Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta. Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això.
Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.
El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert. La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència. Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials. Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.
Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó. El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari. El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort. El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant. També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república.
Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió. Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme. Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen.
I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada