El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dilluns, 6 de març de 2017

SETANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA FEMINISTA.



Mentre a Catalunya suprimeixen el diacrític que diferenciava el temps verbal dona de dona, adaptant la grafia a la vida i fixant sobre el paper una realitat de desigualtat i desequilibri de dones donants per una llei antinatura masclista. A Europa un eurodiputat ultracatòlic, ultradretà, negacionista i racista ens roba la dignitat defensant que les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents. Dones que ho han de donar tot a canvi de menys. Menysprear i insultar la meitat de la població europea només mereix una sanció i els seus insults són una anècdota  informativa que no fa saltar les alarmes socials.

En aquest punt es troben les dones el març del 2017, mes en què tenen un dia per reivindicar qüestions que haurien d’haver estat superades fa molt de temps. 

Aquestes dones que tot ho han de donar acaben sempre rebent. Des de dalt, des de les institucions que ignoren els seus interessos i demandes o les marginen des de la correcció política. Pels costats, pel cantó dret, pels homes que continuen dibuixant una dona a semblança de les religions, totes discriminadores, que centren el seu discurs en la dona reproductora, cuidadora de la família, on tan sols s’emancipen les dones benestants, que continuen projectant políticament aquesta imatge del paper femení. Pel cantó esquerra pels companys que difonen la teoria de la igualtat però que permeten a la pràctica que l’equiparació de drets no sigui una prioritat urgent sinó només un discurs. Per baix, perquè aquelles filles i fills educats defugint del masclisme cauen en el parany d’una societat capitalista neoliberal on la dona lliure acaba sent un objecte, de vegades de consum, esclava d’una imatge sexualitzada pensada per homes que roben  la dignitat en nom de la llibertat. 

Tot això passa mentre continuen morint dones aquí i arreu a cada minut assassinades per les seves parelles, dones maltractades. Dones que no es poden alliberar perquè no tenen fàcil el seu accés al món laboral i quan arriben ho fan amb salaris més precaris sent carn de canó per rebre tot tipus d’abusos. Dones que surten al carrer amb la por de ser violades i dones que ho són. Dones del món assassinades per les seves famílies en crims d’honor, nenes que pateixen l’ablació del clítoris, casades amb homes grans, dones que no poden mostrar el seu rostre o el seu cabell, que no es poden negar a matrimonis pactats per la família, que són lapidades en països als quals venem armes, que no poden fer res sense el permís d’un mascle. Dones sense dret al seu cos que porten filles al món per veure-les morir de fam. Dones que aquí i avui continuen sotmeses al judici constant d’una societat masclista amb tics del nacionalcatolicisme i que no poden ser dones lliures. Cap religió, cap idea política, cap fet cultural pot passar per sobre del dret d’una dona als seus drets fonamentals. 

I és trist viure en aquest present després de les lluites de tantes dones que van pensar lliurement que homes i dones no podien conviure en un desequilibri tan brutal de forces, menysvalorades com éssers humans. Des de les sufragistes, a Mujeres Libres, als moviments feministes que ens van ensenyar a veure la dona com subjecte actiu imprescindible i la seva emancipació com una qüestió de justícia. Una lluita dura a contracorrent d’unes societats patriarcals i masclistes que fomentaven la ignorància i l’estigma femení del pecat original. Milions de gràcies a aquelles dones que van ser insultades per les mateixes dones que parlaven ajustant-se al guió del rol adjudicat pels homes i l’Església a les “femelles”. A les dones colpejades, empresonades, mortes, dones que ho van donar tot quan no tenien res, que haurien de fer lluir els seus noms en les plaques dels nostres carrers i places, d’on encara no han tret els noms dels assassins franquistes. 

Per això volem dedicar aquesta concentració a totes aquestes dones però en especial a les dones que van militar els darrers anys del franquisme contra la dictadura i pels drets de les dones. Unes dones oblidades que van haver de suportar la repressió com els homes, en aquest cas no en igualtat sinó per sobre, amb més brutalitat per motiu de gènere. En la línia que va obrir Queipo de Llano, que en unes de les seves locucions incitava a violar les roges:  “estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”. Dones torturades salvatgement, violades en grup, vexades, insultades per la seva condició de dona lluitadora, jutjades sense garanties, empresonades, algunes tan agredides físicament i psicològicament que mai més van poder recuperar les seves vides i que han trigat molt de temps a explicar les seves històries o que romanen encara en silenci. Dones com sempre invisibles que no han estat reivindicades, ignorades per la història i per una societat d’herois masculins.

Dones que quan van entrar a la presó van ensenyar a llegir a les preses comunes, que van portar les seves idees alliberadores dins dels murs del feixisme espanyol, dones de revolucions dins les revolucions, solidàries però conscients de la importància de la seva lluita per les filles que haurien de veure un món sense el llaç de les oligarquies ultracatòliques. Dones que quan van ser lliures van continuar lluitant als carrers i que ens van ensenyar el camí per una societat més justa, que van ser al costat de moltes lluites, dones treballadores i valentes filles i netes d’altres dones que van patir també la repressió dins i fora de les seves llars.

Les dones són un cervell dins d’un cos que els pertany amb una imatge que és seva i un esperit  intel·ligent i constructor que va ser la força de la rereguarda, de la postguerra, de l’antifranquisme i la transició. Totes formen part de nosaltres, no defallim en la defensa del seu llegat.  La lluita ha de continuar perquè sense adonar-nos anem perdent un terreny conquerit amb molt de patiment i sacrifici, patrimoni d’una humanitat que faci honor al seu nom. 


Us esperem el dissabte 25 de març a la plaça Sant Jaume per retre homenatge a les dones que ens han fet possibles.

dilluns, 20 de febrer de 2017

SETANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 8 ANYS AL CARRER!





D’ençà que vam començar aquest feixuc i necessari camí de la veritat, la justícia i la reparació la força dels versos ens ha acompanyat. Amb rima i sense, amb una càrrega de profunditat a l'epicentre de les emocions, aquella que et fa tancar els ulls amb llàgrimes contra la impunitat i posa la seva diana al centre del cor. Una poesia on totes i tots ens trobem en germanor i on la raó es fa pell, un embolcall de milions de cèl·lules de tot origen i procedència amb fites comunes. Per uns segons ens mirem d’una altra manera, deslligats de les nostres esclavituds, elevats sobre el pragmatisme interessat de les realitats estressants, viatjant al món dels valors purs on tots tornem a la innocència. Poemes de plors, poemes de punys enlaire, de trencament de cadenes i imposicions, de somriures i riures, d’indignacions, de construccions, de victòries perdudes i per conquerir. Un corrent elèctric que ens traspassa i passa d’unes a altres i esclata en aplaudiments sentits per fer-nos durant un instant preciós, lliures.

Aquest recopilatori és un gràcies interminable a totes les companyes i companys que han prestat la seva veu i que amb tot tipus d’accent s’han despullat per mostrar la Veritat davant d’un públic que ignora que vivim en un dèficit de justícia asfixiant. Per sobre de la seva vergonya i la por escènica, molt per sobre del desvergonyiment i el terror d’un estat que ens nega el pa i la sal.

Trobem que aquestes lectures són necessàries encara que no sempre faci referència a la nostra memòria, perquè tracten de drets de memòries que no ens poden ser alienes, ja que són també les nostres lluites per la justícia universal i els drets humans. Són passats que no volen marxar i presents d’impunitats, de dolors i malalties d’un món on el pas del temps no és progrés. Lletres d’emancipació i solidaritat convertides en flors que encara no donen fruits i que ens connecten en el fil del temps dels vençuts de la terra. Paraules que ens fan responsables de no deslligar-nos de la injustícia que ens envolta. 

Per les collites dels camps que haurem de conrear plegats, companyes i companys, continuem.

Ens trobem el dissabte 25 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume pel nostre vuitè aniversari a la plaça Sant Jaume, com sempre dignes i reivindicatives.


Ens digueren venjatius
els vencedors als vençuts

En digueren rancuniosos
els repressors als represaliats

Ens digueren interessats
els lladres als espoliats

Ens digueren assassins
els botxins a les víctimes

Ens digueren reconciliació
però volien dir claudicació

Ens digueren tantes coses
que no tindran mai perdó

No oblidem!

Descarregar recopilatori

dissabte, 21 de gener de 2017

SETANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SENSE REI. ÉS POSSIBLE.




Més enllà de les víctimes i els seus drets universals a la veritat, la justícia i la reparació, a totes i tots els que conformem la nostra Mesa de Catalunya ens uneix un pensament: cap corona. 

Per a nosaltres la lluita per les nostres víctimes, per totes les víctimes del franquisme i la transició, és una qüestió de present i sense cap dubte de futur, l’hem dit milers de vegades. Es tracta del desenvolupament del món embrionari que van somiar els nostres familiars, amigues i amics, nosaltres mateixes, la llavor de la justícia social donant fruits des de totes les seves branques. D'això parla la nostra tasca, vuit anys de presència continuada als carrers exigint drets humans i democràcia. Aquesta presència no s’entén sense la defensa de les idees dels rostres de les fotografies en blanc i negre i color, dels ossos sense desenterrar, de les mans que subjecten les pancartes. I si existeix un comú denominador en aquestes idees és que no té cabuda cap rei, cap dinastia i menys aquella que va reinstaurar el dictador genocida. Uns borbons retornadors, repetidors, aferrant-se a un seient reial, insultant la memòria d'aquelles que van plantar cara al feixisme. La marca Borbó assisteix complaent a la desintegració d’un feble estat de dret on fer un acudit d’alts vols democràtics pot portar-te a la presó, mentre que els que insulten les nostres memòries i ens retallen drets des de les institucions, que sostenim amb les nostres butxaques, ens poden  insultar i menysprear mirant-nos als ulls sense cap vergonya, sense cap cost. Vexar-nos és gratuït. No pots parlar, no pots manifestar, no pots votar, no pots decidir, censura, i encara més trist, autocensura resultant de lleis mordasses. 

I com cada any arriba el desembre i un senyor amb una corona, des del seu palau d’hivern, ens tracta com a idiotes en el seu discurs, des d’un balcó invisible que totes recordem, amb superba evangelitzadora. Les seves paraules amables i de reconeixement per aquelles víctimes nostàlgiques del règim és tornen agres quan es dirigeix a nosaltres. Aquest any s’ha superat amb  un missatge enverinat des de la seva poltrona: “tiempos para profundizar en una España de brazos abiertos y manos tendidas, donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas”, que nosaltres rebem com: temps d’una espanya profunda de cadenes i cops on s’agita el rancor feixista amb impunitat garantida i no es tanquen unes ferides sempre obertes que trenquen ànimes i cors. Unes paraules de misèria d’aquell que quan va a París té el cinisme d’inaugurar jardins en honor dels antifeixistes de La 9, com a un rei democràtic, si es permet l’oxímoron. Un borbó que volia passar per un rei republicà, com es va autobatejar el seu pare a Toulouse, que ens va dedicar aquest missatge des de les entranyes de l’absolutisme solejat dels seus avantpassats sanguinis i/o polítics, assegut sobre el calci d’una terra que encara sagna. La república francesa va fer de la pèrdua de cap de la casta borbònica la seva festa nacional mentre la nostra monarquia continua emparant la dictadura assassina que la va reinstaurar.

Després d’això Felipe se’n va de tour a països dictatorials on la veritat, la justícia i la reparació no arriben ni a convertir-se en paper per ser mullat, on la violació dels drets humans són religió institucional, a veure els seus amics reis de l’orient com un missatger de mort per vendre armes. Altres, passen per les audiències per a explicar per què cremen, trenquen o posen cap avall la seva imatge reial.


Aquest any les xarxes socials s’han omplert de cartes als Mags demanant la marxa definitiva dels borbons, cartes simpàtiques i democràtiques que esperem no acabin allà on mor la democràcia, a la filla del TOP. Nosaltres no escriurem cap carta als savis perquè com anem amb retard tenim pressa i no volem esperar altre desembre per a sentir a una monarquia i a un rei que no hem votat. No volem escoltar un monarca que ens passa la mà per la cara des del seu món irreal de privilegis on ningú mor pel preu del rebut de la llum o per les massificacions dels serveis d’urgència. No li enviarem cap mail, ni cap twitter amb còpia a la fiscalia. Quan el besavi d’en Felipe va marxar a llepar els peus dels feixistes italians obrint-se el període democràtic més brillant sota el signe republicà. Quan aquesta etapa amb efígie de dona va ser assassinada més tard pel masclisme del feixisme marca Espanya, el de la creu i el fusell, el d’hòsties i clausura. En aquells temps la urgència es comunicava a través de telegrames. Quan el gener del 39 tots els punys van ser captius i els tancs entraven a Barcelona per la Diagonal saludats per la Catalunya franquista, genoll a terra i mà estesa a l’aire. Quan les carreteres cap als Pirineus s’omplien de maletes abandonades, llàgrimes i realitats trencades sota el mateix fred i la mateixa neu que els nous refugiats d’una Europa excloent, poruga i xenòfoba deixa morir. En aquells temps d’emergència democràtica els antifeixistes ens van enviar un telegrama que no s’ha perdut en el temps, nosaltres el reenviem des d’aquí per a recordar a Felipe que, com aquelles persones valentes i dignes, no volem cap rei.


dilluns, 21 de novembre de 2016

SETANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL CRIM DE LES FOSSES.



Volem dedicar la concentració d'aquest mes a totes les persones que esperen poder trobar els seus familiars desapareguts. Assassinats, sota una terra tacada de la seva sang, trepitjada pel feixisme espanyol, ignorada per una democràcia de baixa intensitat, que ens ha volgut enganyar enarborant la falsa bandera trampa de la reconciliació. El pendó rojigualda de l'oblit, que ha permès construir sobre les restes dels defensors de la república tot tipus d'infraestructures, algunes construïdes per les empreses que van esclavitzar els antifeixistes. Volem dedicar aquesta trobada mensual amb l'exigència de la veritat, la justícia i la reparació a les fosses oblidades del franquisme. Ho fem perquè de vegades allò que hauria de ser normal es converteix en notícia gràcies a l'esforç de particulars i associacions que fan el treball de l'administració De vegades, i més excepcionalment, a les administracions que han escoltat als que treballen per la recuperació dels ossos dels seus éssers estimats, encara que no els hagin arribat a conèixer, convertint la seva lluita en llei. Així aquest mes dues de les nostres companyes, una a l'Aragó, altra a Balears, han assistit a l'exhumació de dues fosses, una a Ricla, Saragossa, i altra a Porreres, Mallorca, les fosses de les seves víctimes, les nostres víctimes.

Delphine va assistir emocionada a l'excavació de la fossa que ha mantingut a la seva besàvia Petra i a la cunyada d'aquesta, Lorenza, desaparegudes, però mai oblidades. Petra i Lorenza van denunciar la desaparició dels seus fills i per això les van matar, per ser mares de rojos. Els seus fills encara resten desapareguts. Aquestes dones van poder votar per primera vegada un 19 de novembre de 1933, aquesta oportunitat de votar que va donar la República a les dones, obrint un període de llibertat com mai i fent-les visibles socialment, es va morir amb la República, assassinada com elles, com moltíssimes dones afusellades sense o amb consell de guerra, com milers de dones que van morir en vida a les presons o en l'opressora espanya nacionalcatòlica, empobrides i sense drets. En aquest cas ha estat l'associació Arico qui ha fet possible aquesta exhumació, però queden 600 fosses més per obrir a l'Aragó. 

Maite va poder participar de l'experiència de la possible recuperació del seu avi Joan per la llei de fosses de les Illes Balears. Aquesta llei, que és una realitat gràcies en gran part a l'Associació Memòria de Mallorca, ha obert 9 fosses i ha recuperat les restes de 52 persones. Això és només la primera part d'aquesta exhumació, haurà d'haver-hi una segona per poder recuperar els ossos de la resta d'assassinats, uns 70 més, que van quedar sota els nínxols que es van construir per sobre seu. 55 cossos entre els quals esperem que estiguin els avis de les nostres companyes Maite i Maria Antònia que tant han lluitat per fer realitat aquesta exhumació.

Totes dues parlen d'una gran emoció, d'un cúmul de sentiments, d'una experiència tant terrible com reparadora, a l'espera dels resultats de l'ADN. 

En el primer cas no quedarà constància administrativa del crim comès, ni es derivarà la depuració de responsabilitats pels assassinats, ni hi haurà justícia, només la satisfacció de les famílies que podran enterrar dignament els seus familiars. Molt per les famílies, poc per a una societat que ni tans sols és conscient de com l'estat tanca la porta a la veritat. En el segon cas el Parlament Balear està compromès per la seva llei a establir una investigació per tal que els principis de veritat, justícia i reparació siguin satisfets. A Catalunya tenim una llei de fosses incompleta que no s'ajusta a les recomanacions de l'ONU i que fins ara ha obert una quantitat de fosses menys que testimonial. Queda molta feina per endavant, no només exhumacions, sinó encreuaments de dades de vius i morts com demanen familiars i associacions com la del Banc d'ADN, que va recollir més de 150 mostres abans del compromís de la Generalitat de dur a terme aquesta recollida. Una demanda que s'ha convertit en denúncia a l'Argentina, que des del jutjat que porta la Causa 4591, coneguda com a querella argentina, ha emès els exhorts pel compliment d'aquest encreuament.

En el cartell d'aquesta concentració es pot veure el crani amb el tret de gràcia, que quasi tots rebien, d'un dels assassinats a Ricla, i unes sabates trobades a les fosses de Porreres. Imatges que no ens han de deixar indiferents, perquè parlen de vides robades, d'històries concretes, de persones. S'han trobat més objectes com unes manilles que lligaven dos antifeixistes que van ser assassinats encadenats. Troballes impactants que parlen no només de crims, sinó de tortura, de crueltat i vexació, d'escarni i humiliació. 

En aquest novembre, 41 anys després de la mort al seu llit del dictador, 80 anys després del seu cop d'estat al govern legal de la República, no només enyorem a aquells que van caure lluitant contra el feixisme en tots aquests anys. Totes i tots els que lluitem per les seves memòries enyorem els seus somnis de llibertats trencats, unes i uns la República dinamitada per les bombes feixistes, altres les repúbliques que no van arribar a ser i algunes i alguns també les revolucions que van voler tocar amb les seves mans. En lloc de tot això vam rebre una monarquia hereva de la dictadura per la qual no ens van preguntar, va venir embolicada amb el paper d'una constitució que sobre la terra erma amb la qual el franquisme va sepultar la república i els seus valors, el règim del 78 va afegir una terra que va donar uns arbres de fruita enverinada d'amnèsia, Es van negar a demanar si s'havia de restablir la legalitat republicana per por, perquè era perillosa la democràcia real pel continuisme franquista i els seus negocis.  També un 20-N de fa 5 anys Rajoy va guanyar unes eleccions a les quals es presentava tacat de corrupció i amb el propòsit de desarticular la lluita per la memòria en particular i totes les lluites socials en general. Així ha fet gala del seu pressupost 0 per  a totes les tasques de recuperació de memòria, com també va modificar lleis per tancar portes a l'obertura de fosses o va enviar a la seva Fiscal General de l'Estat a fustigar la querella argentina. 

Mentre uns a la capital de l'espoli franquista posen protecció al medalló de Franco a la plaça porticada de Salamanca i altres celebren misses i actes d'exaltacions el 20-N, nosaltres com centenars i milers de companyes i companys continuarem aquesta nostra digna lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 26 a les 12 a la plaça Sant Jaume.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

SETANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ETERNES GRÀCIES BRIGADISTES INTERNACIONALS.

-->



Aquest mes hem assistit amb molta emoció a l’anul·lació dels il·legals judicis del franquisme al Parlament de Catalunya. Els quasi 80.000 consells de guerra celebrats en territori català. És un gran pas més endavant en aquesta reivindicació cabdal de la nostra Mesa de Catalunya que ha estat sempre l’anul·lació d’aquestes ignominioses causes. Això no hauria estat possible sense la determinació de la Comissió de la Dignitat, impulsora d’aquesta llei que comptava amb el suport de diferents entitats de la Memòria, moltes de la nostra Mesa.  El dia 19 es va convertir en un dia històric no només per les víctimes i pels familiars d’aquestes víctimes, que esperaven aquesta reparació de justícia,  com la mare de la nostra companya Montse, que va poder gaudir de la satisfacció de l’anul·lació del consell de guerra del seu pare, Josep Giné Estivill, just el dia del 77 aniversari del seu assassinat pels feixistes a Tarragona. Tothom que va tenir l’oportunitat de ser-hi al Parlament va poder sentir la dignitat dels que van rebre tan merescut homenatge, es va parlar de jornada històrica, d’un dels dies més emocionants dels viscuts dins d’aquell espai de totes i tots, que va tapiar el franquisme, un dia d’olor a República i antifeixisme. Més d’una llàgrima en els rostres dels convidats, dels polítics, funcionaris i periodistes i molts somriures de satisfacció. Familiars d’en Lluís Companys, de Salvador Puig Antich, de Jon Paredes Manot i de moltes persones desconegudes amb històries molt grans, que amb generositat volien ser, i van ser, portaveus de totes les víctimes. Aquesta passa ens dóna empenta per a continuar perquè encara ens queda camí per recórrer fins a anul·lar totes les sentències del franquisme i ho farem amb fermesa.

Aquest octubre com tots els octubres recordem a Companys, l’únic president assassinat pel feixisme, recordem que per la seva Barcelona van desfilar els Brigadistes Internacionals el 28 d’octubre de 1938 com comiat de la seva lluita solidàriament èpica i única. Alguns d’aquest, com Cervenkan, podrien haver vingut per l’Olimpiada Popular de 1936, que el cop d’estat feixista va avortar fent canviar a aquells esportistes antifeixistes les seves sabatilles per les botes amb les quals molts moririen a les trinxeres que defensaven la legalitat republicana. Una Olimpiada de la que Lluís Companys va ser president d’honor i que va pretendre ser l’alternativa a la nacionalsocialista de Berlín. Va ser un comiat trist el de les Brigades pel record dels milers de companys que van deixar en els diferents fronts de l’estat espanyol, perquè no era un adéu voluntari, perquè els esperava un futur incert i dur. No van tenir cap recompensa més enllà de l’estimació del poble i d’haver servit als seus ideals combatent contra l’embrió de l’expansió del feixisme per Europa en el seu laboratori espanyol. Però els que no van marxar i no van morir al front van patir la repressió franquista, consells de guerra, condemnes a mort, presó, camps de concentració i la gran pena d’haver perdut la guerra. Però no van penedir-se d’haver vingut a lluitar. Tot un exemple per a totes les batalles que ens queden per guanyar tot buscant fer realitat aquell somni de canviar el món que els va empènyer a agafar el fusell. Herois de la solidaritat i la generositat, màrtirs dels feixisme espanyol sense pretendre ser-ho.

Els consells de guerra que seran anul·lats a Catalunya inclouran la nul·litat del miner Jones, que va desembarcar a Barcelona, ferit i empresonat a la Fatarella, condemnat en febrer de 1939 a 30 anys de presó, commutats a 6 finalment. O el francès Pierre Marie Guyomard que el desembre del 36 va arribar a Barcelona amb 500 voluntaris de París i condemnat a la mateixa ciutat a mort l’octubre del 1939, pena commutada per 30 anys de presó i el 1944 tornada a commutar per una de 20 anys. No serà anul·lat el de Cervenkan, esportista i Brigadista, que el 1937 va ser jutjat a Màlaga i condemnat a 30 anys, commutats a 12 el 1944. Nosaltres no oblidarem el deute que tenim amb ell i amb les seves companyes i companys, per això seguirem exigint a l’estat espanyol Veritat, Justícia i Reparació i l’anul·lació dels judicis del franquisme.

Us esperem el proper dissabte 29 d’octubre a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.

dimecres, 28 de setembre de 2016

SETANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ELS NOSTRES DECLARANTS A L'ARGENTINA.




El 14 d'abril de 2010 un ciutadà argentí nascut a Galícia, Darío Rivas, va presentar una querella davant la justícia argentina obrint la porta a fer justícia a les víctimes del franquisme i la transició. La Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi, crims comesos entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, que instrueix la jutgessa María Romilda Servini, és per a molts querellants l' esperança d'aplicar els principis dels drets humans a unes víctimes menystingudes i humiliades que sempre han trobat la porta de la justícia de l'estat espanyol tancada. Sense persones generoses i entregades com la nostra advocada Ana Messuti aquesta via no hauria estat possible, ella va ser una de les artífexs d'aquesta Causa que ha estat una eina de reparació per als declarants en aquest procés. 

Tot això és possible gràcies al fet que a la República Argentina la justícia universal és una realitat no com al regne d'Espanya on les pressions de països com Israel o la Xina van acabar amb aquest principi imprescindible per a una democràcia plena, altre crim democràtic a afegir a la llarga llista del PP que ha exterminat com cap altre partit les llibertats i els drets de persones, col·lectius i pobles. Una República valenta que va fer els seus deures i que va derogar la seva llei d'impunitat, llei de punt final, fent possible jutjar els criminals de la seva dictadura, mentre aquest Regne continua protegint als botxins emparats en una Llei d'Amnistia (1977) feta a mida dels repressors. El 1977 la majoria de presos polítics havien abandonat les presons per un Decret de 25 de novembre de 1975 després de la mort del General que va morir matant, un indult general pel nomenament de Juan Carlos como a rei. Però a aquells que van quedar engarjolats perquè l'indult no els incloïa, ja que van ser considerats autors de crims de terrorisme. Després va venir la llei d'Amnistia que va servir per a una minoria de presos i per a la totalitat d'aquells que van formar part del Règim i el seu aparell repressor.  Així tornem a la raó bàsica de la propaganda, una mentida repetida moltes vegades es converteix en aquest cas en la veritat de la nostra gens modèlica Transició.

La data simbòlica de la proclamació de la Segona República com a data inicial d'aquesta anomenada popularment com a querella argentina, és també un homenatge a totes les víctimes que per defensar la seva legalitat van ser assassinades pels colpistes en una disbauxa de terror i sang que va tenyir de vermell tot l'estat espanyol. Els rojos van quedar sepultats sota els peus dels militars feixistes, dels falangistes, de les oligarquies i de l'Església. Les seves filles i fills, uns robats, tots estigmatitzats, discriminats i condemnats al silenci per una dictadura genocida. Mentre a les seves nétes i néts ignorats per la interminable Transició els hi continuen negant el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

Aquest mateix 14 d'abril de 2010 una represaliada pel franquisme, Silvia Carretero, també va presentar querella per les esgarrifoses tortures que va patir l'any 75 a mans del Comisari Conesa i el conegut com a Billy el Niño. Silvia estava embarassada, la seva filla mai va conèixer el seu pare, José Luis Sánchez-Bravo Solla, que va ser assassinat un 27 de setembre de 1975, compartint el terrible títol de darrer afusellat del franquisme conjuntament amb els seus companys Xosé Humberto Baena Alonso i Ramón García Sanz i els també assassinats Angel Otaegi i Jon Paredes Manot "Txiki" mort per les bales feixistes a Collserola. Una dictadura que va acabar matant i una transició naixent esquitxada per la sang dels que van lluitar contra el franquisme i pels drets de la classe treballadora.

Volem dedicar aquesta concentració a les nostres companyes i companys que ja han pogut declarar als jutjats espanyols a requeriment de l'exhort arribat des del Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Nº 1 de Buenos Aires i del nostre company Felipe Moreno que ho va fer presencialment a aquest mateix jutjat. L'any 2015 en Pere Fortuny, en Lluís Serra i en Juan Martínez van poder declarar als jutjats de Mollet del Vallès, de Barcelona i de Rubí respectivament, ho van fer per Josep Fortuny batlle afusellat de Mollet, per en Lluís Serra batlle afusellat del Prat de Llobregat i en Juan per ell mateix per les tortures i l'empresonament sofert. Aquest estiu han pogut declarar als jutjats de Rubí, Sabadell, Cornellà i Esplugues la Carmen Contero pels seus oncles assassinats Agustín y Rafael López, l'Antonio Martos pel seu germà Cipriano Martos torturat per la Guardia Civil a Reus, mort i enterrat en secret a aquesta població, la Flor Calzada pel seu pare Antonio torturat i empresonat, el David Lora pel seu avi esclau del franquisme José Barajas, en Xavier Pérez pel seu avi Justo Moure tinent d'alcalde afusellat i la Maite Blázquez pel seu avi Joan Losa Campomar desaparegut forçós a una fossa comuna. Els agraïm el seu valor, la seva dignitat i compromís a totes i tots. També volem agrair a la nostra companya i advocada Pilar Rebaque l'acompanyament fet als declarants. 

Aquesta Causa continua el seu camí de justícia i va donant els seus fruits. Per a totes les persones que han pogut declarar passar per una instància judicial a explicar la veritat d'allò que van patir ells o els seus familiars ha estat una catarsi, un acte ple d'emocions i de satisfacció per deixar constància en un jutjat dels crims comesos, uns crims que no prescriuran mai, ni sobre el paper, ni a les nostres memòries. 

Us esperem aquest dissabte 1 d'octubre a la plaça Sant Jaume a les 12 del migdia per a compartir aquesta jornada de reivindicació, de veritat, justícia i reparació. 


dijous, 18 d’agost de 2016

SETANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES VÍCTIMES AL CARRER.



De vegades tenim la sensació que tornem al punt de partida de la lluita de i per la Memòria. La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes des dels seus inicis va intentar reconduir la recuperació de la Memòria en uns temps molt durs de confusió, divisió i silenci després de l’aprovació de la inefable llei 52/2007, que van batejar popularment com de la Memòria. Però no oblidem que el seu enunciat era altre, un insult per a les víctimes. Recordem-ho: Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. És un enunciat terrible perquè ens torna a situar en el taulell de l’equiparació, ja que no s’especifica que les víctimes a reparar són les del feixisme, perquè ens torna a situar en el context d’una guerra civil, de bàndols i altre cop d’equiparació, posant democràcia i dictadura a la mateixa alçada política i moral.  Per tant és una llei poruga des del seu encapçalament i també barruera perquè juga a la confusió aprofitant-se del desconeixement d’una societat, que encara viu en gran mesura ignorant la seva història i que potser no sap que els vencedors van ser reparats, honorats i que encara gaudeixen de privilegis i de total impunitat. A més situant la nostra lluita en la falsa idea de defensa d’un passat que no té res a veure amb el nostre present i que és totalment prescindible pel nostre futur. Per això hem estat contraris a aquesta llei i hem denunciat aquesta anomalia en les nostres concentracions mensuals, que des de fa més de set anys duem a terme a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Quan vam començar a caminar vam tenir molt clar que per a nosaltres el concepte memòria era un terme sense fronteres on hi cabien i es defensarien totes les memòries antifeixistes. No només la de les víctimes de la dictadura, que va començar a molts llocs el mateix juliol de 1936, llocs on no va haver-hi guerra només repressió ferotge, sinó també la de la transició, que per a nosaltres no té data de tancament perquè encara transitem per aquests llimbs sense definir on tot hi quep. Ara, quan es parla de segona transició no volem que les víctimes es quedin altre cop al marge, que serveixin per omplir discursos però que acabin relegades al calaix de les transaccions. Si no ens constituïm en pilar dels drets humans les futures “democràcies monàrquiques” o democràcies republicanes trontollaran, vinguin transicions o ruptures democràtiques. Per això vam incloure en les nostres pancartes i reivindicacions a aquells que encara tenien l’estigma de delinqüents i terroristes però que van ser víctimes del feixisme sense encara haver estat ni reparats, ni considerats lluitadors antifeixistes.  Per això també tots els colors de totes les idees que van defensar aquestes víctimes han estat presents amb tot el respecte. Per això totes les víctimes del feixisme han estat importants per a nosaltres, des del jornaler fins al mateix President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, des dels nostres familiars a les víctimes anònimes que encara resten sota les cunetes. Hem treballat de valent per a una memòria horitzontal, oberta, plural i inclusiva.

La Mesa de Catalunya en el seu recorregut s’ha trobat amb decisions polítiques de tot colors que anaven contra les víctimes i els seus familiars, com la idea de portar el Memorial al Castell de Montjuïc, o què van suposar un greuge i inclús un insult com el certificat de bona conducta que es va lliurar a la néta d’en Lluís Companys. Vam ser bel·ligerants i constructius, ni venjatius, ni rancuniosos com es descriuen els defensors de la impunitat, només defensors dels drets de les víctimes sense cap influència externa, amb total independència, amb criteri i arguments en un espai de reivindicació on conviuen persones de diferent formació política, però darrere d’una pancarta lliure que no està al servei de cap sigla. I així volem continuar. Per això sense voler entrar en el joc de les polèmiques hem de criticar, com hem fet sempre, la decisió de treure al carrer  simbologia franquista. Ni estàtues de la victòria, ni dictadors a cavall per molt decapitats que estiguin, incomplint la llei que alguns partits que han format part d’aquesta iniciativa van signar, escultures que van ser retirades en el seu dia en compliment de la 52/2007. Així com il·legítim no pot ser sinònim d’il·legal, interpretar o contextualitzar els signes de glorificació del franquisme no fan ni legal, ni legítim fer-ho, més encara quan fa tan poc que vam assistir a la vergonya de Tortosa i la seva monstruosa escultura que també vol ser reinterpretada. A l’espai públic, al carrer, no es pot jugar al joc de la confusió sota arguments artístics quan estem lluitant pels drets jurídics de les víctimes. No parlem d’actes de galeria, parlem de justícia, aquesta és la pedagogia per a una societat que viu en la involució dels seus drets anestesiada per la desinformació. Pedagogia és el que portem fent al carrer tants anys, informar, defensar la veritat, la justícia i la reparació, recollint signatures de suport a la querella argentina i donant suport a querellants i denunciants en el seu camí vers la justícia negada al Regne d’Espanya a la República Argentina.

Veritat, justícia i reparació no són unes paraules només, parlem de drets, del dret a la veritat, el dret a conèixer els fets, les seves causes, els seus autors, no només els seus familiars sinó tota la societat per més anònima que sigui la víctima. Del dret a la justícia, a què aquests fets siguin investigats, depurats i punits sigui quin sigui el seu autor. Del dret a la reparació integral, a la reparació física i moral. Tot això independentment de la data en què es van cometre els crims perquè aquests ni han prescrit, ni prescriuran, per això la nostra lluita no té data de caducitat. Restarem ferms fins que totes les nostres víctimes, les que ja no hi són, les que estem i les que vindran, lamentablement perquè aquests són crims que perviuen generacions, hagin tingut accés a la veritat, la justícia i la reparació.

Una cosa és la història, la memòria i les memòries i altra els drets de les víctimes. Una cosa és recuperar la memòria històrica en funció del moment polític, fent el ball del cranc, avançant o retrocedint en funció de les conjuntures, desfullant la margarida, transició sí, transició no,  i altra molt diferent treballar pels drets humans, una línia recta d’avanç costós i desigual que ens empeny a no defallir en la nostra lluita més enllà dels climes polítics. Però no direm pas que no ens afecti que els partits o les persones hereves de les idees i les lluites dels que van plantar cara al feixisme amb generositat i sense por no puguin encara parlar alt i clar de les víctimes i dels seus drets. Que no puguin avançar més enllà de les paraules i anar a la qüestió fonamental, els fets, fer realitat la veritat, la justícia i la reparació. Les veus polítiques o acadèmiques poden parlar de les víctimes però no per les víctimes. Mai el nostre col·lectiu de víctimes del terror d’estat ha tingut la força, ni ha estat actor de rellevància, com altres víctimes lobistes que tristament han marcat agendes polítiques durant dècades. Ens volen figurants de les seves obres al fons de l’escenari, però no podem participar d’aquest ball de corones de flors dins de les seves urnes. Som actors principals i imprescindibles amb els quals establir ponts de dret, i tothom que respecti això amb lleialtat serà bon company de lluita.

És decebedor haver de tornar al punt de partida una i altra vegada. No juguem al camp dels conceptes morals, juguem amb força al camp del dret internacional. No estem només en el món de les ofrenes, sinó en el món dels conceptes jurídics. No vivim en la terra del perdó i la reconciliació perquè aquests lluny de portar cap reparació són els pares de la impunitat i l’oblit, del passar fulla i mirar cap endavant a un destí erm on cap democràcia pot florir.  No ens poden tancar a una urna i exposar-nos, no som la pàgina de cap llibre d’història, no podem viure en un calaix envoltats de la naftalina de l’oblit. No poden fer-ho perquè estem vius, respirem i som dignes, combatius i ens defensem àrduament armats amb els nostres principis a la nostra trinxera oberta. T’esperem.


Sortirem al carrer el dissabte 27 amb les imatges de les víctimes del feixisme.