-->
La nostra Mesa de Catalunya aquest
juny es concentrarà a la plaça de la Vila del Prat de Llobregat per fer un
homenatge a totes les víctimes de la repressió feixista d’aquest municipi.
Arribem a aquesta cent quatrena
concentració de denúncia de la impunitat de la dictadura i la transició, de la
vulneració dels drets humans al Regne d’Espanya, encara carregats de més
arguments, ja que la disbauxa franquista de l’estat espanyol no deixa de
colpejar-nos cada dia amb notícies electroxocs. El llistó democràtic que ha
d’emparar els nostres drets i llibertats està sent inhumat als vorals, al
costat de les persones que van lluitar contra el feixisme en defensa de la
legalitat republicana. Així la contaminació de la normalització de la
ultradreta i el franquisme obre la porta a totes les institucions i estaments
de l’estat a poder insultar, a cara descoberta i sense la censura de la
correcció política, la memòria democràtica. Ara la pudor amagada als fonaments
del lligat i ben lligat surt per les finestres oficials, transformada en flaire
que no fa arronsar el nas de la societat.
El feixisme d’ahir i d’avui quan
no és beneït és tolerat per institucions públiques, subvencionades o privades,
alguna de les quals ja van formar part de la conspiració contra la República, el colp d’estat del 36 i
van sostenir la dictadura, on van gaudir de privilegis que encara mantenen. Ara
ja es pot ser feixista públicament, desacomplexadament, sense cap vergonya
perquè la màxima de la “una, grande y libre” s’ha imposat a la lògica
democràtica i a la justícia. Aquest panorama desolador és el dia a dia de les
víctimes del feixisme espanyol, que continuen pagant als seus botxins, als que
fan apologia dels seus crims, als banalitzadors del feixisme i als seus
protectors, representants públics i funcionaris de l’estat.
Que pot sentir la familia Cortés
del Prat, que va tenir a quatre dels seus membres a Mauthausen, i que va perdre
un pare i un germà al camp de Gusen, llegint l’últim paràgraf de la pàgina 23
de la circular 7/2019 de 14 de maig de la Fiscalia General del Estado: “Así una
agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal
colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.” Nosaltres sentim una
indignació infinita davant d’aquest verí que ens volen inocular des de la
injustícia espanyola. La fiscalia atorgant la condició de víctima d’odi a
aquells que fan d’aquest sentiment una eina d’agressió i vexació en la seva
cacera de les minories desprotegides i de les persones que volen combatre una
ideologia, que va assolar el món amb destrucció, mort i l’horror dels seus
exterminis. Tornem altra vegada a la barroera i indecent equiparació de
víctimes i botxins. A aquest pas
podríem tranquil·lament assistir als judicis de Madrid i seure a la banqueta
als aliats, que van odiar i combatre el nazisme, mentre Europa celebra hipòcritament
el 75 aniversari del desembarcament de Normandia. Segur que condemnarien pòstumament
per delicte d’odi al català que va fer possible l’èxit del Dia D, en Joan Pujol,
Garbo.
I va arribar el 4 de juny i el
Tribunal Suprem ens va regalar una interlocutòria que ens enfonsa més encara dins
del fangar de la impunitat donant legalitat a la dictadura i avalant
l’autoproclamació del genocida dictador com Jefe del Estado des de l’1
d’octubre del 1936, reescrivint la història amb la ploma colpista tacada de la
sang dels antifeixistes. No importa que el govern legal i legítim de la
República, des del 1931 al 1939, en aquell moment fos presidit per Manuel
Azaña. Aquesta polèmica ha deixat en segon pla que l’assassí continuarà sense
exhumar-se perquè ell i la seva espoliadora família continuen tenint els drets
que a nosaltres ens han robat per generacions. I en mig d’aquesta bombolla
fatxa s’atreveixen a dir que l’exhumació seria perjudicial per a l’interès
públic i des de l’abominació arquitectònica construïda forçosament pels esclaus
del franquisme, el Caudillo por la gracia de Dios es riu de nosaltres. Inclús
ens podem trobar amb un Franco més cèntric, inhumat a l’Almudena. La guinda és
que l’advocat de la família Franco és el fill del ministre de la dictadura
Utrera Molina, que va morir orgullosament franquista, acomiadat amb el Cara al
sol, braços alçats i sense ser condemnat en vida per la justícia argentina,
pels seus crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció. Estirant del fil
de la troca franquista ens trobem que aquest no té final.
Vivim doncs en un estat tort, que
quan no li interessa el que informen els relators de l’ONU els menysprea amb
supèrbia i fatxenderia sense gens de por al ridícul internacional amb soflames patrioteres, defensant la
impunitat com puntal democràtic de l’estat, sota l’escut de la Transició i la
Llei d’Amnistia, acusant d’ingerència a qui ataca l’estructura lligada i ben
lligada del Regne, arribant fins i tot a reprovar als autors dels informes.
Però si col·locar un adhesiu o
portar un megàfon a una acció sindical és considerat per un jutge com
coaccions, si un jovent fa més d’un any que resta a la presó amb penes de
terrorisme però sense aquesta qualificació en la seva sentència, si companys
valents que ajuden a morir amb dignitat la seva companya són acusats de
violència masclista mentre manades de tota mena actuen amb llibertat. I al
mateix temps l’autocensura creix cada dia per por al sistema judicial, arribarà
un dia en què totes serem sospitoses i susceptibles de ser acusades de defensar
a les nostres víctimes, les seves idees i les seves lluites per subvertir allò
establert pel poder econòmic i polític hegemònic.
I mentre tot això passa, i malauradament
no s’acaba aquí, anem assimilant el feixisme com a part del sistema, no ens
espantem per veure sortir la justícia del sarcòfag franquista i assumim que
hagi escons al Congrés dels Diputats ocupats per aquells que es permeten el
luxe de portar a judici als dissidents de la seva perillosa, corrupta i discriminadora doctrina. I tot això
pagat a contracor per víctimes i familiars de víctimes de la impunitat de
l’estat espanyol.
En mig d’aquesta negror
continuarem lluitant guiats per la llum indestructible, que van engendrar les i
els defensors de la llibertat en l’ànima de les seves hereves i hereus. Lluitadores
i lluitadors generosos i humils com l’alcalde republicà del Prat, Lluís Serra i
Giribert, que a través del seu fill ens il·lumina i ens encoratja a no defallir
en l’exigència de justícia per a les seves companyes i companys assassinats i
torturats. Aquesta és la nostra honorable tasca pels Cortés, els Panisello, els
Martínez i tantes i tantes famílies represaliades que no hem d’oblidar mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada