En Raimon cantava jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, nosaltres, les dones, podríem cantar que venim del més antic i llarg dels silencis, el que van patir les mares de les nostres mares i les mares de les seves mares. Un fil lila que es perd en la història de les oblidades entre els oblidats i de les reprimides entre els reprimits.
Silencis clamorosos, des dels crits muts de les dones sàvies cremades a les fogueres de la inquisició, als muts crits de les dones que encara avui lluiten per la seva emancipació. Dones silencioses i dones silenciades, que es mereixen viure lliures d’imposicions de rols de societats masclistes, feixistes i capitalistes cosificadores.
Ens emmirallem en les dones que van titllar de bruixes. En les escriptores i científiques que havien de publicar sota pseudònim masculí. En les sufragistes que van lluitar pels seus drets polítics malgrat la repressió. En les vaguistes de tantes lluites sindicals, que van voler el pa i les roses. En les antifeixistes de la República que van conquerir drets. En les Dones Lliures, llibertàries que van posar la dona al centre de la revolució. En les brigadistes internacionals que van deixar les seves llars per a defensar les nostres. En les dones de trinxera i rereguarda. En les dones torturades, empresonades i assassinades, que no van poder ser vençudes pels colpistes. En les fermes dones, que entre llàgrimes, van ser petris pilars d’una postguerra de fam, malaltia i vides esquerdades. En les dones de l’exili i de la resistència, que van lluitar amb les seves mans sense rendir-se. En les dones de la clandestinitat: guerrilleres, enllaços de la guerrilla, militants de partits i associacions prohibides. En les dones que en silenci lluitaven contra el nacionalcatolicisme rebel·lant-se amb petits gestos d’amor anònims vers les persones estigmatitzades, vers la cultura, vers la llengua malgrat els seus exilis interiors. En les dones que mort el dictador, però no la dictadura, van lluitar pel que havien conquerit les seves mares i àvies. En les dones que no es van creure el conte de la Transició i van ser vexades i colpejades en comissaries i casernes. Ens emmirallem en totes elles. Un bon mirall per a uns temps de repressió i retallades de llibertats, de crisi i precarietat i d’avanç d’un feixisme, que mai va marxar, i que és per definició masclista.
Cada març recordem que hi ha un referent de l’eclosió de la dona com a subjecte amb drets polítics i jurídics, aquesta conquesta es diu República. Gràcies a totes les dones pioneres que van lluitar contra els convencionalismes socials, familiars i religiosos, contra l’analfabetisme i la incultura, ocupant llocs que fins llavors eren propietat exclusiva dels homes. Des del camp, les fàbriques, les administracions de l’estat. Dones que van obrir la porta a importants canvis per a alliberar a tota la resta de la seva minoria d’edat perpetua.
I al mateix ritme que les dones assolien drets, creixia la conspiració de l’oligarquia, dels militars i de l’Església contra una República que posava en perill segles de privilegis basats en l’espoli i l’explotació del poble. I de la il·luminació republicana es va passar a la negror tenyida de sang del franquisme, dels reaccionaris il·luminats colpistes contra la legalitat republicana. La creu i el fusell van posar punt final a un somni de violetes i liles amb flaire de llibertat. S’ensorrava un món obert de sororitat i naixia un món tancat de solidaritat clandestina. De nou tocava, per imperatiu legal i letal, arrossegar el pesant llast de l’antic i llarg silenci.
És un miracle que dones educades en missatges opressius, denigrants i repressius es tornessin rebels i insubmises contra el feixisme i militessin en la clandestinitat, lluitant contra la dictadura, i moltes vegades també contra el masclisme dels seus companys d’organitzacions polítiques i sindicals. Dones que van omplir carrers a la mort del dictador demanant llibertat i exigint el dret al divorci, a l’avortament i l’amnistia per a les dones. Digna lluita feminista, sempre lluita antifeixista. Aquestes van ser les dones del TOP, Tribunal de Orden Público, dones que des de les seves ideologies i sigles van arriscar tot el que tenien aixecant-se contra el dictador per enderrocar el seu corrupte i assassí Règim. Més de 200 dones catalanes, nascudes arreu, van passar per aquest tribunal acusades d’associacions il·lícites, informacions perilloses, insults als herois del Movimiento nacional, reunions o manifestacions no pacífiques, desordres públics, entrada clandestina a l'estat, documentació falsa, atemptat a l’autoritat, propaganda il·legal, armes, explosius o terrorisme, sedició.... Però van ser moltes més les dones detingudes que mai oblidaran el seu pas per les mans torturadores i les boques vexadores de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Situacions de terror, fàstic, ultratge i impotència dins de casernes i comissaries com la de Via Laietana, que ha d’esdevenir centre de memòria de la repressió. Fosques sales plenes de masclisme i misogínia, que feien bones les presons. A totes aquestes dones tan desconegudes com valuoses retem el nostre homenatge exigint veritat, justícia i reparació. Un reconeixement i un deute donar-les a conèixer.
Dones que van dir no. Dones que van saber que allò que ens va trencar i robar el feixisme, el que ens trenquen i roben cada dia, només des d’una xarxa solidària teixida per les lluites portadores de la bandera dels drets humans, i amb ulls de dona, podria ser reconstruït. D'aquesta manera podrem avançar en la nostra obligada conquesta dels drets que històricament ens deuen.
Les dones trencarem silencis antics i llargs amb el nostre crit fet de tots aquells que es van congelar en tantes gorges oprimides, un crit que envoltarà el món i que farà esclatar l’imposat sostre de vidre blindat en milions de bocins de cristalls de llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada