En aquesta concentració
del mes de febrer ha de ser present l’exili de les persones vençudes per
colpistes assassins. Parlarem dels exilis exteriors de mans buides i caps plens
d’imatges de desolació, exilis amb tants finals com camins es van haver de recórrer.
Dels exilis interiors de postguerres de venjança de guanyadors, mort
nacionalcatòlica i fam de pa i llibertat. Els exilis de qui fugint per
conservar la seva vida va morir entre filferros i forns crematoris. L’exili forçat
dels bandejats i depurats lluny de casa seva i sense ofici. Els exilis interiors
dels talps amagats en les seves llars en neguit perpetu. Els tristos exilis de
les pròpies idees i sentiments, renuncies com autodefensa, exilis de derrota per
fugir dels murs de terror que va aixecar el feixisme i que no només marcaven
fronteres. Parets de pedra de l’odi assassí, tan dura com les que tants esclaus
del franquisme van picar en condicions terribles infringides pels miserables
franquistes, sacrificis rendits a empreses que marquen agendes avui en dia i que
mai han indemnitzat a aquestes víctimes. El penós exili obligat de les dones a
l’àmbit domèstic, cors bategant enyorats de la llibertat perduda entre les
gàbies de les seves costelles. I tants exilis com persones perdedores, assenyalats
com a desafectes per la seva condició sexual, religiosa, política, per no
formar part de la monolítica i imposada indivisible unitat de la pàtria amb una
sola llengua, amb un sol destí pel dissident: la repressió. Exilis imposibles
d’oblidar.
El senyor Iceta aquest
mes ens ha regalat una frase indecent i punyent. Ens ha dit que “l’oblit té
sentit després d’una dictadura de 40 anys; en una democràcia, no”. Aquesta
afirmació és l’ADN del bipartidisme de l’estat espanyol, que no ha marxat. Una
estructura de poder que va vendre al món la transició com l’èxit més gran des
de la descoberta de la democràcia a Grècia. Una transició que ens va imposar una monarquia amb un referèndum
trampa. Una transició que ens va atorgar una constitució que moltes no vam
votar, que es modifica al dictat del Capital i que ens lliga al llegat d’aquells
que de la llei a la llei no ens van deixar fer la ruptura democràtica amb la
dictadura. Una transició que va desarticular moviments socials, sindicals,
veïnals i ens va vendre “mogudes” per deixar d’escoltar als poetes i cantautors
que ens deien: “no era això, companys, no era això”. I no companyes i companys,
no era, ni és això. Una transició que transita ad infinitum i que vol parir més
transicions il·legítimes per tapar tanta il·legalitat, tanta repressió, tanta
conculcació de drets. Una transició de mordasses que ens ofeguen amb multes i
barrots, que ens aboquen a exiliar-nos dels espais de llibertat personals per
la força de la por. Una transició on els seus artífex i guardaespatlles, que
ens han portat fins aquest punt de tragèdia republicana i antifeixista, ho han
fet cavalcant sobre la impunitat de les seves lleis de punt final. Una
transició que comença amb Franco molt viu, dissenyada pels Estats Units i
Alemanya, que va permetre que un nou PSOE a mida dels interessos occidentals en
temps de la guerra freda sorgís de la nit al dia victoriós. Una transició que
començava a caminar sota un Decret Llei d’excepció com el 10/1975, on tot era
terrorisme, epígraf on tot hi cap, la coartada perfecta per amagar els crims
d’estat i mantenir inamovibles les seves estructures. Una transició que suposava
el cim de la reconciliació nacional, més aviat la reconciliació forçosa amb els
nacionals, aquella que cínicament propagava el dictador en els seus discursos
com un virus que no ha deixat de mutar i contagiar a una societat malalta de
franquisme sociològic. Falses reconciliacions, imperatius de silenci i vexació
pels vençuts i una desfilada de la victòria sense final pels vencedors.
És terrible defensar
l’oblit des de la tribuna d’aquells, que encara que potser de pares i avis
perdedors, passen per sobre de les seves memòries per mantenir el Regne
d’Espanya i el seu status quo d’imposicions i intransigències. No és només el
senyor Iceta, la senyora Batet també ens ho va dir mirant-nos als ulls sense
immutar-se que havíem d’oblidar. Per això hem d’estar més alerta que mai si
volem que alguna cosa canviï de debò, no ens hem de deixar enlluernar per operacions
de maquillatge i propaganda que busquen rèdit polític.
Després d’una dictadura,
en un estat on es respectin els drets humans, mai hauria d’imperar l’oblit. En
una democràcia la memòria ha de ser viva però no per a recordar els suposats
crims de les víctimes del sistema, com volen certs partits, sinó per tenir molt
presents a les persones represaliades i als repressors, les primeres per ser
reparades i les segones per seure-les davant de la justícia. Una vacuna contra la ultradreta que
creix fins i tot entre els descendents desmemoriats de les víctimes de la seva
ideologia. En una democràcia, després de més de 40 anys de la mort del genocida
al seu llit, hauria d’haver-hi un cens públic i exhaustiu amb noms i cognoms de
les víctimes del franquisme. I aquestes víctimes haurien d’haver obtingut
justícia per no haver de trucar la porta de la justícia universal a la
República Argentina per tal de jutjar els imprescriptibles crims de lesa
humanitat de la dictadura i la transició. En una democràcia no hauria d’haver-hi
ni una sola fossa plena dels ossos ignorats i insultats dels nostres
familiars sense obrir. En una
democràcia tots els arxius haurien de ser oberts a tothom sense censura, ni restriccions, perquè
el dret a la veritat és un dret humà inalienable. En
una democràcia no hauria de qüestionar-se la lluita antifranquista amb totes
les seves expressions i els protagonistes que la van fer possible. En una
democràcia no hauria d’estar vigent la llei d’Amnistia feta a mida pels botxins
i no haurien d’obtenir condecoracions, ni indemnitzacions els torturadors de
brutalitat testada pels antifeixistes detinguts per la Brigada Político Social.
En democràcia no hauria d’haver hagut més de 500 persones mortes per defensar
drets i llibertats, la majoria d’aquests crims sense investigar i sense
condemnats. En democràcia no hauria d’haver-hi preses i presos polítics, ni
torturats, ni exiliats, ni maltractats a les presons com ha estat una constant
des de 1975, com els informes de Nacions Unides continuen denunciant.
Mai, mai oblidarem. Ni
quan al final d’aquest camí tortuós i inacabable de lluita pels drets de les
víctimes del franquisme i la transició obtinguem justícia per a totes. No
oblidarem el sacrifici, el coratge, l’entrega, el patiment i la resistència de
les antifeixistes, perquè aquest és el llegat rebut que ens dignifica, les
banderes que van agitar al vent de repúbliques i revolucions assassinades; el
nostre llegat, les banderes que avui fem ballar gestant repúbliques i
revolucions; el seu llegat, les banderes que les nostres filles i nétes
enarbraran per l’emancipació i la justícia social en una terra d’empatia, d’igualtat i solidaritat. No oblidarem perquè la
memòria antifeixista sempre serà llavor d’esperança i
futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada