CENT VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ODI A LES URNES.

Febrer és el mes de l’exili, una amarga i trista fugida de la repressió, un camí penós que per a moltes persones ho va ser cap a la vexació, la malaltia i la mort. Famílies senceres, combatents antifeixistes, persones compromeses amb la legalitat republicana, d’idees tan diferents com projectes polítics defensaven amb una il·lusió que va quedar trencada en mil bocins pels botxins rebels. Totes aquestes persones, que van ser empaitades cap a un futur incert tenyit de tragèdia, tenien un nexe comú: l’antifeixisme.

Recentment el Memorial Democràtic ha publicat els noms de 1685 antifeixistes que volien viure en llibertat i que es van consumir entre els filferros dels camps de concentració francesos, entre fam, brutícia, paràsits, fred, insults i cops. Dignitat humana versus misèria d’una humanitat que encara no ha aprés la lliçó. Acollir és un deure sempre. 

El 14 de febrer mitjançant unes urnes, defensades i reivindicades a un preu molt alt per tantes vides truncades, les de l’interior i les de l’exterior, es va perpetrar un crim democràtic. Mitjançant les eines de la democràcia un partit hereu directe del franquisme, del feixisme espanyol,  entra al Parlament de Catalunya per la porta gran sense que això sigui la primera i terrible notícia de l’endemà de la jornada electoral. Signe evident del dèficit democràtic que permet normalitzar i blanquejar el feixisme,  atorgant un escó a gent que sense cap complex fa apologia del nacionalcatolicisme, del racisme, de la xenofòbia, del masclisme, de la discriminació LGTBIQ+, de l’abolició de la llengua i la cultura catalana, de l’opressió de les llibertats personals i col·lectives i dels drets humans, del dret a l’autodeterminació i a favor de les classes opressores enganyant els oprimits amb un patriotisme que només els necessita com a carn de canó. La banalització del mal. Desacomplexats i amb les seves credencials de diputat continuaran inoculant el seu verí des dels escons del Parlament de Catalunya. Vergonya!

Els avis i pares sanguinis i polítics d’aquesta materialització de l’odi, d’aquesta deriva més que perillosa cap a la destrucció dels drets humans i de les llibertats, van tancar el Parlament de Catalunya. La primera vegada va ser el 1934 convertint l’edifici on havia de residir la sobirania del poble de Catalunya en una caserna, propi dels amants del soroll dels sabres. Més tard els colpistes el van clausurar després de la seva victòria de foc i sang, victòria de repressió i mort, humiliant la institució penjant de la façana d’aquest edifici grans esvàstiques. I ara sota el nom de vox escopiran sobre la tomba de tantes i tants lluitadors antifeixistes que van defensar el que havia de ser el temple de la democràcia de Catalunya, deixant-se per a fer-ho una vida de ferm compromís i de grans sacrificis i patiments. 

Totes sabem que sota altres noms i altres sigles els votants de vox ja estaven representats en el Parlament de Catalunya i era molt greu, però encara ho és més que ara estiguin els seus diputats asseguts als seus escons sense cap careta, mostrant el seu veritable rostre ultradretà i feixista beneïts pel joc de la democràcia, un joc molt brut ple de trampes.  La seva presència deslegitima el sistema i ens hauria de colpir profundament a totes i tots els defensors i reivindicadors dels drets de les víctimes del franquisme i  de la transició. 

11 escons ocupats per gent que sota la seva camisa nueva porta tatuat el yugo y las flechas. 11 escons que són un insult  per a les nostres víctimes, per a totes nosaltres. 11 escons per a un partit que diu sentir-se orgullós hereu del franquisme i que per tant no el condemna, que reivindica el bienni negre, que justifica el cop d’estat de 1936, que vol derogar la Llei de la Memòria, que ens anomena buscadores de huesos. L’hemeroteca és plena d’exemples de menyspreu a les víctimes del franquisme, a la nostra història i a la nostra digna lluita. Una democràcia que permet que un partit com aquest entri en les seves institucions no es mereix aquest nom.

Si vox s’ufana del seu vincle amb el franquisme, també ho fa implícitament dels seus actes i per tant són còmplices solidaris a posteriori dels crims que en nom de déu, de la pàtria i de la unitat d’Espanya es van cometre fins i tot més enllà del 1978. Només cal veure qui els ha acompanyat en aquesta campanya, esvàstiques i braços aixecats, i com han acomiadat al General de la Guardia Civil, Rodríguez Galindo, condemnat a 71 anys per tortures i assassinat dels quals només va complir quatre a la presó.  Greuges comparatius inaceptables.  I Pablo Hasél a la presó. 

Les morts del franquisme, les morts a l’exili, tota la repressió soferta per les nostres víctimes a mans del feixisme espanyol i internacional, que resten sense veritat, justícia i reparació, totes són víctimes de l’odi de partits com vox. I la seva ascensió no esdevé com a reacció a res, barroera justificació, passa perquè el Règim del 78 i els seus altaveus ho tolera, ho fomenta i ho permet. Estem davant del feixisme sense cap excusa i al feixisme se’l combat amb UNITAT antifeixista.