El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dimarts, 16 de febrer de 2016

SEIXANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'EXILI DELS ETERNS REFUGIATS.



Quantes companyes i companys, quantes mares i pares, àvies i avis s’han vist emmirallats en les imatges de refugiats que ens han servit a l’hora dels àpats. Persones amuntegades en un vagó de tren, fileres de caminants esgotats, nens ofegats a les platges, rostres darrera els filferros,  imatges que colpeixen a molts, però que ja han oblidat quan arriben les notícies esportives. Però aquelles que van passar pel dur tràngol de fugir del feixisme travessant una frontera, per acabar envoltades d’una guàrdia armada, aquelles no obliden.

Quan ens preguntàvem com era possible que es mirés cap a una altra banda quan les nostres refugiades patien i morien als diferents camps, quina resposta ens hem de donar ara  quan els que caminen sobre la terra glaçada són altres? La resposta és que els mecanismes continuen sent els mateixos, la inoculació de la por en la possible població receptora. Als nostres antifeixistes, que viatjaven a exilis incerts i foscos, els aixecaven la roba per veure si portaven cua com si fossin dimonis vermells, com a conseqüència de la propaganda escampada entre una opinió pública poruga. Ara la por és al terrorisme i a la pèrdua del benestar social retallat sense descans pel neoliberalisme i el neofeixisme que sacseja Europa. És més fàcil criminalitzar el feble que enfrontar-se al poder que rescata empreses i desnona persones. Aquesta Europa té un rostre massa dur i per les esquerdes del seu maquillatge socialdemòcrata deixa veure la seva autèntica fesomia, la d’escorçadora de drets conquerits amb les lluites i els sacrificis de generacions.

Cada dia ens sorprenem més de la claredat amb la qual ens exposen missatges abans políticament incorrectes, abans veritables escàndols i que ara l’opinió pública digereix complaent. Ja s’han oblidat d’un passat no tan llunyà on el feixisme, nacionalsocialisme, nacionalcatolicisme, el salazarisme, les dictadures de coronels … eren condemnades pels que ara s’afegeixen a moviments com Pegida, el Front Nacional, el PPD, Alba Daurada, Partits per la Llibertat…. Ara les propostes d’aquells països,  que hem envejat per les seves polítiques socials i que sempre hem posat com a exemple i on han crescut les posicions i els partits clarament feixistes i xenòfobs, són increïbles: robar per llei els refugiats les seves pertinences quan arriben a les seves fronteres.  Ara la Marsellesa, cantada en tots els idiomes com a símbol de conquesta de llibertats, cantada pels defensors de la legalitat republicana mentre cridaven els lemes de la seva revolució, igualtat, fraternitat, llibertat és segrestada pels feixistes de Le Pen.


Mentrestant la gent fuig de la guerra i de la mort, masses humanes recorren un exili sense veure el final, conviuen amb el fred, la malaltia, la gana entre la indiferència de governs de tots els colors, que al final per a totes les refugiades és el mateix. Persones de totes les edats, nenes i nens que han d’aprendre molt aviat que els drets humans són paraules sobre un paper i no una realitat per a tothom. Nosaltres ja ho sabem, fa molt de temps que lluitem per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes del feixisme, per aquelles que van patir i morir de fred, malaltia i fam confinades en camps de concentració, moltes en camps d’extermini. Davant del perill que suposa la indiferència, ens hauríem de preguntar: i si fóssim nosaltres, altre cop?