VINT-I-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TOTES LES VÍCTIMES NO SÓN IGUALS.

El 26 de gener de l'any 1939 les tropes franquistes van passejar-se per la ciutat de Barcelona. Milers de persones de totes les edats i tota condició antifeixista havien fugit els dies abans amb allò que podien arrossegar els seus dèbils cossos i les seves abatudes ànimes. Eren els perdedors que fugien de la mort, els únics guanyadors morals d'una guerra filla del catòlic-feixisme que no va ser un conflicte bèl·lic sinó un cop d'estat de 40 anys, on cada dia era omnipresent el 18 de juliol.

1936 - 1939. Tres anys de repressió brutal que donarien pas a quasi quatre dècades més, totes tacades de sang i amb la mordassa de la prohibició. Les bales dels fusells del assassins "nacionals", d'una nació d'odi i mort que no ens representa, van travessar la carn del poble lleial des del primer dia a Àfrica, el 17 de juliol, fins l'últim a Barcelona, Burgos i Madrid, les últimes víctimes del franquisme d'aquell 27 de setembre de 1975, que van ser les darreres del seu cabdill. Després caurien més innocents sota el plom feixista, les víctimes de la transició, víctimes també de crims d'estat, víctimes també sense dret a la justícia.

Aquest febrer de 2012 encara l'ombra de les banderes nacionals ens tapa el sol de la Llibertat, la Veritat i la Justícia, el so de les botes feixistes marcant el pas no deixa sentir la veu d'un poble que va ser ofegat en la seva pròpia sang, les locucions de la propaganda exterminadora continua vexant i criminalitzant les víctimes de la dictadura, els seus fills i filles, els seus néts i nétes perquè la Reparació pels hereus del franquisme és rancor i venjança, i és veritat, la seva no la nostra. La justícia ens nega mentre accepta les demandes dels franquistes d'ahir i d'avui en un estat on és legal la Fundació Francisco Franco. I tot sota el sostre de la democràcia en la casa de la impunitat. Ara no venen de front, no porten uniformes, ni pistoles però ens continuen ferint.

A casa nostra el Memorial Democràtic segueix amb la seva línia de reconciliació nacional, ja ens havíem adonat que aquesta institució no està per a fer justícia però si al menys hauria de tenir l'ètica i la vergonya de fer honor a la veritat. El seu director que a títol personal pensa que s'ha de jutjar el franquisme però que no ho pot expressar com director del Memorial DEMOCRÀTIC juga al joc de les víctimes. Víctima, un concepte molt llaminer que entra en les consciències d'un poble educat en la carència democràtica i en la línia del catolicisme que pensa que perdó i reconciliació és el mateix que justícia i reparació. És molt fàcil apel·lant a la visió més primària del concepte humanitat parlar del patiment universal, de totes les víctimes buidant a aquestes de contingut, idees i raons, això és tolerable a l'àmbit íntim del dolor personal, però a l'àmbit públic les institucions i administracions públiques no poden aplicar el mateix nivell i sota una categoria asèptica posar una etiqueta única de víctimes i col·locar-les a la mateixa capsa, una positura molt còmoda pel Govern. El Memorial Democràtic no pot ser un Valle de los Caídos on es barregin els ossos dels colpistes i els afins i els ossos dels que van defensar la legalitat democràtica. No estem disposats a tolerar això, és un joc brut que col·loca les nostres reclamacions a l'alçada dels que van obtenir justícia i venjança, reparació moral i econòmica i que mai van mostrar cap mostra de pedeniment per haver format part d'una manera o d'altra de l'aparell franquista o per simpatitzar amb la causa. Aquesta estratègia és una manera de legitimar el feixisme a través de les seves víctimes, que es veu no tenien idees polítiques només van ser morts per ser catòlics, i d'intentar desactivar la nostra lluita per les nostres víctimes, víctimes de crims de lesa humanitat emparades per la legislació internacional. Prou manipulació, juguem net.

Aquest febrer ha estat un dels més foscos de la transició amb retallades de drets de tot tipus que no suposen sempre un estalvi econòmic. Estem en una persecució de tot allò que simbolitza la memòria de les nostres víctimes, un mes en que treballadors i treballadores, dones, minories discriminades, laics i laiques, estudiants, els més febles de la societat han perdut conquestes socials imprescindibles. I vindrà més, i potser voldran retallar el nostre dret a manifestar-nos, per això és tant important fer sentir la nostra veu que és avui tant actual com quan els nostres avis i pares van aixecar-la per aconseguir un món on segur no hauríem de sortir cada mes a demanar Veritat, Justícia i Reparació.

La lluita per la Memòria és democràcia, és antifeixisme, la seva difusió és pedagogia més que necessària. Esperem el vostre suport el proper dissabte 25 de febrer a les 12 del migdia davant el Palau de la Generalitat.

Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació dels judicis del franquisme. No els deixem passar.

VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOMÉS VERITAT.

Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneïxen els seus fills, fins i tot els “progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les qual va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciencies estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de que oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentaria que els catalans no estàvem preparats per a veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir :“Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada pel que la treballa. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide es una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgés o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un esser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la ma i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tant sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre germans? una guerra que sembla va sortir del no res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobre tot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.

El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de que ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar l’icona de contingut.

De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Ha mort al seu llit, com el dictador, sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina hagi arribat a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.

Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina justícia tindran les víctimes del franquisme, sobre tot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’un estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.

No som passat, som present i futur.

VINT-I-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NADALA PER A UN REI.

Propera concentració: 24 de desembre, 12 hores, Sant Jaume.

Tots els 24 de desembre el rei d'Espanya es dirigeix als seus súbdits amb un discurs que es repeteix i que comença amb una fórmula per tots coneguda "En estas fechas tan señaladas me llena de orgullo y satisfacción ..." Amb aquest principi tan parodiat com satiritzat el monarca s'ha dedicat a enviar-nos recomanacions sobre moltes qüestions com el terrorisme, com l'emigració, com la crisi, consells que moltes vegades posaven en evidència l'anacronisme d'una institució que volia imposar el seu model de poble fidel que estima el seu cap dels exèrcits per la seva simpatia i per ser salvador de la pàtria. Un rei que demana els seus contribuents que s'estrenyin el cinturó mentre la seva família no renuncia a res, fins i tot alguns dels seus membres s'ha dedicat a ficar la mà a les nostres butxaques amb nocturnitat perquè a la llum del sol ja ho fan diàriament. Tot aquest temps de discursos de nadal sa majestat borbònica no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada d'una estirp reial que ha tornat una i altra vegada com una maledicció.

Aquest Borbó no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot. Tant la constitució com la monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en que per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però el monarca d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, ell només s'estima amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos.

Aquest rei mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, sinó de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.

En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a tots nosaltres.

Nadala a sa majestat de l’occident

Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig

Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig

Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació

Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig

Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig

Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig

Totes víctimes de crims de lesa humanitat

Imprescriptibles i jutjables una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig

Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig

Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig

La mesa de catalunya cridarà clar i ben fort

Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig

No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig

Ni amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig

Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas

Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig

VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.

Us convoquem a una nova concentració amb les mateixes reivindicacions de Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Des de que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa del quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet de que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública. Denúncia de les actituds vulneradores de les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques. Molta gent se n’assabenta els finals de mes a Sant Jaume de que el franquisme viu i perviu barrant-nos el pas a la justícia, i es queden bocabadats perquè donaven per fetes i satisfetes les nostres reivindicacions. Aquestes persones ens donen suport i les gràcies per la nostra tasca de difusió.

I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i no jutjable per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Pel contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls dels que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb el suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!

VINT-I-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. COMPANYS DE LLUITA.

Octubre és un mes de revolució, mort i dignitat, de gran significat polític al nostre país, és el mes Companys, és el mes del reconeixement a totes les víctimes sepultades al Fossar de la Pedrera, lloc de memòria per excel·lència a Barcelona. Al Fossar està el president Lluís Companys esperant l’anul·lació del seu judici i també els dels seus companys de lluita. Allà no descansen, perquè no poden, els anònims defensors de la legalitat republicana, totes les seves vides importants per a la nostra història, de la primera a l’última,mereixedores d’homenatges i honors però sobretot de justícia i reparació.

L’octubre de 1934 va esclatar una revolució contra la injustícia de segles d’opressió. Repressió sobre els nous ciutadans i sobre els pobles de la República durant el bienni negre, avantsala del feixisme que més tard donaria un cop d’estat contra la democràcia. Una revolució esclafada per la força de les armes: morts al carrer i milers d’empresonats fins l’amnistia del Front Popular dos anys després.

Gent valenta i polítics valents, que arriscaven la seva llibertat i la vida per les llibertats del poble, uns polítics dels que ja no en queden. Avui es pensen que estan per sobre de tots nosaltres com una casta d’intocables que manen i no reten comptes, alguns encara emparats en l’escut d’impunitat de la llei de punt final del 77. Fins ara els diferents governs han sentit però no han escoltat les legítimes reivindicacions de les víctimes del franquisme, ni la de les seves hereves i hereus. S'ha fet una política de memòria de mínims dins de l’esperit d’una reconciliació nacional construïda amb materials febles i defectuosos sobre la renúncia de les víctimes i el perdó als botxins. Ara el nou govern de Catalunya dóna un pas enrere en aquesta política fins ara insuficient per espoliar-nos els drets adquirits, ignorant a associacions i protagonistes de la defensa de la legalitat republicana, basant-se en la mateixa cançó que porta des de la mort del dictador sonant dins el nostre cap: tot sacrifici és poc per a un nou futur, que passa com sempre per sobre del passat dels més febles, dels perdedors, com piconadora que esclafa els ossos dels nostres morts i que ens vol lligar les mans per barrar l’aspiració a la veritat, la justícia i la reparació. Volen que ens autocensurem, que claudiquem tot col·locant-nos l’etiqueta de rancuniosos, revengistes, obsessionats amb un temps que molts volen superar, però això sí, que el preu ho pagui el de sempre, com passa amb les crisis, el més necessitat, en aquest cas de justícia. Mentre quedi una espurna del foc d’esperança, que van alimentar els combatents per les llibertats en els seus néts o besnéts no ens deixarem trepitjar per aquest discurs, no els deixarem passar.

L’octubre és també el més dels companys de lluita internacionals, dels joves brigadistes que van venir d’arreu del món a defensar la democràcia, la República. Gent que va pagar molt cara la seva solidaritat i generositat perquè van deixar la seva vida a les terres dels pobles de l’estat espanyol lluitant contra el feixisme. Visionaris que van veure que la república era la primera víctima de les forces feixistes que assolarien Europa. Dones i homes, alguns del quals després van lluir amb nom propi, altres van morir, sense nom, a camps de batalla més llunyans, a camps de concentració o en mans dels seus compatriotes quan van tornar als seus països, cosa que no tots van poder fer, convertits en apàtrides. El 28 d’octubre de 1938 Barcelona va retre un emotiu i multitudinari homenatge a les Brigades Internacionals, nosaltres també ho fem. Ells cantaven el seu himne:

Els germans d'Espanya són a les barricades,

els germans d'Espanya són pagesos i obrers.

Endavant les Brigades Internacionals,

amunt la bandera de la solidaritat!

Endavant les Brigades Internacionals,

amunt la bandera de la solidaritat!

Nosaltres buscarem aires de llibertat i justícia on fer onejar aquesta bandera de solidaritat antifeixista.

Per a recordar i honorar les víctimes del franquisme des del president Companys a l’última de les víctimes del feixisme espanyol i la transició monàrquica. Per a reivindicar i exigir els drets d’aquestes víctimes, que van patir tot tipus de vulneració dels drets humans i van ser víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Per a continuar difonent la dignitat dels lluitadors antifeixistes seguim amb les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació. Per a denunciar l’atac que està patint la Memòria Democràtica de Catalunya ens reunirem a la plaça Sant Jaume el proper 29 d’octubre a les 12 del migdia.

Us convidem a aquest exercici de memòria i dignitat.

VINT-I-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

El futur no es pot construir sobre la reafirmació en els errors del passat. Això és quelcom més que una evidència, és el que ha estat passant en la nostra petita democràcia que ha minvat a l’ombra d’un parany de la dictadura: la constitució monàrquica i la transició. Una ombra que ha enfosquit i barrat tota possibilitat de justícia per a les víctimes del feixisme espanyol. No és casualitat que un dels crits més escoltats en les darreres mobilitzacions socials hagi estat: “li diuen democràcia però no ho és”.

No és res de nou que denunciem aquest fet. Ni la llei d’impunitat i punt final del 77 que va amnistiar els culpables de crims de lesa humanitat ad eternum. Ni la monàrquica constitució que una important part de la població actual no va votar i que ha deixat de ser intocable per obra i gràcia dels mercats. Ni la corona imposada pel dictador. Ni l’estat aconfessional que es confessa de genolls tot esperant el perdó d’una església catòlica i les seves poderoses sectes enfortides sota les branques de la dictadura. Una església que mai no ha demanat perdó pels seus crims i per la més que necessària col·laboració en el cop d’estat del 36 i la interminable repressió, sinó tot el contrari. Aquest dies que ha estat Ratzinger a Madrid han repartit un llibret on s’explica el període republicà com als llibres franquistes. Ells no perdonen i nosaltres no estem disposats a continuar posant la galta esquerra batejada com reconciliació nacional perquè ja portem moltes bufes. El que farem és el que hem vingut fent aquest darrers anys, plantar cara però amb més contundència perquè no estem disposats a continuar amb aquest trágala ad infinitum que pateixen les víctimes, els seus familiars i les associacions ciutadanes que vetllen pel seu dret a rebre justícia. També dir a la senyora vicepresidenta que així com els catòlics no poden utilitzar en va el nom de déu que ella no ho faci amb Ferrer i Guàrdia o amb el president Companys, que van ser assassinats a un castell des de on es bombardejava la ciutat, que no els utilitzi en nom de cap reconciliació.

Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia, cap govern, ni partit, ningú ens ha d’explicar la història que ja coneixem de primera mà a través dels testimonis dels que van representar i defensar els valors democràtics de la República, la única democràcia legítima i legal que hem tingut en aquest estat. Són les mateixes dones i homes que van lluitar contra el feixisme i van deixar la vida en aquesta lluita.

Per tot això diem no al Memorial Democràtic al castell de Montjuïc. No volem que ens tanquin a la garjola de l’oblit del soterrani de la història, per convertir-nos en una atracció més d’aquesta ciutat de cartró-pedra, com un record llunyà d’una guerra a un castell militar de molt difícil accés. Volem un espai cèntric i ben comunicat per a ubicar el Memorial, volem que aquest no es converteixi en un museu de la seva Guerra Civil sinó en un espai interactiu i viu on les víctimes de la repressió franquista del 36 al 77 i les víctimes de la transició tinguin tot el protagonisme com lluitadors antifeixistes. No es tracta com diu el senyor Duran i Lleida en referència al període 36-39: “unos y otros las hicieron de todos los colores”, frase d’un simplisme inaudit que comparteix la vicepresidenta Ortega, les víctimes del franquisme no són les baixes d’una guerra. Aquest govern ha de comprendre que es tracta de denunciar el terrorisme d’estat, els crims de lesa humanitat d’una dictadura terrible que volen fer passar per altra cosa. Es tracta de que aquests crims no prescriuen i per això no estem disposats a que ens tractin com rancuniosos àvids de venjança, sinó com víctimes amb tot el dret a rebre justícia i reparació i que la veritat surti a la llum en tota la seva dimensió. Nosaltres no en tenim por, i vostès? No volem un memorial amb dues sales, amb dues categories de víctimes anivellades amb l’esperit de la transició, no volem que ens expliquin allò de la guerra fratricida perquè es va tractar d’un cop d’estat a un govern democràtic, que es va defensar d’una agressió contra el poble que representava. Un cop d’estat dut a terme per uns generals, una església i una oligarquia que només volien perpetuar un model d’explotació dels que eren els únics beneficiaris. I d’aquell triomf venen encara les nostres mancances, la nostra impotència i la llosa perpetua que porten les víctimes. Víctimes que han estat criminalitzades, i que trenta-sis anys després de la mort del dictador al seu llit, continuen sentint els mateixos arguments per no rebre justícia. Ja ni ha prou.

No al Memorial Democràtic al castell. No a l’equiparació de víctimes i victimaris, que tants anys de gloria han tingut i que van ser tan ben pagats. No a la tergiversació de la història. No a la discriminació de les víctimes antifeixistes i la seva divisió en acceptables i criminals. Per això el 17 de setembre ens concentrarem a la plaça Sant Jaume i us convidem a totes i a tots per a mostrar la nostra indignació i continuar exigint veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes del franquisme. Recordarem els darrers afussellats del franquisme que van ser assassinats el 27 de setembre de 1975, 36 anys després de la caiguda de la República. També tornarem a demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme. Ara que la constitució ja no és tan sagrada i pot canviar-se en benefici d’uns quants, no hi haurà cap problema per fer-ne més canvis si cal i no ens la podran posar com excusa per barrar-nos el pas a la justícia.

Avui més que mai és necessària la nostra unitat i el nostre rebuig a tanta humiliació, no podem consentir que ens tanquin al nas la petita porta que havien obert a la memòria democràtica. Molts ja no poden esperar més perquè el temps s’esgota, ajudem-los. Us esperem.

VINT-I-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

Juliol de resistència a Barcelona, juliol de resistència a Catalunya. El poble català va guanyar aquell 19 de juliol de 1936, va plantar cara al cop d’estat feixista dels generals deslleials a la República i va guanyar. Va ser una victòria dels antifeixistes, dels lluitadors defensors de la legalitat republicana que van continuar resistint fins el seu darrer alè a les trinxeres, fins al seu darrer sospir davant dels escamots de afusellament, fins a la seva última ullada al món abans de ser tirotejat en un voral del camí. Resistents fins a l’últim pensament abans de creuar la frontera a camps de malaltia, fam i mort. Resistents en les garjoles, a l’exili, en l’estigmatització i la gana, en la lluita clandestina. Resistents alguns encara avui en dia. A totes aquestes i aquests resistents honorem cada vegada que exigim veritat, justícia i reparació, també les seves famílies i els seus amics.

Aquell juliol victoriós a Catalunya va ser un mes de foc, sang, dolor, terror i mort a Ceuta, Melilla, Galicia, Navarra i altres punts de l’estat on va triomfar l’exercit traïdor del general més criminal de la nostra història. Aquest personatge no era només totalitari, aquest seria un adjectiu modest senyor Suarez i senyors de la Real Academia de Historia. Franco va ser un dictador, un assassí, un aliat del nazisme alemany i del feixisme Italià, tant culpable de crims de lesa humanitat, ell i els seus comandaments, com Hitler amb la seva SS i la Gestapo, que tant bé va ensenyar als futurs repressors de la dictadura franquista com Melitón Manzanas, condecorat per Aznar. 40 anys de dictadura i desenes i desenes de milers d’assassinades i assassinats (els últims el 27 de setembre de 1975), de desaparegudes i desapareguts, de torturades i torturats, de preses i presos avalen que aquest colpista va ser i continua sent després de mort un dictador culpable de crims que mai prescriuran.

Nosaltres resistim i continuem lluitant. Alguns ho fem en nom dels que ja no tenen veu, d’altres ho fem per ells i en nom propi. Ho fem en nom dels nostres pares i mares, avis i avies, dels nostres familiars, perquè la dignitat que a elles i ells els sobrava és equivalent a la nostra indignació, que és molta. Estem indignats per la manca de respecte d’unes institucions i estaments lligats a una constitució monàrquica, que va propiciar un dictador. Un sistema fill de lo atado y bien atado que ha donat l’esquena a la legitimitat i legalitat de la República i que es nega a donar el que per dret pertoca a aquelles i aquells que si coneixien el significat de la paraula democràcia. Resistim i resistirem fins que siguin reparades totes les víctimes del franquisme sense excepció, des del 1936 fins el 1975, i les víctimes de la transició fins el 1978. Fins que siguin anul·lats els judicis dels il·legals tribunals franquistes i fins que el franquisme sigui condemnat sense pal·liatius pel govern de l’estat espanyol. Fins que no deixin d’estableixier comparacions i equiparacions grolleres entre els colpistes i els defensors de la llibertati per part de totes aquelles i aquells que es consideren representants democràtics del nostre poble.

Dissabte 2 de juliol ens tornarem a trobar a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume per exigir veritat, justícia i reparació, per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme i per homenatjar els resistents que van sobreviure i aquells a qui van robar la seva vida un estiu de fa 75 anys.