El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dilluns, 18 de juny de 2018

NORANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DONES PERIODISTES EN TEMPS DE REPÚBLICA.



El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests fangars on visquem ara.

És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme, alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana. 

També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.

Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert  a molta gent que pensava que el franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres exigències, tan antigues com vigents i necessàries.

Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra història i la memòria de la repressió és l’esperança  per a una societat on el feixisme no tingui cabuda.  I aquí serà molt important el paper de la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení, singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes socials, que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.

Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà, assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.

Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores, articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la informació.

-->
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la Falange de dios, patria y familia. Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.