El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dimarts, 17 de juliol de 2018

NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.



Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins el miserable cercle viciós de la transició.
El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.
Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol.  Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.
Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.
Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la  ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.
La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge…  La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.
Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.

dilluns, 18 de juny de 2018

NORANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DONES PERIODISTES EN TEMPS DE REPÚBLICA.



El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests fangars on visquem ara.

És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme, alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana. 

També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.

Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert  a molta gent que pensava que el franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres exigències, tan antigues com vigents i necessàries.

Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra història i la memòria de la repressió és l’esperança  per a una societat on el feixisme no tingui cabuda.  I aquí serà molt important el paper de la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení, singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes socials, que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.

Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà, assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.

Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores, articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la informació.

-->
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la Falange de dios, patria y familia. Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.

divendres, 11 de maig de 2018

NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.



Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.

Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.

De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.

I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.

Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.

I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?

Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.

Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.

A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.

I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.

dilluns, 9 d’abril de 2018

NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.


Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. 

Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. 

La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.

Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.

Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.

Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.

Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!

dilluns, 26 de març de 2018

NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.


-->

Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.
“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.

dimarts, 30 de gener de 2018

VUITANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA PER LA MEMÒRIA ÉS MÚSICA.


La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.
La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia en nom dels vençuts de la terra.  Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.
La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.
La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat contra la impunitat, era  i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.
La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens sotmet com esclaus.  Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense cap por.
Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la imposició de la força.
Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha  acompanyat tantes vegades i que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.

-->
Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això tindrem la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà  Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada Intergeneracional.

divendres, 19 de gener de 2018

VUITANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT.



Quan una persona és convocada per un jutjat la primera pregunta que ha de respondre és si jura o promet dir la veritat,  premissa indispensable per poder arribar a fer justícia. 

La veritat sempre ha estat anecdòtica quan s'ha tractat d'explicar la història de les víctimes del franquisme, els crims del feixisme espanyol i el relat de la transició. Quan, amb sort, s'ha aconseguit exposar els fets tal com van succeir, s'ha pervertit la veritat falsejant les causes dels mateixos i justificant les seves repercussions repressives i assassines. La qüestió és que sempre quedi una ombra de dubte, un però, un interrogant que faci que es qüestioni la legitimitat dels principis d'aquelles persones que cometen la gosadia d'exposar a la llum la història i les històries de les defensores de la legalitat republicana, de les antifeixistes, de les represaliades de tota mena per la dictadura i la transició. 

Una veritat captiva i desarmada, torturada i espoliada que ha deixat en la més terrible de les indefensions a les víctimes del franquisme i que com a conseqüència generacions han crescut en un dèficit democràtic inassumible. La mentida, una pràctica tan arrelada en l'ADN polític d'un estat espanyol, que continua aferrant-se a pervertir la realitat, la veritat, com a eina de supervivència. Aquesta monarquia constitucional decadent sura sobre les seves falses veritats. 

La manipulació grollera de la veritat és un fenomen molt antic, ara batejat com a postveritat. Les seves arrels tenen forma de cop d'estat genocida, de creuada nacionalcatòlica, de fogueres que encara fumegen. Però podríem anar més enrere en el temps seguint el fil de presons i patíbuls. 

Quan es violenta i s'escanya la veritat només queda un desert de drets, una caiguda lliure a la fosca invenció on tot és justificable, una eina repressiva molt valuosa que serveix per a retallar la llibertat de persones i pobles, per afusellar drets d'opinió i d'expressió. I aquesta manca de veritat obre la porta a la barra lliure de la manipulació, barroerament es converteix a l'oprimit en opressor, a la víctima en botxí, al demòcrata en feixista, als lluitadors antifeixistes en terroristes, a l'agressor en agredit, a la força injustificada de l'estat en delicte d'odi contra els cossos de seguretat, la paraula en violència, la veritat en mentida i viceversa. La història es repeteix. No ens ha d'estranyar llavors que estiguem encara intentant restablir la veritat històrica, dignificant i recuperant les històries de persones ultratjades i vilipendiades per la història oficial,  que estiguem encara justificant que no es va produir una guerra amb dos bàndols equiparables sinó un cop d'estat contra un govern democràtic,  que la República no era cap perill sinó la gran esperança que ens havia de salvar de la negror en la qual estem vivint avui, el atado y bien atado de la una grande y libre que ens ofega. Com podem continuar concedint crèdit democràtic a qui vol governar a cops d'una constitució de pedra gestada a l'úter del franquisme?

Nosaltres encara podem arriscar-nos a aixecar la veu sota pena de l'esclafant i coaccionant llei mordassa, però que passa amb les milers de persones que no poden defensar-se dels atacs que encara reben en la seva honorabilitat i dignitat?. La resposta és gairebé res. Això passa no només amb la història en majúscula, és encara pitjor quan arribem a la lletra petita, la de les persones sepultades en oblit i terra. Servidores i gent del poble lleial que van salvar vides i que estigmatitzades amb la falsa etiqueta de botxí van ser assassinades, de vegades per les mateixes persones que van salvar i moltes vegades en nom de déu. Què passa amb aquestes persones que no van deixar una família que vetlli per la veritat?, què passa amb aquelles que pateixen l'escarni sense defensa possible?  Podem exposar molts casos per il·lustrar el poder de destrucció de la potent màquina revisionista plena de rancor del feixisme, que després de suposadament restablerta la veritat, torna una vegada i una altra per a enfonsar-la en la història oficial que es va escriure amb la ploma franquista. Casos com el de l'alcalde de Badajoz,  Sinforiano Madroñero, a qui volen treure-li un carrer, mentida en mà, els descendents ideològics dels feixistes que el van executar. Ell ha tingut un defensor, l'historiador Francisco Espinosa, però si aquest no hagués aixecat la seva veu per restablir l'honorabilitat de Madroñero, l'ultratge es produiria a plaer, veritat cremada coberta de sal. 

Així ens preguntem qui obligarà al govern de l'estat espanyol, als governs de les seves diferents administracions, als mitjans de comunicació al seu servei, al seu exèrcit de creadors d'opinió i historiadors servils a la història oficial de la causa general, si juren o prometen dir la veritat i res més que la veritat. Fins ara amb polítics de diferents signes no ha estat possible. Un estat espanyol sord, cínic i prepotent que no escolta ni a les Nacions Unides, ni a l'Europa que li diu que no respecta la separació de poders. Només amb República, democràcia valenta i drets humans la veritat serà una eina regeneradora i reparadora on les presons i les multes no siguin un mur de contenció de la lluita per l'emancipació i per la justícia social.

Nosaltres prometem dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i no, no es cap pel·lícula, és el nostre compromís amb les nostres víctimes. Perquè sense veritat només ens queda la pesada cadena de la impunitat i només amb veritat podrem assolir la llibertat.