Portem molts juliols de
resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts
més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que
no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat
pels interessos d’aquells que han crescut dins el miserable cercle viciós de la
transició.
El juliol de 1936 el poble va
sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític
republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves
institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va
ser una asonada més sinó el preludi
de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar
amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un
llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició,
la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi
espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir
l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat
que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu
enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva
legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la
por als rojos i separatistes de caure
en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja
llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica
interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit
democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa
mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries.
Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica
espanyola oficia misses als assassins colpistes.
Sorprenentment aquest juliol surt
de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions
des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro
del campechano. Unes cintes que
mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders
fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els
mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot
molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat
però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels
lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es
treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model
espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments
la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora
creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava
el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del
poder que ens dona que la por canviï de bàndol. Tenim el deure de fer república però des dels valors
republicans per trencar definitivament amb el Règim.
Per altra banda quan venen mal
dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen
d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime
time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com
treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José
Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I
mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per
les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no
se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total
impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb
amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a
força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers
anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación
Francisco Franco.
Totes les iniciatives que s’estan
posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no
hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó
que són filles de la ferma lluita
d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la
transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els
antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el
franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà
democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat
comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i
cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre
company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer
possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha
treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.
La lloable lluita dels defensors
de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936,
continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu
del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor
monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al
servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre
recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té
moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura
política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les
fronteres, l’esclavatge… La lluita
ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans
i la solidaritat.
Ara que es parla tant del relat,
o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el
poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes
aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites
victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus
noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens
permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la
foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol
i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada