Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han
guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures
innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega
lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.
Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió
de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles
noves, a cases amb nous sabors,
aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya
terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una
fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.
Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura, la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara
reben insults o cops. Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes
auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb
falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que
protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren
a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans
nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret
i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu
democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar
altre cop les paraules de Martin Niemöller:
Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era
pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era
socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas
sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,
Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.
Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes
antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van
acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents
de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric
Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment
del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que l’agost de 1944 va alliberar París i va
continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de
l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes,
que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la
vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.
Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que
fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on
posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt
fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la
repressió i per altres misèries i injustícies. Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una
vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha
parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de
víctimes en un país que es mor literalment de fam. També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del
rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les
nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot
està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que
visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una
concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis
armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs,
amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb
les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin
una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides
siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i
fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions
fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més
enllà dels gestos. Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada
mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat
ho torni a ser.
Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada