Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té aturador.
Estic arreu i no estic sola encara que estigui en silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran com un arbrat infinit.
Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la llum d’aquesta immensa família que romà amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida, la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades, que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a l’uníson Llibertat!
La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus llavis van perdre el seu darrer alè.
Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que no acoten el cap davant de la repressió.
Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no defalliu.
Llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada