Quantes companyes i companys,
quantes mares i pares, àvies i avis s’han vist emmirallats en les imatges de
refugiats que ens han servit a l’hora dels àpats. Persones amuntegades en un
vagó de tren, fileres de caminants esgotats, nens ofegats a les platges,
rostres darrera els filferros,
imatges que colpeixen a molts, però que ja han oblidat quan arriben les
notícies esportives. Però aquelles que van passar pel dur tràngol de fugir del
feixisme travessant una frontera, per acabar envoltades d’una guàrdia armada,
aquelles no obliden.
Quan ens preguntàvem com era
possible que es mirés cap a una altra banda quan les nostres refugiades patien
i morien als diferents camps, quina resposta ens hem de donar ara quan els que caminen sobre la terra
glaçada són altres? La resposta és que els mecanismes continuen sent els
mateixos, la inoculació de la por en la possible població receptora. Als
nostres antifeixistes, que viatjaven a exilis incerts i foscos, els aixecaven
la roba per veure si portaven cua com si fossin dimonis vermells, com a
conseqüència de la propaganda escampada entre una opinió pública poruga. Ara la
por és al terrorisme i a la pèrdua del benestar social retallat sense descans
pel neoliberalisme i el neofeixisme que sacseja Europa. És més fàcil criminalitzar
el feble que enfrontar-se al poder que rescata empreses i desnona persones.
Aquesta Europa té un rostre massa dur i per les esquerdes del seu maquillatge
socialdemòcrata deixa veure la seva autèntica fesomia, la d’escorçadora de
drets conquerits amb les lluites i els sacrificis de generacions.
Cada dia ens sorprenem més de la
claredat amb la qual ens exposen missatges abans políticament incorrectes,
abans veritables escàndols i que ara l’opinió pública digereix complaent. Ja
s’han oblidat d’un passat no tan llunyà on el feixisme, nacionalsocialisme,
nacionalcatolicisme, el salazarisme, les dictadures de coronels … eren
condemnades pels que ara s’afegeixen a moviments com Pegida, el Front Nacional,
el PPD, Alba Daurada, Partits per la Llibertat…. Ara les propostes d’aquells
països, que hem envejat per les
seves polítiques socials i que sempre hem posat com a exemple i on han crescut
les posicions i els partits clarament feixistes i xenòfobs, són increïbles:
robar per llei els refugiats les seves pertinences quan arriben a les seves
fronteres. Ara la Marsellesa,
cantada en tots els idiomes com a símbol de conquesta de llibertats, cantada pels
defensors de la legalitat republicana mentre cridaven els lemes de la seva
revolució, igualtat, fraternitat, llibertat és segrestada pels feixistes de Le
Pen.
Mentrestant la gent fuig de la
guerra i de la mort, masses humanes recorren un exili sense veure el final,
conviuen amb el fred, la malaltia, la gana entre la indiferència de governs de
tots els colors, que al final per a totes les refugiades és el mateix. Persones
de totes les edats, nenes i nens que han d’aprendre molt aviat que els drets
humans són paraules sobre un paper i no una realitat per a tothom. Nosaltres ja
ho sabem, fa molt de temps que lluitem per la veritat, la justícia i la
reparació de totes les víctimes del feixisme, per aquelles que van patir i
morir de fred, malaltia i fam confinades en camps de concentració, moltes en
camps d’extermini. Davant del perill que suposa la indiferència, ens hauríem de
preguntar: i si fóssim nosaltres, altre cop?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada