CENT VINT-I-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. FEMINISME ÉS ANTIFEIXISME.

Els nostres marços sempre són d’homenatge i en memòria de les dones antifeixistes, republicanes, revolucionàries, feministes i lliures. plenes d’idees que van fer eclosió en xarxes d’emancipació i de reivindicació de drets i somnis de drets, que com a col·lectiu històricament oprimit tenien pel fet de ser dona. 

Recordem que el període republicà va situar al mapa a la dona com subjecte polític amb capacitat de decisió amb la conquesta del dret de vot i la possibilitat de ser càrrec electe. La República li va donar l’oportunitat de ser autosuficient treballant també en nous àmbits sense el permís de cap home i sense que aquest pogués endur-se el seu sou. Va posar la igualtat entre homes i dones sobre el paper recollint aquest concepte en la constitució republicana. La llei del divorci aprovada per la República va obrir una finestra de llibertat que encara que no la alliberava de la càrrega social li oferia empar legal. El Decret sobre l’avortament de la Generalitat de Catalunya va donar a la dona el poder de decisió sobre el seu propi cos i d’escollir la seva maternitat. Un període on la dona va deixar d’estar fiscalitzada per l’església, que va perdre els seus privilegis en educació i sanitat, emparades per un estat laic.   

Recordem també que els colpistes van trepitjar totes les conquestes de les dones en temps de República i que van ser doblement represaliades, ja que elles van quedar a una presó dins de la gran presó del nacionalcatolicisme.  Les dones van perdre els seus drets i li van ser imposats uns deures castradors. La llibertat per la qual van lluitar al front i a la rereguarda d’una guerra que va fer protagonista a la dona com eix vertebrador d’una societat en lluita contra el feixisme. Dones condemnades a ser víctimes i màrtirs a una postguerra de la qual va ser pilar per sostenir a aquelles vençudes que van quedar captives de l’odi i la repressió dels assassins franquistes. Treballadores, sacrificades, humiliades, condemnades a sobreviure a l’àmbit domèstic o fora d’aquest fent feines considerades pròpies de dones, sempre exposades al poder de l’home. Dones que havien de parir criatures marcades amb l’estigma del rojo, que havien de renunciar a la seva sexualitat perquè el plaer era només per l’home i sempre dins del matrimoni. Dones sotmeses davant la llei i davant el pare, el germà o el cònjuge. Dones excloses de l’educació, guaridores del seu entorn i encarregades de les cures a malalts i gent gran. Dones diana d’abusos de tota mena dins i fora de casa com si es tractés d’un objecte que qualsevol pogués trencar, sense cap dret a posseir res, a decidir res, invisibles a l’aparador social sempre les més maques, les més netes, les més submises. Castigades pel fet de ser dona i portadores del pecat original havent-se de passar dins i fora del confessionari haver de somriure davant el puny del seu marit maltractador, aguantar sempre però mai resistir. Dones en presó i hospitals denigrades per monges que robaven les seves filles per educar-les en la por a deu i l’odi a la mare antifeixista o per fer negoci amb la desesperació de les dones que patien la més dolorosa de les pèrdues.  

I aquestes dones atrapades entre la misèria, les llàgrimes i el sabre del dictador van donar a llum l’esperança de filles rebels amb fam de llibertat, que van lluitar contra el franquisme a les fàbriques, al carrer, a les universitats, a la clandestinitat per derrocar el feixisme que les oprimia. Dones que volien fer pública la seva vàlua i que dinamitaven el paper que el règim i els seus instruments de control com la Secció Femenina, dirigida per la inefable Pilar Primo de Rivera, filla de dictador i germana del pare del feixisme espanyol, feia servir per a sotmetre la dona minant la seva autoestima, una dona que d’alliberar-se suposava tot un perill per l’estructura masclista en la qual es sostenia el franquisme. 

Després de la mort del dictador al seu llit, de falses reconciliacions per la força d’una constitució monàrquica, que portava de sèrie un franquisme que anava de la llei a la llei de l’embut. Després d’una transició que ens va dur fins a una monarquia i uns governs corruptes a tots els nivells, del terrorisme d’estat a les lleis mordasses, d’una llibertat superficial a una pudor a encens i a armari falangista, d’una oligarquia als fills de l’oligarquia que amb una mà manega el poder i amb l’altra agafa els nostres diners. Després de tot això ens trobem davant la revifalla d’un feixisme marca espanya, desacomplexat i feridor, que en nom de la llibertat d’uns quants per trepitjar totes les conquestes socials vol posar-nos les velles cadenes que ens han oprimit secularment. Un feixisme de pell de brau que té en el feminisme un enemic a batre. La seva dictocràcia, tota testosterona, sense el sotmetiment de la dona no és possible, ja que la nostra lluita és punta de llança de la lluita antifeixista contra l’opressió a poble i pobles.

I aquí estem les dones, lluitant pels nostres drets encara avui dia. A primera vista pot semblar que queda poc per reivindicar, però en realitat som les hereves de les dones de la república caminant amb peu ferm cap a la plena igualtat de drets i llibertats. Encara queda molt per conquerir. Encara continuem en el fons captives de la teranyina que el franquisme va teixir amb tanta efectivitat i que aquests mesos de pandèmia i crisi ha deixat ben palés. Les tasques que el règim va adjudicar a les dones per fer-les exemplars les seguim desenvolupant sense rebre res a canvi. Encara avui les diferències existeixen davant la llei, a casa i al carrer. Encara tenim por de ser agredides de mil formes, vulnerables i desprotegides. Cada dia escoltem llenguatge sexista i insultant i cada mes no rebem el mateix salari que els nostres companys. Continuem sotmeses a la pressió contínua de ser les més boniques i a més les més llestes, les més capacitades, les més solvents i qualificades si volem competir en un mercat capitalista masclista. Encara hi ha oficis considerats d’homes i oficis considerats de dones i just aquests són els relacionats amb les cures i les tasques domèstiques i tristament malgrat la seva importància social acaben sent els més menystinguts i pitjor remunerats. No tenim les mateixes oportunitats, ni la mateixa llibertat i el bitllet més car pel viatge de la vida sempre és el de les dones.

Per això cada març volem donar les gràcies a tantes dones antifeixistes anònimes que van lluitar per totes nosaltres, dones tantes vegades pioneres, que amb unes condicions terribles i un entorn hostil i violent es van enfrontar al masclisme universal i ofegador. I que millor homenatge que agafar el seu testimoni i fer-nos dignes del seu coratge i valor, del seu sacrifici i patiment, de les seves vides i de les seves morts. Cuidem de la llavor que van plantar i que hem de convertir en un jardí de violetes, catifa per on caminaran les nostres filles amb el puny alçat per no ser mai més pàries de la terra.