CENT CINQUANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES QUE VAN PATIR VIOLÈNCIA A VIA LAIETANA, 43.

El 25 de novembre és el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, una xacra universal, que posa en evidència que les dones continuen sent la diana de la repressió del patriarcat a tot el món. A l’estat espanyol aquest 2023 han estat assassinades per homes més de 52 dones, sota la il·lògica de la possessió. A aquesta esgarrifosa dada hem d’afegir les terribles xifres silencioses de dones i nenes maltractades, ferides, violades, vexades, als nuclis familiars, laborals, docents i per desconeguts en llocs i espais públics, en solitari o en grup. 

Aquest 25 de novembre parlarem de la violència patida per la dona a mans dels homes de l’estat torturadors de Via Laietana, 43. El mateix novembre que lamentem per quaranta-vuitena vegada que el dictador morís al seu llit amb el nacionalcatolicisme, masclista per definició, ben arrelat a la seva Espanya, una terra malalta d’impunitat. També parlarem el 25 de novembre de la repressió patida per les dones que després de passar pel cau de violència masclista de Via Laietana, 43, ho van fer per la presó de dones de la Trinitat, que manegaven amb mà de ferro les franquistes Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Ahir i avui, masclisme i violència, una malalta espiral de vulneració de drets humans, que hem d’aturar ja, perquè les dones de demà visquin en llibertat i igualtat real sense por a ser agredides i assassinades.  

Durant els dos darrers anys han estat moltes les dones que han passat per les concentracions que du a terme la Comissió de la Dignitat cada primer i tercer dimarts de mes per exigir que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Agraïm encaridament els testimonis que aquestes dones han compartit amb nosaltres i que ha evidenciat que la tortura en aquest centre de l’horror es practicava en clau de gènere. Elles patien una vexació afegida, a més a més de totes les tortures que sofrien els homes, eren ultratjades per ser dones. Dones que van gosar desafiar el rol que la societat franquista havia imposat a la dona, un rol domèstic i submís, sense drets i menys el de ser subjecte polític, ni el de lluitar per la seva emancipació o trencar la hipòcrita moral imperant.

Les dones no van ser discriminades a l’hora de rebre cops i ser-li aplicades totes les bàrbares tortures del manual dels despietats i sàdics torturadors de Via Laietana, 43. Elles van haver de suportar tocaments, procacitats a cau d’orella, violacions de la seva intimitat i fins i tot agressions sexuals. Ara tothom, que lluita perquè la Policia Nacional toqui el dos d’aquest edifici i ens sigui retornat, tenim clar que van haver de patir molt més per ser dona. Abans, fins i tot les dones detingudes i agredides a Via Laietana, 43 no tenien aquesta consciència per culpa del masclisme enquistat en el patriarcat, que encara trivialitza i invisibilitza les conductes alienants que han de suportar les dones. 

Per tot això, sense cap mena de dubte, quan el centre de memòria de la tortura i la repressió de Via Laietana, 43 sigui una realitat, haurà de ser pensat en clau feminista i de defensa dels drets de les dones. Dones que sempre acaben sent doblement víctimes, que han estat silenciades, ignorades i tantes vegades esborrades de la història justament per ser trencadores i lluitadores. En totes elles ens emmirallem i cridem: ni una més!, les volem vives!, les volem lliures!

CENT CINQUANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL FOSC CAU DEL PATRONATO DE PROTECCIÓN A LA MUJER.

Sota el cínic nom de Patronato de Protección a la Mujer, aquesta institució lluny de donar protecció a la dona la vexava, la humiliava, l’empresonava, la torturava físicament i psicològicament. Ho feia amb tanta crueltat que algunes joves que van passar per aquest infern van acabar suïcidant-se, unes morts que han de formar part de l’estadística dels assassinats de la dictadura. I no només en temps de dictadura va funcionar aquest mecanisme de repressió contra la dona, una presó on no es castigava cap delicte, es punien els pecats, que segons el nacionalcatolicisme havien de ser expiats amb estricta disciplina i càstigs per a la reeducació de les dones que ells denominaven caigudes. Aquest pervers sistema era el camí de reconducció a les normes que el Règim havia assentat per a la bona dona, aquella que arribava verge al matrimoni per complir tots els desitjos del seu marit,  donar-li fills i cuidar-los, restant a casa dedicada a la vida domèstica i renunciant a la seva emancipació. Encara que moltes d’aquelles noies, fins i tot les que van ser col·laboradores, submises i sotmeses, mai serien les dones perfectes a ulls d’una societat franquista que assenyalava i estigmatitzava qui no complia amb el seu doctrinari. 

Des de la creació del Patronato, el 1941, al seu tancament, el 1984, aquesta barreja de caserna militar, monestir de clausura forçosa, presó i manicomi va robar la seva llibertat a milers de dones. En un principi es va crear per tancar les prostitutes, moltes dones pobres que s’havien vist abocades a la prostitució en una postguerra de perdedores envoltades de fam i malaltia, dones que eren l’única oportunitat de supervivència de les seves famílies amb homes a la presó, assassinats a les cunetes o davant dels escamots d’afusellament. La sífilis causava estralls i el Règim va utilitzar el Patronato com a vacuna i, com sempre, va haver de pagar el preu la dona, receptora de tota la violència del patriarcat. Amb el temps aquesta institució va ampliar els seus tentacles per empresonar totes aquelles dones que amb les seves conductes es rebel·laven contra la dictadura de la moral, convertint-se en dissidència, moltes vegades sense consciència que els seus actes eren un perill polític. Noies dels 16 als 21 anys, algunes, una vegada atrapades en aquest sistema, podien restar allà fins als 25 anys.

Tot invent de la dictadura acabava sent un cau de corrupció i una oportunitat de negoci per als corruptes. Part de les joves que acabaven tancades en els edificis d’aquesta institució eren noies que es quedaven embarassades fora del matrimoni. Repudiades socialment, o per les seves famílies, donaven a llum en maternitats del Patronato sense les condicions mèdiques i higièniques mínimes, que incidien en l’elevat índex de mortalitat dels nadons en el part. No sempre les morts eren reals, a les joves que no podien convèncer amb la coacció per donar els seus fills en adopció, els deien que els seus fills havien mort, però la realitat era que eren venuts a famílies que podien pagar el preu que posaven a la criatura, segons testimonis, 200.000 pessetes per un nen i 160.000 per una nena. 

Malgrat l’existència d’aquest Patronato, que forma part sense cap mena de dubte de l’aparell de repressió franquista, en transició i més enllà, la seva invisibilitat és evident. Ens hauria de preocupar com a societat, i molt, ser aliens al patiment que va marcar a dones, que en molts casos resten en silenci, víctimes de la repressió, sense dret a la veritat, la justícia i la reparació. Aquest Patronato no s’esmenta a la darrera Llei de Memòria estatal, ni tampoc a l’Avantprojecte de Llei de Memòria catalana. Aquests centres van ser regentats amb extrema crueltat per entitats religioses com les Oblates, les Adoratrius, les Trinitàries, les de la Caritat o les Croades Evangèliques. Aquestes monges portaven aquests establiments com presons de les quals treien rèdit econòmic. L’explotació de les dones era una font d’ingressos per a les seves congregacions, uns beneficis gens cristians i molt immorals. Explotaven i tractaven com esclaves les dones que restaven sota la seva tutela, amb una alimentació totalment deficient, fins i tot a les embarassades fins al moment del part. Aquests ordes religiosos també han restat impunes emparats pel silenci oficial. 

L’etimologia de Patronato és clara, és el dret del patró, que deriva de pare, patriarca, qui exerceix el patriarcat, justament qui explota i propugna la vulnerabilitat de la dona i que tristament era perpetuat per dones al servei de Déu. En aquell fosc forat si les dones no mostraven total submissió a les monges, podies acabar a institucions psiquiàtriques del Patronato, sent sotmeses a electroxocs, rebent tractaments neurolèptics i fins i tot portant cadenes. Era un forat negre on podies desaparèixer i no només metafòricament. 

No sempre eren els pares o les autoritats qui acabaven entregant les joves al Patronato, algunes persones s’erigien en policies de la moral i assenyalaven davant la Guardia Civil aquelles noies que només volien gaudir de la seva joventut amb llibertat. No trencaven les lleis del Codi Penal, però si aquelles que històricament han mantingut oprimida a la dona. Avui dia amb el mateix criteri la majoria de les nostres joves serien tancades a llocs tan abominables per no complir amb la moralitat de llavors, pel fet de gaudir de la seva llibertat i decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida. Aquest fet ens hauria de fer empatitzar totalment amb les dones que van passar pel Patronato de Protección a la Mujer i exigir per a elles la reparació i el reconeixement del seu patiment, i el de la seva condició de víctima de vulneració dels drets humans i de crims de lesa humanitat.

Cartell original:

CENT CINQUANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO TIRAR LA TOVALLOLA DE LA RESISTÈNCIA.

Tothom, en algun moment, cansat de lluitar sense obtenir els fruits desitjats, farts d’ensopegar amb la mateixa pedra de la decepció, de veure malbaratats esforços i il·lusions per confiances mal dipositades, tothom ha tingut la temptació de tirar la tovallola. Quantes vegades ens hem demanat de què serveix resistir a un cost tan elevat per a moltes persones, de què ens val plantar cara a tot allò que esguerra la nostra llibertat i el nostre dret a la justícia social, quin sentit té exigir sense treva els nostres drets si les nostres victòries són tan febles i fàcils de revertir com fort i despietat és el sistema que ens controla. 

La nostra Mesa de Catalunya es podria qüestionar la seva perseverança després de més de catorze anys als carrers defensant el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició; una lluita per uns drets que equival a la defensa dels drets humans per a totes i tots nosaltres avui, i també demà. Potser som com moltes de les persones treballadores incansables per totes les causes justes que van defensar les lluitadores i lluitadors antifeixistes, fins i tot en els escenaris més desoladors. Portem al nostre ADN activista la resistència, que ens van transmetre amb el seu exemple aquelles que mai no van acotar el cap. 

Resistir i rebel·lar-se no és principi, ni final, és una posició de vigilància constant perquè sempre hem d’estar alerta per conquerir o per defensar drets que ens van ser llegats. La vida és una batalla constant on res es guanya per sempre i necessita el compromís i constància de totes nosaltres per continuar endavant amb l’horitzó d’un futur millor de solidaritat, empatia i justícia per a tothom.

No ens agrada tenir enemics, ni estar a les trinxeres ull viu i veure amb esgotament com el monstre del feixisme crema amb la seva propaganda la convivència dels nostres barris. Com amb el seu foc al servei de les oligarquies d’abans i dels capitals d’avui enfonsen les dignitats dels més desfavorits, fins i tot d’aquells que els aplaudeixen.

Aquest agost el periodista Jordi Panyella escrivia un article sobre la repressió de l’estat espanyol com una constant més enllà de la dictadura, pura marca Espanya. Explicava com el joc brut del cas Scala havia posat la diana sobre l’anarquisme fent-li molt de mal, esmentant la figura dels infiltrats, que avui en dia es prostitueixen ficant-se als llits d’activistes tot servint a un estat proxeneta. La Brigada Político Social perviu aliena al pas del temps, només canvia el nom, també la infiltració que tant mal va fer als partits que no van acceptar els termes de rendició de la transició com el PCE (i) de Gustau Muñoz, assassinat l’11 de Setembre de 1978. Setembre de resistències, de tristes efemèrides com el 50 aniversari de la mort de Cipriano Martos després de ser torturat salvatgement o la dels afusellats del 27 de Setembre: Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez, Ramón García, Jon Paredes “Txiki” i Angel Otaegi.

I per què continuem? Ho fem amb orgull seguint les passes de qui va lluitar contra els colpistes per defensar la legalitat republicana, contra el nazisme al costat de qui no els va rebre amb els braços oberts, contra l’assassina dictadura feixista espanyola des de la clandestinitat i la guerrilla, contra el seu lligat i ben lligat a la transició, contra el seu de la llei a la llei sense tocar les estructures que han estat una constant repressora. Unes estructures arrelades als vicis franquistes que malbaraten tot intent de fer ús del dret a decidir-ho tot amb les eines de la democràcia, perquè l’estat espanyol ha suspès aquesta assignatura massa vegades.

I malgrat tota desesperança ens aixequem en mig del desencís perquè qualsevol dia una petita espurna ens escalfarà el cor i ens donarà embranzida; un bri de vent omplirà les veles, que mai hem plegat, i amb els nostres alés seran tramuntana de llibertat empenyent cap a la merescuda victòria, i aquesta vegada vetllarem perquè mai ens sigui arrabassada. 

Per totes les persones resistents i referents, mapa i brúixola per navegar en l’immens oceà de les causes justes. 

CENT CINQUANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESPERIT ANTIFEIXISTA.

 

Diuen que tot és opinable i que tot pot tenir més d’una lectura. 

Pels feixistes juliol és una data de victòria, l’inici colpista de la seva croada contra tots els grups, que sota el nom de rojos van lligar al mateix sac, contra sodomites, contra tothom sense deu, contra les dones emancipades. Una guerra continuada contra tot allò que els empenyia a les eternes cavernes on habiten les xacres de la humanitat i d’on mai haurien d’haver sortit. Les fosques i profundes cavernes de la desigualtat, la injustícia, la cobdícia, la mentida, la corrupció, la discriminació, la censura, el racisme, la tortura, la mort, la vexació… Una llista interminable com ho és la capacitat del feixisme per destruir drets, llibertats, terres i terra. Una maldita santa croada que va obtenir la seva victòria l’abril de 1939 amb allò del “cautivos y desarmados”. Ells van aconseguir els seus darrers objectius sobre el seu nacionalcatòlic mapa, però no sobre els pensaments de la dissidència. Sempre va haver-hi resistència i persistència d’aquelles i aquells, que van donar per vençuts, però que mai es van rendir malgrat la repressió. 

Al contrari, l’abril pels antifeixistes republicans representava i representa una victòria molt diferent, el triomf sobre el règim monàrquic borbònic i el seu sistema podrit i opressor, sostingut per una oligarquia de munteria i fatxenderia, que imposava al poble la ignorància per mantenir-lo esclau. I tristament va arribar aquell juliol on a cop de fusell van voler esmicolar el bonic somni que esdevenia realitat, l’empoderament d’un poble que cullera en mà fotia cullerada en tot allò que li havia estat vedat. El somni humit feixista de vèncer amb un passeig triomfal en un tres i no res es va desfer davant el “No passaran” dels defensors de la República. Els antifeixistes van plantar cara fins i tot amb les mans nues, per això, per a totes i tots que defensem el llegat d’aquestes fermes persones, juliol és un mes de lluita i resistència, perquè sense aquestes mai guanyarem res i la derrota està garantida. 

Des de les nostres diferents trinxeres, mai equiparables, per molt que aquells que transiten per la senda de la constitució continuïn fent-ho, donem diferent significat a aquests mesos, però hi ha una veritat profunda i inqüestionable, no interpretable, el feixisme mai té raó. El feixisme  s’ha d’erradicar sempre i no té disculpa, ni interpretació, ni dret a formar part de cap societat i menys de tenir cap paper al joc de la democràcia, un joc cada dia més brut. 

Totes les persones activistes, que fa anys i panys que lluitem contra l’oblit i pel dret de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació com a eina de regeneració democràtica, per avançar en drets i llibertats individuals i col·lectius sota la bandera dels drets humans; totes sabem que això no és possible si banalitzem i permetem que el feixisme broti i creixi. Una societat que conviu sense vergonya amb el feixisme a les institucions sota diferents sigles és una societat malalta i si es continua permetent serà una societat irrecuperable. Una societat on no sols no hi haurà lloc per a tothom que vulgui exercir la seva llibertat i el seu dret a decidir i a ser, on el lliurepensament no tingui cabuda; serà un marc social on s’haurà d’escollir entre el silenci o la repressió, on no hi haurà més futur que el que serà imposat. Un horitzó que ens condemna a l’ostracisme i a ser assenyalats sempre com culpables mentre som víctimes dels seus crims i del seu odi. Per això aquest juliol hem de ser milicianes i milicians amb el cor ple de dignitat, bategant pel combat i la victòria. 

No hi ha més color de vidre per veure i viure una vida digna que el de l’antifeixisme, un color compost per tants pigments com antifeixistes som, tan sòlid com la nostra voluntat que el feixisme no tingui cap espai als nostres carrers i a les nostres vides. I això no és opinable.

CENT CINQUANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. JULIOL DE DRETS HUMANS.

Pel feixisme espanyol juliol és el mes que van posar la primera pedra de la seva croada contra tot allò que feia olor de progrés i drets per a tothom que patia l’explotació de l’oligarquia esclavista nacional. El 18 de juliol va quedar com a festa grossa de l’orgia de repressió que tanta sang antifeixista va fer vessar. Un dia que els omplia d’orgull i satisfacció i que van convertir en festiu al calendari del nacionalcatolicisme. El 9 de març de 1938 el dictador assassí va signar el decret de la commemoració d’aquest data com "iniciación del glorioso alzamiento", encara que el cop d’estat contra la legalitat republicana es va produir el dia 17 a l’Àfrica.  Així el 18 de juliol es va instaurar com Fiesta Nacional dins del Fuero del Trabajo, una data que cap antifeixista tenia res a celebrar. Segons l’historiador Oriol Turbe els fitxats per la policia per motius polítics no podien sortir al carrer aquell dia, "No era la seva festa i, per tant, no tenien dret a celebrar-ho. Són els derrotats de la guerra". Una guerra bruta i desigual on parlar de bàndols i equiparar-los és un atemptat contra la dignitat de les i els antifeixistes i una injustícia històrica. 

Cada juny dediquem la nostra concentració a la repressió patida per la comunitat LGTBIQ+ i que continua patint socialment. No hi ha setmana on els mitjans no recullin agressions a aquest col·lectiu, en el cas de les persones trans s’ha incrementat la violència en un 38% aquest 2023. Persones estigmatitzades que han estat lluitadores incansables pels seus drets, combatives contra la discriminació, sempre a primera línia a cor descobert. Enguany els retem homenatge al juliol, un reconeixement a la seva lluita, que ha de ser present tot l’any. 

Tristament, al front republicà i encara més entre les files colpistes, els homosexuals eren un element subversiu en una societat masclista, un element que esmicolava la imatge d’home guerrer, valent i mascle exponent màxim de qualsevol combatent. Per això és difícil trobar noms amb cognoms de combatents antifeixistes gais i encara menys de lesbianes, totalment invisibilitzades. Però van ser-hi i van combatre en silenci per la llibertat. Nosaltres els honorarem com es mereixen, explicant les seves gestes que esmicolaven els tòpics sobre aquest col·lectiu, tòpics que els equiparaven a les dones com quelcom negatiu. 

Aquest juliol el feixisme tindrà l’oportunitat, mitjançant una democràcia feble que l’ha emparat sempre, de tornar a ostentar un poder repressiu eliminador de drets i llibertats. Digueu-li falangistes, franquistes, ultradreta, extrema dreta, sectes ultracatòliques, tots sota una bandera imposada com la Corona, amb la qual van voler maquillar l’àliga del drapot,  amb un únic argument: Espanya. No podem tornar als temps en que Gonzalo Queipo de Llano, en la seva emissió radiofònica 220 de 1936, va escopir el seu verí dient: Todo afeminado o invertido que lance alguna infamia sobre este Movimiento, os digo que lo matéis como a un perro. Soflama semblant a les que circulen per les xarxes socials i que aplaudeixen gentota que voten sigles de verd i blau. 

Surten de la cova a milers els nuvis de la mort, els dels cops al pit, els de la doble moral, els dels cristos i les verges amb bandereta rojigualda, els de la boina a la mà, els homes de pelo en pecho, les dones perpetuadores dels rols patriarcals, els corruptors i corruptes, els censors, els arribaespaña… el franquisme de més alta intensitat des de la mort del genocida. Aquests que ja hi són presents a ajuntaments, parlaments autonòmics i parlament de l’estat espanyol. Ignorants i grollers que aspiren a una victòria que ens deixarà lligats de peus i mans, captius i desarmats com a les nostres mares i pares i les nostres àvies i avis. Volen el poder per aplicar les seves polítiques de terra cremada arrasant-ho tot i robant patriòticament a mans plenes. 

Aquest juliol no els deixem passar una vegada més, aixequem barricades de solidaritat amb totes les persones que veuen cada dia els seus drets corcats i les seves llibertats engarjolades i fem des de les nostres consciències i principis un mur inexpugnable i protector.  I si al final passen que no trepitgin la nostra dignitat, aixequem els punys i organitzem-nos per a protegir-nos de la seva violència, fem-ho amb el convenciment i l’orgull de les i els antifexistes d’aquell juliol de 1936. 

AQUEST MAIG NO TINDREM CONCENTRACIÓ, PERÒ SÍ MEMÒRIA.

 

Aquest mes de maig no tindrem concentració. 

Maig és el mes universal de reconeixement de la lluita de les treballadores i els treballadors. Per això no podem oblidar a totes les persones que han treballat i treballen en la recuperació de les memòries antifeixistes i hem de posar en relleu la importància de la seva tasca. Persones que treballen pels drets humans de les víctimes del franquisme i de la transició exigint veritat, justícia i reparació. Persones que amb el seu treball posen de manifest la deficient democràcia de l’estat espanyol.

El dissabte 27 de maig és la jornada de reflexió de les pròximes eleccions. No és un dia perquè tothom que es presenta com demòcrata de soca-rel en les llistes electorals descansi, en aquesta jornada elles i ells són qui haurien de reflexionar sobre totes les nostres exigències. Des dels centenars i centenars d’exhumacions que resten per fer a tants ajuntaments de Catalunya a la creació d’un centre de memòria de la tortura i la repressió en Via Laietana, 43, la casa dels horrors; des de la retirada del monstruós monument feixista al mig de l’Ebre a Tortosa o Sa Feixina a Palma a la retirada de noms, medalles i honors, coms els rebuts pel falangista Samaranch. I després de reflexionar només queda actuar amb valor desobedient i valors, en un temps en què el feixisme sense complexos és promocionat pel sistema franquista que sosté la Corona. Feixisme que s’escampa com taca d’oli per sobre de tot el treball fet per generacions de lluitadores i lluitadors. Persones, com tants de nosaltres, que fa anys i panys que surten de casa “reflexionats” cada dia al carrer i actuen en conseqüència i coherència amb les seves reflexions, sempre antifeixistes. 

En aquest mes podrem exercir els nostres drets dipositant una papereta en una urna. Ens hem de demanar si això per si sol pot rebre el nom de democràcia. Hem de pensar en el significat que el fet de votar va tenir per a les persones que van ser assassinades per haver exercit el seu dret a vot materialitzant una república, que començava a caminar per sendes de llibertats. Pensar en les persones que van ser assassinades per lluitar per poder tornar a votar república sota una dictadura genocida. Pensar en les persones que van patir i pateixen la repressió per voler una terra lliure de cadenes i corones. Pensar en el seu compromís, que anava molt més enllà de dipositar un paper en una caixa una vegada de temps en temps. La veritable votació per a elles i ells era la defensa del seu vot cada dia amb el seu treball de construcció d’una societat més justa. Construcció de drets des de diferents organitzacions i entitats populars, des de l’exemple individual ètic i solidari, amb la paraula i els fets.

Pensem també en les persones que van omplir amb els seus noms aquelles paperetes, en la seva integritat, en la seva il·lusió, en la seva entrega, quan hi havia tantes barreres a trencar i tantes ganes de fer-ho per sobre de la por. Pensem en aquelles persones fermes en la defensa dels seus ideals, que van ser escollides i van ocupar càrrecs públics en ciutats i en petits pobles. Pensem en el seu valor treballant sense descans per proporcionar serveis a les seves conciutadanes i pa a totes les taules mentre queien les bombes. Pensem en qui va abandonar la cadira per agafar el fusell i defensar una república, que havia il·luminat una foscor de segles d’explotació i espoli. Eren representants públics, no personatges de cap representació.

Aquelles persones que van patir la conseqüència de creure en la importància de la democràcia per erradicar la injustícia, aquelles que sabien que la democràcia participativa era una tasca diària, que no acabava amb el gest de votar, aquelles que continuaven lluitant i exigint encara que els seus representants governessin, aquelles són el nostre referent. I aquest mes d’eleccions cal recordar-ho. Per això, humilment, des dels nostres catorze perseverants anys al carrer demanant drets i justícia per a aquelles persones que ens van ensenyar que la democràcia mai pot obrir les portes al feixisme, que si no està al servei del poble, dels drets humans i de la justícia social es pot dir democràcia, però no ho és, us demanem un favor. Us preguem que cada dia amb la vostra disposició voteu per fer front al feixisme, al racisme, al masclisme, a la lgbtiq+fòbia a qualsevol mena de marginació de col·lectius vulnerables, a l’odi a la diferència i als pobles que volen llibertat i respecte, per fer un món sostenible i just on ningú es quedi enrere. Tenim moltes lluites per guanyar, derrotes que revertir i victòries a protegir i ho hem de fer plegades. 

Els nostres actes són el veritable vot de memòria i amb memòria, no el que es delega cada quatre anys sense demanar responsabilitats polítiques, sinó el que s’exerceix cada dia a places i carrers. 

CENT QUARANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL POBLE GITANO ANTIFEIXISTA.

 

Volem dedicar aquesta concentració d’abril, el mes republicà del calendari, a un poble oblidat per la Memòria i històricament marginat a l’estat espanyol per monarquies, dictadures i fins i tot per la república. Ho fem el mes que aquest poble commemora la lluita per a reivindicar la seva dignitat.  Per això volem posar el nostre granet de sorra per saldar aquest deute amb el poble gitano que mereix tot el dret a la veritat, la justícia i la reparació. Un poble estigmatitzat, discriminat i que va conèixer de primera mà la repressió dels cossos i forces de l’estat en qualsevol forma i en qualsevol temps al llarg de la seva història. Un col·lectiu apartat i assenyalat secularment sota tota mena de règims, i en dictadura, si a més eren dissidents polítics amb doble patiment. Aquest acte vol honorar el poble gitano antifeixista.

Les gitanes i gitanos antifeixistes són uns grans desconeguts per a la societat, inclús entre les persones que treballem en defensa dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.

Els arquetips i estereotips han acompanyat al poble gitano, moltes vegades els prejudicis socials l’han lligat al món de la delinqüència pel seu caràcter nòmada i la desconfiança que generava el seu estil de vida. Durant la dictadura la utilització del seu art com altaveu d’una marca Espanya de pandereta i tablao flamenco va col·locar una etiqueta injusta al poble gitano d’afí al franquisme. Però va haver-hi molts artistes, el flamenco dissident, que no es van moure, ni van cantar, al compàs del feixisme. El que és cert és que el poble gitano, una vegada tancades les llums dels escenaris, continuava amb el cartell penjat de primer sospitós de qualsevol delicte o crim.

Com recull el llibre de Manuel Martínez Martínez “El pueblo gitano español en las revoluciones y guerras civiles (siglos XIX y XX): “El gitano és dibuixat com un element asocial, un paràsit, que viu aliè als problemes del país, preocupat exclusivament per mantenir la seva independència respecte a les institucions de l'Estat i les seves obligacions com a ciutadans; un individu que, mostrant el seu nul respecte cap a l'escassetat que ocasionava la guerra, lluitava sols per la seva supervivència a través d'unes activitats marginals que no reportaven res útil a la causa.” Antifeixistes com Helios Gómez Rodríguez, Mariano Ramón Rodríguez Vázquez, Marianet, o Casilda Hernáez Vargas, trenquen aquest discurs, ells  i ella, com tants altres es van implicar amb coratge en les lluites per la justícia social i, més tard, en la defensa de la legalitat republicana plantant cara al feixisme amb valor.

El franquisme va voler apropiar-se de l’ànima del poble gitano, mostrant-lo com una atracció de la fira de la dictadura, mentre el continuava perseguint, detenint, torturant, engarjolant i infamant, obligant’ho a viure en la marginalitat i la precarietat.

S’exigia al poble gitano la seva integració en una societat de la qual sempre havien rebut menyspreu en qualsevol època i que els obligava a viure moltes vegades al marge d’una llei que no era la seva. La seva malfiança venia del maltractament rebut des de la seva arribada a la península Ibèrica el segle XV. Van patir l’expulsió dels Reis Catòlics el 1499, el rei Felipe II els va tornar a expulsar el 1537 i Felipe III en 1619. Però el punt culminant d’aquesta violència discriminatòria va arribar el 1749 amb la Prisión General de Gitanos, un intent de genocidi en tota regla, sota el regnat del Borbó Fernando VI, fill i successor de Felipe V i que va passar a la història amb l’apelatiu de “el prudent” i “el just”. No crec que el poble gitano estigui d’acord. Aquest Rei d’Espanya va empresonar homes i dones per separat amb la intenció d’evitar la procreació i exterminar-los com a ètnia i com a cultura. El pla va fracassar, però va ser un punt d’inflexió que marcaria el destí del poble gitano, va fracturar la seva integració voluntària i va aixecar una barrera insalvable entre comunitats que estaven convivint i establint llaços de confiança. Barreres i prejudicis, que encara existeixen i que amb aquest acte volem contribuir a trencar. 

Aquest acte vol ser un homenatge a les dones i homes del poble gitano que es van comprometre amb l’antifeixisme. Persones que han de ser doblement honorades perquè en les seves trinxeres es lluitava amb més d’un enemic, perquè ho van fer des de la generositat de qui s’entrega a una causa obviant la discriminació de la qual eren objecte, per uns ideals d’igualtat i justícia que encara s’han de fer valdre. 

Chachipé, Barsaní, Chocoronar.

Veritat, Justícia, Reparació.