Aquest mes la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes no podrà sortir al carrer a exigir Veritat, Justícia i Reparació com ho hem fet des de fa més d’11 anys. Ho vam decidir per responsabilitat abans que s’apliqués l’estat d’alarma. Encara no sabíem que hauríem d’estar confinats un mes a casa per totes nosaltres i per la gent que estimem. Sempre pensant en la resta de persones que avui han de sortir als carrers per proveirn-nos i per vetllar per les nostres vides. Per tenir cura de totes. Pensant també en les persones que han de treballar perquè no tenen cap altra opció, en les que han perdut la feina, en les que no tenen sostre i en les persones confinades amb necessitat especials i en condicions de risc emocional i físic, en criatures, gent gran, malalts i en les persones tancades.
Aquests dies el govern del regne d’Espanya ens parla amb termes d’estat de guerra i treu a donar els seus partes diaris a gent uniformada amb moltes medalles penjades recordant-nos altres temps, que a les persones que tenim memòria no ens agraden gens. Excessiu espectacle de parafernàlia bèl·lica per a una lluita que és civil amb trinxeres de servidores públiques, de sanitàries i investigadores, de caixeres i reposadores de botigues i supermercats, de serveis de neteja i de cuidadores de la gent gran i malalts, personal de farmàcia i treballadores del camp i de les fàbriques, treballadores del sector del transport públic i privat, que fan que en el nostre confinament no ens falti els bens de primera necessitat. I per acabar d’adobar-ho ens diuen que el soldat número 1 és en Felip VI i que som una tropa sota el seu comandament. Tot sembla una campanya de salvem al soldat Felip i tot el que representa: monarquia, transició, immobilisme, centralisme, corrupció, cadenes de favors al capital i portes que no deixen de girar. Això no és una pel·lícula de Hollywood malgrat els vídeos publireportatges de les forces armades que ens posen en prime time. I el més important: nosaltres no en tenim rei, les cassoles ho van confirmar.
A nosaltres que no ens parlin de guerra, sabem perfectament allò que van viure les nostres besàvies, àvies, mares, fins i tot les persones que poden donar testimoni perquè la van patir en el seu cos i en la seva ànima, ara elles en són la baula més feble davant d’aquest virus amb corona. Un coronavirus que ens vol sotmetre sense saber que les republicanes i antifeixistes ens cuidarem entre nosaltres, també amb imaginació, música i poesia. Durant aquesta guerra de veritat, que anomenen guerra civil, una guerra contra feixistes colpistes, la solidaritat i el coratge es va desfermar al front i a la rereguarda republicana i ara també ha estat així. I aquest esperit combatiu, tantes vegades amb nom de dona, que amb la seva sororitat va contribuir a fer que la situació no fos més penosa, és el que necessitem. I ser exigents amb qui té la responsabilitat política i de govern demanant eficiència, rigorositat i condicions dignes de treball i de vida per a totes les ciutadanes, sense deixar a cap desprotegida.
Si hem d’utilitzar la paraula guerra en el seu context desmilitaritzat nosaltres si estem legitimats perquè d’això en sabem molt les persones que lluitem per la veritat, la justícia i la reparación. Una guerra sense treva a la impunitat, la desmemòria i l’oblit, aquest que no volem que s’imposi després d’aquesta terrible experiència col·lectiva. Hem d’aprendre que no és el sistema que ens imposen, que som les persones, som nosaltres, les que hem de fer girar el món, no el capitalisme amb la seva balança immisericorde on sempre pesarà més el benefici que les nostres vides. I la lliçó de tot plegat és que hem de lluitar per uns serveis públics eficients i de qualitat per usuàries i treballadores, universals perquè totes en tenim dret, lluitar per la protecció dels serveis de primera necessitat i contra l’especulació. Una feixuga i necessària tasca que hem de dur a terme plegades amb coratge.
I aquests dies no caiguem en el parany d’aquest estat d’estampa militaritzada i policial, no el comprem, no ens erigim en acusadors i jutges sense saber, siguem responsables. Serà la societat civil, que treballa de valent en situacions de greu precarietat i amb molt compromís, la que posarà fi a aquesta pandèmia. La llibertat i els drets humans també s’han de preservar en temps d’emergència. Serem cada una de nosaltres vetllant per totes. I hem de fer-ho amb un somriure als llavis davant de totes aquelles persones que ens ajuden cada dia des dels seus llocs de treballs, des del seu voluntariat i amb un GRÀCIES ben gran a la boca per a totes elles. No us oblideu, tinguem memòria si volem futur.
Ens acomiadem tot recordant la Magdalena, mare de la nostra companya Pilar, que ens ha deixat en temps de pandèmia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada