diumenge, 9 de febrer de 2020

CENT DOTZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VILA DE GRÀCIA.


En aquesta concentració del mes de febrer ha de ser present l’exili de les persones vençudes per colpistes assassins. Parlarem dels exilis exteriors de mans buides i caps plens d’imatges de desolació, exilis amb tants finals com camins es van haver de recórrer. Dels exilis interiors de postguerres de venjança de guanyadors, mort nacionalcatòlica i fam de pa i llibertat. Els exilis de qui fugint per conservar la seva vida va morir entre filferros i forns crematoris. L’exili forçat dels bandejats i depurats lluny de casa seva i sense ofici. Els exilis interiors dels talps amagats en les seves llars en neguit perpetu. Els tristos exilis de les pròpies idees i sentiments, renuncies com autodefensa, exilis de derrota per fugir dels murs de terror que va aixecar el feixisme i que no només marcaven fronteres. Parets de pedra de l’odi assassí, tan dura com les que tants esclaus del franquisme van picar en condicions terribles infringides pels miserables franquistes, sacrificis rendits a empreses que marquen agendes avui en dia i que mai han indemnitzat a aquestes víctimes. El penós exili obligat de les dones a l’àmbit domèstic, cors bategant enyorats de la llibertat perduda entre les gàbies de les seves costelles. I tants exilis com persones perdedores, assenyalats com a desafectes per la seva condició sexual, religiosa, política, per no formar part de la monolítica i imposada indivisible unitat de la pàtria amb una sola llengua, amb un sol destí pel dissident: la repressió. Exilis imposibles d’oblidar.
El senyor Iceta aquest mes ens ha regalat una frase indecent i punyent. Ens ha dit que “l’oblit té sentit després d’una dictadura de 40 anys; en una democràcia, no”. Aquesta afirmació és l’ADN del bipartidisme de l’estat espanyol, que no ha marxat. Una estructura de poder que va vendre al món la transició com l’èxit més gran des de la descoberta de la democràcia a Grècia.  Una transició que ens va imposar una monarquia amb un referèndum trampa. Una transició que ens va atorgar una constitució que moltes no vam votar, que es modifica al dictat del Capital i que ens lliga al llegat d’aquells que de la llei a la llei no ens van deixar fer la ruptura democràtica amb la dictadura. Una transició que va desarticular moviments socials, sindicals, veïnals i ens va vendre “mogudes” per deixar d’escoltar als poetes i cantautors que ens deien: “no era això, companys, no era això”. I no companyes i companys, no era, ni és això. Una transició que transita ad infinitum i que vol parir més transicions il·legítimes per tapar tanta il·legalitat, tanta repressió, tanta conculcació de drets. Una transició de mordasses que ens ofeguen amb multes i barrots, que ens aboquen a exiliar-nos dels espais de llibertat personals per la força de la por. Una transició on els seus artífex i guardaespatlles, que ens han portat fins aquest punt de tragèdia republicana i antifeixista, ho han fet cavalcant sobre la impunitat de les seves lleis de punt final. Una transició que comença amb Franco molt viu, dissenyada pels Estats Units i Alemanya, que va permetre que un nou PSOE a mida dels interessos occidentals en temps de la guerra freda sorgís de la nit al dia victoriós. Una transició que començava a caminar sota un Decret Llei d’excepció com el 10/1975, on tot era terrorisme, epígraf on tot hi cap, la coartada perfecta per amagar els crims d’estat i mantenir inamovibles les seves estructures. Una transició que suposava el cim de la reconciliació nacional, més aviat la reconciliació forçosa amb els nacionals, aquella que cínicament propagava el dictador en els seus discursos com un virus que no ha deixat de mutar i contagiar a una societat malalta de franquisme sociològic. Falses reconciliacions, imperatius de silenci i vexació pels vençuts i una desfilada de la victòria sense final pels vencedors.
És terrible defensar l’oblit des de la tribuna d’aquells, que encara que potser de pares i avis perdedors, passen per sobre de les seves memòries per mantenir el Regne d’Espanya i el seu status quo d’imposicions i intransigències. No és només el senyor Iceta, la senyora Batet també ens ho va dir mirant-nos als ulls sense immutar-se que havíem d’oblidar. Per això hem d’estar més alerta que mai si volem que alguna cosa canviï de debò, no ens hem de deixar enlluernar per operacions de maquillatge i propaganda que busquen rèdit polític.
Després d’una dictadura, en un estat on es respectin els drets humans, mai hauria d’imperar l’oblit. En una democràcia la memòria ha de ser viva però no per a recordar els suposats crims de les víctimes del sistema, com volen certs partits, sinó per tenir molt presents a les persones represaliades i als repressors, les primeres per ser reparades i les segones per seure-les davant de la justícia.  Una vacuna contra la ultradreta que creix fins i tot entre els descendents desmemoriats de les víctimes de la seva ideologia. En una democràcia, després de més de 40 anys de la mort del genocida al seu llit, hauria d’haver-hi un cens públic i exhaustiu amb noms i cognoms de les víctimes del franquisme. I aquestes víctimes haurien d’haver obtingut justícia per no haver de trucar la porta de la justícia universal a la República Argentina per tal de jutjar els imprescriptibles crims de lesa humanitat de la dictadura i la transició. En una democràcia no hauria d’haver-hi ni una sola fossa plena dels ossos ignorats i insultats dels nostres familiars  sense obrir. En una democràcia tots els arxius haurien de ser oberts a tothom  sense censura, ni restriccions, perquè el dret a la veritat és un dret humà inalienable. En una democràcia no hauria de qüestionar-se la lluita antifranquista amb totes les seves expressions i els protagonistes que la van fer possible. En una democràcia no hauria d’estar vigent la llei d’Amnistia feta a mida pels botxins i no haurien d’obtenir condecoracions, ni indemnitzacions els torturadors de brutalitat testada pels antifeixistes detinguts per la Brigada Político Social. En democràcia no hauria d’haver hagut més de 500 persones mortes per defensar drets i llibertats, la majoria d’aquests crims sense investigar i sense condemnats. En democràcia no hauria d’haver-hi preses i presos polítics, ni torturats, ni exiliats, ni maltractats a les presons com ha estat una constant des de 1975, com els informes de Nacions Unides continuen denunciant.  
Mai, mai oblidarem. Ni quan al final d’aquest camí tortuós i inacabable de lluita pels drets de les víctimes del franquisme i la transició obtinguem justícia per a totes. No oblidarem el sacrifici, el coratge, l’entrega, el patiment i la resistència de les antifeixistes, perquè aquest és el llegat rebut que ens dignifica, les banderes que van agitar al vent de repúbliques i revolucions assassinades; el nostre llegat, les banderes que avui fem ballar gestant repúbliques i revolucions; el seu llegat, les banderes que les nostres filles i nétes enarbraran per l’emancipació i la justícia social en una terra d’empatia, d’igualtat i solidaritat. No oblidarem perquè la memòria antifeixista sempre serà llavor d’esperança i futur.

dijous, 16 de gener de 2020

CENT ONZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOU BARRIS.


Un any més continuem en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Un any més després després del nostre desè aniversari duent les nostres reivindicacions per diferents localitats de Catalunya. Aquest any ens quedem a Barcelona i visitarem tots els districtes de la ciutat. Ho farem  per continuar amb la nostra digna campanya de conscienciació sobre la importància cabdal de la defensa dels drets humans per a una societat que vol esdevenir realment democràtica. I volem començar aquest viatge de lluita i solidaritat amb les víctimes de la repressió feixista espanyola i les seves famílies per un barri que sempre ha gaudit del merescut títol de combatiu. Aquest 25 de gener ens concentrarem a Nou Barris.
Comencem aquest 2020 com vam acabar el 2019, amb represaliats per exercir els drets i llibertats, que haurien d’estar protegits per garantir el nostre dret democràtic de protesta. Però amb una diferència, comencem aquest any amb una nova legislatura, amb un govern de coalició que ha promès lleialtat al rei,  per això totes les comparacions amb la República són grolleres. Un govern on tots els actors no poden ser protagonistes i on el paper de la Memòria ha estat durament disputat entre els artistes consagrats per la constitució i els meritoris. Perquè encara que les polítiques de Memòria semblin a priori en comparació amb carteres com Defensa, Interior, Economia o Justícia un paper secundari, no ho són. La Memòria Històrica és la que pot trencar el statu quo de la Transició, la que qüestiona d’on venim i on volem anar, la que denuncia que sense ruptura democràtica no pot haver-hi democràcia. Perquè lluitar pels drets socials i la justícia social és Memòria Històrica. Sempre hem mantingut que no es tracta només de la reivindicació de les víctimes, també de la reivindicació de les seves lluites i ideals. Lluites vigents com exigir un treball i un salari dignes, com el dret a un habitatge habitable, el dret a una sanitat i a una educació universal, gratuïta i de qualitat, el dret de les dones a viure, lliures i amb igualtat de drets, el dret a expressar-se en llibertat, el dret dels col·lectius marginats i atacats per la seva condició a gaudir de seguretat i respecte, a eliminar la discriminació de qualsevol classe, a abolir els privilegis de latifundistes i repartir la terra, i els dels especuladors i defraudadors del sistema capitalista, contra la usura de la Banca, per l’estat laic i la separació de poders sense prebendes per l’Església, pel dret d’autodeterminació dels pobles, per abolir la monarquia i donar pas als valors republicans en forma de República, per enfonsar el feixisme a un abisme insondable.
La llista és tristament ampliable perquè encara tenim molt per lluitar i defensar. Reclamacions històriques contra sistemes on sempre hi ha hagut explotadors i explotades, on les classes continuen existint i la desigualtat creix. Reclamacions de drets que van pensar conquerits per sempre més amb la publicitada societat del benestar, venuda com producte de la transició del continuisme, conquestes espoliades i emmordassades els darrers anys. Anys on han crescut les fòbies als més febles i on el feixisme ha tret pit, ara des dels seus escons, gaudint de la llibertat que ens roba cada dia. És més que evident que ens trobem en un escenari molt més fosc que quan van començar la nostra lluita, amb un guió de déu, pàtria i rei per a una obra que ja ens sabem de memòria i on perden sempre els mateixos. Per això ara més que mai no hem de defallir perquè ara hem de guanyar un futur de drets humans i això no es fa de la llei a la llei, sinó del carrer a les institucions.
La Memòria és un mirall on tot allò que diuen que ja està superat per falses reconciliacions, votacions de constitucions amb corona i el trágala postdictadura es reflecteix tal com és, un escenari on legislatura rere legislatura se’ns ha mostrat la mateixa obra del lligat i ben lligat amb diferents rostres i diferents companyies. Una imatge on les víctimes continuen sota terra i els seus botxins en la impunitat. Per això era tan important per al PSOE, coautor del bipartidisme de l’immobilisme,  mantenir la Memòria dins de les seves competències. I per això ens vendran com a grans victòries la segona part del Valle de los Caídos i una possible il·legalització de la Fundació Francisco Franco, fins i tot una futura anul·lació dels judicis del franquisme, no sabem si il·lusòria, i no podem comprar això com una gran fita. No ho podem fer perquè quedarà en peu la clau de volta del sistema que ens nega la veritat, la justícia i la reparació, el pilar del Règim després del Règim, la llei d’Amnistia que sustenta el 78 i els seus vicis. Ens vendran com a grans victòries els petits avenços per tal que oblidem que vivim en el llegat del dictador i que el passat franquista oprimeix el futur antifeixista que totes i tots volem. Hem d’estar alerta i no comprar entrada de nou per aquestes velles representacions del miratge perquè ja ni ha prou de repetir la història.
Hem començat un nou any on no abaixarem la guàrdia, on bel·ligerantment alçats continuarem denunciant la injustícia i exigint els drets de les nostres víctimes, de totes nosaltres, perquè mai claudicarem. I ho fem a un barri de veïnes i veïns lluitadors que no van acotar el cap. Com cada gener, trist aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, cridem NO PASSARAN.

diumenge, 22 de desembre de 2019


CENT DESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES ANTIFEIXISTES.



Aquest dissabte 28 us animem a compartir les campanades antifeixistes amb la nostra Mesa de Catalunya. Com cada any, el darrer dissabte del mes de desembre, ens reunirem a la plaça Sant Jaume a les 12 del migdia per fer repicar la campana de la veritat, la justícia i la reparació. Per fer arribar la seva onada de defensa i compromís amb els drets humans, allà on s’estigui produint una vulneració d’aquests drets fonamentals. Allà on la injustícia i el desemparament sigui el sostre de les persones. Allà on els estats oprimeixin les llibertats i violentin la democràcia, deixant-la en mans de qui l’esclafa cada dia en nom del benefici propi. Allà on la discriminació, l’odi i la vexació sigui un fet ordinari. Allà on no es respecti la memòria d’aquelles que van lluitar per defensar els nostres drets. Allà, repicarà la nostra campana.

Sabem que amb 12 campanades no n’hi ha prou per a denunciar tot allò que ens empaita, de vegades sense apercebre-ho, al precipici de la deshumanització. És un acte simbòlic de solidaritat de totes amb totes, perquè només teixint una xarxa elàstica i resistent ens podrem protegir dels atacs dels intolerants, que ens volen sotmesos als seus dogmes reaccionaris. Des de la pluralitat i l’horitzontalitat, des de l’empatia i el treball compartit, des del lliurepensament i l’emancipació, des dels espais de valors, i amb valor, ens en sortirem, perquè només el poble salva el poble. Aquesta solidaritat serà l’escut darrere del qual ens podrem organitzar, cuidar-nos i guarir-nos de les ferides que ens infligeix un sistema sense cor i ànima, on tot es compra i es ven, on es trafica amb les nostres vides, que no tenen preu, com als antics mercats d’esclaus.

Totes unides conformarem el front que ha d’aturar el feixisme, un sol monstre, amb moltes fesomies, un llop que es passeja amb pell d’ovella i que s’alimenta de les nostres pors, per convertir-nos en part de la seva manada. La primera campanada serà contra aquesta repugnant xacra, contra el feixisme, i les següents seran per les filials d’aquesta empresa, que cotitzen a l’alça en la borsa del capitalisme neoliberal i insaciable.

Repicarà la nostra campana contra el masclisme. Terrorisme que afecta la meitat de la humanitat, però que no és combatut amb la mateixa determinació per ser considerat encara una qüestió privada. Moltes dones senten impotència, angoixa i terror davant la discriminació a tots els nivells, les vexacions, el sotmetiment, les violacions, les pallisses, les tortures físiques i psicològiques,  davant la mort a mans de les seves parelles o les seves famílies en crims d’honor. Cada dia milers de nenes i dones són venudes, obligades a casar-se, nenes i dones que són prostituïdes, nenes que pateixen l’ablació. Nosaltres volem a totes les dones, combatives, lliures i vives per defensar els seus drets. Dones antifeixistes i feministes.

Repicarà també contra el racisme i la xenofòbia. La discriminació de les persones d’altres orígens i altres cultures, convertides en bocs expiatoris de tota la misèria que escampa el poder polític i econòmic. Dianes que caminen al nostre costat sent blancs d’insults i cops, sense que l’alarma social es dispari. Al contrari, el racisme és un calador de vots de partits com Vox, que provoquen que canalla desemparada, que hauria d’estar protegida i ben tutelada per l’administració, quedi convertida en objectiu susceptible de ser atacat amb granades.

Repicarà ben fort la campana contra el negacionisme dels crims de lesa humanitat, assassí de la veritat històrica, ferment de les societats malaltes que converteixen els drets humans en catifes per trepitjar, com la memòria de les nostres víctimes. El negacionisme blanqueja i normalitza el feixisme, convertint als botxins en defensors de l’ordre i la llei. Un negacionisme que seu als hereus del feixisme als escons que paguem els vençuts de totes les seves guerres. Un negacionisme que embolcallat en la bandera que va canviar una àliga per una corona nega la plurinacionalitat i el dret d’autodeterminació dels pobles, enyorant passats d’imperi i colònies. El seu negacionisme criminalitza les antifeixistes i ens fa vulnerables.

Contra la mentida que és la més perillosa eina del feixisme, la mentida que passa per veritat, la mentida que construeix realitats inventades a la mida del feixisme, mentides a les xarxes, mentides als mitjans de comunicació, mentides als parlaments, mentides que enverinen les nostres relacions i les nostres vides, un crim contra la humanitat quan són els fonaments de l’opressió i la repressió.
També tocarem la nostra campana contra la LGTBIfòbia, contra la discriminació als que volen mostrar-se com som dins d’una societat que el feixisme vol heterosexual i reproductora, a qui reivindica ser com és sense ser classificat, a qui vol amar a qui vulgui, com i quan vulgui sense ser discriminat, atacat i agredit.

Contra l’integrisme religiós en societats que volem laiques i obertes i on cap secta pugui des dels seus púlpits marcar les agendes dels governs i influenciar en les lleis que s’aproven als parlaments. Com és el cas de l’Església catòlica espanyola, que enyora el poder social i econòmic que va gaudir en temps del nacionalcatolicisme, quan era carcellera dels antifeixistes, quan robava nadons i patrimonis, quan abusava de menors amb impunitat, quan sotmetien a les dones. Una Església que gràcies al concordat signat amb l’estat el 1979 gaudeix de privilegis en  el regne terrenal del Borbó, un estat que es proclama aconfessional. Una Església que es va aixecar contra la legalitat republicana i que no ha demanat perdó pels seus crims i delictes.

Contra els fons voltors que desnonen, que pugen els lloguers fins a l’expulsió i que destrueixen el teixit dels barris, que ho fan amb decisions arbitràries de càrrecs electes, jutges i amb mala praxi de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Fons voltors que també pertanyen a la Banca, que rescatem cada dia mentre ens ofega sense pietat.

Contra els oligopolis empresarials que espolien, que malmeten la natura, que es passen la urgència climàtica pels seus beneficis, guanys que volen exponencialment creixents ad infinitum encara que el preu sigui malmetre el planeta, esmicolar democràcies patrocinant cops d’estat, destruir territoris i comunitats indígenes, explotar laboralment condemnant les treballadores i treballadors a la precarietat que exclou i invisibilitza.

Contra les lleis i els decrets que ens maltracten, ens roben, ens vigilen, ens sancionen, ens saquegen llibertats i drets, ens tanquen a presons i CIES en nom d’una Constitució, que molts defensen i ningú respecta, una carta magna, que va bressolar el franquisme. Una Constitució de paper mullat quan ha de defensar el nostre dret a un habitatge i un treball dignes, a una sanitat i una educació universal, pública, gratuïta i de qualitat, a uns serveis i subministraments públics eficients.

Repicarà la campana contra la repressió i el maltractament de l’estat a través dels seus cossos de seguretat, que amb el monopoli de la força vulneren els drets humans a cops i amb detencions injustes, per fer créixer la por a defensar els nostres drets. Cops cecs no reglamentaris de porra, puntades i punys contra votants, manifestants, activistes, vianants, periodistes, sanitaris i atropellaments amb vehicles policials mentre es mofen pels seus altaveus. Unes forces de l’ordre permissives amb els feixistes.

Repicarà contra aquella justícia que s’ha tret la bena i ja no és cega, que no és imparcial sinó partidista, la justícia que es converteix en una eina més per immobilitzar-nos, per atemorir-nos i aconseguir que ens autocensurem. Una justícia que ens emmordassa per no deixar-nos cridar ben fort que no vivim en un estat democràtic amb separació de poders. Un estat que vulnera el dret de protesta i expressió. Contra una justícia que permet la impunitat dels crims del franquisme i la transició deixant indefenses les seves víctimes.

I encara que la llista és molt més llarga, la penúltima campanada sonarà contra la monarquia, que ens va imposar un dictador, contra els Borbons superbs i decadents. Una institució caduca que mantenim entre totes i tots, antidemocràtica, ja que monarques i infantes es perpetuen en els seus càrrecs i títols anacrònics per línia sanguínia dins del matrimoni, o no. Una Corona que es va implantar a través d’un referèndum trampa del lligat i ben lligat, que va impedir que es fes la ruptura democràtica per poder reinstaurar la República robada a cop de fusell i creu i amb el vessament de molta sang innocent. Una Corona fixada a la Transició per PSOE i PP amb el seu bipartidisme pactat, que va tancar sota la clau la veritat de la repressió i que va beneir la impunitat blindada per la llei d’Amnistia. Nosaltres no tenim rei.

I volem que l’última campanada de veritat, justícia i reparació sigui per la llibertat en majúscula, per la llibertat de totes i tots els presos polítics, des de Catalunya a Galícia passant per Nafarroa i Madrid i arribant a Londres. Per tots els exiliats polítics des de Bèlgica a la República Argentina passant per Suïssa. I volem brindar amb totes i tots per totes les repúbliques que hem de conquerir. Ho hem de fer amb la nostra ferma voluntat i determinació de lluitar pels drets de les nostres víctimes i dels seus ideals de progrés i prosperitat. Brindarem per les revolucions que van somiar els nostres antifeixistes.

I no volem acomiadar l’any sense donar les gràcies a totes les persones, associacions, entitats i partits que han participat i col·laborat en els nostres actes. Actes commemoratius del nostre desè aniversari, a les places i carrers de Catalunya, denunciant la vulneració dels drets de les víctimes del franquisme i la transició, recordant els seus noms i les seves vides, exemples que ens encoratgen a continuar combatent per totes elles. Denunciant la impunitat de l’estat espanyol. Gràcies a les companyes i companys de Cornellà de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, de Sabadell, de Barcelona, de Manresa, del Prat de Llobregat, de Girona, de l’Hospitalet de Llobregat, de Tarragona, de Mollet del Vallès i de Rubí. Moltes i moltes gràcies.

dimecres, 20 de novembre de 2019

CENT NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOVEMBRES ANTIFEIXISTES.





Fa massa anys que denunciem que sota la immensa i bruta catifa de la transició s’amagava un franquisme letàrgic, però viu, malauradament cada dia més enfortit. El 20 de novembre de 1975 va morir el gos, però no la ràbia, ni la ràbia dels vencedors, ni la que han generat tants anys d’impunitat en les persones hereves d’aquelles que es van enfrontar al feixisme. Però no són iguals, la dels feixistes és una ràbia cega i impúdica que prové de l’odi, un odi profund i covard a tot allò que consideren l’enemic, a tota la dissidència, al lliurepensament, a la diferència, a la riquesa de la pluralitat i l’horitzontalitat com a reflex de la igualtat i la solidaritat, una ira que els deixa nus davant del mirall de la democràcia. La nostra ràbia, que encara no ha esclatat, és una ràbia que neix de la trista llavor de l’explotació i de la injustícia, una ràbia antiga i alhora contemporània, filla de l’opressió i el menyspreu del poder, amb títol nobiliari o amb títols de la Borsa.  La nostra és una ràbia digna que té com a objectiu la defensa dels drets socials, dels drets humans, no és un sentiment llancívol contra el feble, contra les persones que pateixen discriminació de qualsevol tipus, la nostra ràbia no vexa, emancipa individualment i col·lectivament als pobles que volen empoderar-se.
Nosaltres patim la seva ràbia en forma de detenció, d’acusació, de repressió, de presó, la ràbia fosca dels de la llei a la llei que trepitgen cada dia la seva constitució monàrquica quan nosaltres volem defensar els nostres drets. Ells tenen la força, la de l’estat i els seus aparells, que mantenen les seves estructures des de la dictadura, nosaltres tenim les nostres mans, la nostra intel·ligència i la força de la raó i de la nostra imaginació, que no deixa de dibuixar escenaris de llibertat. Ells determinen els nostres presents i hipotequen els nostres futurs, nosaltres hem de canalitzar la nostra ràbia per fer-nos amb les regnes de les nostres vides per millorar la de tothom. Mentre la seva ràbia es converteix en fúria envoltada en el vell estendard de “dios, patria y rey”, la nostra no pot esdevenir una tempesta d’estiu, més aviat ha de ser un fort vendaval, que s’endugui d’una vegada el franquisme i les seves arrels feudals i inquisitorials a cremar al seu desolador sol.
Un dels pilars de la impunitat ha estat la mentida, l’engany, la culpa i la por, sempre ens han dit d’entrada que no a tot, perquè no es podia dinamitar la reconciliació nacional, perquè es podrien obrir ferides. Una reconciliació inexistent i unes nafres sempre obertes en canal per la violació sistemàtica dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. Però la lluita perseverant de la memòria rebel i incòmode ha demostrat que no era qüestió de poder sinó de voler. Així el mes passat Franco va sortir del Valle, encara que amb honors, en un moment on no es deixava de parlar de convivències trencades, sense que la Corona fes implosió. I ara diuen que es duran a terme més exhumacions, aquesta vegada dels segrestats post mortem per la megalomania del dictador, quan sempre havien dit que era inviable. Si no defallim, un dia ens aixecarem amb la llei d’Amnistia derogada i no s’ensorrarà l’estat, potser només serà una mica més democràtic. I no volem, ni permetrem que ens facin responsables d’haver creat el monstre de Vox, ni d’haver-lo fet créixer. Aquesta aberració l’ha parit la misèria política i ètica de l’estat espanyol. Aquest fang verd i pestilent és el seu Golem, fet de la matèria que resta sota una catifa que ja no podia tapar tanta pols franquista. Un detritus que desbordava les clavegueres del Regne d’Espanya. I mentre polítics i premsa rentin diàriament la imatge dels partits feixistes, normalitzin que ocupin escons i els humanitzin en programes brossa, els únics responsables del seu creixement serà el propi sistema.
El feixisme continuarà sent botxí i les seves víctimes no deixaran de ser culpabilitzades mentre no plantem cara a aquesta bèstia deixant-los sense espai, deixant de fer d’altaveu dels seus missatges masclistes, racistes i homòfobs, mentre oblidem el veritable nom de les coses i utilitzem eufemismes per a designar-les. Vox és un partit franquista i els seus votants encara que diguin que no per pocavergonya o desconeixement, també.
La nostra ràbia captiva és la barreja del coratge i el dolor de tantes represaliades que van combatre l’oligarquia i el feixisme. La dels oncles de la nostra companya Carmen, la de la mare, el pare i l’oncle de la nostra lluitadora Paquita, la del nostre incansable company sempre dempeus Juan. I la de tantes rubinenques i rubinencs als quals aquest dissabte 30 de novembre volem retre homenatge. La nostra ràbia constructiva esdevindrà un edifici de memòria del qual no es podrà desallotjar mai la veritat, la justícia i la reparació, ni amb lleis, ni amb porres.


dilluns, 21 d’octubre de 2019

CENT VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VIOLÈNCIA.




Aquests dies es parla molt de la violència fins al punt de desvirtuar el significat de la paraula, banalitzant, com ha passat en el cas d’altres mots com terrorisme, colpisme, feixisme. Aquestes paraules les hem sentides moltes vegades inversemblantment etiquetant els defensors de la legalitat republicana. I aquest fet lliga amb la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, per la defensa de la dignitat de les nostres víctimes, per les seves vides i ideals trepitjats pels mantres justificants de la violència exercida pels feixistes. Amb aquelles clàssiques acusacions d’alguna cosa faria, de tots van cometre crims, com si fos el mateix defensar-se que atacar; com si fos el mateix lluitar per la democràcia que per destruir-la; com si fos el mateix l’esclat de la ràbia continguda per segles d’opressió, quan ataquen tot allò que vols construir per canviar un món d’injustícia i explotació, que matar en nom dels poders fàctics, els privilegis i l’obscurantisme; com si fos igual unes dones i homes només armats amb la determinació i la voluntat de la raó, abandonats a la seva sort, que un exèrcit ben armat amb el suport del feixisme internacional, com si fos lícit i ètic parlar de guerra civil per denominar 40 anys de dictadura.
Així la paraula violència com altres tantes paraules s’ha convertit en un mot llancívol escopit amb odi per aquells que normalment tenen el monopoli de la violència, per estats, per partits i parapartits de governs que equiparen barroerament una llauna buida amb un ull buit.
Les víctimes del franquisme i la transició saben de violència, de tortures i de mort, els seus familiars també coneixen bé els seus efectes. En un mirall dels temps en el qual no voldríem mirar-nos tornem a visualitzar com es criminalitza les víctimes d’un estat opressor, entre el soroll ensordidor de la pàtria, gran i lliure, que mai va ser pàtria de totes, ni gran per miserable, ni lliure perquè era una gàbia, sinó un somni de poder delirant i decadent construït sobre la carn, la sang i els ossos dels nostres. No tornem a fer el joc als que ens volen lligats i ben lligats, escoltant els seus missatges cavernaris i caient en el parany de les normes imposades per fer-nos caminar pel fil d’un precipici, que no duu enlloc més que al seu laberint de murs d’intransigència, que hem de llençar a terra les antifeixistes, les republicanes. Ara, per totes i tots.
En la transició ens van bombardejar per terra, mar i aire amb el passem full per la reconciliació, perquè tots vam ser dolents i ens hem de perdonar com germans que es barallen per una joguina, oblidant per imperatiu legal la ferotge repressió, l’extermini de la dissidència pels colpistes. Al final va ser una reconciliació sí, però nacionalcatòlica de vencedors i vençuts, del continuisme de les estructures de la dictadura. I el fermall d’aquest argumentari amnèsic, que encara oculta les despulles de desaparegudes i desapareguts als vorals, va ser la indestructible Llei d’Amnistia venuda com la generositat dels de la llei a la llei, que es van anar a dormir feixistes i es van aixecar demòcrates. Una llei que posa de manifest la veritable essència de l’estat espanyol, una llei feta a mida dels botxins convertida en una gràcia per les víctimes, el blindatge de la impunitat, el cinisme, la gran democràcia espanyola.
Si mirem enrere les protestes contra l’opressió, les conquestes socials han estat lluites contra els repressors amb barricades de dignitat, crema d’injustícies, fressa de llibertat i llum d’autodefensa per millorar condicions laborals, per retenir els llocs de treball, per barris dignes. Quan aquestes passaven, les que tenim memòria no sentíem desqualificacions per aquestes accions, tenien l’aprovació social perquè encara es recordava d’on veníem. El dret a la protesta fruit de la injustícia aquests dies s’ha convertit en sedició. Ja no podrem aturar un desnonament, ni manifestar-nos, ni fer vaga sense enfrontar-nos a anys de presó, si el poder determina que ens estem saltant la llei, sempre interpretada a favor de la seva obra. Ens han sentenciat a totes. Han deixat fora de la llei la llibertat de reunió, de manifestació, d’expressió. Un cop d’estat judicial a la democràcia induït i beneït pel govern del Regne d’Espanya.
Aquest mes hem recordat l’afusellament de Lluís Companys i Jover, hem honorat el compromès President republicà de la Generalitat de Catalunya, l’únic president democràtic assassinat a Europa pel feixisme. Els colpistes rebels que es van aixecar contra la legalitat republicana van voler donar exemple amb aquesta execució el 15 d’octubre de 1940. Era un missatge per a tot un poble. Com cada any hem sentit als vencedors vomitar verí sobre la seva tomba acusant-lo de genocida, un mantra fruit del desconeixement profund i interessat de la seva vida, no volen que la veritat trenqui els lligam a les seves colonitzadores mentides.
Lluís Companys era militant d’ERC, també ho era en Josep Fortuny i Torrens, fill de Mollet del Vallès, que va ser alcalde republicà d’aquesta població. Com el seu amic Companys va ser assassinat pel feixisme espanyol, li van prendre la vida el  16 de juliol de 1939  al Camp de la Bota i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera. Ara en aquell fossar a causa dels despreniments han posat una tanca de filferro com a mesura de protecció, una imatge de camp de concentració que fa mal als ulls i al cor, tancades fins després de mortes aquestes víctimes de crims de lesa humanitat. En l’assassinat de Josep Fortuny va tenir un paper fonamental el mossèn del poble que en va treure profit del seu afusellament. Recordem per a tots els que justifiquen la repressió dels antifeixistes per la mort de membres del clergat, que molts dels assassinats per una farsa de consell de guerra o passejats eran cristians i fins i tot es van confessar quan eren a capella. Recordem també que l’Església, que va conspirar contra la República en defensa dels seus interessos terrenals, va ser delatora, acusadora i va beneir els crims dels feixistes, els seus crims, i no va perdonar ni a aquells que van vetllar per les seves vides. Va mantenir sota pal·li el dictador per la gracia de dios i va ser genorasament recompensada.
Aquest mes retrem homenatge a les víctimes del franquisme de Mollet del Vallès, a totes aquelles persones que van sofrir la violència feixista dels colpistes en tota l’extensió del significat d’aquestes paraules. En el seu nom, per elles, per ells, no oblidem, per nosaltres tampoc, perquè aquest deure de memòria és el fonament de les llibertats que hem de conquerir. Ni oblit, ni perdó.

dimecres, 11 de setembre de 2019

CENT SETENA CONCENTRACIÓ VERÍTAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGNIFICAR ÉS VERITAT.





Sempre han volgut soterrar el passat dels perdedors, desterrar de la història oficial, la que escriuen els vencedors, les veritats incòmodes pels seus relats de conquesta. Així a la crònica èpica del Regne d’Espanya els espoliadors són portadors de civilització, la inquisició un tribunal com qualsevol altre, l’expulsió de jueus i musulmans la reconquesta d’Espanya, l’expulsió dels gitanos la primera llei d’estrangeria, els ocupants són creadors d’igualtat solidària, el sotmetiment és reconciliació, un cop d’estat és una guerra entre germans, el dictador un cap d’estat més, la corona fruit d’una votació democràtica i els que no compren el seu discurs terroristes. Llàstima que els indígenes dels territoris conquerits amb l’espasa i la creu no pensin el mateix, o les dones insubmises cremades a la foguera, o els expulsats per interessos econòmics i territorials, o que Espanya no existís al segle XV, una pena que els gitanos inauguressin el comptador del racisme que diuen no existeix, també és una llàstima pel poder que no sigui el mateix matar per atacar que per defensar-se i que pensar diferent i expressar-se lliurement constitueixi un fet democràtic.
Mostrar la veritat és dignificar i dignificar és mostrar la veritat. Per això una cosa que hauria de ser un valor social incontestable com visibilitzar les víctimes que van ser assassinades per defensar la legalitat democràtica, hauria de ser un deure ineludible per a qualsevol estat. Visibilitzar aquestes víctimes és lluitar contra el feixisme a través de l’educació de la societat en els valors bàsics d’humanitat, empatia i respecte. Visibilitzar és treballar pels drets humans, pels drets de les víctimes del franquisme. Visibilitzar és dignificar i treure la veritat a la llum, les veritats amagades pels interessos d’una transició poruga, paraigua i suport de la impunitat  de les estructures franquistes i dels seus servidors.
A la fossa comuna dels antifeixistes a Tarragona es pot llegir:
En memòria de les persones sepultades en aquest cementiri que van perdre la vida per haver defensat la dignitat, les llibertats i els dret individuals i col·lectius, l’autogovern de Catalunya i la legalitat republicana (1939-1948).
Això i tots els noms. L’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona va haver de lluitar molt per dignificar la fossa dels assassinats per la dictadura nacionalcatòlica. Va ser un gran treball el dels familiars de les víctimes afusellades a la Muntanya de l’Oliva i llançades a unes fosses amb 771 persones de 137 poblacions diferents de les comarques de Tarragona. Un gran esforç el de la nostra companya Montse i el de tota la Junta de l'associació per poder col·locar un emotiu i figuratiu grup escultòric de nom Dignitat a l’espai de la fossa. Una escultura d'una dona alçada i dempeus, i un home mort a terra, massa explícit pels que volien una escultura abstracta, amb una simbologia difosa i poc entenedora respecte la terrible repressió del Règim. Sobre una paret tots els noms d’aquelles i aquells que sota terra només eren enyorats i plorats per les seves esposes, filles, fills, mares i pares. Recordats també per les seves nétes i néts, i que només, des de fa 9 anys, han deixat d'estar aïllats i desconeguts per als visitants del cementiri i per a la ciutadania de Tarragona.  Una suposada transició democràtica que ha trigat 35 anys a retre homenatge a les seves filles i fills assassinats a Tarragona pel règim feixista del General Franco. 
Aquest acte de dignificació va ser un acte de reivindicació de la veritat, aquestes veritats incòmodes per a certs polítics, algunes administracions i per a l’Església, que en aquest cas no va aplicar la doctrina cristiana per facilitar la tasca de veritat, justícia i reparació que ha dut a terme l’AVRFT.
Aquest mes de setembre a Tarragona volem honorar a les dignes víctimes del franquisme i la transició de la ciutat. Pronunciar els seus noms en veu alta, explicar el seu patiment, les seves històries silenciades, ho farem en nom de la democràcia republicana que van defensar, com a vacuna del feixisme que ens vol inocular el seu odi, la ràbia cega dels colpistes que creix i que vol llençar tones de la mateixa terra, que acull els ossos dels nostres morts, sobre les petites victòries de la nostra perseverant lluita. No els deixarem passar, la veritat és tossuda i nosaltres també, no farem ni un pas enrere. No callarem, ni acotarem el cap. Continuarem dignificant contra la propaganda oficial que l’estat denomina història d’Espanya i que tants diners de les nostres butxaques inverteix per netejar els episodis més negres de la seva arrogant i secular repressió davant del món. Ho fa amb mentalitat de decadent imperi on el sol es posa a la cara dels antifeixistes sotmesos. Aixecarem les nostres veus per escriure la història dels vençuts, dels herois anònims, en nom de la veritat caiguda a la tàpia del gran cementiri del Regne d’Espanya. En nom de les víctimes cridem: visca els antifeixistes i visca la república!