diumenge, 7 d’abril de 2019

CENT DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TU DECIDEIXES.




Un any més arribem a l’abril. Sempre parlem dels abrils republicans, de l’esperança, dels somnis, del progrés, de la igualtat, de les reformes, de la cultura, l’educació, els valors democràtics, de lleis més socials, de drets, de llibertat, de laïcitat, fins i tot de revolucions: les passades reivindicades, les frustrades d’octubres, les futures que no es van poder guanyar. Va arribar per la voluntat popular en forma de vot una jove república per madurar i perfeccionar. Un projecte democràtic mai vist a un regne ja inexistent, abandonat per un Borbó poruc a la millor de les sorts. Una finestra oberta per a totes aquelles persones que només havien vist portes tancades. Un abril que venia a posar llum en la foscor de dictadures i monarquies de fam, analfabetisme, opressió, repressió, caciquisme, església i masclisme. Però aquest any, 80 aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, de la caiguda de Catalunya en mans dels colpistes que amb l'ajuda d'esvàstiques i fasces van matar la República, les seves dones i homes i els seus fruits, hem de parlar de l’abril cautivo y desarmado

No és un abril qualsevol, és un mes d’urnes i prohibicions en un any on el feixisme desacomplexat ha estat normalitzat pels poders fàctics, per la classe política, per la premsa, pels tribunals on seuen amb el seu dit acusador. Normalitzat per gran part de la societat que després de PP i Ciutadans, ja inoculada, no s’espanta del projecte ultra VOX amb el seu fantasma franquista nacionalcatòlic sempre en moviment creixent, on s’ha normalitzat que tot allò que representa es pugui votar el 28-A. Sabem que sense drets humans no pot haver-hi democràcia, i sabem també que entre els diferents partits que es presenten a aquestes eleccions uns quants no els respecten, i entre aquests alguns presumeixen de no fer-ho. No podem normalitzar que amb els nostres impostos pagarem gent que farà apologia del feixisme des dels seus escons, mentre persones desaparegudes, assassinades, violades, vexades, torturades, empresonades, mortes i vives entre llàgrimes de pena i ràbia ens miraran als ulls i no podrem sostenir la mirada. Si ets demòcrata de principis no pots més que sentir-te colpida i colpit davant aquest panorama de caiguda lliure al precipici de la marginació i estigmatització de la diferència, de la dissidència, de les invisibilitzades, de l’esperit crític, de l’anul·lació i censura de les llibertats i drets fonamentals individuals i col·lectius. Si normalitzem això, no podrem sortir d’un laberint on el minotaure és un fill híbrid del neoliberalisme salvatge i el feixisme, una criatura abominable, que ens devorarà si solidàriament no teixim un fil antifeixista i irrompible per poder escapolir-nos del seu miserable cau. 

Volem dedicar aquesta concentració a les barcelonines i barcelonins de naixement o de veïnatge que sempre van estar a les trinxeres de la lluita contra l’opressió des dels inicis de les seves batalles contra els segrestadors de la igualtat, els amos de les claus de la seva llibertat i educació, contra els que s’engreixaven amb el pa i les vides de les seves filles i contra els armats coaccionadors de les seves voluntats d’emancipació. A la ciutadania barcelonina del segle XX, besàvies, àvies i mares de les nostres lluites de dignitat. A les milicianes i milicians que van marxar al front contra el feixisme que van acabar a la presó, assassinades als vorals, afusellades per escamots colpistes, mortes als franquistes camps espanyols, als col·laboracionistes francesos i als d’extermini nazis, tirotejades a ciutats i pobles més enllà de la dictadura. A les de la diàspora de l’exili que ens va deixar orfes a la llarga postguerra, una, grande y libre pels guanyadors, petita i captiva pels perdedors. Des del poble al seu President. Milicianes i milicians de la Barcelona antifeixista vingudes de tots els racons del món que van partir en columnes de solidaritat a combatre els rebels assassins i que no van deixar de lluitar contra el monstre, aquí, i després a tot el món, sense pensar en el risc, els perills i en el preu del seu compromís amb l’antifeixisme. 

Perquè allò que heretem, conquerim i assolim no és etern, perquè les lluites no només es guanyen sinó que es cuiden i es defensen, perquè som perquè ens han fet i hem après d'altres, tenim el deute i el deure d’honorar allò que ens van transmetre amb tant sacrifici. Perquè tenim el compromís de ser milicianes i milicians antifeixistes sortint en columnes de veritat, justícia i reparació al front de la desmemòria, per lluitar contra el corrupte forat negre de l’oblit, per netejar les seves clavegueres de les mentides, propaganda del poder immutable a l’ombra d’aquest regne podrit. Els crims d’estat acaben amb l’estat de dret, els crims de lesa humanitat no prescriuen i els seus botxins d’ahir, d’avui i de demà seran sempre criminals a jutjar i les seves víctimes hauran de ser rescabalades. 

Les antifeixistes, les republicanes, tenim memòria i no tenim rei, som lliures i estem armades dels valors de totes aquelles persones admirables que van defensar la legalitat republicana. 

Aquest abril tu decideixes.

dimecres, 20 de març de 2019

CENT-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES MENTIDES FEIXISTES.


-->


Avui es parla molt de les fake news, que al servei de l'extrema dreta és com aquella propaganda de Goebbels que va permetre aniquilar milions de persones sense que tot un poble s'aixequés contra la barbàrie. Això és el feixisme, la normalització de l'abominació, una manca d'autoestima col·lectiva que justifica la repressió de la part més feble de la societat etiquetada com a enemics perillosos. Convertint el seu atac al dissident, al diferent, en un pobre però terrorífic discurs d'autodefensa. I és que l'art mediocre de fer de la mentida llei sempre ha estat una eina del feixisme.

La gent que treballa en la recuperació de les memòries dels lluitadors antifeixistes, que van combatre la mentida amb la paraula i el fusell, sap molt bé el que és la propaganda enverinada llençada com a llosa per no deixar aixecar el cap a generacions. Mentides que han estat pilars de transicions de silenci i impunitat, què van fer creure que teníem una democràcia perfecta que s'ha revelat com un nou règim de corrupció amb una corona al front, regal, aplaudit per uns i per altres, d'una dictadura, columnes de calúmnies que encara avui dia sostenen tanta falsedat. Una dictadura que amb els seus tentacles, que no són d'ultratomba, marca agendes legislatives, executives, judicials, empresarials, polítiques, de mitjans, de l'Església... I encara els seus hereus no han acabat d'aplicar totalment la seva doctrina per arrasar drets i llibertats en una política de terra cremada irrespirable. Una esquifida democràcia que ni tan sols pot treure del seu mausuleu de mort a un genocida i que no posa cap límit al franquisme que està en el seu ADN.

La mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat indiscutible per al gruix de la societat i qui no la creu amb el temps acaba acceptant amb normalitat o resignació reformes laborals, lleis mordasses, rescats bancaris, farses de judicis, sentències inadmissibles, discursos masclistes i discriminatoris contra qualsevol minoria. Fins i tot acaba normalitzant que un partit franquista entri en les institucions ocupant cada dia hores de promoció en televisió fent passar al llop per simpàtica i desvalguda àvia de conte. Totes les persones que es consideren antifeixistes, anticapitalistes, d'esquerres, republicanes, progressistes, defensores dels drets humans o només simplement bones persones, haurien d'estar horroritzades amb el caire que està agafant la realitat de l'estat espanyol, una deriva feixista repugnant.

El nostre altaveu és molt petit i no podem competir amb tanta mentida i tergiversació en prime time. Un atac a una seu d'uns determinats partits és un acte amplificat de terrorisme apocalíptic que no pot acabar més que amb la il·legalització de partits i gent muda a la gàbia o multada, un atac silenciat a seus o persones d'altres partits o col·lectius són manifestacions d'una ciutadania que té dret a expressar-se encara que sigui amb els punys. Nosaltres no podem parlar de franquisme per desfasats guerra civilistes però ells poden parlar de reconquesta i expulsió per patriotisme d'actualitat. Les dones que defensen els seus drets en la manifestació del 8 de març són feminazis, els activistes contra el feixisme són nazis, aquells que ataquen les llibertats ho fan al crit de llibertat perquè són els amos de la mentida al carrer, als tribunals, a les pàgines dels diaris i no tenen cap vergonya. L'única manera que tenim de combatre tanta misèria democràtica és posar el focus en la veritat i portar-la de plaça en plaça, de carrer en carrer, de porta en porta. Un treball que sembla molt senzill però que no és possible sense el compromís insubornable i incansable de gent generosa i solidària, com la gent de la memòria combativa. Una tasca tan important per a la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació que no pot ofegar-se en la impotència que ens vol imposar el sistema del lligat i ben lligat. Això és el que farem aquest mes a Sabadell amb la complicitat de sabadellenques i sabadellencs que han portat el testimoni de molts combats contra la tirania i l'opressió, des de Teresa Claramunt als antifeixistes que durant dècades fins avui no han deixat de lluitar pels drets que ens mereixem.

Es veu que la nostra veritat és perillosa i els deu preocupar molt quan han de sortir veus des de les mentideres files del PP acusant-nos de voler guanyar ara una guerra perduda, que van guanyar els seus franquistes pares. Potser ens tenen por i ens acusen de voler complir un deure democràtic, que és justament guanyar la defensa de la llibertat i la democràcia que van fer les nostres víctimes contra el feixisme colpista.

Per molt que se'n riguin de nosaltres, que ens ataquin, que escampin la seva abominable propaganda, que posin un estat sense drets per a les nostres víctimes al servei de botxins condecorats, nosaltres serem resistència i plantarem cara a la mentida. Combatrem el franquisme, l'extrema dreta, la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el supremacisme, el racisme, el masclisme, les fòbies contra tota minoria objecte del seu odi, digueu-li com vulgueu, perquè tots aquests termes són l'arrel verinosa de l'arbre, que si no talem entre totes, ens donarà una allargada i interminable ombra, tan i tan fosca, que no tornarem a sentir l'escalfor de la llum de les llibertats.


dissabte, 16 de febrer de 2019

CENTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 10 ANYS DE LLUITA AL CARRER, 100 CONCENTRACIONS DE DIGNITAT.




Trist aniversari en mig d’un judici a la democràcia, amb la llei mordassa esprement les butxaques d’aquelles que es rebel·len contra la indignitat política i social, amb sentències i condemnes arbitràries i injustes, amb manifestacions ultres a tot l’estat, amb partits feixistes a les institucions, amb el nacionalcatolisme acusant particularment als antifeixistes, amb les dones i els col·lectius LGTBI al centre de la diana dels irracionals intolerants, amb la manca de valentia de les forces que es pensen d’esquerres i que acoten el cap, fan seguidisme de la dreta o tenen un perfil baix a les portes de noves eleccions, entre retrets, quan estan en joc els drets humans i les llibertats.
80 anys després ens continuen trepitjant, van passar i encara es passegen amb total impunitat pels espais públics amb orgull i supèrbia. Encara lluiexen els noms dels seus pares i avis als carrers i places, encara els seus monuments ens insulten amb la seva presència, encara el dictador descansa al seu mausoleu de mort i la seva família gaudeix del seu espoli entre misses i sentències judicials favor seu, encara els hereus del feixisme tan feixistes com els inventors del monstre genocida governen i ocupen càrrecs als tres poders i són amos del quart també, i encara les víctimes del franquisme continuen desaparegudes i els assassins lliures i impunes. Com ens mirarien aquelles persones dignes i valentes que van morir al front, sota les bombes italianes i alemanyes, afusellades per la dictadura, torturades pels botxins del Règim, aquelles que van perdre la llibertat i la salut, aquelles que van haver de fugir a contracor a l’exili?. Què ens dirien veient que 80 anys després les seves nétes i bésnetes són vexades, insultades, humiliades amb les mateixes etiquetes que van haver de patir en silenci? Roges, separatistes, atees, feministes, invertides, que rebem amb orgull, i d’altres com delinqüents, terroristes, fins i tot nazis i feixistes,  indecència que rebutgem amb fàstic. Quan el mirall ens retorna la nostra imatge ens retorna la mirada de totes aquelles persones admirades, familiars o no, que amb les seves lluites i paraules han fet de nosaltres el que som. I volem continuar mirant-nos i que el nostre reflex ens faci sentir enorgullits per mantenir la seva flama de justícia enllumenant-nos.
Aquesta concentració cridarà llibertat i llibertats un 23F, aniversari d’un intent de cop d’estat dissenyat per ancorar una transició coronada i plena de sang, la del lligat i ben lligat del dictador. Recuperarà les vides i lluites d’aquelles persones, que quan els colpistes del juliol del 36 es van aixecar a mort i foc, sense dubtar ni un segon van defensar amb els seus cossos la legalitat republicana. Ho van fer com a una muralla popular antifeixista, que va acabar esquerdada pel feixisme espanyol i internacional. La solitud republicana i antifeixista va ser dura, la traïció de les forces aliades terrible, el silenci sobre els perdedors una dolorosa i pesada llosa de crim i impunitat, l’exili, les presons, les execucions i assassinats, els camps de concentració, centenars de milers d’històries amagades, unes sota terra, altres a plena llum del dia.
Assenyalem la bèstia, no la deixem avançar, plantem cara, perquè la repressió mai ens ha abandonat. Que una majoria de la societat mirés cap a altra banda quan el poder la invisibilitzava va contribuir a la passivitat i la permissivitat. Quan no ens sentim objectiu no empatitzem, no esperem a qui sigui massa tard. La qüestió ara és, fins a on estem disposats a arribar perquè no ens robin tot, mentre apliquen sobre els nostres drets polítiques de terra cremada? Nosaltres continuarem lluitant des de la defensa dels drets humans i tossudament alçats el temps que calgui fins a la victòria, que en justícia ha de ser nostra. I no estarem soles perquè us esperem. El dissabte 23 de febrer a Santa Coloma de Gramenet a la plaça de l’ajuntament a les 12 del migdia.

diumenge, 20 de gener de 2019

NORANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA EL FEIXISME SEMPRE ENDAVANT.



El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van passar, trepitjant el No passaran amb les seves botes de mort, van desfilar i van fer misses de campanya al mig de la ciutat. No van estar sols els feixistes, els carrers deserts per la fugida al més trist i incert dels exilis de milers d’antifeixistes van començar a emplenar-se, van sortir del seu cau els enemics de la República a abraçar i petonejar a l’exèrcit colpista, alguns s’en penedirien més tard. Començava a Catalunya una dictadura de quatre dècades, que a altres indrets es va estrenar el 1936. Des de llavors han passat 80 anys de vergonyosa traïció i deslleialtat cap a la legalitat republicana, cap a les persones que la van defensar, cap a tota la gent que va morir per culpa d’una guerra que no va ser civil, només un interminable cop d’estat a sang i foc. 80 anys d’oblit de les víctimes, de perdó pels botxins, d’impunitat i protecció dels pilars franquistes que sostenen una minsa democràcia que cada dia es devalua més, com molts organismes internacionals afirmen. Una traïdoria a la república i als seus valors sostenint, protegint i pagant una monarquia imposada per un dictador que es va votar en un pack indivisible del trágala i que es diu constitucional, esquitxada per la corrupció com el mateix sistema del Movimiento que s’ha desvelat inamovible, per molta operació estètica al quiròfan de la transició. Es van maquillar els poders de l’estat, els organismes i les institucions públiques i durant molts anys moltes persones van creure allò del miracle de la democràcia espanyola, que no va ser més que un miratge, basada en una reconciliació consistent en perdó pels assassins, torturadors, censors i corruptes i un inexpugnable mur d’oblit i silenci per a les víctimes del feixisme i els lluitadors antifeixistes.
Ara tenim un feble estat democràtic que mostra la seva força multant i criminalitzant la protesta, pegant a qui aixeca la veu, detenint arbitràriament, empresonant preventivament, prohibint drets, expulsant la gent de les seves llars, censurant llibertats.  On el masclisme, la xenofòbia i el feixisme no són sancionats com cal perquè s’arrelen en la judicatura i les forces i cossos de seguretat d’un estat impropi de dir-se democràcia quan es vulneren els drets humans. Un estat amb un govern que no pot treure el dictador de la seva tomba, ni fer res de bo, si això és possible, amb la monstruosa fossa del Valle de los Caídos, Patrimonio Nacional, ni obligar a complir una paupèrrima llei de la Memòria a l’Església més feixista i reaccionaria. Ni tan sols pot vetllar per a què la bèstia, que no era morta sinó adormida, no entri a les institucions per la porta de les urnes, per haver estat captiu dels missatges de la ultradreta, blanquejant l’essència tan perillosa de la una, grande y libre, dios, patria y rey, que tanta sang va fer vessar.
La consigna No passaran va traspassar fronteres i es va convertir en un lema internacional. Aquesta no va morir, moltes arreu del món l’han mantingut viva, la gent de la Memòria combativa, la de la veritat, la justícia i la reparació l’hem lluït amb l’orgull i la joia de fer valdre tan valuosa herència. Moltes altres persones l’havien guardat a un calaix o al baül, unes al de les lluites guanyades i altres al de les lluites perdudes, però ara han vist que han de treure-la de nou a la llum, perquè si havien conquerit alguna cosa, s’està perdent a un ritme vertiginós. Urgeix recuperar el temps de les cireres per plantar cara al feixisme, al de casa nostra i el de la casa gran que és el món. Serem brigadistes internacionals contra l’opressió, les cadenes, les mordasses, la retallada dels drets, la por i el derrotisme i formarem exèrcits de paraules i voluntats, i trinxeres de democràcia per defensar-nos de tanta misèria. I serà justícia.
Qui conviu amb naturalitat i normalitat amb el feixisme no és demòcrata.



diumenge, 23 de desembre de 2018

NORANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES DE LLIBERTAT.



L’any passat vam inaugurar una nova tradició de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, el 2017 vam batejar-la com campanades contra la ira,  enguany seran les campanades per la llibertat i contra el feixisme, que perillosament no deixa de créixer. Un feixisme nostàlgic del nacionalcatolicisme que va deixar-nos en herència un Regne d’Espanya caduc que viu dels tòpics de la una, grande y libre, de l’imperi on no es posava el sol, de la conquesta i la reconquesta, de la infinita bandera on s’amaga un pollastre que vola al pont aeri Transició, de Suárez a Tarradellas perllongant el Règim del 78 amb el qual ens van sepultar en silenci i impunitat.
El feixisme s’ha introduït amb normalitat democràtica dins d’una societat que viu en una anomalia anomenada democràcia espanyola. Els demòcrates, que no poden ser altra cosa que antifeixistes, haurien de tenir molt clar que no pot tornar a passar, per molt que desembarqui amagat sota una urna.
No es pot blanquejar l’extrema dreta, no es pot banalitzar el mal, no ho podem permetre. Ni amb la complicitat dels mitjans de comunicació, ni d’un govern poruc i tacticista, ni d’una societat acrítica, ni amb el silenci d’aquells que poden acabar compartint hemicicle amb una gent que insulta i agredeix la diferència, que fa apologia del masclisme i la LGTBfòbia, racista, defensora d’un model de família que beneeïx la més reaccionària Església catòlica i d'un model de seguretat de l’estat basat en la repressió. Gent corrupta, que acusa antifeixistes a tort i dret, negacionista del genocidi franquista i que ens volen muts i a la gàbia.  El concepte drets humans per a ells és un paper a trepitjar, la llibertat de col·lectius i pobles un enemic a combatre i com feien els seus pares i avis ens acusen de rebel·lió ells, que entren per les portes de la democràcia per llençar el malalt estat de drets per la finestra. Els molt fatxendes s’atreveixen en la seva misèria moral a dir-nos feixistes tant a qui va lluitar per combatre’ls com a aquelles que defensem el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a tothom que va plantar cara al franquisme.  Els que inoculen l’odi i posen la llibertat en la seva diana ens volen portar a la mateixa banqueta on tants defensors de la legalitat republicana van sentir les sentències de condemnes a mort o a una presó on van conviure amb la por, la fam, el fred, la malaltia i la immensa pena de veure morir companyes i companys entre els murs franquistes o passejats a les tàpies d’un cementiri. Per això companyes i companys no poden tornar a passar.
No podem permetre més retallades de drets, més aplicacions indiscriminades de l’antidemocràtica llei mordassa, no podem permetre la criminalització de la protesta que és l’única eina efectiva que tenim per a defensar-nos de la injustícia i la repressió. Nosaltres després de més de 9 anys continuem protestant davant tanta ignomínia i indignitat amb la paraula lliure, i ho continuarem fent perquè amb aquest panorama tan desolador no ens queda més remei que fer sonar la campana d’alerta contra aquest feixisme que mai ha marxat, però que ara treu pit. I per combatre tot el que representa ens menjarem el raïm contra la intolerància opressora el dissabte 29 de desembre a la plaça Sant Jaume, celebrarem amb goig les campanades de la llibertat per totes les persones que van arriscar el que tenien per a defensar-la fins a les darreres conseqüències.
Contra el Règim del 78 fill del Règim franquista, contra corones imposades per dictadors, a la nostra salut i a la vostra. Bona lluita antifeixista i feliç 2019 combatiu.



SALUT!


dilluns, 19 de novembre de 2018

NORANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.


-->

Digitalitzar els expedients i consells de guerra de les víctimes del franquisme no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de persones estimades i admirades, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó també al nostre dret a conèixer tot el patiment dels nostres familiars.

És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja.

Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem.

A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho.

Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.