Un any més continuem en la
lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del
franquisme i la transició. Un any més després després del nostre desè
aniversari duent les nostres reivindicacions per diferents localitats de
Catalunya. Aquest any ens quedem a Barcelona i visitarem tots els districtes de
la ciutat. Ho farem per continuar
amb la nostra digna campanya de conscienciació sobre la importància cabdal de
la defensa dels drets humans per a una societat que vol esdevenir realment democràtica.
I volem començar aquest viatge de lluita i solidaritat amb les víctimes de la
repressió feixista espanyola i les seves famílies per un barri que sempre ha
gaudit del merescut títol de combatiu. Aquest 25 de gener ens concentrarem a
Nou Barris.
Comencem aquest 2020 com vam
acabar el 2019, amb represaliats per exercir els drets i llibertats, que
haurien d’estar protegits per garantir el nostre dret democràtic de protesta.
Però amb una diferència, comencem aquest any amb una nova legislatura, amb un
govern de coalició que ha promès lleialtat al rei, per això totes les comparacions amb la República són grolleres.
Un govern on tots els actors no poden ser protagonistes i on el paper de la
Memòria ha estat durament disputat entre els artistes consagrats per la
constitució i els meritoris. Perquè encara que les polítiques de Memòria semblin
a priori en comparació amb carteres com Defensa, Interior, Economia o Justícia un
paper secundari, no ho són. La Memòria Històrica és la que pot trencar el statu
quo de la Transició, la que qüestiona d’on venim i on volem anar, la que
denuncia que sense ruptura democràtica no pot haver-hi democràcia. Perquè
lluitar pels drets socials i la justícia social és Memòria Històrica. Sempre
hem mantingut que no es tracta només de la reivindicació de les víctimes, també
de la reivindicació de les seves lluites i ideals. Lluites vigents com exigir un
treball i un salari dignes, com el dret a un habitatge habitable, el dret a una
sanitat i a una educació universal, gratuïta i de qualitat, el dret de les
dones a viure, lliures i amb igualtat de drets, el dret a expressar-se en
llibertat, el dret dels col·lectius marginats i atacats per la seva condició a
gaudir de seguretat i respecte, a eliminar la discriminació de qualsevol classe,
a abolir els privilegis de latifundistes i repartir la terra, i els dels
especuladors i defraudadors del sistema capitalista, contra la usura de la
Banca, per l’estat laic i la separació de poders sense prebendes
per l’Església, pel dret d’autodeterminació dels pobles, per abolir la
monarquia i donar pas als valors republicans en forma de República, per
enfonsar el feixisme a un abisme insondable.
La llista és tristament
ampliable perquè encara tenim molt per lluitar i defensar. Reclamacions històriques
contra sistemes on sempre hi ha hagut explotadors i explotades, on les classes continuen
existint i la desigualtat creix. Reclamacions de drets que van pensar
conquerits per sempre més amb la publicitada societat del benestar, venuda com producte
de la transició del continuisme, conquestes espoliades i emmordassades els
darrers anys. Anys on han crescut les fòbies als més febles i on el feixisme ha
tret pit, ara des dels seus escons, gaudint de la llibertat que ens roba cada
dia. És més que evident que ens trobem en un escenari molt més fosc que quan
van començar la nostra lluita, amb un guió de déu, pàtria i rei per a una obra
que ja ens sabem de memòria i on perden sempre els mateixos. Per això ara més
que mai no hem de defallir perquè ara hem de guanyar un futur de drets humans i
això no es fa de la llei a la llei, sinó del carrer a les institucions.
La Memòria és un mirall on tot
allò que diuen que ja està superat per falses reconciliacions, votacions de
constitucions amb corona i el trágala
postdictadura es reflecteix tal com és, un escenari on legislatura rere
legislatura se’ns ha mostrat la mateixa obra del lligat i ben lligat amb
diferents rostres i diferents companyies. Una imatge on les víctimes continuen
sota terra i els seus botxins en la impunitat. Per això era tan important per
al PSOE, coautor del bipartidisme de l’immobilisme, mantenir la Memòria dins de les seves competències. I per
això ens vendran com a grans victòries la segona part del Valle de los Caídos i
una possible il·legalització de la Fundació Francisco Franco, fins i tot una
futura anul·lació dels judicis del franquisme, no sabem si il·lusòria, i no
podem comprar això com una gran fita. No ho podem fer perquè quedarà en peu la
clau de volta del sistema que ens nega la veritat, la justícia i la reparació,
el pilar del Règim després del Règim, la llei d’Amnistia que sustenta el 78 i
els seus vicis. Ens vendran com a grans victòries els petits avenços per tal
que oblidem que vivim en el llegat del dictador i que el passat franquista oprimeix
el futur antifeixista que totes i tots volem. Hem d’estar alerta i no comprar
entrada de nou per aquestes velles representacions del miratge perquè ja ni ha
prou de repetir la història.
Hem començat un nou any on no abaixarem
la guàrdia, on bel·ligerantment alçats continuarem denunciant la injustícia i
exigint els drets de les nostres víctimes, de totes nosaltres, perquè mai claudicarem.
I ho fem a un barri de veïnes i veïns lluitadors que no van acotar el cap. Com
cada gener, trist aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a
Barcelona, cridem NO PASSARAN.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada