El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

diumenge, 23 de desembre de 2018

NORANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES DE LLIBERTAT.



L’any passat vam inaugurar una nova tradició de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, el 2017 vam batejar-la com campanades contra la ira,  enguany seran les campanades per la llibertat i contra el feixisme, que perillosament no deixa de créixer. Un feixisme nostàlgic del nacionalcatolicisme que va deixar-nos en herència un Regne d’Espanya caduc que viu dels tòpics de la una, grande y libre, de l’imperi on no es posava el sol, de la conquesta i la reconquesta, de la infinita bandera on s’amaga un pollastre que vola al pont aeri Transició, de Suárez a Tarradellas perllongant el Règim del 78 amb el qual ens van sepultar en silenci i impunitat.
El feixisme s’ha introduït amb normalitat democràtica dins d’una societat que viu en una anomalia anomenada democràcia espanyola. Els demòcrates, que no poden ser altra cosa que antifeixistes, haurien de tenir molt clar que no pot tornar a passar, per molt que desembarqui amagat sota una urna.
No es pot blanquejar l’extrema dreta, no es pot banalitzar el mal, no ho podem permetre. Ni amb la complicitat dels mitjans de comunicació, ni d’un govern poruc i tacticista, ni d’una societat acrítica, ni amb el silenci d’aquells que poden acabar compartint hemicicle amb una gent que insulta i agredeix la diferència, que fa apologia del masclisme i la LGTBfòbia, racista, defensora d’un model de família que beneeïx la més reaccionària Església catòlica i d'un model de seguretat de l’estat basat en la repressió. Gent corrupta, que acusa antifeixistes a tort i dret, negacionista del genocidi franquista i que ens volen muts i a la gàbia.  El concepte drets humans per a ells és un paper a trepitjar, la llibertat de col·lectius i pobles un enemic a combatre i com feien els seus pares i avis ens acusen de rebel·lió ells, que entren per les portes de la democràcia per llençar el malalt estat de drets per la finestra. Els molt fatxendes s’atreveixen en la seva misèria moral a dir-nos feixistes tant a qui va lluitar per combatre’ls com a aquelles que defensem el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a tothom que va plantar cara al franquisme.  Els que inoculen l’odi i posen la llibertat en la seva diana ens volen portar a la mateixa banqueta on tants defensors de la legalitat republicana van sentir les sentències de condemnes a mort o a una presó on van conviure amb la por, la fam, el fred, la malaltia i la immensa pena de veure morir companyes i companys entre els murs franquistes o passejats a les tàpies d’un cementiri. Per això companyes i companys no poden tornar a passar.
No podem permetre més retallades de drets, més aplicacions indiscriminades de l’antidemocràtica llei mordassa, no podem permetre la criminalització de la protesta que és l’única eina efectiva que tenim per a defensar-nos de la injustícia i la repressió. Nosaltres després de més de 9 anys continuem protestant davant tanta ignomínia i indignitat amb la paraula lliure, i ho continuarem fent perquè amb aquest panorama tan desolador no ens queda més remei que fer sonar la campana d’alerta contra aquest feixisme que mai ha marxat, però que ara treu pit. I per combatre tot el que representa ens menjarem el raïm contra la intolerància opressora el dissabte 29 de desembre a la plaça Sant Jaume, celebrarem amb goig les campanades de la llibertat per totes les persones que van arriscar el que tenien per a defensar-la fins a les darreres conseqüències.
Contra el Règim del 78 fill del Règim franquista, contra corones imposades per dictadors, a la nostra salut i a la vostra. Bona lluita antifeixista i feliç 2019 combatiu.



SALUT!


dilluns, 19 de novembre de 2018

NORANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.


-->

Digitalitzar els expedients i consells de guerra de les víctimes del franquisme no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de persones estimades i admirades, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó també al nostre dret a conèixer tot el patiment dels nostres familiars.

És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja.

Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem.

A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho.

Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.



diumenge, 14 d’octubre de 2018

NORANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RESISTÈNCIA NO ÉS VIOLÈNCIA.




Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta.  Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això. 

Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda  molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.

El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert. La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència. Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials. Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.

Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó. El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari. El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort. El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant. També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república. 

Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió. Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme. Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen. 

I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.

diumenge, 16 de setembre de 2018

SETEMBRE SENSE CONCENTRACIÓ DE LA MESA DE CATALUNYA





Volíem compartir amb totes i tots vosaltres que aquest setembre la nostra Mesa de Catalunya no farà la seva concentració mensual per la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del franquisme i la transició. La desconvoquem perquè el darrer dissabte d’aquest mes és 29, el mateix dia i hora que ha escollit l’associació Jusapol per fer un homenatge als policies nacionals i guàrdies civils que van colpejar a les persones que volien exercir democràticament i pacíficament el seu dret a vot. 

Ens hauria agradat no assabentar-nos per la premsa d’aquesta notícia, ja que nosaltres vam comunicar la nostra concentració a Mossos d’Esquadra el 30 d’agost. Fem pública la nostra perplexitat per no haver estat informats per cap interlocutor del Departament d'Interior, encarregat de vetllar per la seguretat ciutadana, del tipus de concentració-manifestació convocada a la mateixa hora que la nostra. Només se'ns van dir des de Manifestacions que seria multitudinària i malgrat demanar-ho no ens van informar ni sobre el contingut, ni sobre els convocants d'aquesta. A més se'ns va fer remetre un correu  explicant que acceptàvem compartir la plaça Sant Jaume, si aquesta era la nostra decisió, com una mena de coartada. En aquell moment vam decidir continuar endavant i compartir espai com hem fet en nombroses ocasions sense cap problema, la darrera vegada amb la Marea Pensionista. Volem conviure amb reivindicacions democràtiques respectuoses amb els drets humans, és més, creiem en les lluites compartides i en la solidaritat entre els moviments que treballen per les llibertats i els drets socials. La Memòria és una eina contra el feixisme, el racisme, la repressió i la impunitat. 

La convocatòria de Jusapol serà oberta i com és habitual en aquest tipus de manifestacions aniran persones que no respecten els nostres drets, agredeixen els nostres principis i que moltes vegades acaben exercint violència verbal i física. Per això hem decidit cancel·lar la nostra concentració, tant per motius de seguretat, perquè entre la gent que participa hi ha persones grans i/o amb problemes de mobilitat, com per no haver de trobar-nos cara a cara amb gent que defensa el franquisme, fa apologia del feixisme i exhibeix el seu odi. Ells seran milers, nosaltres unes desenes. Això sí, caparruts i resistents, des de fa més de 9 anys en el mateix lloc, cada darrer dissabte de cada mes demanant, exigint els drets de les detingudes, de les condemnades en farses judicials, empresonades, passejades, afusellades, exiliades, mortes, supervivents de camps de concentracions espanyols, francesos i nazis, esclaves del franquisme, espoliades, torturades, vexades, violades, desaparegudes, pels bebès robats, pels perseguits per la seva condició sexual, per totes aquelles terribles vulneracions dels drets humans, crims de lesa humanitat que no prescriuen, pels ideals i per les vides de tantes lluitadores antifeixistes, per les defensores de la legalitat republicana. Pels perseguits d’ahir i els d’avui, per la llibertat d’expressió, per la veritat amagada i la justícia negada, per la minsa reparació rebuda, per això ens continuarem concentrant, perquè sense conèixer el passat no es pot entendre aquest present tan franquista, que fa tanta vergonya.

Per això aquest mes no parlarem a la plaça dels assassinats dels setembres de mort, de la dictadura i de la transició. No parlarem d’en Cipriano Martos, que un 17 de setembre de 1973 va morir després de setmanes agonitzant a un hospital vigilat per dos guàrdies civils de la mateixa caserna on va ser torturat salvatgement i on va prendre, diuen els culpables que voluntàriament i a glopets, un líquid corrosiu que li va cremar per dins. Va morir sol, ningú va tenir accés al seu llit de la sala de beneficència de l’hospital de Sant Joan de Déu a Reus. La família va ser informada de la seva mort però no li van permetre sota amenaces veure el cos sense vida d’en Cipriano, que va ser enterrat en una fosa sense cap permís familiar i falsificant documents. La vida d’aquest sindicalista i lluitador antifranquista ha estat recollida pel periodista Roger Mateos en un treball excel·lentment documentat “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista”. Cipriano era per sobre de tot una persona bona i compromesa com l’Antonio Martos, company de la nostra Mesa de Catalunya, que aquest mes de trist aniversari per a ell no podrà portar la foto del seu germà a la plaça Sant Jaume. 

Tampoc parlarem dels últims afusellats pel franquisme el 27 de setembre de 1975, 2 mesos abans de la mort d’un dictador que encara està molt viu. Xosé Humberto Baena, Ramón García, José Luis Sánchez Bravo, Jon Paredes i Angel Otaegi. Uns assassinats pel feixisme espanyol que encara arrosseguen l’estigma de terroristes obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que van patir uns consells de guerra on la sentència ja estava dictada, condemnats sense demostrar la seva culpabilitat. 

Ni parlarem de Carlos Gustavo Freches mort per una bala de goma de la Policia Nacional una Diada de 1977, ni de Gustau Muñoz que una Diada de 1978 quan es manifestava al carrer Ferran va rebre un tret de front de la policia que va ser mortal. El seu cas està dins de la Causa 4591/10 coneguda com a querella argentina, com el d’en Cipriano Martos o el de José Luis Sánchez-Bravo. Casos que s’han hagut de denunciar fora de l’estat Espanyol on encara són protegits els criminals i abandonades les seves víctimes. En aquesta ocasió s’ha fet a la República Argentina, que sí que va tenir el valor democràtic de jutjar i continuar jutjant els crims de la dictadura de Videla. No podrem parlar de Xile, que també segueix jutjant la dictadura de Pinochet, els assassinats i les tortures, no podrem recordar al president Salvador Allende que un 11 de setembre de 1973 va morir defensant la democràcia enfront d’un cop d’estat militar o al cantautor Víctor Jara, torturat i assassinat un 16 de setembre a l’estadi que ara porta el seu nom. Et recordem Víctor.

No podrem parlar del nostre company Antonio Silva que aquest 14 de setembre ha declarat a la Ciutat de la Justícia a requeriment de la jutgessa Maria Servini per les vexacions I les brutals tortures sofertes a la comissaria de Via Laietana en uns interrogatoris dirigits per Roberto Conesa. Conesa repressor amb la dictadura, premiat a la transició i condecorat amb la Cruz de Oro al Mérito Policial el 13 de juny de 1977, ordre signada per Rodolfo Martín Villa, també acusat a la querella argentina pels crims del 3 de Març a Vitòria. 

I potser haurien de parlar de moltes altres persones i fets dels quals no podrem parlar aquest mes a la plaça Sant Jaume, com de la Lina Ódena que va preferir la mort a caure en mans dels feixistes un 14 de setembre de 1936 disparant-se un tret al cap. O de Matilde Landa que es va suïcidar llençant-se al buit a la presó de Palma de Mallorca un 26 de setembre de 1942 perquè ja no podia patir un segon més la pressió de les monges sobre ella i sobre les dones empresonades en aquell terrible cau, per ser batejada, una croada que va guanyar el nacionalcatolicisme fent-ho in articulo mortis. 

Setembres negres de patiments anònims que encara són tempestes per escampar. Ni oblit, ni perdó. 

divendres, 17 d’agost de 2018

NORANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. AMB ULLS DE CRIATURES.




Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.
Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles noves, a cases  amb nous sabors, aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.
Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura,  la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara reben insults o cops. Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar altre cop les paraules de Martin Niemöller:
Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,
Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que  l’agost de 1944 va alliberar París i va continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes, que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.
Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la repressió i per altres misèries i injustícies.  Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de víctimes en un país que es mor literalment de fam.  També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs, amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més enllà dels gestos. Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat ho torni a ser. 
Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació. 

dimarts, 17 de juliol de 2018

NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.



Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins el miserable cercle viciós de la transició.
El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.
Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol.  Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.
Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.
Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la  ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.
La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge…  La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.
Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.