dimarts, 13 d’abril del 2021

CENT VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 90è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.


 

Som davant d’altre abril somiant repúbliques, que ens semblen de vegades tan a prop que podem tocar-les amb els dits. Intentem atrapar-les allargant el braç, però ens aturem quan sentim l’instens dolor de les víctimes a qui van trencar els seus anhels de llibertat. Ho fem amb la ingenuitat de les criatures que juguen a agafar la lluna amb la mà. Ho fem quan cau el sol cremant, però a trenc d’alba ens despertem amb angoixa i tristesa perquè ens adonem que a l’obrir el puny adolorit només contemplem les nostres mans buides. Palmells marcats pels solcs de totes les línies de vides truncades i plenes de sofriment d’aquelles valentes persones, que van gosar somiar tant o més que nosaltres. Mirem el cel i la lluna continua allà, això sí, marcant-nos caparruda el camí amb la seva llum d’argent enmig de la nit més fosca, la nit llarga i obscura del franquisme enquistada en la minsa democràcia d’una monarquia constitucional decadent.

Lluna, femení, singular, única; república, nom de dona que no acota el cap; victòria, fruit de la lluita pels drets de totes les persones que amb perseverança caminen per la senda antifeixista. 

Sempre és temps de somiar, fins i tota amb ells ulls oberts, però sense badar, perquè arriba un moment on s’ha de materialitzar tot allò que hem imaginat infinites vegades. I arribats a aquest punt toca aixecar-se contra el dolor i la por secular inoculada per torturadors, opressors, carcellers, censuradors i sancionadors al servei dels poders eterns, que ens volen condemnar a la derrota i al captiveri físic i mental. Una por de segles enganxada als ossos i a l’ànima, la por de perdre que circula per les nostres venes. Girem el cap als somnis trencats d’aquelles persones, que entre sang, suor i llàgrimes van voler regalar-nos una vida millor. Hem d’aprendre dels seus exemples amb unitat i valentia.

Cada abril, per unes hores, ens esperonem amb consignes, cançons, records, homenatges i amb crits que ofegats no arriben a tombar els murs que ens barren el pas. El mur de la monarquia, el mur de les dictadures que no moren, el de la justícia TOP de la injustícia, el de l’exèrcit del General, el de les oligarquies amb ferum de corrupció i explotació, el d’un estat sense divisió de poders amb flaire de clavegueram, el de l’església nacionalcatòlica masclista i lladre tant omnipresent com omnipotent. Murs i més murs que hem de tirar a terra, erigits a peu de la gegant fossa on llencen els nostres drets, al peu de les cunetes físiques i metafòriques on milers de víctimes del franquisme i la transició clamen justícia entre sentències il·legals i les bales dels seus assassins. Una fossa a cel obert on enterren cada dia els nostres somnis.

Som al norantè abril de la proclamació del dret a somiar, de l’esclat de la joia i l’esperança, del bressol de la il·lusió per totes les emancipacions tant de temps trepitjades. Però també és el norantè aniversari del principi de la conspiració dels inquisidors, dels colonitzadors, dels terratinents, dels uniformats que van perdre l’imperi, dels vassalls de la corona, dels banquers instigadors. El bressol del monstre del feixisme que assolarà la vida que encara enyorem i ens mereixem. 

I aquí ens trobem un abril més amb la revolució rupturista ennuegant les nostres gorges, perquè les mordasses que ens imposen no deixa sortir aquesta explosió alliberadora per la nostra boca de canó. Una bola de foc que des de les nostres entranyes empeny per trencar la muralla de la injustícia del castell del fangar, per enderrocar els merlets d’on penja la forca de la voluntat popular i on onegen les nostres lleis socials com estendards de paper mullat que s’esmicolen amb el vent del neoliberalisme. 

Estem en un abril de pandèmies que arrasen la salut, la vida, l’autoestima, les conviccions, els drets humans, les nostres forces, on la qüestió més important és saber si per fi estem disposades a desfer-nos de totes les pors i començar a construir un futur de veritat, justícia i reparació, de llibertats de pedra picada, que vagi més enllà de tan boniques paraules per convertir-se en fets consumats i irreversibles.

La pregunta que ens hem de respondre amb sinceritat és si volem formar part d’un abril de llunes a les nostres mans. Si volem fer república amb totes les persones somiadores, antifeixistes, plenes de coratge, totes unides contra l’enemic comú: el feixisme. Si volem construir república amb les lluitadores per la sanitat universal, gratuïta i de qualitat; amb aquelles que lluiten per una educació laica, lliurepensandora i en la llengua del territori; amb aquelles que defensen un habitatge digne per a tothom; amb aquelles que reclamen el dret d’autodeterminació de persones, col·lectius i pobles; amb aquelles que exigeixen un treball sense explotació salarial, ni denigració; amb aquelles que batallen contra tota discriminació i exclusió; amb les dones valeroses que aixequen la seva veu; amb aquelles que clamen per un planeta respirable i sostenible; amb totes les persones que reclamen igualtat, fraternitat i llibertat. Volem lluitar per tot allò que reverteix en el benestar i la protecció de tothom que vol viure amb solidaritat i empatia sense corones ni pàtries imposades, sense por a les preguntes i a les respostes, sense por a l’enemic Goliat?  

Tenim un nou abril que està tan lluny i alhora tan a prop com fa noranta anys, el tenim a tocar si amb valor ens fem dignes de totes aquelles persones que sense por a les conseqüències ho van fer per un moment possible. 

No ens banyem més en la càlida llum de la nostàlgia republicana.  Ara toca posar el focus de llum freda sobre les nafres infectades de les equiparacions imperdonables que banalitzen el mal, perquè si consentim aquesta perversió mai més trobarem la llum de la lluna guiant-nos, i estarem condemnats a viure només de somnis i miratges del no passaran, mentre el feixisme passa.

Visca la lluita antifeixista de tothom que no té rei! Visca l’abril republicà!


Castellà:

CENT VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 90è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.



Otra vez estamos en abril soñando repúblicas, que nos parecen a veces tan cerca que podemos tocarlas con los dedos. Intentamos atraparlas alargando el brazo, pero nos paramos cuando sentimos el intenso dolor de las víctimas a quienes rompieron sus anhelos de libertad. Lo hacemos con la ingenuidad de las criaturas que juegan a coger la luna con la mano. Lo hacemos cuando cae el sol abrasante, pero de madrugada nos despertamos con angustia y tristeza porque nos damos cuenta de que al abrir el puño dolorido solo contemplamos nuestras manos vacías. Palmas marcadas por los surcos de todas las líneas de vidas truncadas y llenas de sufrimiento de aquellas valientes personas, que osaron soñar tanto o más que nosotros. Miramos el cielo y la luna continúa allí, eso sí, marcándonos con cabezonería el camino con su luz de plata en medio de la noche más oscura, la noche larga y oscura del franquismo, enquistada en la exigua democracia de una monarquía constitucional decadente.

Luna, femenino, singular, única; república, nombre de mujer que no se arrodilla; victoria, fruto de la lucha por los derechos de todas las personas que con perseverancia caminan por la senda antifascista.

Siempre es tiempo de soñar, hasta con los ojos abiertos, pero sin encantarse, porque llega un momento en donde hay que materializar todo aquello que hemos imaginado infinitas veces. Y llegados a este punto toca rebelarse contra el dolor y el miedo secular inoculado por torturadores, opresores, carceleros, censuradores y sancionadores al servicio de los poderes eternos, que nos quieren condenar a la derrota y al cautiverio físico y mental. Un miedo de siglos enganchado a los huesos y al alma, el miedo de perder que circula por nuestras venas. Damos la espalda a los sueños rotos de las personas que entre sangre, sudor y lágrimas quisieron regalarnos una vida mejor. Tenemos que aprender de sus ejemplos con unidad y valentía.

Cada abril, por unas horas, nos espoleamos con consignas, canciones, recuerdos, homenajes y con gritos, que ahogados, no llegan a tumbar los muros que nos cierran el paso. El muro de la monarquía, el muro de las dictaduras que no mueren, el de la justicia TOP de la injusticia, el del ejército del General, el de las oligarquías con aroma de corrupción y explotación, el de un estado sin división de poderes con olor de cloaca, el de la iglesia nacionalcatólica machista y ladrona tan omnipresente como omnipotente. Muros y más muros que tenemos que derrocar, erigidos a pie de la gigante fosa donde tiran nuestros derechos, al pie de las cunetas físicas y metafóricas donde miles de víctimas del franquismo y la transición claman justicia entre sentencias ilegales y las balas de sus asesinos. Una fosa a cielo abierto donde entierran cada día nuestros sueños.

Estamos en el nonagésimo abril de la proclamación del derecho a soñar, del estallido de la alegría y de la esperanza, de la cuna de la ilusión por todas las emancipaciones atropelladas. Pero también es el nonagésimo cumpleaños del principio de la conspiración de los inquisidores, de los colonizadores, de los terratenientes, de los uniformados que perdieron el imperio, de los vasallos de la corona, de los banqueros instigadores. La cuna del monstruo del fascismo que asolará la vida que todavía añoramos y nos merecemos.

Y aquí nos encontramos un abril más con la revolución rupturista obturando nuestras gargantas, porque las mordazas que nos imponen no deja salir esta explosión liberadora por nuestra boca de cañón. Una bola de fuego que desde nuestras entrañas empuja para romper la muralla de la injusticia del castillo del lodazal, para derrocar las almenas de donde cuelga la horca de la voluntad popular y dónde ondean nuestras leyes sociales como estandartes de papel mojado que se desmenuzan con el viento del neoliberalismo.

Estamos en un abril de pandemias que arrasan la salud, la vida, la autoestima, las convicciones, los derechos humanos, nuestras fuerzas, donde la cuestión más importante es saber si por fin estamos dispuestas a deshacernos de todos los miedos y empezar a construir un futuro de verdad, justicia y reparación, de libertades de acero, que vaya más allá de tan bonitas palabras para convertirse en hechos consumados e irreversibles.

La pregunta que nos tenemos que responder con sinceridad es si queremos formar parte de un abril de lunas en nuestras manos. Si queremos hacer república con todas las personas soñadoras, antifascistas, llenas de coraje, todas unidas contra el enemigo común: el fascismo. Si queremos construir república con las luchadoras por la sanidad universal, gratuita y de calidad; con las que luchan por una educación laica, librepensandora y en la lengua autóctona; con las que defienden una vivienda digna para todo el mundo; con aquellas que reclaman el derecho de autodeterminación de personas, colectivos y pueblos; con las que exigen un trabajo sin explotación salarial, ni denigración; con las que batallan contra toda discriminación y exclusión; con las mujeres valerosas que levantan su voz; con las que claman por un planeta respirable y sostenible, con las que reclaman igualdad, fraternidad y libertad;. ¿Queremos luchar por todo aquello que revierte en el bienestar y la protección de todas las personas que quieren vivir con solidaridad y empatía, sin coronas, ni patrias impuestas, sin miedo a las preguntas y a las respuestas, sin miedo al enemigo Goliat?

Tenemos un nuevo abril que está tan lejos y a la vez tan cerca como hace noventa años, lo tenemos en nuestras manos, si con valor nos hacemos dign@s de todas aquellas personas que sin miedo a las consecuencias lo hicieron por un momento posible.

No nos bañemos más en la cálida luz de la nostalgia republicana, ahora toca poner el foco de luz fría sobre las llagas infectadas de las equiparaciones imperdonables que banalizan el mal, porque si consentimos esta perversión nunca más encontraremos la luz de la luna guiándonos, y estaremos condenados a vivir solo de sueños y espejismos del no pasarán, mientras el fascismo pasa.

Viva la lucha antifascista de l@s sin rey! Viva el abril republicano!