El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

diumenge, 16 de setembre de 2018

SETEMBRE SENSE CONCENTRACIÓ DE LA MESA DE CATALUNYA





Volíem compartir amb totes i tots vosaltres que aquest setembre la nostra Mesa de Catalunya no farà la seva concentració mensual per la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del franquisme i la transició. La desconvoquem perquè el darrer dissabte d’aquest mes és 29, el mateix dia i hora que ha escollit l’associació Jusapol per fer un homenatge als policies nacionals i guàrdies civils que van colpejar a les persones que volien exercir democràticament i pacíficament el seu dret a vot. 

Ens hauria agradat no assabentar-nos per la premsa d’aquesta notícia, ja que nosaltres vam comunicar la nostra concentració a Mossos d’Esquadra el 30 d’agost. Fem pública la nostra perplexitat per no haver estat informats per cap interlocutor del Departament d'Interior, encarregat de vetllar per la seguretat ciutadana, del tipus de concentració-manifestació convocada a la mateixa hora que la nostra. Només se'ns van dir des de Manifestacions que seria multitudinària i malgrat demanar-ho no ens van informar ni sobre el contingut, ni sobre els convocants d'aquesta. A més se'ns va fer remetre un correu  explicant que acceptàvem compartir la plaça Sant Jaume, si aquesta era la nostra decisió, com una mena de coartada. En aquell moment vam decidir continuar endavant i compartir espai com hem fet en nombroses ocasions sense cap problema, la darrera vegada amb la Marea Pensionista. Volem conviure amb reivindicacions democràtiques respectuoses amb els drets humans, és més, creiem en les lluites compartides i en la solidaritat entre els moviments que treballen per les llibertats i els drets socials. La Memòria és una eina contra el feixisme, el racisme, la repressió i la impunitat. 

La convocatòria de Jusapol serà oberta i com és habitual en aquest tipus de manifestacions aniran persones que no respecten els nostres drets, agredeixen els nostres principis i que moltes vegades acaben exercint violència verbal i física. Per això hem decidit cancel·lar la nostra concentració, tant per motius de seguretat, perquè entre la gent que participa hi ha persones grans i/o amb problemes de mobilitat, com per no haver de trobar-nos cara a cara amb gent que defensa el franquisme, fa apologia del feixisme i exhibeix el seu odi. Ells seran milers, nosaltres unes desenes. Això sí, caparruts i resistents, des de fa més de 9 anys en el mateix lloc, cada darrer dissabte de cada mes demanant, exigint els drets de les detingudes, de les condemnades en farses judicials, empresonades, passejades, afusellades, exiliades, mortes, supervivents de camps de concentracions espanyols, francesos i nazis, esclaves del franquisme, espoliades, torturades, vexades, violades, desaparegudes, pels bebès robats, pels perseguits per la seva condició sexual, per totes aquelles terribles vulneracions dels drets humans, crims de lesa humanitat que no prescriuen, pels ideals i per les vides de tantes lluitadores antifeixistes, per les defensores de la legalitat republicana. Pels perseguits d’ahir i els d’avui, per la llibertat d’expressió, per la veritat amagada i la justícia negada, per la minsa reparació rebuda, per això ens continuarem concentrant, perquè sense conèixer el passat no es pot entendre aquest present tan franquista, que fa tanta vergonya.

Per això aquest mes no parlarem a la plaça dels assassinats dels setembres de mort, de la dictadura i de la transició. No parlarem d’en Cipriano Martos, que un 17 de setembre de 1973 va morir després de setmanes agonitzant a un hospital vigilat per dos guàrdies civils de la mateixa caserna on va ser torturat salvatgement i on va prendre, diuen els culpables que voluntàriament i a glopets, un líquid corrosiu que li va cremar per dins. Va morir sol, ningú va tenir accés al seu llit de la sala de beneficència de l’hospital de Sant Joan de Déu a Reus. La família va ser informada de la seva mort però no li van permetre sota amenaces veure el cos sense vida d’en Cipriano, que va ser enterrat en una fosa sense cap permís familiar i falsificant documents. La vida d’aquest sindicalista i lluitador antifranquista ha estat recollida pel periodista Roger Mateos en un treball excel·lentment documentat “Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista”. Cipriano era per sobre de tot una persona bona i compromesa com l’Antonio Martos, company de la nostra Mesa de Catalunya, que aquest mes de trist aniversari per a ell no podrà portar la foto del seu germà a la plaça Sant Jaume. 

Tampoc parlarem dels últims afusellats pel franquisme el 27 de setembre de 1975, 2 mesos abans de la mort d’un dictador que encara està molt viu. Xosé Humberto Baena, Ramón García, José Luis Sánchez Bravo, Jon Paredes i Angel Otaegi. Uns assassinats pel feixisme espanyol que encara arrosseguen l’estigma de terroristes obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que van patir uns consells de guerra on la sentència ja estava dictada, condemnats sense demostrar la seva culpabilitat. 

Ni parlarem de Carlos Gustavo Freches mort per una bala de goma de la Policia Nacional una Diada de 1977, ni de Gustau Muñoz que una Diada de 1978 quan es manifestava al carrer Ferran va rebre un tret de front de la policia que va ser mortal. El seu cas està dins de la Causa 4591/10 coneguda com a querella argentina, com el d’en Cipriano Martos o el de José Luis Sánchez-Bravo. Casos que s’han hagut de denunciar fora de l’estat Espanyol on encara són protegits els criminals i abandonades les seves víctimes. En aquesta ocasió s’ha fet a la República Argentina, que sí que va tenir el valor democràtic de jutjar i continuar jutjant els crims de la dictadura de Videla. No podrem parlar de Xile, que també segueix jutjant la dictadura de Pinochet, els assassinats i les tortures, no podrem recordar al president Salvador Allende que un 11 de setembre de 1973 va morir defensant la democràcia enfront d’un cop d’estat militar o al cantautor Víctor Jara, torturat i assassinat un 16 de setembre a l’estadi que ara porta el seu nom. Et recordem Víctor.

No podrem parlar del nostre company Antonio Silva que aquest 14 de setembre ha declarat a la Ciutat de la Justícia a requeriment de la jutgessa Maria Servini per les vexacions I les brutals tortures sofertes a la comissaria de Via Laietana en uns interrogatoris dirigits per Roberto Conesa. Conesa repressor amb la dictadura, premiat a la transició i condecorat amb la Cruz de Oro al Mérito Policial el 13 de juny de 1977, ordre signada per Rodolfo Martín Villa, també acusat a la querella argentina pels crims del 3 de Març a Vitòria. 

I potser haurien de parlar de moltes altres persones i fets dels quals no podrem parlar aquest mes a la plaça Sant Jaume, com de la Lina Ódena que va preferir la mort a caure en mans dels feixistes un 14 de setembre de 1936 disparant-se un tret al cap. O de Matilde Landa que es va suïcidar llençant-se al buit a la presó de Palma de Mallorca un 26 de setembre de 1942 perquè ja no podia patir un segon més la pressió de les monges sobre ella i sobre les dones empresonades en aquell terrible cau, per ser batejada, una croada que va guanyar el nacionalcatolicisme fent-ho in articulo mortis. 

Setembres negres de patiments anònims que encara són tempestes per escampar. Ni oblit, ni perdó. 

divendres, 17 d’agost de 2018

NORANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. AMB ULLS DE CRIATURES.




Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.
Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles noves, a cases  amb nous sabors, aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.
Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura,  la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara reben insults o cops. Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar altre cop les paraules de Martin Niemöller:
Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,
Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que  l’agost de 1944 va alliberar París i va continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes, que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.
Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la repressió i per altres misèries i injustícies.  Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de víctimes en un país que es mor literalment de fam.  També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs, amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més enllà dels gestos. Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat ho torni a ser. 
Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació. 

dimarts, 17 de juliol de 2018

NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.



Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins el miserable cercle viciós de la transició.
El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.
Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol.  Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.
Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.
Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la  ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.
La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge…  La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.
Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.

dilluns, 18 de juny de 2018

NORANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DONES PERIODISTES EN TEMPS DE REPÚBLICA.



El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests fangars on visquem ara.

És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme, alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana. 

També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.

Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert  a molta gent que pensava que el franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres exigències, tan antigues com vigents i necessàries.

Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra història i la memòria de la repressió és l’esperança  per a una societat on el feixisme no tingui cabuda.  I aquí serà molt important el paper de la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení, singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes socials, que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.

Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà, assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.

Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores, articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la informació.

-->
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la Falange de dios, patria y familia. Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.

divendres, 11 de maig de 2018

NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.



Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.

Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.

De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.

I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.

Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.

I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?

Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.

Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.

A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.

I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.

dilluns, 9 d’abril de 2018

NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.


Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. 

Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. 

La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.

Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.

Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.

Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.

Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!

dilluns, 26 de març de 2018

NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.


-->

Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.
“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.