La llengua materna és aquella que ha estat apresa des de la infància, generalment al lloc de naixença del parlant, això diu la Gran Enciclopèdia Catalana. En un món tan masclista l’expressió llengua materna, més enllà de la raó gens feminista del seu encunyament, és tan bona notícia com que el carrer de l’arxiu de la repressió de Salamanca es denominés carrer de l’espoli, ara ja torna a ser carrer Gibraltar, només els hi ha mancat posar espanyol. Masclisme i feixisme dues terribles xacres que es retroalimenten i que maten.
Els nadons eren problemes de dones, coses de la mare, però no només nodrir-los alletant-los contra el seu cor, també transmetent des del seu naixement la llengua que els lligaria per sempre més, com els va lligar el cordó umbilical. Un nou aliment de dues direccions des de les cançons de bressol a les primeres paraules de les seves filles i fills. Unes paraules en la llengua materna, la llengua de la seva terra, la dels jocs, la dels riures, la dels primers t’estimo, enriquida de girs i dites intraduïbles a altres llengües, que ens defineixen culturalment, plenes de sabors, d’olors, de sensacions i de sentiments que no tenen equiparació. Una llengua materna que no pot ser prohibida, ni reprimida perquè desarrela i et treu les paraules que formen part del que ets i trenquen la cadena de transmissió de la saviesa popular que ha d’enfortir les següents generacions. Oblidar els noms dels arbres, de les plantes, de les eines del camp, dels carrers de les ciutats, les paraules dels poetes que van escriure a l’amor i a la llibertat. Tantes coses que no tenen preu i que s’han d’abandonar gratuïtament i per la força pel desig d’aniquilació i assimilació d’una dictadura assassina, com va passar amb el català, el gallec i l’èuscar.
Exterminar una llengua és un atemptat contra els drets humans, la mort de qualsevol llengua hauria de colpir tota la humanitat perquè ens fa més vulnerables i pobres, aniquilar-la és una horrible forma de repressió que desarticula pobles i els condemna a la seva desaparició cultural. Prohibir una llengua en el seu territori de parla natural és un crim de lesa humanitat que sembla molt lleu comparat amb les tortures, les violacions, els empresonaments i els assassinats, però que té una gran càrrega de profunditat i a llarg termini té un impacte en la col·lectivitat parlant irreparable.
El mes que els feixistes espanyols es van aixecar contra la legalitat republicana i van trencar realitats i somnis d’emancipació individual i col·lectives, de llibertat i de justícia social. El mes de juliol, que tant va exaltar la dictadura franquista, nosaltres volem fer un homenatge a totes aquelles persones que van patir el robatori de la seva llengua materna, que es van quedar òrfenes de drets davant les autoritats perquè ni tan sols parlaven la llengua del conqueridor; gent gran que només parlava català, gallec o èuscar i que de sobte eren considerades analfabetes funcionals per culpa del franquisme; gent petita que rebia terribles càstigs físics a l’escola per dir les paraules que havien sentit des de l’úter de la seva mare. Una manera salvatge de repressió i adoctrinament que generava conversos per la por, españoles que hablaban en cristiano como dios manda, però també rebels que van mantenir viva les paraules llibertat, liberdade, askatasuna.
Contra el feixisme ni un pas enrere, contra la seva repressió, injustícia, marginació, violència, ni un pas enrere, contra les guerres que provoca, ni un pas enrere. Els antifeixistes del juliol de 1936 van plantar cara i moltes i molts es van deixar la vida lluitant. Nosaltres diem en nom de la seva memòria i sacrificis, endavant, adiante, aurrera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada