El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dimecres, 14 de juny de 2017

VUITANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ORGULL DE LA LLIBERTAT.


Volem dedicar la nostra concentració a totes les persones que van patir repressió física i psicològica per la seva condició sexual durant el franquisme i la transició. Ens agradaria dir que en aquest juny del 2017 l’estigma social o el rebuig a tothom que no ha nascut en la malentesa correcció de l’estàndard de l’heterosexualitat, sentint-se totalment compatible amb el seu cos, és passat. Per desgràcia és més aviat al contrari,  és present, i si no treballem plegats per un món inclusiu i respectuós amb els drets humans serà una xacra pel futur. Les denúncies per agressions i vexacions a aquells, que volen conduir-se amb llibertat i normalitat expressant-se públicament tal com es senten, amb pujat. Els missatges contra gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals, transgènere, intersexuals tenen altaveu en púlpits, tribunes i ondes, fins i tot tenen rodes.
Durant la dictadura les opcions eren el silenci, la mentida o la persecució. El franquisme va mantenir dins de l’armari als dissidents polítics, a les dones que volien ser lliures i a tots els col·lectius que no complien religiosament allò que imposava el nacionalcatolicisme, obligant-los a viure en la clandestinitat.  Però hi havien grups que patien no sols per ser dissidents del règim sinó per no ser acceptats socialment, més enllà de les seves idees polítiques. Persones que s’amagaven a plena llum, que havien de fingir casant-se i tenint fills per formar part del rol de la família catòlica que imposava el feixisme o que s’arriscaven a ser apallissats o detinguts si intentaven, encara que a les fosques, viure en llibertat.
El 1954 es va reformar la llei de “vagos y maleantes” per a incloure els homosexuals. Així va quedar redactat el seu article sisè:
A los homosexuales, rufianes y proxenetas, a los mendigos profesionales y a los que vivan de la mendicidad ajena, exploten menores de edad, enfermos o lisiados, se les aplicarán para que las cumplan todas sucesivamente, las medidas siguientes:
a) Internado en un establecimiento de trabajo o colonia agrícola. Los homosexuales sometidos a esta medida de seguridad deberán ser internados en instituciones especiales y, en todo caso, con absoluta separación de los demás.
b) Prohibición de residir en determinado lugar o territorio y obligación de declarar su domicilio.
c) Sumisión a la vigilancia de los delegados.»

El 1970 aquesta llei va ser substituïda per la llei “sobre peligrosidad y rehabilitación social” que va incorporar presó pels homosexuals de fins a 5 anys i internament en manicomis.
No només el nazisme va confinar els homosexuals en camps de concentració i va experimentar amb ells. L’estat espanyol també va tancar en els seus camps als homosexuals, els va vexar i torturar, més tard a les presons i als hospitals psiquiàtrics els va sotmetre a electroxocks i altres tractaments. Presons com la Model tenien un mòdul per a homosexuals i per les de Badajoz i Huelva en van passar milers. Els més afectats per aquestes detencions i tancaments eren bàsicament de les classes populars i quan ingressaven no tenien el matalàs solidari com els presos polítics, patien agressions i violacions.
També volem recordar les persones que per por reprimien la seva veritable identitat sexual, negant-se a si mateixes, una situació que les portava a depressions i en alguns casos al suïcidi.
La dictadura no reconeixia l’homosexualitat, només castigava els actes homosexuals com si es tractés d’un delicte evitable, i aplicava el càstig als homes, les dones no podien ser lesbianes, la seva homosexualitat era invisible. Però encara que quasi tota la repressió anava dirigida als homes van haver-hi casos de tancaments i d’aplicació de mesures correctores a dones, sobretot a joves.
Amb aquesta concentració volem visualitzar el patiment sofert per generacions de persones represaliades política i socialment pel feixisme espanyol. No podem permetre que es marqui al col·lectiu LGTBI amb un triangle rosa invertit invisible i pensar que perquè ha conquerit drets, pels quals no hauria d’haver hagut de lluitar, no li queda camí per arribar a la total equiparació.

L’orgull de la llibertat és que totes i tots el que volem ser lliures treballem de valent plegats cada dia pels drets humans, aixecant orgullosos les nostres justes veus sense acotar mai el cap.

divendres, 19 de maig de 2017

VUITANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'ESGLÉSIA FRANQUISTA CÒMPLICE DE CRIMS CONTRA LA HUMANITAT.



Amb aquesta concentració volem recordar el paper de l’Església catòlica franquista que tan profunda petjada va deixar a moltes generacions que van viure en dictadura i transició.

Aquesta Església del Cardenal Gomà, promotor a petició de Franco de la carta dels bisbes donant suport als colpistes, que acabava dient: hoy por hoy, no hay en España más esperanza para reconquistar la justicia y la paz y los bienes que de ellas se derivan, que el triunfo del movimiento nacional. Del Cardenal Segura, que va dir: Qué la ira de Dios caiga sobre España, si la República persevera. Del poder de Sant Escrivà de Balaguer i els seus ministres tecnòcrates. 

Una Església que va defensar per la força de les armes el seu poder i el seu patrimoni contra el poble i contra els seus fills catòlics, republicans i laics, contra la petita dissidència entre les seves files que va ser represaliada amb la mateixa manca de pietat que la que va demostrar amb els rojos, robant béns i vides, aquestes que suposadament només es pot endur Déu. 

Des del principi l’Església es va conjurar contra la República per a defensar el seu estatus dins d’una societat segrestada per mossens i cacics que s’oposaven a l’emancipació del poble, al seu dret a la llibertat, el seu dret a millorar les seves condicions de vida perquè veien els seus privilegis amenaçats. Van ser instigadors i col·laboradors necessaris del cop d’estat, amb aportacions econòmiques, des de les seves tribunes, aportant edificis i homes amb el crucifix a una mà i el fusell a l’altra a la causa colpista, com el cura de Zafra que va matar centenars de rojos a la guerra amb la seva pistola i que va declarar: todos los procedimientos de exterminio de esas ratas son buenos, y Dios, en inmenso poder y sabiduría, los aplaudirá. 

En el capítol de delació i repressió també va ser molt generosa aquesta Església recuperant les més negres tradicions de la Santa Inquisició. Va actuar implacablement contra els vençuts amb un odi que no va perdonar dones, encara que estiguessin embarassades, ni canalla, ni gent gran, com va dir el cura de Rociana: ¡Guerra contra ellos hasta que no quede ni la última raíz!. Els cures van ocupar càrrecs extretament relacionats amb la repressió com el sacerdot Juan Tusquets, que va dirigir el Servicio Judeomasónico del Servicio de Información Militar confeccionant llistats de mort.

Aquesta Església que va delatar, denunciar i espoliar, va posar les seves infraestructures al servei de la repressió. Així institucions religioses es van convertir en presons, preferentment de dones, les quals volien convertir al catolicisme a cops de bíblia i gana, unes dones que amb els seus fills petits patien unes condicions inhumanes. La monarquia després va premiar pels seus serveis amb el Príncep d’Astúries de la Concòrdia a les Hijas de la Caridad, que no van fer del seu nom cap exemple, deixant morir els nadons de fam a les seves presons. 

Monges i cures van maltractar i robar les filles i fills dels antifeixistes, els va adoctrinar a les escoles i va abusar dels infants als preventoris. Van fer negoci amb les preses i amb les seves criatures, van treure rèdits de les mares amb el seu treball esclau i venent les seves petites i petits, que acabaven en mans de famílies falangistes renegant del llegat de les seves mares i pares, fent més gran el patiment d’aquests. Les nenes i nens que van acabar en institucions catòliques van patir tortura física i psicològica com els seus pares a les presons, havien de pagar per l’estigma roig. 

Amb el franquisme l’educació i la sanitat van tornar a mans de l’Església, el seu poder va créixer sempre a la destra del general genocida portant-lo sota un pal·li ben retribuït, imatge per excel·lència del nacionalcatolicisme. I a partir dels 60 la secta catòlica OPUS es va constituir en columna vertebral d’un franquisme que deixava l’autarquia per endinsar-se en el capitalisme Made in Spain amb la seva marca de corrupció, nepotisme, comissions i furt de les arques públiques.

L’Església marcaria el paper dels sexes i del sexe a la societat franquista. Una Església masclista que va relegar la dona a la funció reproductora i a la família, a l’àmbit domèstic, sota la consigna de la resignació i el sotmetiment. Una Església homòfoba. Una església que permetia la pederàstia entre els seus murs, als seus col·legis, de manera democràtica, ja que sodomitzaven amb impunitat a rics i pobres.

I al morir Franco va arribar el premi de la grossa amb el Concordat que blindava els seus privilegis que el bipartidisme tan bé ha defensat, tornant al dios, patria y rey, de l’Espanya imperialista i colonitzadora, tan lluny de les llums de la República. 

Una Església que mai ha demanat perdó pels seus crims de lesa humanitat i ha continuat criminalitzant a totes les defensores de la legalitat republicana per la mort dels seus membres, que tenen el títol de màrtirs i sants, mentre que les assassinades pel feixisme resten a les cunetes, també les catòliques, però sense drets.

Una Església que va quedar fora de la llei de la Memòria tenint dret a mantenir el llegat monumental del franquisme com és el cas del Valle de los Caídos. Llei que va patrocinar el PSOE, que sempre s’ha negat a cap modificació a aquesta mísera recopilació d’articles que no aprofundeixen en la veritat, la justícia i la reparació. Un PSOE que vol salvar la seva imatge portant una PNL al Congrés dels Diputats que no va enlloc, focs d’encenalls per rentar-se les mans de tanta vergonya, altre capítol més de cinisme dins la llarga llista d’ofenses a les víctimes. Parlen de recordar però treballen per a oblidar, perquè la tasca dels guardians de la transició i la monarquia és passar pàgina i oblidar aquella espurna d’esperança que va ser la República que van defensar els nostres antifeixistes. 

Per acabar volem recordar les paraules que el cura de Mollet li va dir a la família d’en Josep Fortuny, batlle de la població, un dia abans del seu afusellament al camp de la Bota: aquesta tarda aniré a Barcelona a fer una gestió que mai oblidareu. El nostre company Pere, fill d’en Josep, mai la va oblidar, per això continua lluitant amb totes les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya per la veritat, la justícia i la reparació. 


Us esperem el dissabte 27 de maig a les 12 del migdia a la Plaça Sant Jaume.

dijous, 6 d’abril de 2017

VUITANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EN DEFENSA DE LES DEFENSORES DE LA REPÚBLICA.




Les persones que van defensar la República contra el cop d’estat del feixisme espanyol de la conjura de l’oligarquia, l’exèrcit i l’Església tenien idees, valors i dignitat. Cada abril parlem del que va suposar la República per un estat espanyol d’hisendats i càcics, per un poble sotmès a la pobresa, la corrupció i l’explotació de la seva ignorància per part d’una corona i un règim secular d’opressió, injustícia que la República va voler abolir mentre era assetjada i assassinada. Aquesta república revolucionària en el seu vessant emancipador a través de l’educació, la laïcitat i els drets de les dones va ser una espurna d’esperança per a les classes populars, una república que no va subvertir de la nit al dia l’ordre de les coses i que no suposava cap perill més que per aquells que volien continuar tenint-ho tot trepitjant el futur dels que volien per sempre esclaus, fang en les seves mans. 

I en aquest abril del 2017 dins d’una nova onada de voler diluir el significat de l’oportunitat de la República i el valor dels que la van defensar, de revisionismes de vegades subtils en forma de llibres, pel·lícules i programes de televisions públiques, que des de la suposada progressia desvirtuen la lluita de milers de generoses persones que van sacrificar vida i família. Una línia editorial de convertir el compromís ideològic del front republicà en simple inèrcia en temps de guerra per això volem aixecar la veu en la seva defensa. No podem caure en la perversió de sempre, aquella que vol buidar de contingut la lluita contra el feixisme, la que generalitza i ens parla de gent forçada a anar al front, la que ens diu que la geografia va marcar els bàndols, que en totes dues trinxeres es disparava amb la mateixa legitimitat, que tots eren bons però titelles d’una situació que els era aliena, que la rereguarda era un infern d’incontrolats anticatòlics com retrata l’obra Incerta glòria, o que el feixisme va ser una moda com diu Javier Cercas o robar la ideologia als morts com fa el programa Trinxeres, o que podem equiparar víctimes i que poden conviure en el mateix espai els noms dels lluitadors antifeixistes amb els noms dels botxins o els que van morir per accidents dels errors humans. No hem arribat fins aquí per estar en el ball etern del cranc. No avançarem si callem davant la manipulació, la reconciliació de la claudicació, els que es fotografien utilitzant la impunitat del franquisme com a una excusa per sortir als mitjans. No anirem endavant si no denunciem els que ens proposen noves transicions, noves traicions, regals enverinats embolcallats amb lleis que no suposen cap ruptura democràtica, cap trencament amb el llegat lligat de la dictadura, els covards que parlen en el nostre nom però que acaben negociant amb els nostres drets, els que no derogaran lleis per jutjar els crims de lesa humanitat, aquells que quan es baixen del discurs dels dies assenyalats amb flors a les seves mans ens abandonen una vegada i una altra. 

I no podem tolerar tot això perquè el pare d’en Lluís va canviar el seu lloc de batlle pel parapet per defensar la República al front i va ser afusellat pel franquisme amb les seves idees al cor, perquè l’avi del David amb 20 anys es va anar voluntari a defensar l’oportunitat de canvi amb il·lusió i va pagar el seu compromís com esclau del franquisme i va morir amb la República al cap, perquè l’oncle de la María José va morir heroicament per les seves idees al front i va ser immortalitzat pels versos d’en Pedro Garfias, perquè l’oncle de la Carmen va ser assassinat per haver lluitat amb tota consciència contra el feixisme, perquè al pare del Pere el va matar el feixisme espanyol per ser batlle de la rereguarda republicana i seguiríem parlant de molts més militants… familiars de les nostres companyes i companys, tots des de les seves idees part o defensors voluntaris de la república contra el feixisme. No els hi faltarem al respecte acceptant l’equiparació de bàndols, ni acceptant que totes les víctimes són iguals, ni la germanor imposada entre víctimes que van vessar la seva sang, uns pel feixisme i altres per la República. I si de la nostra coherència fan rancor és que els perversos són ells, els que volen passar pàgina, els hereus del franquisme i els que van blanquejar la història dels franquistes i els van donar el títol de demòcrates gratis, la factura encara la paguem nosaltres. 

I és molt perillós tot aquest discurs de l’ambigüitat, el de sí però …, el de descontextualitzar, el de menysprear les xifres i les estadístiques, fent de l’anècdota categoria a favor d’Obra. Aquí unes víctimes no tenen cap valor, poden ser insultades i menyspreades en un estat que no considera delicte l’apologia del franquisme, però que ens retalla el nostre dret d’expressió i les nostres llibertats dia a dia legislant a favor d’unes víctimes i ignorant i mofant-se d’altres. A nosaltres en neguen la justícia mentre es condemna a presó per dues línies d’humor sobre càrrecs d’una dictadura que va matar fins després de la seva mort oficial. 

Des de la nostra memòria combativa i rebel, d’idees plurals amb un objectiu comú de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura des de 1936 al 1975 i de la transició fins avui, no volem que els parapetats en la impunitat capitalitzin les memòries obtenint rèdits polítics de la mort dels antifeixistes com si es tractés d’accidents històrics, sense herois, sense màrtirs, sense valors, ni valor. Elles i ells no eren nuvis de la mort assassins d’intel·ligències, amaven la vida i la llibertat, per això no van dubtar en donar la seva en defensa de la legitimitat republicana, en contra del feixisme espanyol i internacional. Tenien idees, tenien ideals.


Us esperem el dissabte 29 d’abril per retre homenatge a les i els combatents per la República sense oblidar-nos de les Brigades Internacionals. Com sempre, celebrem un abril de Repúbliques, un abril sense corones. 


dilluns, 6 de març de 2017

SETANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA FEMINISTA.



Mentre a Catalunya suprimeixen el diacrític que diferenciava el temps verbal dona de dona, adaptant la grafia a la vida i fixant sobre el paper una realitat de desigualtat i desequilibri de dones donants per una llei antinatura masclista. A Europa un eurodiputat ultracatòlic, ultradretà, negacionista i racista ens roba la dignitat defensant que les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents. Dones que ho han de donar tot a canvi de menys. Menysprear i insultar la meitat de la població europea només mereix una sanció i els seus insults són una anècdota  informativa que no fa saltar les alarmes socials.

En aquest punt es troben les dones el març del 2017, mes en què tenen un dia per reivindicar qüestions que haurien d’haver estat superades fa molt de temps. 

Aquestes dones que tot ho han de donar acaben sempre rebent. Des de dalt, des de les institucions que ignoren els seus interessos i demandes o les marginen des de la correcció política. Pels costats, pel cantó dret, pels homes que continuen dibuixant una dona a semblança de les religions, totes discriminadores, que centren el seu discurs en la dona reproductora, cuidadora de la família, on tan sols s’emancipen les dones benestants, que continuen projectant políticament aquesta imatge del paper femení. Pel cantó esquerra pels companys que difonen la teoria de la igualtat però que permeten a la pràctica que l’equiparació de drets no sigui una prioritat urgent sinó només un discurs. Per baix, perquè aquelles filles i fills educats defugint del masclisme cauen en el parany d’una societat capitalista neoliberal on la dona lliure acaba sent un objecte, de vegades de consum, esclava d’una imatge sexualitzada pensada per homes que roben  la dignitat en nom de la llibertat. 

Tot això passa mentre continuen morint dones aquí i arreu a cada minut assassinades per les seves parelles, dones maltractades. Dones que no es poden alliberar perquè no tenen fàcil el seu accés al món laboral i quan arriben ho fan amb salaris més precaris sent carn de canó per rebre tot tipus d’abusos. Dones que surten al carrer amb la por de ser violades i dones que ho són. Dones del món assassinades per les seves famílies en crims d’honor, nenes que pateixen l’ablació del clítoris, casades amb homes grans, dones que no poden mostrar el seu rostre o el seu cabell, que no es poden negar a matrimonis pactats per la família, que són lapidades en països als quals venem armes, que no poden fer res sense el permís d’un mascle. Dones sense dret al seu cos que porten filles al món per veure-les morir de fam. Dones que aquí i avui continuen sotmeses al judici constant d’una societat masclista amb tics del nacionalcatolicisme i que no poden ser dones lliures. Cap religió, cap idea política, cap fet cultural pot passar per sobre del dret d’una dona als seus drets fonamentals. 

I és trist viure en aquest present després de les lluites de tantes dones que van pensar lliurement que homes i dones no podien conviure en un desequilibri tan brutal de forces, menysvalorades com éssers humans. Des de les sufragistes, a Mujeres Libres, als moviments feministes que ens van ensenyar a veure la dona com subjecte actiu imprescindible i la seva emancipació com una qüestió de justícia. Una lluita dura a contracorrent d’unes societats patriarcals i masclistes que fomentaven la ignorància i l’estigma femení del pecat original. Milions de gràcies a aquelles dones que van ser insultades per les mateixes dones que parlaven ajustant-se al guió del rol adjudicat pels homes i l’Església a les “femelles”. A les dones colpejades, empresonades, mortes, dones que ho van donar tot quan no tenien res, que haurien de fer lluir els seus noms en les plaques dels nostres carrers i places, d’on encara no han tret els noms dels assassins franquistes. 

Per això volem dedicar aquesta concentració a totes aquestes dones però en especial a les dones que van militar els darrers anys del franquisme contra la dictadura i pels drets de les dones. Unes dones oblidades que van haver de suportar la repressió com els homes, en aquest cas no en igualtat sinó per sobre, amb més brutalitat per motiu de gènere. En la línia que va obrir Queipo de Llano, que en unes de les seves locucions incitava a violar les roges:  “estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”. Dones torturades salvatgement, violades en grup, vexades, insultades per la seva condició de dona lluitadora, jutjades sense garanties, empresonades, algunes tan agredides físicament i psicològicament que mai més van poder recuperar les seves vides i que han trigat molt de temps a explicar les seves històries o que romanen encara en silenci. Dones com sempre invisibles que no han estat reivindicades, ignorades per la història i per una societat d’herois masculins.

Dones que quan van entrar a la presó van ensenyar a llegir a les preses comunes, que van portar les seves idees alliberadores dins dels murs del feixisme espanyol, dones de revolucions dins les revolucions, solidàries però conscients de la importància de la seva lluita per les filles que haurien de veure un món sense el llaç de les oligarquies ultracatòliques. Dones que quan van ser lliures van continuar lluitant als carrers i que ens van ensenyar el camí per una societat més justa, que van ser al costat de moltes lluites, dones treballadores i valentes filles i netes d’altres dones que van patir també la repressió dins i fora de les seves llars.

Les dones són un cervell dins d’un cos que els pertany amb una imatge que és seva i un esperit  intel·ligent i constructor que va ser la força de la rereguarda, de la postguerra, de l’antifranquisme i la transició. Totes formen part de nosaltres, no defallim en la defensa del seu llegat.  La lluita ha de continuar perquè sense adonar-nos anem perdent un terreny conquerit amb molt de patiment i sacrifici, patrimoni d’una humanitat que faci honor al seu nom. 


Us esperem el dissabte 25 de març a la plaça Sant Jaume per retre homenatge a les dones que ens han fet possibles.

dilluns, 20 de febrer de 2017

SETANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 8 ANYS AL CARRER!





D’ençà que vam començar aquest feixuc i necessari camí de la veritat, la justícia i la reparació la força dels versos ens ha acompanyat. Amb rima i sense, amb una càrrega de profunditat a l'epicentre de les emocions, aquella que et fa tancar els ulls amb llàgrimes contra la impunitat i posa la seva diana al centre del cor. Una poesia on totes i tots ens trobem en germanor i on la raó es fa pell, un embolcall de milions de cèl·lules de tot origen i procedència amb fites comunes. Per uns segons ens mirem d’una altra manera, deslligats de les nostres esclavituds, elevats sobre el pragmatisme interessat de les realitats estressants, viatjant al món dels valors purs on tots tornem a la innocència. Poemes de plors, poemes de punys enlaire, de trencament de cadenes i imposicions, de somriures i riures, d’indignacions, de construccions, de victòries perdudes i per conquerir. Un corrent elèctric que ens traspassa i passa d’unes a altres i esclata en aplaudiments sentits per fer-nos durant un instant preciós, lliures.

Aquest recopilatori és un gràcies interminable a totes les companyes i companys que han prestat la seva veu i que amb tot tipus d’accent s’han despullat per mostrar la Veritat davant d’un públic que ignora que vivim en un dèficit de justícia asfixiant. Per sobre de la seva vergonya i la por escènica, molt per sobre del desvergonyiment i el terror d’un estat que ens nega el pa i la sal.

Trobem que aquestes lectures són necessàries encara que no sempre faci referència a la nostra memòria, perquè tracten de drets de memòries que no ens poden ser alienes, ja que són també les nostres lluites per la justícia universal i els drets humans. Són passats que no volen marxar i presents d’impunitats, de dolors i malalties d’un món on el pas del temps no és progrés. Lletres d’emancipació i solidaritat convertides en flors que encara no donen fruits i que ens connecten en el fil del temps dels vençuts de la terra. Paraules que ens fan responsables de no deslligar-nos de la injustícia que ens envolta. 

Per les collites dels camps que haurem de conrear plegats, companyes i companys, continuem.

Ens trobem el dissabte 25 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume pel nostre vuitè aniversari a la plaça Sant Jaume, com sempre dignes i reivindicatives.


Ens digueren venjatius
els vencedors als vençuts

En digueren rancuniosos
els repressors als represaliats

Ens digueren interessats
els lladres als espoliats

Ens digueren assassins
els botxins a les víctimes

Ens digueren reconciliació
però volien dir claudicació

Ens digueren tantes coses
que no tindran mai perdó

No oblidem!

Descarregar recopilatori

dissabte, 21 de gener de 2017

SETANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SENSE REI. ÉS POSSIBLE.




Més enllà de les víctimes i els seus drets universals a la veritat, la justícia i la reparació, a totes i tots els que conformem la nostra Mesa de Catalunya ens uneix un pensament: cap corona. 

Per a nosaltres la lluita per les nostres víctimes, per totes les víctimes del franquisme i la transició, és una qüestió de present i sense cap dubte de futur, l’hem dit milers de vegades. Es tracta del desenvolupament del món embrionari que van somiar els nostres familiars, amigues i amics, nosaltres mateixes, la llavor de la justícia social donant fruits des de totes les seves branques. D'això parla la nostra tasca, vuit anys de presència continuada als carrers exigint drets humans i democràcia. Aquesta presència no s’entén sense la defensa de les idees dels rostres de les fotografies en blanc i negre i color, dels ossos sense desenterrar, de les mans que subjecten les pancartes. I si existeix un comú denominador en aquestes idees és que no té cabuda cap rei, cap dinastia i menys aquella que va reinstaurar el dictador genocida. Uns borbons retornadors, repetidors, aferrant-se a un seient reial, insultant la memòria d'aquelles que van plantar cara al feixisme. La marca Borbó assisteix complaent a la desintegració d’un feble estat de dret on fer un acudit d’alts vols democràtics pot portar-te a la presó, mentre que els que insulten les nostres memòries i ens retallen drets des de les institucions, que sostenim amb les nostres butxaques, ens poden  insultar i menysprear mirant-nos als ulls sense cap vergonya, sense cap cost. Vexar-nos és gratuït. No pots parlar, no pots manifestar, no pots votar, no pots decidir, censura, i encara més trist, autocensura resultant de lleis mordasses. 

I com cada any arriba el desembre i un senyor amb una corona, des del seu palau d’hivern, ens tracta com a idiotes en el seu discurs, des d’un balcó invisible que totes recordem, amb superba evangelitzadora. Les seves paraules amables i de reconeixement per aquelles víctimes nostàlgiques del règim és tornen agres quan es dirigeix a nosaltres. Aquest any s’ha superat amb  un missatge enverinat des de la seva poltrona: “tiempos para profundizar en una España de brazos abiertos y manos tendidas, donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas”, que nosaltres rebem com: temps d’una espanya profunda de cadenes i cops on s’agita el rancor feixista amb impunitat garantida i no es tanquen unes ferides sempre obertes que trenquen ànimes i cors. Unes paraules de misèria d’aquell que quan va a París té el cinisme d’inaugurar jardins en honor dels antifeixistes de La 9, com a un rei democràtic, si es permet l’oxímoron. Un borbó que volia passar per un rei republicà, com es va autobatejar el seu pare a Toulouse, que ens va dedicar aquest missatge des de les entranyes de l’absolutisme solejat dels seus avantpassats sanguinis i/o polítics, assegut sobre el calci d’una terra que encara sagna. La república francesa va fer de la pèrdua de cap de la casta borbònica la seva festa nacional mentre la nostra monarquia continua emparant la dictadura assassina que la va reinstaurar.

Després d’això Felipe se’n va de tour a països dictatorials on la veritat, la justícia i la reparació no arriben ni a convertir-se en paper per ser mullat, on la violació dels drets humans són religió institucional, a veure els seus amics reis de l’orient com un missatger de mort per vendre armes. Altres, passen per les audiències per a explicar per què cremen, trenquen o posen cap avall la seva imatge reial.


Aquest any les xarxes socials s’han omplert de cartes als Mags demanant la marxa definitiva dels borbons, cartes simpàtiques i democràtiques que esperem no acabin allà on mor la democràcia, a la filla del TOP. Nosaltres no escriurem cap carta als savis perquè com anem amb retard tenim pressa i no volem esperar altre desembre per a sentir a una monarquia i a un rei que no hem votat. No volem escoltar un monarca que ens passa la mà per la cara des del seu món irreal de privilegis on ningú mor pel preu del rebut de la llum o per les massificacions dels serveis d’urgència. No li enviarem cap mail, ni cap twitter amb còpia a la fiscalia. Quan el besavi d’en Felipe va marxar a llepar els peus dels feixistes italians obrint-se el període democràtic més brillant sota el signe republicà. Quan aquesta etapa amb efígie de dona va ser assassinada més tard pel masclisme del feixisme marca Espanya, el de la creu i el fusell, el d’hòsties i clausura. En aquells temps la urgència es comunicava a través de telegrames. Quan el gener del 39 tots els punys van ser captius i els tancs entraven a Barcelona per la Diagonal saludats per la Catalunya franquista, genoll a terra i mà estesa a l’aire. Quan les carreteres cap als Pirineus s’omplien de maletes abandonades, llàgrimes i realitats trencades sota el mateix fred i la mateixa neu que els nous refugiats d’una Europa excloent, poruga i xenòfoba deixa morir. En aquells temps d’emergència democràtica els antifeixistes ens van enviar un telegrama que no s’ha perdut en el temps, nosaltres el reenviem des d’aquí per a recordar a Felipe que, com aquelles persones valentes i dignes, no volem cap rei.


dilluns, 21 de novembre de 2016

SETANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL CRIM DE LES FOSSES.



Volem dedicar la concentració d'aquest mes a totes les persones que esperen poder trobar els seus familiars desapareguts. Assassinats, sota una terra tacada de la seva sang, trepitjada pel feixisme espanyol, ignorada per una democràcia de baixa intensitat, que ens ha volgut enganyar enarborant la falsa bandera trampa de la reconciliació. El pendó rojigualda de l'oblit, que ha permès construir sobre les restes dels defensors de la república tot tipus d'infraestructures, algunes construïdes per les empreses que van esclavitzar els antifeixistes. Volem dedicar aquesta trobada mensual amb l'exigència de la veritat, la justícia i la reparació a les fosses oblidades del franquisme. Ho fem perquè de vegades allò que hauria de ser normal es converteix en notícia gràcies a l'esforç de particulars i associacions que fan el treball de l'administració De vegades, i més excepcionalment, a les administracions que han escoltat als que treballen per la recuperació dels ossos dels seus éssers estimats, encara que no els hagin arribat a conèixer, convertint la seva lluita en llei. Així aquest mes dues de les nostres companyes, una a l'Aragó, altra a Balears, han assistit a l'exhumació de dues fosses, una a Ricla, Saragossa, i altra a Porreres, Mallorca, les fosses de les seves víctimes, les nostres víctimes.

Delphine va assistir emocionada a l'excavació de la fossa que ha mantingut a la seva besàvia Petra i a la cunyada d'aquesta, Lorenza, desaparegudes, però mai oblidades. Petra i Lorenza van denunciar la desaparició dels seus fills i per això les van matar, per ser mares de rojos. Els seus fills encara resten desapareguts. Aquestes dones van poder votar per primera vegada un 19 de novembre de 1933, aquesta oportunitat de votar que va donar la República a les dones, obrint un període de llibertat com mai i fent-les visibles socialment, es va morir amb la República, assassinada com elles, com moltíssimes dones afusellades sense o amb consell de guerra, com milers de dones que van morir en vida a les presons o en l'opressora espanya nacionalcatòlica, empobrides i sense drets. En aquest cas ha estat l'associació Arico qui ha fet possible aquesta exhumació, però queden 600 fosses més per obrir a l'Aragó. 

Maite va poder participar de l'experiència de la possible recuperació del seu avi Joan per la llei de fosses de les Illes Balears. Aquesta llei, que és una realitat gràcies en gran part a l'Associació Memòria de Mallorca, ha obert 9 fosses i ha recuperat les restes de 52 persones. Això és només la primera part d'aquesta exhumació, haurà d'haver-hi una segona per poder recuperar els ossos de la resta d'assassinats, uns 70 més, que van quedar sota els nínxols que es van construir per sobre seu. 55 cossos entre els quals esperem que estiguin els avis de les nostres companyes Maite i Maria Antònia que tant han lluitat per fer realitat aquesta exhumació.

Totes dues parlen d'una gran emoció, d'un cúmul de sentiments, d'una experiència tant terrible com reparadora, a l'espera dels resultats de l'ADN. 

En el primer cas no quedarà constància administrativa del crim comès, ni es derivarà la depuració de responsabilitats pels assassinats, ni hi haurà justícia, només la satisfacció de les famílies que podran enterrar dignament els seus familiars. Molt per les famílies, poc per a una societat que ni tans sols és conscient de com l'estat tanca la porta a la veritat. En el segon cas el Parlament Balear està compromès per la seva llei a establir una investigació per tal que els principis de veritat, justícia i reparació siguin satisfets. A Catalunya tenim una llei de fosses incompleta que no s'ajusta a les recomanacions de l'ONU i que fins ara ha obert una quantitat de fosses menys que testimonial. Queda molta feina per endavant, no només exhumacions, sinó encreuaments de dades de vius i morts com demanen familiars i associacions com la del Banc d'ADN, que va recollir més de 150 mostres abans del compromís de la Generalitat de dur a terme aquesta recollida. Una demanda que s'ha convertit en denúncia a l'Argentina, que des del jutjat que porta la Causa 4591, coneguda com a querella argentina, ha emès els exhorts pel compliment d'aquest encreuament.

En el cartell d'aquesta concentració es pot veure el crani amb el tret de gràcia, que quasi tots rebien, d'un dels assassinats a Ricla, i unes sabates trobades a les fosses de Porreres. Imatges que no ens han de deixar indiferents, perquè parlen de vides robades, d'històries concretes, de persones. S'han trobat més objectes com unes manilles que lligaven dos antifeixistes que van ser assassinats encadenats. Troballes impactants que parlen no només de crims, sinó de tortura, de crueltat i vexació, d'escarni i humiliació. 

En aquest novembre, 41 anys després de la mort al seu llit del dictador, 80 anys després del seu cop d'estat al govern legal de la República, no només enyorem a aquells que van caure lluitant contra el feixisme en tots aquests anys. Totes i tots els que lluitem per les seves memòries enyorem els seus somnis de llibertats trencats, unes i uns la República dinamitada per les bombes feixistes, altres les repúbliques que no van arribar a ser i algunes i alguns també les revolucions que van voler tocar amb les seves mans. En lloc de tot això vam rebre una monarquia hereva de la dictadura per la qual no ens van preguntar, va venir embolicada amb el paper d'una constitució que sobre la terra erma amb la qual el franquisme va sepultar la república i els seus valors, el règim del 78 va afegir una terra que va donar uns arbres de fruita enverinada d'amnèsia, Es van negar a demanar si s'havia de restablir la legalitat republicana per por, perquè era perillosa la democràcia real pel continuisme franquista i els seus negocis.  També un 20-N de fa 5 anys Rajoy va guanyar unes eleccions a les quals es presentava tacat de corrupció i amb el propòsit de desarticular la lluita per la memòria en particular i totes les lluites socials en general. Així ha fet gala del seu pressupost 0 per  a totes les tasques de recuperació de memòria, com també va modificar lleis per tancar portes a l'obertura de fosses o va enviar a la seva Fiscal General de l'Estat a fustigar la querella argentina. 

Mentre uns a la capital de l'espoli franquista posen protecció al medalló de Franco a la plaça porticada de Salamanca i altres celebren misses i actes d'exaltacions el 20-N, nosaltres com centenars i milers de companyes i companys continuarem aquesta nostra digna lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 26 a les 12 a la plaça Sant Jaume.