes de totes les persones que volen viure amb justícia. Ho fem ja o continuem enyorant-nos del passat cada dia més captius i més desarmats?

I com cada any i com cada mes, retem homenatge a aquelles persones que no s’ho van repensar ni un segon per defensar amb coratge un món sense oligarquies sangoneres i sense feixisme assassí. Un món amb un destí que aquestes persones lluitadores per fi creien a les seves mans. Un món de drets humans i de justícia social que mai serà nostre si no estem disposats a fer foc nou i república. 


diumenge, 20 de març de 2022

CENT TRENTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES DEL TOP.

 


En Raimon cantava jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, nosaltres, les dones, podríem cantar que venim del més antic i llarg dels silencis, el que van patir les mares de les nostres mares i les mares de les seves mares. Un fil lila que es perd en la història de les oblidades entre els oblidats i de les reprimides entre els reprimits.
 
Silencis clamorosos, des dels crits muts de les dones sàvies cremades a les fogueres de la inquisició, als muts crits de les dones que encara avui lluiten per  la seva emancipació. Dones silencioses i dones silenciades, que es mereixen viure lliures d’imposicions de rols de societats masclistes, feixistes i capitalistes cosificadores.
 
Ens emmirallem en les dones que van titllar de bruixes. En les escriptores i científiques que havien de publicar sota pseudònim masculí. En les sufragistes que van lluitar pels seus drets polítics malgrat la repressió. En les vaguistes de tantes lluites sindicals, que van voler el pa i les roses. En les antifeixistes de la República que van conquerir drets. En les Dones Lliures, llibertàries que van posar la dona al centre de la revolució. En les brigadistes internacionals que van deixar les seves llars per a defensar les nostres. En les dones de trinxera i rereguarda. En les dones torturades, empresonades i assassinades, que no van poder ser vençudes pels colpistes. En les fermes dones, que entre llàgrimes, van ser petris pilars d’una postguerra de fam, malaltia i vides esquerdades. En les dones de l’exili i de la resistència, que van lluitar amb les seves mans sense rendir-se. En les dones de la clandestinitat: guerrilleres, enllaços de la guerrilla, militants de partits i associacions prohibides. En les dones que en silenci lluitaven contra el nacionalcatolicisme rebel·lant-se amb petits gestos d’amor anònims vers les persones estigmatitzades, vers la cultura, vers la llengua malgrat els seus exilis interiors. En les dones que mort el dictador, però no la dictadura, van lluitar pel que havien conquerit les seves mares i àvies. En les dones que no es van creure el conte de la Transició i van ser vexades i colpejades en comissaries i casernes. Ens emmirallem en totes elles. Un bon mirall per a uns temps de repressió i retallades de llibertats, de crisi i precarietat i d’avanç d’un feixisme, que mai va marxar, i que és per definició masclista.

Cada març recordem que hi ha un referent de l’eclosió de la dona com a subjecte amb drets polítics i jurídics, aquesta conquesta es diu República. Gràcies a totes les dones pioneres que van lluitar contra els convencionalismes socials, familiars i religiosos, contra l’analfabetisme i la incultura, ocupant llocs que fins llavors eren propietat exclusiva dels homes. Des del camp, les fàbriques, les administracions de l’estat. Dones que van obrir la porta a importants canvis per a alliberar a tota la resta de la seva minoria d’edat perpetua.
 
I al mateix ritme que les dones assolien drets, creixia la conspiració de l’oligarquia, dels militars i  de l’Església contra una República que posava en perill segles de privilegis basats en l’espoli i l’explotació del poble. I de la il·luminació republicana es va passar a la negror tenyida de sang del franquisme, dels reaccionaris il·luminats colpistes contra la legalitat republicana. La creu i el fusell van posar punt final a un somni de violetes i liles amb flaire de llibertat. S’ensorrava un món obert de sororitat i naixia un món tancat de solidaritat clandestina. De nou tocava, per imperatiu legal i letal, arrossegar el pesant llast de l’antic i llarg silenci.
 
És un miracle que dones educades en missatges opressius, denigrants i repressius es tornessin rebels i insubmises contra el feixisme i militessin en la clandestinitat, lluitant contra la dictadura, i moltes vegades també contra el masclisme dels seus companys d’organitzacions polítiques i sindicals. Dones que van omplir carrers a la mort del dictador demanant llibertat i exigint el dret al divorci, a l’avortament i l’amnistia per a les dones. Digna lluita feminista, sempre lluita antifeixista. Aquestes van ser les dones del TOP, Tribunal de Orden Público, dones que des de les seves ideologies i sigles van arriscar tot el que tenien aixecant-se contra el dictador per enderrocar el seu corrupte  i assassí Règim. Més de 200 dones catalanes, nascudes arreu, van passar per aquest tribunal acusades d’associacions il·lícites, informacions perilloses, insults als herois del Movimiento nacional, reunions o manifestacions no pacífiques, desordres públics, entrada clandestina a l'estat, documentació falsa, atemptat a l’autoritat, propaganda il·legal, armes, explosius o terrorisme, sedició.... Però van ser moltes més les dones detingudes que mai oblidaran el seu pas per les mans torturadores i les boques vexadores de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Situacions de terror, fàstic, ultratge i impotència dins de casernes i comissaries com la de Via Laietana, que ha d’esdevenir centre de memòria de la repressió. Fosques sales plenes de masclisme i misogínia, que feien bones les presons. A totes aquestes dones tan desconegudes com valuoses retem el nostre homenatge exigint veritat, justícia i reparació. Un reconeixement i un deute donar-les a conèixer.

Dones que van dir no. Dones que van saber que allò que ens va trencar i robar el feixisme, el que ens trenquen i roben cada dia, només des d’una xarxa solidària teixida per les lluites portadores de la bandera dels drets humans, i amb ulls de dona, podria ser reconstruït. D'aquesta manera podrem avançar en la nostra obligada conquesta dels drets que històricament ens deuen.
 
Les dones trencarem silencis antics i llargs amb el nostre crit fet de tots aquells que es van congelar en tantes gorges oprimides, un crit que envoltarà el món i que farà esclatar l’imposat sostre de vidre blindat en milions de bocins de cristalls de llibertat.

dijous, 17 de febrer de 2022

CENT TRENTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EXILIS INTERIORS.

 


Al nostre calendari de veritat, justícia i reparació, febrer és el mes de l’exili, dels exilis. Exilis, incomptables, tants i tants exilis que no es poden quantificar. Exilis exteriors i interiors, infinits i inacabables, de resistència, de lluita, de compromís, de supervivència, de caminar ulls closos sobre pedres esmolades. Milers i milers d’exilis, de fugides traspassant fronteres, de refugis introspectius per poder continuar amb el pes de la vida. Exilis que esdevenen centenars de milers d’escuts contra el feixisme assassí i repressiu, l’únic culpable del desarrelament i la pèrdua.

Els exilis són personals, no es poden establir categories, ni etiquetar, ni agrupar a l’hora de descriure el dolor i la pena. Cada persona es baralla amb la nova vida imposada amb les seves eines i amb resultats molt diferents. Però si pot haver-hi un denominador comú de l’exili seria l’enyor punyent dels paisatges, de les olors i els sabors de la terra. Una enyorança que encara que sembli contradictori també va patir qui sense travessar cap frontera va viure en el seu exili interior. La destrucció d’allò que s’ha estimat, l’olor de mort i repressió i la fam van desfer la il·lusió de recuperar aquell gaudir dels petits plaers de vides que ja no tenien el futur en les seves mans. Res seria igual.

L’exili interior es va viure dins i fora de les fronteres geogràfiques de la República. Exilis arreu del món amb els peus a terres desconegudes de noves parles i el cap i el cor a la llar que van haver d’abandonar. Tristos exilis de supervivència, alguns sense supervivents, entre barrots de ferro de presons, de filferros de camps, de gàbies invisibles als ulls però amb portes tant fermes com infranquejables. Exiliades i exiliats que no van poder plantar cara al seu carceller més que en la seva imaginació, un captiveri que va ser un llast per a les seves ànimes. Antifeixistes que es van veure lligats de cap i peus, paralitzats pel terror als ossos per les tortures infligides i pels crims abominables incrustat a les retines, per la vigilància i la delació que patien, per les malalties incapacitants, amb la impotència del vençut secularment per la injustícia. L’autoexili a llocs intangibles per poder respirar alliberats de l’angoixa en alguna part de la seva ment on la victòria era encara possible. Vides suspeses de sobtats cabells blancs, de paraules atrapades a les seves gorges, de llàgrimes sense plors, de silencis interminables i pesants, d’ulls mirant el sostre, transmissores per acció o omissió de la por. Vides esquinçades d’aparent normalitat, de rutines automàtiques, de somriures forçats i de caminar en cercle sense cap il·lusió a mesura que passava el temps i la dictadura no era enderrocada. Exilis interiors sense murs tangibles però també d’amagatalls claustrofòbics com els dels talps, tancats en presons domèstiques per salvar-se de la mort, però condemnats a una mort en vida i a perdre’s en laberints d’irrealitat. Angoixa i por. 

Tot era malviure sota una dictadura assassina i sàdica acotant el cap davant l’horror que van desfermar els colpistes. Per moltes i molts només va quedar l’opció d’exiliar-se a la terra dels seus records i dels seus somnis de justícia per escapolir-se de la ràbia i el desencís, de la foscor amb què el franquisme ho impregnava tot. Perdedors, castigats, espoliats, sense força, sense eines, sense xarxa, ni organitzacions en clandestinitat, desconnectats de l’esperança, lluitant per la llibertat en els seus caps. 

En aquest autoimposat exili a mons que enyorem o volem encara avui viuen moltes persones, sense necessitat de passar cap frontera. Avui ho fem a les xarxes socials on tampoc som lliures. Allà tenim la sensació de combatre al monstre quan només ens reconfortem fugint dels carrers que deixem en mans de repressors i feixistes. Aquest exili eteri de resistència reconforta la nostra autoestima antifeixista, però no canviarà una realitat cada vegada més asfixiant i insolidària, als peus dels cavalls de la deshumanització i el campi que pugui que són els nostres temps. 

Exilis de por heretada,  de por imposada, de por a perdre encara que tinguem molt poc per a arriscar, de por a la presó, a la repressió, a atrevir-se a cridar amb un llapis en una mà i una pedra en l’altra. Exilis autoimposats per imperatiu del pànic a ser lliures si això ha de tenir un cost i sense cap garantia d’ensortir-nos. I per aquest exili passem de vegades sense ser-ne conscients. Aquest és el pitjor dels exilis per a la humanitat perquè és la porta a la desídia que no ens deixa avançar cap a la justícia social. 

Nosaltres no som al 39, però rodolem inexorablement cap a l’escenari d’aquells exilis si no reaccionem. Aquelles i aquells exiliats no van comptar amb els instruments dels que ara disposem, ni amb l’oportunitat que encara ens resta de ser dignes d’un exili que sí que va combatre el feixisme abans de creuar passos fronterers. Som un exèrcit de caps engabiats amb la clau de la porta a les nostres mans, només ens cal tenir el valor d’obrir-la i tocar la llibertat amb els nostres dits.


dimecres, 19 de gener de 2022

CENT TRENTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL DRET A SABER LA VERITAT.


Aquest mes assistim a un nou aniversari de l’entrada de les tropes colpistes a Barcelona, aniversari de la repressió assassina que es va estendre com a insaciable taca de mort, que ja havia assolat Lleida i Tarragona, i que estava a pocs dies d’engolir Girona. La bruta bota feixista acabaria trepitjant tota Catalunya. 

La desfeta republicana va ser devastadora i una munió de persones que portaven a les seves maletes tots el somnis esmicolats de justícia social, d’educació i progrés, de laïcitat i democràcia, i també de revolucions en roig i negre, van caminar amb un terrible pes invisible als seus cors.  Camí de l’exili deixaven mitja vida a les seves contrades, com va escriure el poeta, cap a la incertesa de destins imposats. Altres van deixar literalment tota la seva vida aquí, a una llar que ja no van reconèixer com a seva, paisatges de presons, de jutjats plens d’injustícia, d’escamots franquistes disparant a antifeixistes, dianes del seu odi. 

S’instaurava el joc macabre de la dictadura, que ja es va iniciar el 1936 a altres territoris, ho feia a cop de brutal repressió a una Catalunya on tots els camins estaven barrats a la llibertat. El casino del nacionalcatolicisme, on sempre ens toca perdre, va arrelar amb tanta solidesa que encara juga amb nosaltres. Un negoci brut, corrupte, fosc i pudent, que continua trencant vides. En les seves ruletes la mentida sempre guanya i la veritat perd. Ningú tanca les seves portes, ni fa una auditoria pública amb llum i taquígrafs perquè els governs són els crupiers a sou  de les clavegueres de l’estat. Per això no en sabem més d’allò que sura a la superfície del seu mar de merda, ens deneguen el dret a saber la veritat perquè aquesta és l’enemiga dels nostres enemics, i per tant, la nostra gran aliada per guanyar la partida. Amb la veritat no es juga.

I aquí estem  un any més sense saber el nom de tots els victimaris, sense un cens de víctimes complet i consultable, sense un accés totalment lliure i efectiu als arxius, sense l’obligació ineludible de preservar, organitzar i digitalitzar tota la documentació relacionada amb la repressió. L’accés a la veritat és una cursa d’obstacles que manté dempeus el Règim del dictador reinventat en Règim del 78 amb Corona del Movimiento, que viu dels rèdits de la mentida. El Regne d’Espanya ens obliga a mantenir un rei fill d’emèrit corrupte, tant lladre, que fins i tot li va robar la corona al seu pare, besnét de luxuriós feixista i descendent d’un llinatge paràsit.

Per descobrir part de la veritat ens remeten als llibres d’història, a fer pelegrinatge pels diferents arxius, pidolar a la porta de les administracions, que moltes vegades demana informació a víctimes i familiars de víctimes per a després amagar-la sota el comodí de la protecció de dades. L’única protecció que ha de comptar és la que es deu  a les víctimes de crims de lesa humanitat. Els estats veritablement democràtics, on els preceptes de veritat, justícia i reparació formen part dels seus pilars, han de vetllar per les víctimes dels seus crims i els dels seus protegits.  Crims sense data de caducitat, que és justament el que l’estat espanyol ens nega.

És imperdonable que la veritat sigui vexada, violada i assassinada cada dia al Regne d’Espanya. Les veritats més petites, les veritats ben amagades, les veritats transcendentals, les veritats sabudes però negades. Aquesta dinàmica perversa s’imposa a un estat que ha fet de la mentida un art sinistre i repugnant amb la complicitat d’una premsa venuda i servil, altaveu de l’engany. Rebem la seva contaminació diària per fer-nos voltar pel seu laberint de tergiversacions i falsedats. I mentre donem voltes i més voltes, observats pel capitalisme Mengele, les veritats es podreixen al clavegueram de l’estat, algunes ja tan malmeses que potser no les podrem recuperar mai. 

Crim rere crim les víctimes ens criden a desterrar els argumentaris manipuladors de l’estat, ho hem de fer amb la força dels oprimits que històricament s’han rebel·lat contra les mentides de les oligarquies. Hem de treure la bena dels ulls d’aquelles persones que creuen superat el franquisme i que banalitzen el feixisme. 

El dret a saber tot el que els hi va passar a qui ens va precedir en la vida i en la lluita, a saber el que ens està passant, hauria de ser un dret inalienable. El dret a la veritat hauria de ser un deure intrínsec a la mateixa existència dels estats, perquè sense coneixement no podem ser lliures. No podem arrossegar per més temps el llast dels secrets oficials i oficiosos protegits per la força. S’ha de desclassificar tot, poder tenir accés als arxius policials, judicials, i de totes les instàncies opaques que protegeixen el franquisme i els franquistes, d’ahir i d’avui.

Sabem que les veritats poden ser de vegades terribles i no necessitem que tutelin la nostra ignorància forçada. Nosaltres no tenim por de saber, però l’estat si té por que nosaltres arribem a la veritat. Lluitar contra l’ocultació de la veritat i contra la mentida negacionista és esgotador, així i tot, no podem renunciar a guanyar aquesta batalla. Sobre la mentida repta el feixisme i creix el capitalisme més salvatge, que ens explota i aliena, sobre la veritat, encara que esquerdi les nostres realitats, es pot construir un futur d’esperança. 

L’estat ens tracta com a menors d’edat incapaços de pair la veritat quan ens diu que el millor per a tothom és girar full i mirar cap endavant. Aquest argument paternalista, fals i cínic, els reafirma en el seu dret a mentir i negar la veritat i els fa amos de la clau del cadenat que perpetua el seu Règim d’impunitat. 


dilluns, 20 de desembre de 2021

PER UNES FESTES I UN 2022 DE VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ.



Aquest mes no tindrem concentració a la plaça Sant Jaume, però sí que tindrem molt presents a totes les víctimes del franquisme i la transició, víctimes de la repressió  de l'estat. Per totes les antifeixistes a qui van vulnerar els seus drets humans, per totes les companyes i companys que han marxat sense haver rebut justícia,  continuarem somiant, lluitant i celebrant fins a la més petita de les victòries. Ho farem perquè els nostres somnis són els seus malsons, la nostra lluita la seva derrota i les nostres celebracions un cop al centre del seu orgull d'imperi decadent. 

Us desitgem veritat, justícia i reparació per a teixir una xarxa de drets i justícia social irrompible que no ens deixi caure a l'abisme del capitalisme salvatge, que desintegra els serveis públics que ens mereixem. Hem de combatre el feixisme en totes les seves fesomies de repressió i discriminació perquè el nostre compromís democràtic ha de ser la seva tomba. I sobretot us desitgem molt salut i que us cuideu perquè el camí que ens queda per recórrer serà pedregós, ple de paranys, d'ensopegades i caigudes, però amb la fermesa de la nostra dignitat no deixarem de caminar fins a fer realitat els nostres somnis d'un món sense cadenes i sense corones.

Ens retrobem al gener i milers de gràcies per haver-nos acompanyat fins aquí. 

dimecres, 15 de desembre de 2021

Avui ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita Cruz, no t'oblidarem mai.


Avui ens ha deixat la nostra estimada companya Paquita Cruz, la nostra Paquita dinamitera, nena de la presó com ella mateixa es definia, perquè allà va estar amb la seva mare, que el feixisme li va robar per sempre més i amb ella un bocí del seu cor. Paquita va ser la nostra veu feta cançó, ànima combativa, sempre fidel a les seves idees i militant de pedra picada, també de la Memòria, la de la seva família marcada profundament per la repressió,  i la de totes les víctimes del franquisme. 

La malaltia li va deixar sense els seus records més estimats, però nosaltres vetllarem perquè siguin ben vius lluitant contra l'amnèsia i la injustícia. El nostre condol al seu company de vida Juan Martínez, també el nostre estimat company de camí per la veritat, la justícia i la reparació, a la seva família i a tothom que va tenir la sort de conéixer-la. 

T'estimarem sempre, tan dolça i tan forta, tan solidària, gran companya, i et recordarem cantant i recitant al teu meravellós Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.

Les companyes i companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no t'oblidarem mai.


Paquita es va querellar a la causa oberta a la República Argentina 
contra els crims del franquisme i la transició.

Aquest és el text del nostre homenatge a Paquita a la nostra concentració a Rubí el novembre de 2019.

Vam obrir l'acte fent un homenatge a la nostra companya Paquita, la nostra Paquita Dinamitera, la nostra veu cantant a tants i tants actes de veritat, justícia i reparació a la plaça de Sant Jaume, on hem recordat a milers de víctimes durant aquests 10 anys, les hem honorades i hem exigit els seus drets. La Paquita ha estat la nostra banda sonora. Ha fet plorar i emocionar a moltes persones concentrades per les víctimes del franquisme, com ella mateixa, amb la seva Rosario Dinamitera. La mateixa memòria que nosaltres reivindiquem és la memòria que hem de mantenir viva en nom de la Paquita, ara que ella no pot fer-ho. El nostre reconeixement i estimació a una dona lluitadora i compromesa que tant d’amor ens ha regalat i que tant ens ha ensenyat. I amb la seva generositat ella voldria que aquest homenatge sigui per a la seva mare, el seu pare i els seus oncles. Per això us explicarem les seves vides.

Francisca Puntero López, la mare de la nostra Paquita, va néixer el 9 de març de 1907 a Mota del Cuervo, Conca. Treballadora del camp des de ben petita va ser presidenta del col·lectiu de dones del sindicat UGT del seu poble.  Alejandro Cruz, pare de la Paquita, s’incorpora com a voluntari amb el seu germà Julián per defensar la República, Julián cau mort i Alejandro és ferit. Quan es recupera és nomenat comissari polític i la família es trasllada amb ell a Sant Climent, Conca, on neix la Paquita, la tercera filla del matrimoni.

Quan la família torna a Mota del Cuervo és detinguda. El pare de la Paquita i el seu germà Faustino, també la seva mare que encara li donava el pit i ella mateixa. A la caserna de la Guardia Civil li rapen el cap a Francisca, la deixen en llibertat unes hores i la tornen a detenir. El 7 de gener de 1940 és empresonada, la Paquita es converteix en nadó de la presó. Les condicions de fam, higiene, amuntegament i malalties acaben per matar a Francisca a la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de juliol de 1940. Tenia 33 anys. La germana de Francisca, Maximina, va estar dos anys a la presó i el seu germà Lorenzo deu anys.

En morir la mare li van portar la nostra Paquita al seu pare que també estava a presó i aquest els hi va dir que allà la nena moriria que li donessin la nena a la seva germana. La Paquita recorda les seves peregrinacions per les presons perquè tres germans del seu pare van ser empresonats també. Alejandro va passar 10 anys presoner com el seu germà Antonio. Laureano va morir a presó i Victorino quan va sortir va morir al cap de pocs mesos. Volem recordar la història que la Paquita ens explicava de com el seu oncle Faustino li deia al seu germà Alejandro, pare de la nostra companya, quan eren a la presó, si criden el teu nom, tu no et moguis, jo aniré en el teu lloc perquè tu tens una família per cuidar, el seu germà li va dir que de cap manera. Així era de generós i valent en Faustino, però el nom que van cridar va ser el seu i va ser executat quan era al Penal de Ocaña, on també va estar el poeta Miguel Hernández. Potser per això ha estat Hernández tan estimat per la Paquita, que ha recitat els seus poemes sempre meravellosament.

Alejandro també va estar al Valle de los Caídos amb el seu cunyat Lorenzo, treballant a la vora d’un precipici arriscats a morir despenyats. La Paquita recorda que pujant a Cuelgamuros per veure el seu pare per portar-li menjar i roba, va estar a punt de morir dues vegades, una de calor i altre de fred, ja que era una nena molt esquifida perquè l’alimentació era molt precària.

La Paquita ha tingut un dolor molt gran tota la seva vida i és no haver pogut tenir cap record de la seva mare, nosaltres sentim el dolor de que ella ara no ens recordi a nosaltres, encara que sabem que ocupem un bocí del seu cor militant i guerriller, que ha bategat a tantes manifestacions i vagues. T’estimem Paquita Dinamitera.


Paquita en la nostra primera concentració el febrer de 2009.

Hoy nos ha dejado nuestra queridísima Paquita Cruz, nuestra Paquita dinamitera, niña de la cárcel como ella misma se definía, porque allí estuvo con su madre, que el franquismo le robó para siempre y con ella un pedazo de su corazón. Paquita fue nuestra voz hecha canción, alma combativa, siempre fiel a sus ideas y militante insobornable, también de la Memoria, la de su familia marcada profundamente por la represión, y la de todas las víctimas del franquismo.

La enfermedad le dejó sin sus recuerdos más queridos, pero nosotros velaremos para que pervivan contra viento y marea luchando contra la amnesia y la injusticia. Nuestro pésame a su compañero de vida Juan Martínez, también querido compañero de camino hacia la verdad, la justicia y la reparación, a su familia y a todo el mundo que tuvo la suerte de conocerla.

Permanecerás siempre con todas y todos nosotros, tan dulce y tan fuerte, tan solidaria, gran compañera, y te recordaremos cantando y recitando a tu maravilloso Miguel Hernández.

Paquita dinamitera, 

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.


Paquita forma parte de la causa abierta en la República Argentina 
contra los crímenes del franquismo y la transición.

Este es el texto de nuestro homenaje a Paquita en nuestra concentración en Rubí en noviembre de 2019.

Abrimos el acto haciendo un homenaje a nuestra compañera Paquita, nuestra Paquita Dinamitera, nuestra voz cantante en tantos y tantos actos de verdad, justicia y reparación en la plaza de Sant Jaume, donde hemos recordado a miles de víctimas durante estos 10 años, las hemos honorado y hemos exigido sus derechos. Paquita ha sido nuestra banda sonora. Ha hecho llorar y emocionar a muchas personas concentradas por las víctimas del franquismo, como ella misma, con su Rosario Dinamitera. La misma memoria que nosotros reivindicamos es la memoria que tenemos que mantener viva en nombre de Paquita, ahora que ella no puede hacerlo. Nuestro reconocimiento y cariño a una mujer luchadora y comprometida que tanto amor nos ha regalado y que tanto nos ha enseñado. Y con su generosidad ella querría que este homenaje fuera para su madre, su padre y sus tíos. Por eso os explicaremos sus vidas.

Francisca Puntero López, la madre de nuestra Paquita, nació el 9 de marzo de 1907 en Mota del Cuervo, Cuenca. Trabajadora del campo desde muy pequeña fue presidenta del colectivo de mujeres del sindicato UGT de su pueblo. Alejandro Cruz, padre de la Paquita, se incorpora como voluntario con su hermano Julián para defender la República, Julián cae muerto y Alejandro es herido. Cuando se recupera es nombrado comisario político y la familia se traslada con él a San Clemente, Cuenca, donde nace Paquita, la tercera hija del matrimonio.

Cuando la familia vuelve a Mota del Cuervo es detenida. El padre de Paquita y su hermano Faustino, también su madre que todavía le daba el pecho y ella misma. En el cuartel de la Guardia Civil le rapan la cabeza a Francisca, la dejan en libertad unas horas y la vuelven a detener. El 7 de enero de 1940 es encarcelada, Paquita se convierte en un niña de la prisión. Las condiciones de hambre, higiene, hacinamiento y enfermedades acaban matando a Francisca en la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de julio de 1940. Tenía 33 años. La hermana de Francisca, Maximina, estuvo dos años en la prisión y su hermano Lorenzo diez años.

Al morir la madre llevaron a nuestra Paquita a su padre, que también estaba en prisión, y este se los dijo que allí la niña moriría que se la entregaran a su hermana. Paquita recuerda sus peregrinaciones por las prisiones porque tres hermanos de su padre fueron encarcelados también. Alejandro pasó 10 años prisionero como su hermano Antonio. Laureano murió en prisión y Victorino cuando salió murió al cabo de pocos meses. Queremos recordar la historia que Paquita nos explicaba de como su tío Faustino le decía a su hermano Alejandro, padre de nuestra compañera, cuando estaban en la prisión, si gritan tu nombre, tú no te muevas, yo iré en tu lugar porque tú tienes una familia para cuidar y su hermano le dijo que de ninguna manera. Así era de generoso y valiente Faustino, pero el nombre que gritaron fue el suyo y fue ejecutado cuando estaba en el  Penal de Ocaña, donde también estuvo el poeta Miguel Hernández. Quizás por eso ha sido Hernández tan querido por Paquita, que ha recitado sus poemas siempre maravillosamente.

Alejandro también estuvo al Valle de los Caídos con su cuñado Lorenzo, trabajando al lado de un precipicio arriesgados a morir despeñados. Paquita recuerda que subiendo a Cuelgamuros, para ver a su padre y llevarle comida y ropa, estuvo a punto de morir dos veces, una de calor y otra de frío, puesto que era una niña muy escuálida porque la alimentación era muy precaria.

Paquita ha tenido un dolor muy grande toda su vida y es no haber podido tener ningún recuerdo de su madre, nosotros sentimos el dolor de que ella ahora no nos recuerde a nosotros, aunque sabemos que ocupamos un pedazo de su corazón militante y guerrillero, que ha latido en tantas manifestaciones y huelgas. Te queremos Paquita Dinamitera.

Las compañeras y compañeros de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes y de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no te olvidaremos nunca.