dilluns, 22 de gener del 2024

CENT CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RETIRADA DE LA MEDALLA D'OR DE LA GENERALITAT A SAMARANCH.


El juliol de 2022, tot recordant l’Olímpiada Popular del 36 a Barcelona, embrió de les Brigades Internacionals, que amb tant honor van lluitar contra el feixisme, vam exposar el greuge que suposava que el Museu Olímpic i de l’Esport de la ciutat dugués el nom d’un franquista. Un jove que es va escapolir de defensar la República per lluitar amb els colpistes contra aquells antifeixistes que es mereixien, i es mereixen, tota la glòria. Vam dedicar la nostra concentració a posar blanc sobre negre la biografia d’un personatge ben fosc a qui la història oficial ha blanquejat vergonyosament. Aquest prohom va passar d’aixecar el braç estès amb orgull i gran fidelitat a la dictadura a què tothom li continués estenent la mà després de la mort de l’assassí Franco. Tot això sense pagar cap peatge, ans al contrari. Durant tota la seva vida es va anar embutxacant diners, títols i medalles amb la mà que sempre va tenir amagada darrere del poder, que el va brindar la impunitat i va blindar la seva figura contra la veritat. Amic de Franco, amic de l’emèrit rei. Estem parlant del marquès Joan Antoni Samaranch, medalla olímpica de la impunitat.

El 26 de gener de 1939 s’acabava el somni republicà a Barcelona trencat per l’aclaparador soroll de les botes feixistes desfilant pels seus carrers, com havia passat abans a Lleida i Tarragona. Poc després tota Catalunya restaria sota el jou de la repressió. Amb la genocida dictadura la carrera de Samaranch no tindria aturador, ni política, ni econòmicament, fent negoci en una Espanya esquitxada de sang antifeixista, que no va tacar mai el seu blanc uniforme de falangista, ni el seu historial de representant de la corrupció franquista, que va restar tan immaculat que va esdevenir invisible. 

Nosaltres volem que aquest any sigui un any més de denúncia als carrers i a les institucions, de denúncies concretes, d’acabar amb injustícies que només depenen de la voluntat política que siguin rectificades i que moltes vegades no suposen cap despesa per a les arques públiques. La denúncia que volem compartir amb vosaltres és un clar exemple. La Generalitat de Catalunya va atorgar la seva Medalla d’Or a Samaranch l’abril de 1985 i des de llavors la va gaudir fins a la seva mort. Encara continua publicada a la pàgina del Departament de la Presidència de manera insultant, per això farem la petició formal de la retirada d’aquest immerescut honor. Demanem a totes les associacions i particulars que es vulguin afegir a aquesta reclamació que ens feu arribar les vostres adhesions al nostre correu: mesacatalunya@gmail.com. Com sempre moltes gràcies pel vostre suport.

Petició:

A l’atenció de la Senyora Laura Vilagrà, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Assumpte: Retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Antoni Samaranch i Torelló.

Exposició de motius:

A la pàgina del Departament de la Presidència es pot llegir: 

“Mitjançant el Decret de 17 de maig de 1978 es va crear la medalla de la Generalitat de Catalunya per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat té caràcter honorífic. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici. L'atorgament serà acordat pel Govern i es formalitzarà mitjançant un decret que serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tindrà lloc en la reunió del Govern que es faci immediatament abans del dia 11 de setembre de cada any.” 

També es pot llegir a l’espai dedicat als guardonats amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, en l’apartat corresponent a les medalles atorgades el 1985:

“Joan Antoni Samaranch i Torelló (Barcelona 1920 - 2010) Empresari i polític. Marquès des del 1991. Sempre vinculat a l'esport, ja des de la regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona als anys 50 i 60 fins a la seva ocupació fins al 2001, president del Comitè Olímpic Internacional. Va donar una gran empenta al moviment olímpic i va impulsar el patrocini, especialment als Jocs Olímpics de Barcelona 92.” 

En aquesta glossa no trobem cap referència a la seva vinculació activa amb la dictadura, al seu passat franquista i falangista, un blanqueig de llibre que cap govern democràtic s’hauria de permetre. 

Al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es va publicar amb les següents paraules l’atorgament de la Medalla d’Or a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT. DECRET 94/1985 D’11 d’abril, pel qual es concedeix al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya. 

El senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló ha assolit, en el camp del mecenatge artístic, de l’actuació ciutadana i  de la promoció internacional de l’esport, un relleu indiscutible que l’ha portat a ocupar un dels llocs de més prestigi mundial, com és la presidència del Comitè Internacional Olímpic.

El fet que un català arribi, per primera vegada a la història a un lloc de tan alt honor i responsabilitat mundial, és, a la vegada, una important distinció per al seu poble. 

Per tant, la nostra més alta Institució de Govern vol manifestar d’una manera pública l’agraïment de Catalunya envers la persona que amb la seva continuada actuació ciutadana cultural i esportiva ha merescut aquest just reconeixement universal. 

En conseqüència i d’acord amb el Consell Executiu, 

DECRETO:

Article únic. - Atorgar al senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló la medalla de la Generalitat de Catalunya en la seva categoria d’or. 

Barcelona, 11 d’abril de 1985. 

Jordi Pujol 

President de la Generalitat de Catalunya. 


Aquest panegíric és un insult a totes les víctimes del franquisme i la transició i a la Catalunya antifeixista. Una Catalunya que mai es veurà representada per figures com la de Joan Antoni Samaranch i Torelló, que amb la seva fidel adhesió al Règim repressor feixista espanyol, no hauria d’haver estat mai mereixedor de cap reconeixement per part de la Generalitat de Catalunya. 

El Projecte de Llei de Memòria de Catalunya expressa en el seu Títol VIII. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme, als articles 48 i 54:

Article 48. Simbologia franquista i enaltiment del franquisme

2. S’entén per enaltiment del franquisme l’exaltació individual o col·lectiva del cop d’estat de 1936; del suport a aquest durant la Guerra Civil; de la dictadura franquista; dels seus dirigents; de les persones, tant físiques com jurídiques, o organitzacions que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial.

3. Es consideren formes d’enaltiment del franquisme, entre d’altres:

a) La concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals a persones, tant físiques com jurídiques, civils o militars, amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

b) La celebració d’actes i homenatges de qualsevol naturalesa amb la finalitat indicada a l’apartat 2.

c) La realització de concentracions en què es profereixin proclames o himnes que exaltin el franquisme o s’exhibeixi simbologia franquista.

Article 54. Retirada de distincions, nomenaments, títols i honors institucionals: 

1. Les administracions públiques i institucions de Catalunya han de retirar, mitjançant els procediments establerts, totes les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals a persones que van dirigir, van participar o van donar suport al cop d’estat de 1936 o al bàndol rebel durant la Guerra Civil; a dirigents de la dictadura franquista; a persones que van col·laborar amb la dictadura franquista o que van participar en el sistema repressiu; o a persones que van formar part del suport de la dictadura franquista a les potències de l’eix durant la Segona Guerra Mundial, i que hagin estat concedits per aquest motiu.

2. La concurrència de les circumstàncies esmentades en l’apartat 1 en la concessió de distincions, medalles, condecoracions, nomenaments, títols i honors institucionals és constitutiva d’una causa de nul·litat de ple dret i es pot efectuar la revisió d’ofici dels actes mitjançant els quals van ser atorgats o concedits.

3. La retirada de les distincions, les medalles, les condecoracions, els nomenaments, els títols i els honors institucionals s’ha de fer constar en la forma pertinent. Els actes o les diligències corresponents s’han de trametre al departament de l’Administració de la Generalitat competent en matèria de memòria democràtica, el qual n’ha de donar coneixement de l’emissió mitjançant el Portal de la Transparència.

Aquests articles posen de manifest la necessitat democràtica i la urgència de retirar qualsevol distinció a Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Sol·licitem:

Per tot el que hem exposat i com acte de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i per a la Catalunya defensora dels drets humans, instem al Govern de la Generalitat de Catalunya a retirar sense dilació la Medalla d’Or d’aquesta institució a Joan Antoni Samaranch i Torelló. No és admissible que una persona que va lluitar contra la legalitat republicana tingui tan alta distinció. No pot gaudir d’aquest honor qui va formar part de l’aparell d’una dictadura que va abolir la Generalitat de Catalunya i va tancar el seu Parlament. És tot un contrasentit. 

En la cent quarantena concentració de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes del mes de juliol de 2022 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (https://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com/2022/07/cent-quarentena-concentracio-veritat.html) es va exposar documentadament la carrera  sota l’ombra de la corrupció de Joan Antoni Samaranch i Torelló. En aquest acte es va demanar la retirada de la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i també que el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona deixi de dur el seu nom, peticions que han de ser ateses per respecte a les nostres institucions i a la memòria de les persones que van donar la vida i van perdre la llibertat en la seva defensa.  


Signat:

Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina

Comissió de la Dignitat

Associació Memòria i Història de Manresa

Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona

Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Coordinadora d'Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià.

Fòrum de Tarragona per la Memòria

Associació Lo Riu

Bruixes del Nord

Colectivo por los Olvidados de la Transición

Memoriaren Bideak

Víctimas del fascismo de La Torre de Esteban Hambrán (Toledo)

Amigos de los Republicanos Españoles en Región Parisina /Amis des Républicains Espagnols de Région Parisienne

Associació Ateos y Republicanos

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

Asociación Cultural LoQueSomos

Daniel Prats i Climent (Barcelona)

Georges GASTAUD, profesor de filosofía - Francia

Emile VALLÉS, Refugiado republicano desde la Retirada. Vice-Presidente de "l' Amicale du camp de Gurs".

Jany SANFELIEU, hija de combatiente republicano español - Francia

Michel CASTELLOTE, Saint-Denis - Francia

Olivier HERRERA, hijo de Olivier Herrera García, francés y español que nació en Vías el 28 de mayo 1919 y murió torturado y ejecutado por la guardia civil el 22 de abril 1948 en Alcalá de Xivert.

Antonio RUBIO RANCHAL,  Poulx -  Francia


dilluns, 18 de desembre del 2023

CENT CINQUANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RAÏM PER LA JUSTÍCIA.



Tanquem de nou un any amb més ombres que llums en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, però això no ens ha d'abatre, ni ens ha de dur al desencís immobilitzador. Celebrem que encara ens resten forces per aixecar les nostres veus als carrers, per protestar i exigir a les institucions del país i de l'estat compromís, valor, respecte i dignitat, tot allò que no mostren sovint. Unes forces que ens mouen a compartir i reivindicar tantes històries de vida antifeixista, que són exemple i camí per continuar combatent per totes elles, per nosaltres i per un futur sense opressió, repressió i vulneracions dels drets humans.


Si hi ha hagut una llum que ha brillat els darrers mesos ha estat la inhumació de Cipriano Martos Jiménez a la seva terra natal. Un acte tan esperat com emocionant per a la seva família, els seus camarades i per a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, que tant ha lluitat per fer realitat aquesta reparació històrica. En el 50è aniversari de l'assassinat de Cipriano s'han succeït els homenatges a aquest lluitador antifeixista a Sabadell, a Reus i a moltes altres ciutats, a places com la de Sant Jaume on la nostra Mesa de Catalunya no ha deixat de reclamar els darrers anys justícia per al nostre company Antonio Martos. Una justícia que continuarem buscant. Les allargades ombres són aquelles que planen sobre les grans fosses de la repressió que encara resten totes per obrir a Catalunya, un deute amb milers de memòries i un deure amb les famílies dels antifeixistes que resten segrestats sota terra. 

El 2023 ha estat per a nosaltres un any de reivindicació de la figura de les dones en la lluita antifeixista, una realitat que encara és desconeguda per la societat en la seva extraordinària dimensió. Hem fet homenatge a les dones víctimes de crims de lesa humanitat en dictadura, transició i més enllà. A les dones detingudes, vexades i torturades a la comissaria de Via Laietana. A les dones que van patir els tètrics i terrorífics centres d'internament del Patronato de Protección a la Mujer i els establiments psiquiàtrics lligats a aquests. A les dones que el nacionalcatolicisme i la democràcia va robar els seus nadons. A les dones trans i lesbianes reprimides i represaliades en el mes de la memòria de l'Orgull. A les dones antifeixistes gitanes que van sofrir doblement pel seu gènere i la seva ètnia. A les dones llibertàries que van conformar l'agrupació Mujeres Libres i que van ser sement de sororitat, feminisme i lluita antifeixista. A les dones tancades a la presó de la Trinitat i a les que avui reivindiquen que aquesta part de la memòria feminista no sigui llançada a terra i esborrada. A totes aquestes dones gràcies infinites. Continuarem rescatant de l'oblit a totes les que van lluitar i conquerir drets, amb més motivació després de tancar un any tràgic en nombre de dones i nenes assassinades i violades, una xacra insuportable i un signe evident que el masclisme imperant mata.

Aquest també ha estat l'any del Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya, un projecte deficient, ple de mancances, per acció i omissió, al qual algunes de les entitats i persones que conformen aquesta Mesa de Catalunya han fet les seves aportacions posant en evidència la seva superficialitat i covardia. La Comissió de la Dignitat de la mà del company Josep Cruanyes, l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona de la mà de la companya Montse Giné, l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya de la mà del company Josep Colomer, els familiars del Banc d'ADN i els familiars de les víctimes de la transició de la mà dels advocats dels querellants a la República Argentina Máximo Castex i Ana Messuti i en Marc Muñoz per les víctimes, com el seu germà Gustau, posteriors a la Llei d'Amnistia del 77. A totes i a tots ells els hi donem les gràcies i els diem que ens sentim orgullosament representades en les seves crítiques i arguments.

El 2023 ha estat de nou un any d'exigir que la comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Hem donat suport a les concentracions de la Comissió de la Dignitat, el primer i tercer dimarts de cada mes, a les portes del cau del terror. Hem format part de l'acte que cada novembre, coincidint amb l'aniversari de la mort del genocida al seu llit, diferents entitats de memòria realitzem per demanar que la Policia Nacional marxi d'aquest edifici, perquè sigui obert a la ciutadania per donar a conèixer l'horror que van viure milers de persones entre les seves parets tacades de sang. També hem format part del mecenatge per a la realització del magnífic documental d'en Jaume Domènech sobre aquest centre de detenció i tortura al centre de Barcelona, que porta per nom "Laietana, 43. El cau de la bèstia" i que tothom podrà veure al mes de gener a TV3.

Aquest desembre volem tenir un record per a totes les persones que han vist vulnerats els seus drets i han perdut la seva llibertat a mans d'estats que violen els drets humans. Ho farem llegint poemes des de dins i fora de la presó. I com cada any menjarem en la nostra concentració el raïm, un raïm de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Ho farem al ritme de repicar de la campana de la llibertat. 


dimarts, 21 de novembre del 2023

CENT CINQUANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES QUE VAN PATIR VIOLÈNCIA A VIA LAIETANA, 43.


El 25 de novembre és el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, una xacra universal, que posa en evidència que les dones continuen sent la diana de la repressió del patriarcat a tot el món. A l’estat espanyol aquest 2023 han estat assassinades per homes més de 52 dones, sota la il·lògica de la possessió. A aquesta esgarrifosa dada hem d’afegir les terribles xifres silencioses de dones i nenes maltractades, ferides, violades, vexades, als nuclis familiars, laborals, docents i per desconeguts en llocs i espais públics, en solitari o en grup. 

Aquest 25 de novembre parlarem de la violència patida per la dona a mans dels homes de l’estat torturadors de Via Laietana, 43. El mateix novembre que lamentem per quaranta-vuitena vegada que el dictador morís al seu llit amb el nacionalcatolicisme, masclista per definició, ben arrelat a la seva Espanya, una terra malalta d’impunitat. També parlarem el 25 de novembre de la repressió patida per les dones que després de passar pel cau de violència masclista de Via Laietana, 43, ho van fer per la presó de dones de la Trinitat, que manegaven amb mà de ferro les franquistes Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Ahir i avui, masclisme i violència, una malalta espiral de vulneració de drets humans, que hem d’aturar ja, perquè les dones de demà visquin en llibertat i igualtat real sense por a ser agredides i assassinades.  

Durant els dos darrers anys han estat moltes les dones que han passat per les concentracions que du a terme la Comissió de la Dignitat cada primer i tercer dimarts de mes per exigir que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Agraïm encaridament els testimonis que aquestes dones han compartit amb nosaltres i que ha evidenciat que la tortura en aquest centre de l’horror es practicava en clau de gènere. Elles patien una vexació afegida, a més a més de totes les tortures que sofrien els homes, eren ultratjades per ser dones. Dones que van gosar desafiar el rol que la societat franquista havia imposat a la dona, un rol domèstic i submís, sense drets i menys el de ser subjecte polític, ni el de lluitar per la seva emancipació o trencar la hipòcrita moral imperant.

Les dones no van ser discriminades a l’hora de rebre cops i ser-li aplicades totes les bàrbares tortures del manual dels despietats i sàdics torturadors de Via Laietana, 43. Elles van haver de suportar tocaments, procacitats a cau d’orella, violacions de la seva intimitat i fins i tot agressions sexuals. Ara tothom, que lluita perquè la Policia Nacional toqui el dos d’aquest edifici i ens sigui retornat, tenim clar que van haver de patir molt més per ser dona. Abans, fins i tot les dones detingudes i agredides a Via Laietana, 43 no tenien aquesta consciència per culpa del masclisme enquistat en el patriarcat, que encara trivialitza i invisibilitza les conductes alienants que han de suportar les dones. 

Per tot això, sense cap mena de dubte, quan el centre de memòria de la tortura i la repressió de Via Laietana, 43 sigui una realitat, haurà de ser pensat en clau feminista i de defensa dels drets de les dones. Dones que sempre acaben sent doblement víctimes, que han estat silenciades, ignorades i tantes vegades esborrades de la història justament per ser trencadores i lluitadores. En totes elles ens emmirallem i cridem: ni una més!, les volem vives!, les volem lliures!


divendres, 20 d’octubre del 2023

CENT CINQUANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL FOSC CAU DEL PATRONATO DE PROTECCIÓN A LA MUJER.


Sota el cínic nom de Patronato de Protección a la Mujer, aquesta institució lluny de donar protecció a la dona la vexava, la humiliava, l’empresonava, la torturava físicament i psicològicament. Ho feia amb tanta crueltat que algunes joves que van passar per aquest infern van acabar suïcidant-se, unes morts que han de formar part de l’estadística dels assassinats de la dictadura. I no només en temps de dictadura va funcionar aquest mecanisme de repressió contra la dona, una presó on no es castigava cap delicte, es punien els pecats, que segons el nacionalcatolicisme havien de ser expiats amb estricta disciplina i càstigs per a la reeducació de les dones que ells denominaven caigudes. Aquest pervers sistema era el camí de reconducció a les normes que el Règim havia assentat per a la bona dona, aquella que arribava verge al matrimoni per complir tots els desitjos del seu marit,  donar-li fills i cuidar-los, restant a casa dedicada a la vida domèstica i renunciant a la seva emancipació. Encara que moltes d’aquelles noies, fins i tot les que van ser col·laboradores, submises i sotmeses, mai serien les dones perfectes a ulls d’una societat franquista que assenyalava i estigmatitzava qui no complia amb el seu doctrinari. 

Des de la creació del Patronato, el 1941, al seu tancament, el 1984, aquesta barreja de caserna militar, monestir de clausura forçosa, presó i manicomi va robar la seva llibertat a milers de dones. En un principi es va crear per tancar les prostitutes, moltes dones pobres que s’havien vist abocades a la prostitució en una postguerra de perdedores envoltades de fam i malaltia, dones que eren l’única oportunitat de supervivència de les seves famílies amb homes a la presó, assassinats a les cunetes o davant dels escamots d’afusellament. La sífilis causava estralls i el Règim va utilitzar el Patronato com a vacuna i, com sempre, va haver de pagar el preu la dona, receptora de tota la violència del patriarcat. Amb el temps aquesta institució va ampliar els seus tentacles per empresonar totes aquelles dones que amb les seves conductes es rebel·laven contra la dictadura de la moral, convertint-se en dissidència, moltes vegades sense consciència que els seus actes eren un perill polític. Noies dels 16 als 21 anys, algunes, una vegada atrapades en aquest sistema, podien restar allà fins als 25 anys.

Tot invent de la dictadura acabava sent un cau de corrupció i una oportunitat de negoci per als corruptes. Part de les joves que acabaven tancades en els edificis d’aquesta institució eren noies que es quedaven embarassades fora del matrimoni. Repudiades socialment, o per les seves famílies, donaven a llum en maternitats del Patronato sense les condicions mèdiques i higièniques mínimes, que incidien en l’elevat índex de mortalitat dels nadons en el part. No sempre les morts eren reals, a les joves que no podien convèncer amb la coacció per donar els seus fills en adopció, els deien que els seus fills havien mort, però la realitat era que eren venuts a famílies que podien pagar el preu que posaven a la criatura, segons testimonis, 200.000 pessetes per un nen i 160.000 per una nena. 

Malgrat l’existència d’aquest Patronato, que forma part sense cap mena de dubte de l’aparell de repressió franquista, en transició i més enllà, la seva invisibilitat és evident. Ens hauria de preocupar com a societat, i molt, ser aliens al patiment que va marcar a dones, que en molts casos resten en silenci, víctimes de la repressió, sense dret a la veritat, la justícia i la reparació. Aquest Patronato no s’esmenta a la darrera Llei de Memòria estatal, ni tampoc a l’Avantprojecte de Llei de Memòria catalana. Aquests centres van ser regentats amb extrema crueltat per entitats religioses com les Oblates, les Adoratrius, les Trinitàries, les de la Caritat o les Croades Evangèliques. Aquestes monges portaven aquests establiments com presons de les quals treien rèdit econòmic. L’explotació de les dones era una font d’ingressos per a les seves congregacions, uns beneficis gens cristians i molt immorals. Explotaven i tractaven com esclaves les dones que restaven sota la seva tutela, amb una alimentació totalment deficient, fins i tot a les embarassades fins al moment del part. Aquests ordes religiosos també han restat impunes emparats pel silenci oficial. 

L’etimologia de Patronato és clara, és el dret del patró, que deriva de pare, patriarca, qui exerceix el patriarcat, justament qui explota i propugna la vulnerabilitat de la dona i que tristament era perpetuat per dones al servei de Déu. En aquell fosc forat si les dones no mostraven total submissió a les monges, podies acabar a institucions psiquiàtriques del Patronato, sent sotmeses a electroxocs, rebent tractaments neurolèptics i fins i tot portant cadenes. Era un forat negre on podies desaparèixer i no només metafòricament. 

No sempre eren els pares o les autoritats qui acabaven entregant les joves al Patronato, algunes persones s’erigien en policies de la moral i assenyalaven davant la Guardia Civil aquelles noies que només volien gaudir de la seva joventut amb llibertat. No trencaven les lleis del Codi Penal, però si aquelles que històricament han mantingut oprimida a la dona. Avui dia amb el mateix criteri la majoria de les nostres joves serien tancades a llocs tan abominables per no complir amb la moralitat de llavors, pel fet de gaudir de la seva llibertat i decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida. Aquest fet ens hauria de fer empatitzar totalment amb les dones que van passar pel Patronato de Protección a la Mujer i exigir per a elles la reparació i el reconeixement del seu patiment, i el de la seva condició de víctima de vulneració dels drets humans i de crims de lesa humanitat.

Cartell original:





dimarts, 5 de setembre del 2023

CENT CINQUANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO TIRAR LA TOVALLOLA DE LA RESISTÈNCIA.




Tothom, en algun moment, cansat de lluitar sense obtenir els fruits desitjats, farts d’ensopegar amb la mateixa pedra de la decepció, de veure malbaratats esforços i il·lusions per confiances mal dipositades, tothom ha tingut la temptació de tirar la tovallola. Quantes vegades ens hem demanat de què serveix resistir a un cost tan elevat per a moltes persones, de què ens val plantar cara a tot allò que esguerra la nostra llibertat i el nostre dret a la justícia social, quin sentit té exigir sense treva els nostres drets si les nostres victòries són tan febles i fàcils de revertir com fort i despietat és el sistema que ens controla. 

La nostra Mesa de Catalunya es podria qüestionar la seva perseverança després de més de catorze anys als carrers defensant el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició; una lluita per uns drets que equival a la defensa dels drets humans per a totes i tots nosaltres avui, i també demà. Potser som com moltes de les persones treballadores incansables per totes les causes justes que van defensar les lluitadores i lluitadors antifeixistes, fins i tot en els escenaris més desoladors. Portem al nostre ADN activista la resistència, que ens van transmetre amb el seu exemple aquelles que mai no van acotar el cap. 

Resistir i rebel·lar-se no és principi, ni final, és una posició de vigilància constant perquè sempre hem d’estar alerta per conquerir o per defensar drets que ens van ser llegats. La vida és una batalla constant on res es guanya per sempre i necessita el compromís i constància de totes nosaltres per continuar endavant amb l’horitzó d’un futur millor de solidaritat, empatia i justícia per a tothom.
No ens agrada tenir enemics, ni estar a les trinxeres ull viu i veure amb esgotament com el monstre del feixisme crema amb la seva propaganda la convivència dels nostres barris. Com amb el seu foc al servei de les oligarquies d’abans i dels capitals d’avui enfonsen les dignitats dels més desfavorits, fins i tot d’aquells que els aplaudeixen.

Aquest agost el periodista Jordi Panyella escrivia un article sobre la repressió de l’estat espanyol com una constant més enllà de la dictadura, pura marca Espanya. Explicava com el joc brut del cas Scala havia posat la diana sobre l’anarquisme fent-li molt de mal, esmentant la figura dels infiltrats, que avui en dia es prostitueixen ficant-se als llits d’activistes tot servint a un estat proxeneta. La Brigada Político Social perviu aliena al pas del temps, només canvia el nom, també la infiltració que tant mal va fer als partits que no van acceptar els termes de rendició de la transició com el PCE (i) de Gustau Muñoz, assassinat l’11 de Setembre de 1978. Setembre de resistències, de tristes efemèrides com el 50 aniversari de la mort de Cipriano Martos després de ser torturat salvatgement o la dels afusellats del 27 de Setembre: Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez, Ramón García, Jon Paredes “Txiki” i Angel Otaegi.

I per què continuem? Ho fem amb orgull seguint les passes de qui va lluitar contra els colpistes per defensar la legalitat republicana, contra el nazisme al costat de qui no els va rebre amb els braços oberts, contra l’assassina dictadura feixista espanyola des de la clandestinitat i la guerrilla, contra el seu lligat i ben lligat a la transició, contra el seu de la llei a la llei sense tocar les estructures que han estat una constant repressora. Unes estructures arrelades als vicis franquistes que malbaraten tot intent de fer ús del dret a decidir-ho tot amb les eines de la democràcia, perquè l’estat espanyol ha suspès aquesta assignatura massa vegades.

I malgrat tota desesperança ens aixequem en mig del desencís perquè qualsevol dia una petita espurna ens escalfarà el cor i ens donarà embranzida; un bri de vent omplirà les veles, que mai hem plegat, i amb els nostres alés seran tramuntana de llibertat empenyent cap a la merescuda victòria, i aquesta vegada vetllarem perquè mai ens sigui arrabassada. 

Per totes les persones resistents i referents, mapa i brúixola per navegar en l’immens oceà de les causes justes. 

diumenge, 23 de juliol del 2023

CENT CINQUANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESPERIT ANTIFEIXISTA.

 


Diuen que tot és opinable i que tot pot tenir més d’una lectura. 

Pels feixistes juliol és una data de victòria, l’inici colpista de la seva croada contra tots els grups, que sota el nom de rojos van lligar al mateix sac, contra sodomites, contra tothom sense deu, contra les dones emancipades. Una guerra continuada contra tot allò que els empenyia a les eternes cavernes on habiten les xacres de la humanitat i d’on mai haurien d’haver sortit. Les fosques i profundes cavernes de la desigualtat, la injustícia, la cobdícia, la mentida, la corrupció, la discriminació, la censura, el racisme, la tortura, la mort, la vexació… Una llista interminable com ho és la capacitat del feixisme per destruir drets, llibertats, terres i terra. Una maldita santa croada que va obtenir la seva victòria l’abril de 1939 amb allò del “cautivos y desarmados”. Ells van aconseguir els seus darrers objectius sobre el seu nacionalcatòlic mapa, però no sobre els pensaments de la dissidència. Sempre va haver-hi resistència i persistència d’aquelles i aquells, que van donar per vençuts, però que mai es van rendir malgrat la repressió. 

Al contrari, l’abril pels antifeixistes republicans representava i representa una victòria molt diferent, el triomf sobre el règim monàrquic borbònic i el seu sistema podrit i opressor, sostingut per una oligarquia de munteria i fatxenderia, que imposava al poble la ignorància per mantenir-lo esclau. I tristament va arribar aquell juliol on a cop de fusell van voler esmicolar el bonic somni que esdevenia realitat, l’empoderament d’un poble que cullera en mà fotia cullerada en tot allò que li havia estat vedat. El somni humit feixista de vèncer amb un passeig triomfal en un tres i no res es va desfer davant el “No passaran” dels defensors de la República. Els antifeixistes van plantar cara fins i tot amb les mans nues, per això, per a totes i tots que defensem el llegat d’aquestes fermes persones, juliol és un mes de lluita i resistència, perquè sense aquestes mai guanyarem res i la derrota està garantida. 

Des de les nostres diferents trinxeres, mai equiparables, per molt que aquells que transiten per la senda de la constitució continuïn fent-ho, donem diferent significat a aquests mesos, però hi ha una veritat profunda i inqüestionable, no interpretable, el feixisme mai té raó. El feixisme  s’ha d’erradicar sempre i no té disculpa, ni interpretació, ni dret a formar part de cap societat i menys de tenir cap paper al joc de la democràcia, un joc cada dia més brut. 

Totes les persones activistes, que fa anys i panys que lluitem contra l’oblit i pel dret de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació com a eina de regeneració democràtica, per avançar en drets i llibertats individuals i col·lectius sota la bandera dels drets humans; totes sabem que això no és possible si banalitzem i permetem que el feixisme broti i creixi. Una societat que conviu sense vergonya amb el feixisme a les institucions sota diferents sigles és una societat malalta i si es continua permetent serà una societat irrecuperable. Una societat on no sols no hi haurà lloc per a tothom que vulgui exercir la seva llibertat i el seu dret a decidir i a ser, on el lliurepensament no tingui cabuda; serà un marc social on s’haurà d’escollir entre el silenci o la repressió, on no hi haurà més futur que el que serà imposat. Un horitzó que ens condemna a l’ostracisme i a ser assenyalats sempre com culpables mentre som víctimes dels seus crims i del seu odi. Per això aquest juliol hem de ser milicianes i milicians amb el cor ple de dignitat, bategant pel combat i la victòria. 

No hi ha més color de vidre per veure i viure una vida digna que el de l’antifeixisme, un color compost per tants pigments com antifeixistes som, tan sòlid com la nostra voluntat que el feixisme no tingui cap espai als nostres carrers i a les nostres vides. I això no és opinable.