dimarts, 11 de maig del 2021

CENT VINT-I-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. MAIG DE LLUITES.


Estem al maig del 2021 del segle XXI i ens demanem fins a quan més haurem d’esperar perquè llueixi la justícia i totes les víctimes del feixisme, del neoliberalisme, del capitalisme salvatge, de l’opressió i la repressió de l’estat espanyol puguin gaudir dels seus drets humans amb llibertat. 

L’1 de maig per al règim nacionalcatòlic començava el mes de Maria i per a tothom que va defensar la legalitat republicana amb la seva sang era el dia de les persones treballadores, que havien patit per generacions l’explotació i l’esclavatge. Una classe treballadora que havia sofert per mantenir a contracor l’statu quo de tots els estaments que van donar suport al cop d’estat del 17 de juliol de 1936. Un patiment que s’endinsa en el temps, provocat pels pares dels conspiradors colpistes, els seus avis, besavis i rebesavis seguint un fil de privilegi inhumà, de decadència humana i de parasitisme animal.

I aquest mes de maig nosaltres tornem al carrer després de molta pandèmia, alguna per sort ja amb vacuna per combatre-la, altra persistent com un verí sense antídot, que ens mata cada dia. I ho fem com sempre per les nostres víctimes, però també per nosaltres, perquè som part del fil multicolor de les causes que van defensar aquelles que van somiar una terra lliure, llaurada amb fraternitat i solidaritat, fèrtil i de generoses collites de justícia social i igualtat. I tristament aquest maig ens trobem davant del ràpid avanç del desert estèril d’impunitat marca Espanya, l’herència amb corona que el genocida dictador ens va llegar, i de l’ascens de l’odi d’aquells que ens volen a les cunetes. 

I ens demanem on serien les nostres víctimes avui, totes representades en un alegre i combatiu arc del cel antifeixista. I ens responem que estarien defensant tot allò per què van lluitar i que, desgraciadament, encara són també les nostres lluites de conquesta i reconquesta contra l’enemic comú: el feixisme del capital excloent i discriminador. Entre les nostres víctimes trobaríem a algunes convertides en activistes aturant desnonaments, defensant l’ocupació de les vivendes robades pels fons voltors, exigint habitatges dignes i accessibles per a tothom, tot denunciant l’especulació que deixa a la gent sense sostre. 

Les trobaríem també als carrers cridant pa, treball i fora la reforma laboral, cridant per combatre els acomiadaments arbitraris, les jornades interminables en negre, els falsos autònoms, els salaris que no arriben a fi de mes i que impedeixen la independència del jovent.

Les trobaríem violetes lluitant per la igualtat contra el masclisme que vexa i mata, a la batalla feminista per l’emancipació de la dona i el seu accés als espais encara vetats per a moltes d’elles, defensant l’avortament lliure amb pancartes de prou violacions. Lluitant contra tota discriminació que atempti contra els drets humans i a favor de la discriminació positiva pels col·lectius que encara pateixen el rebuig de part de la societat. Contra la marginació, el racisme, la xenofòbia, la lgtbiq+fòbia, que les dones pateixen encara amb més indecència.

També hi serien a les marees pensionistes per unes jubilacions que permetin viure els darrers anys de la classe treballadora amb dignitat i sense mancances, no amb les minses retribucions de subsistència que perceben la majoria després de cotitzar tota una vida. Participarien en les marees blanques per una sanitat universal pública, gratuïta i de qualitat denunciant els contractes milionaris a dit per a empreses privades mentre les llistes d’espera creixen vergonyosament i mortalment, mentre deixem anar a qui vol investigar  i ampliem terrasses per a turistes. Per les cures i el suport econòmic i d’acompanyament a les persones dependents i els seus familiars. A les marees grogues per l’educació laica, pública i gratuïta des de les escoles bressol a la universitat, sense concerts, ni segregacions. 

Segur que hi serien sense excepció a les places corejant consignes contra la llei mordassa sancionadora, desmobilitzadora i repressora, que vol evitar tota protesta legítima que faci nosa al govern de torn i als interessos dels poders fàctics. Exigirien la divisió de poders posant en evidència la manipulació i la censura de l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació lacais i ho farien sense cap autocensura. Estarien denunciant l’especulació financera i demanant que la banca ens torni els diners del seu rescat, aturant les indemnitzacions multimilionàries a les empreses de l’IBEX, moltes de les quals els van esclavitzar durant el franquisme. Ens les trobaríem subjectant una gegant mànega d’aigua per netejar a tota pressió les pudents clavegueres de l’estat i estirant ben fort de la catifa vermella, com la seva sang, que trepitgen cada dia els representants d’una corona imposada. Cridarien “Mori el Borbó“ i cremarien banderes bicolors, aixecarien les llambordes per combatre la injustícia llençant-les contra els palaus de justícia plens d’afinadors, que fan que sempre soni la mateixa música monocord perquè ballem submisos i sotmesos. 

Moltes de les nostres víctimes estarien aixecant les barreres dels peatges i barricades a les autopistes, tallant carreteres, potser cremant neumàtics i contenidors, exigint la llibertat dels presos polítics, representants públics, activistes, cantants i altres artistes de la dissidència, demanant l’amnistia i la tornada de l’exili, el dret d’autodeterminació dels pobles i el dret a decidir-ho tot a les urnes. 

Les trobarien internacionalistes denunciant la vulneració dels drets humans arreu del món, assenyalant el perill del creixement de l’extrema dreta als parlaments dels països que es defineixen a si mateixos com democràtics, exigint el cinturó sanitari contra el feixisme i els mecanismes perquè les agrupacions de caire feixista no arribin a tenir representació a les institucions, demanant els tancaments dels CIES i papers per a tothom, contra lleis d’estrangeries i per descomptat pel dret a votar de totes i tots.

I també estarien al capdavant de la defensa de la terra, de l’aire i de l’aigua, contra les privatitzacions i l’especulació amb les coses del menjar, amb la lluita pel medi ambient per a la supervivència del planeta. Contra el robatori dels recursos naturals a les comunitats indígenes i dels seus territoris, per una tornada a la terra per a qui la treballa i la cuida pensant en el futur de tot el món.

Antifeixistes atees, catòliques o d’altres confessions estarien defensant l’estat laic, denunciant la pederàstia de l’Església, demanant la fi del Concordat del 79 i exigint la devolució dels béns immatriculats per aquesta institució emparant-se en lleis pròpies del nacionalcatolicisme. Pel dret de culte de tothom però també per la separació Estat-Esglésies com a garantia democràtica.

Aquestes van ser i són les nostres víctimes del franquisme i la transició, no només víctimes de botxins feixistes, sàdics i desalmats sinó orgulloses lluitadores per la llibertat, una paraula, que com moltes altres ens els darrers temps, ens ha robat el feixisme. Segur que també les trobareu a cadascuna de les nostres més de 125 concentracions per la veritat, la justícia i la reparació contra l’oblit i la impunitat. Les trobareu valentes i fermes amb el mateix coratge que van cridar No passaran, lluitant amb tota l’ànima i donant-nos alé per enfonsar el feixisme tan profundament que mai més torni a respirar.


Primer de Maig de 1931 a Sant Sadurní d'Anoia.

Castellà

Estamos en mayo del 2021 en el siglo XXI y nos preguntamos hasta cuándo más tendremos que esperar para que luzca la justicia y todas las víctimas del fascismo, del neoliberalismo, del capitalismo salvaje, de la opresión y la represión del estado español puedan disfrutar de los derechos humanos con total libertad.

El 1 de mayo para el régimen nacionalcatólico empezaba el mes de María mientras que para las personas que defendieron la legalidad republicana con su sangre era el día de las trabajadoras y trabajadores, que habían sufrido por generaciones la explotación y la esclavitud. Una clase trabajadora que había sufrido para mantener, por imperativo, el statu quo de todos los estamentos que apoyaron al golpe de estado del 17 de julio de 1936. Un sufrimiento que se adentra en el tiempo, ya provocado por los padres de los conspiradores golpistas, sus abuelos, bisabuelos y tatarabuelos siguiendo un hilo de privilegio inhumano, de decadencia humana y de parasitismo animal.

Y este mes de mayo nosotros volvemos a la calle después de mucha pandemia, alguna por suerte ya con vacuna para combatirla, otra persistente como un veneno sin antídoto, que nos mata cada día. Y lo hacemos como siempre por nuestras víctimas, pero también por nosotras, porque somos parte del hilo multicolor de las causas que defendieron las que soñaron una tierra libre, labrada con fraternidad y solidaridad, fértil y de generosas cosechas de justicia social e igualdad. Y tristemente este mayo nos encontramos ante el rápido avance del desierto estéril de la impunidad marca España, una herencia con corona legada por el genocida dictador, y con el ascenso del odio de aquellos que nos querrían en las cunetas.

Y nos preguntamos dónde estarían nuestras víctimas hoy, todas representadas en un alegre y combativo arco iris antifascista. Y nos respondemos que estarían defendiendo todo aquello por lo que lucharon y que, desgraciadamente, todavía son también nuestras luchas de conquista y reconquista contra el enemigo común: el fascismo del capital excluyente y discriminador. Entre nuestras víctimas encontraríamos a algunas convertidas en activistas parando desahucios, defendiendo la ocupación de las viviendas robadas por los fondos buitres, exigiendo viviendas dignas y accesibles para todo el mundo, denunciando la especulación que deja a la gente sin techo.

Las encontraríamos también en las calles gritando pan, trabajo y fuera la reforma laboral, gritando para combatir los despidos arbitrarios, las jornadas interminables en negro, los falsos autónomos, los salarios que no llegan a fin de mes y que impiden la independencia de la juventud.

Las encontraríamos violetas luchando por la igualdad contra el machismo que veja y mata, en la batalla feminista por la emancipación de la mujer y su acceso a los espacios todavía vetados para muchas de ellas, defendiendo el aborto libre con pancartas de basta ya de violaciones. Luchando contra toda discriminación que atente contra los derechos humanos y a favor de la discriminación positiva por los colectivos que todavía sufren el rechazo de parte de la sociedad. Contra la marginación, el racismo, la xenofobia, la lgtbiq+fobia, que las mujeres sufren todavía con más indecencia.

También estarían en las mareas pensionistas por unas jubilaciones que permitan vivir los últimos años de la clase trabajadora con dignidad y sin carencias, no con las exiguas retribuciones de subsistencia que perciben la mayoría después de cotizar toda una vida. Participarían en las mareas blancas por una sanidad universal pública, gratuita y de calidad denunciando los contratos millonarios a dedo para empresas privadas mientras las listas de espera crecen vergonzosa y mortalmente, mientras dejamos marchar a quien quiere investigar y ampliamos las terrazas para turistas. Por los cuidados y el apoyo económico y de acompañamiento a las personas dependientes y sus familiares. A las mareas amarillas por la educación laica, pública y gratuita desde las guarderías a la universidad, sin conciertos, ni segregaciones.

Seguro que estarían sin excepción en las plazas coreando consignas contra la ley mordaza sancionadora, desmobilizadora y represora, que quiere evitar toda protesta legítima, que estorbe al gobierno de turno y a los intereses de los poderes fácticos. Exigirían la división de poderes poniendo en evidencia la manipulación y la censura del aparato del estado y los medios de comunicación lacayos y lo harían sin ninguna autocensura. Estarían denunciando la especulación financiera y pidiendo que la banca nos devuelva el dinero de su rescate, impidiendo las indemnizaciones multimillonarias a las empresas del IBEX, muchas de las cuales los esclavizaron durante el franquismo. Nos las encontraríamos sujetando una gigantesca manga de agua para limpiar a toda presión las malolientes cloacas del estado y tirando muy fuerte de la alfombra roja, como su sangre, que pisan cada día los representantes de una corona impuesta. Gritarían “Muera el Borbón“ y quemarían banderas bicolores, levantarían los adoquines para combatir la injusticia tirándolos contra los palacios de justicia llenos de afinadores, que hacen que siempre suene la misma música monocorde para que bailemos con sumisión y sometimiento.

Muchas de nuestras víctimas estarían levantando las barreras de los peajes y barricadas en las autopistas, cortando carreteras, quizás quemando neumáticos y contenedores, exigiendo la libertad de los presos políticos, representantes públicos, activistas, cantantes y otros artistas de la disidencia, pidiendo la amnistía y la vuelta del exilio, el derecho de autodeterminación de los pueblos y el derecho a decidirlo todo a las urnas.

Las encontrarían internacionalistas denunciando la vulneración de los derechos humanos en todo el mundo, señalando el peligro del crecimiento de la extrema derecha en los parlamentos de los países que se definen a sí mismos como democráticos, exigiendo el cinturón sanitario contra el fascismo y los mecanismos para que las agrupaciones de cariz fascista no llegaran a tener representación a las instituciones, pidiendo los cierres de los CIES y papeles para todo el mundo, contra leyes de extranjerías y por supuesto por el derecho a votar de todas y todos.

Y también estarían al frente de la defensa de la tierra, del aire y del agua, contra las privatizaciones y la especulación con las cosas del comer, con la lucha por el medio ambiente para la supervivencia del planeta. Contra el robo de los recursos naturales a las comunidades indígenas y de sus territorios, por una vuelta a la tierra para quien la trabaja y la cuida pensando en el futuro de todo el mundo.

Antifascistas ateas, católicas o de otras confesiones estarían defendiendo el estado laico, denunciando la pederastia de la Iglesia, pidiendo el fin del Concordato del 79 y exigiendo la devolución de los bienes immatriculados por esta institución amparándose en leyes propias del nacionalcatolicismo. Por el derecho de culto de todo el mundo pero también por la separación Estado-Iglesias como garantía democrática.

Estas fueron y son nuestras víctimas del franquismo y la transición, no solo víctimas de verdugos fascistas, sádicos y desalmados sino orgullosas luchadoras por la libertad, una palabra, que como otras muchas en los últimos tiempos, nos ha robado el fascismo. Seguro que también las encontraréis en cada una de nuestras más de 125 concentraciones por la verdad, la justicia y la reparación contra el olvido y la impunidad. Las encontraréis valientes y firmes con el mismo coraje que gritaron No pasarán, luchando con todo el alma y dándonos aliento para hundir el fascismo tan profundamente que nunca más vuelva a respirar.

Font foto: 

https://carlesquerol.wordpress.com/2015/04/22/el-discurs-del-primer-de-maig-de-1931-a-sant-sadurni-danoia/


1 comentari:

chanquete ha dit...

Moltes gràcies. Endavant. Els nostres lluitadors assassinats s'ho mereixen. El nostre testimoni, encara que humild, contribueix a recuperar la seva memòria.