Aquest mes assistim a un nou aniversari de l’entrada de les tropes colpistes a Barcelona, aniversari de la repressió assassina que es va estendre com a insaciable taca de mort, que ja havia assolat Lleida i Tarragona, i que estava a pocs dies d’engolir Girona. La bruta bota feixista acabaria trepitjant tota Catalunya.
La desfeta republicana va ser devastadora i una munió de persones que portaven a les seves maletes tots el somnis esmicolats de justícia social, d’educació i progrés, de laïcitat i democràcia, i també de revolucions en roig i negre, van caminar amb un terrible pes invisible als seus cors. Camí de l’exili deixaven mitja vida a les seves contrades, com va escriure el poeta, cap a la incertesa de destins imposats. Altres van deixar literalment tota la seva vida aquí, a una llar que ja no van reconèixer com a seva, paisatges de presons, de jutjats plens d’injustícia, d’escamots franquistes disparant a antifeixistes, dianes del seu odi.
S’instaurava el joc macabre de la dictadura, que ja es va iniciar el 1936 a altres territoris, ho feia a cop de brutal repressió a una Catalunya on tots els camins estaven barrats a la llibertat. El casino del nacionalcatolicisme, on sempre ens toca perdre, va arrelar amb tanta solidesa que encara juga amb nosaltres. Un negoci brut, corrupte, fosc i pudent, que continua trencant vides. En les seves ruletes la mentida sempre guanya i la veritat perd. Ningú tanca les seves portes, ni fa una auditoria pública amb llum i taquígrafs perquè els governs són els crupiers a sou de les clavegueres de l’estat. Per això no en sabem més d’allò que sura a la superfície del seu mar de merda, ens deneguen el dret a saber la veritat perquè aquesta és l’enemiga dels nostres enemics, i per tant, la nostra gran aliada per guanyar la partida. Amb la veritat no es juga.
I aquí estem un any més sense saber el nom de tots els victimaris, sense un cens de víctimes complet i consultable, sense un accés totalment lliure i efectiu als arxius, sense l’obligació ineludible de preservar, organitzar i digitalitzar tota la documentació relacionada amb la repressió. L’accés a la veritat és una cursa d’obstacles que manté dempeus el Règim del dictador reinventat en Règim del 78 amb Corona del Movimiento, que viu dels rèdits de la mentida. El Regne d’Espanya ens obliga a mantenir un rei fill d’emèrit corrupte, tant lladre, que fins i tot li va robar la corona al seu pare, besnét de luxuriós feixista i descendent d’un llinatge paràsit.
Per descobrir part de la veritat ens remeten als llibres d’història, a fer pelegrinatge pels diferents arxius, pidolar a la porta de les administracions, que moltes vegades demana informació a víctimes i familiars de víctimes per a després amagar-la sota el comodí de la protecció de dades. L’única protecció que ha de comptar és la que es deu a les víctimes de crims de lesa humanitat. Els estats veritablement democràtics, on els preceptes de veritat, justícia i reparació formen part dels seus pilars, han de vetllar per les víctimes dels seus crims i els dels seus protegits. Crims sense data de caducitat, que és justament el que l’estat espanyol ens nega.
És imperdonable que la veritat sigui vexada, violada i assassinada cada dia al Regne d’Espanya. Les veritats més petites, les veritats ben amagades, les veritats transcendentals, les veritats sabudes però negades. Aquesta dinàmica perversa s’imposa a un estat que ha fet de la mentida un art sinistre i repugnant amb la complicitat d’una premsa venuda i servil, altaveu de l’engany. Rebem la seva contaminació diària per fer-nos voltar pel seu laberint de tergiversacions i falsedats. I mentre donem voltes i més voltes, observats pel capitalisme Mengele, les veritats es podreixen al clavegueram de l’estat, algunes ja tan malmeses que potser no les podrem recuperar mai.
Crim rere crim les víctimes ens criden a desterrar els argumentaris manipuladors de l’estat, ho hem de fer amb la força dels oprimits que històricament s’han rebel·lat contra les mentides de les oligarquies. Hem de treure la bena dels ulls d’aquelles persones que creuen superat el franquisme i que banalitzen el feixisme.
El dret a saber tot el que els hi va passar a qui ens va precedir en la vida i en la lluita, a saber el que ens està passant, hauria de ser un dret inalienable. El dret a la veritat hauria de ser un deure intrínsec a la mateixa existència dels estats, perquè sense coneixement no podem ser lliures. No podem arrossegar per més temps el llast dels secrets oficials i oficiosos protegits per la força. S’ha de desclassificar tot, poder tenir accés als arxius policials, judicials, i de totes les instàncies opaques que protegeixen el franquisme i els franquistes, d’ahir i d’avui.
Sabem que les veritats poden ser de vegades terribles i no necessitem que tutelin la nostra ignorància forçada. Nosaltres no tenim por de saber, però l’estat si té por que nosaltres arribem a la veritat. Lluitar contra l’ocultació de la veritat i contra la mentida negacionista és esgotador, així i tot, no podem renunciar a guanyar aquesta batalla. Sobre la mentida repta el feixisme i creix el capitalisme més salvatge, que ens explota i aliena, sobre la veritat, encara que esquerdi les nostres realitats, es pot construir un futur d’esperança.
L’estat ens tracta com a menors d’edat incapaços de pair la veritat quan ens diu que el millor per a tothom és girar full i mirar cap endavant. Aquest argument paternalista, fals i cínic, els reafirma en el seu dret a mentir i negar la veritat i els fa amos de la clau del cadenat que perpetua el seu Règim d’impunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada