diumenge, 9 de febrer del 2020

CENT DOTZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VILA DE GRÀCIA.


En aquesta concentració del mes de febrer ha de ser present l’exili de les persones vençudes per colpistes assassins. Parlarem dels exilis exteriors de mans buides i caps plens d’imatges de desolació, exilis amb tants finals com camins es van haver de recórrer. Dels exilis interiors de postguerres de venjança de guanyadors, mort nacionalcatòlica i fam de pa i llibertat. Els exilis de qui fugint per conservar la seva vida va morir entre filferros i forns crematoris. L’exili forçat dels bandejats i depurats lluny de casa seva i sense ofici. Els exilis interiors dels talps amagats en les seves llars en neguit perpetu. Els tristos exilis de les pròpies idees i sentiments, renuncies com autodefensa, exilis de derrota per fugir dels murs de terror que va aixecar el feixisme i que no només marcaven fronteres. Parets de pedra de l’odi assassí, tan dura com les que tants esclaus del franquisme van picar en condicions terribles infringides pels miserables franquistes, sacrificis rendits a empreses que marquen agendes avui en dia i que mai han indemnitzat a aquestes víctimes. El penós exili obligat de les dones a l’àmbit domèstic, cors bategant enyorats de la llibertat perduda entre les gàbies de les seves costelles. I tants exilis com persones perdedores, assenyalats com a desafectes per la seva condició sexual, religiosa, política, per no formar part de la monolítica i imposada indivisible unitat de la pàtria amb una sola llengua, amb un sol destí pel dissident: la repressió. Exilis imposibles d’oblidar.
El senyor Iceta aquest mes ens ha regalat una frase indecent i punyent. Ens ha dit que “l’oblit té sentit després d’una dictadura de 40 anys; en una democràcia, no”. Aquesta afirmació és l’ADN del bipartidisme de l’estat espanyol, que no ha marxat. Una estructura de poder que va vendre al món la transició com l’èxit més gran des de la descoberta de la democràcia a Grècia.  Una transició que ens va imposar una monarquia amb un referèndum trampa. Una transició que ens va atorgar una constitució que moltes no vam votar, que es modifica al dictat del Capital i que ens lliga al llegat d’aquells que de la llei a la llei no ens van deixar fer la ruptura democràtica amb la dictadura. Una transició que va desarticular moviments socials, sindicals, veïnals i ens va vendre “mogudes” per deixar d’escoltar als poetes i cantautors que ens deien: “no era això, companys, no era això”. I no companyes i companys, no era, ni és això. Una transició que transita ad infinitum i que vol parir més transicions il·legítimes per tapar tanta il·legalitat, tanta repressió, tanta conculcació de drets. Una transició de mordasses que ens ofeguen amb multes i barrots, que ens aboquen a exiliar-nos dels espais de llibertat personals per la força de la por. Una transició on els seus artífex i guardaespatlles, que ens han portat fins aquest punt de tragèdia republicana i antifeixista, ho han fet cavalcant sobre la impunitat de les seves lleis de punt final. Una transició que comença amb Franco molt viu, dissenyada pels Estats Units i Alemanya, que va permetre que un nou PSOE a mida dels interessos occidentals en temps de la guerra freda sorgís de la nit al dia victoriós. Una transició que començava a caminar sota un Decret Llei d’excepció com el 10/1975, on tot era terrorisme, epígraf on tot hi cap, la coartada perfecta per amagar els crims d’estat i mantenir inamovibles les seves estructures. Una transició que suposava el cim de la reconciliació nacional, més aviat la reconciliació forçosa amb els nacionals, aquella que cínicament propagava el dictador en els seus discursos com un virus que no ha deixat de mutar i contagiar a una societat malalta de franquisme sociològic. Falses reconciliacions, imperatius de silenci i vexació pels vençuts i una desfilada de la victòria sense final pels vencedors.
És terrible defensar l’oblit des de la tribuna d’aquells, que encara que potser de pares i avis perdedors, passen per sobre de les seves memòries per mantenir el Regne d’Espanya i el seu status quo d’imposicions i intransigències. No és només el senyor Iceta, la senyora Batet també ens ho va dir mirant-nos als ulls sense immutar-se que havíem d’oblidar. Per això hem d’estar més alerta que mai si volem que alguna cosa canviï de debò, no ens hem de deixar enlluernar per operacions de maquillatge i propaganda que busquen rèdit polític.
Després d’una dictadura, en un estat on es respectin els drets humans, mai hauria d’imperar l’oblit. En una democràcia la memòria ha de ser viva però no per a recordar els suposats crims de les víctimes del sistema, com volen certs partits, sinó per tenir molt presents a les persones represaliades i als repressors, les primeres per ser reparades i les segones per seure-les davant de la justícia.  Una vacuna contra la ultradreta que creix fins i tot entre els descendents desmemoriats de les víctimes de la seva ideologia. En una democràcia, després de més de 40 anys de la mort del genocida al seu llit, hauria d’haver-hi un cens públic i exhaustiu amb noms i cognoms de les víctimes del franquisme. I aquestes víctimes haurien d’haver obtingut justícia per no haver de trucar la porta de la justícia universal a la República Argentina per tal de jutjar els imprescriptibles crims de lesa humanitat de la dictadura i la transició. En una democràcia no hauria d’haver-hi ni una sola fossa plena dels ossos ignorats i insultats dels nostres familiars  sense obrir. En una democràcia tots els arxius haurien de ser oberts a tothom  sense censura, ni restriccions, perquè el dret a la veritat és un dret humà inalienable. En una democràcia no hauria de qüestionar-se la lluita antifranquista amb totes les seves expressions i els protagonistes que la van fer possible. En una democràcia no hauria d’estar vigent la llei d’Amnistia feta a mida pels botxins i no haurien d’obtenir condecoracions, ni indemnitzacions els torturadors de brutalitat testada pels antifeixistes detinguts per la Brigada Político Social. En democràcia no hauria d’haver hagut més de 500 persones mortes per defensar drets i llibertats, la majoria d’aquests crims sense investigar i sense condemnats. En democràcia no hauria d’haver-hi preses i presos polítics, ni torturats, ni exiliats, ni maltractats a les presons com ha estat una constant des de 1975, com els informes de Nacions Unides continuen denunciant.  
Mai, mai oblidarem. Ni quan al final d’aquest camí tortuós i inacabable de lluita pels drets de les víctimes del franquisme i la transició obtinguem justícia per a totes. No oblidarem el sacrifici, el coratge, l’entrega, el patiment i la resistència de les antifeixistes, perquè aquest és el llegat rebut que ens dignifica, les banderes que van agitar al vent de repúbliques i revolucions assassinades; el nostre llegat, les banderes que avui fem ballar gestant repúbliques i revolucions; el seu llegat, les banderes que les nostres filles i nétes enarbraran per l’emancipació i la justícia social en una terra d’empatia, d’igualtat i solidaritat. No oblidarem perquè la memòria antifeixista sempre serà llavor d’esperança i futur.