Volem el pa, però també
volem les roses. Això cridaven fa més d’un segle les obreres del tèxtil de
Lawrence, Massachussets als Estats Units. Unes dones que van ser el motor i les
protagonistes d’una de les dures vagues de principis de segle i que van assolir
amb èxit les seves reivindicacions. Va ser una vaga encapçalada per dones,
moltes emigrades vingudes d’arreu, que parlaven desenes d’idiomes diferents,
lluitadores, imaginatives, organitzades, valentes, dones que van descobrir que
servien per a alguna cosa més que treballar a la fàbrica i a casa, que es van
adonar que podien empènyer el món.
Totes aquestes lluites van
obrir finestres a nous escenaris a les dones antifeixistes, a les dones
lliures, que es formaven en ateneus i sindicats, moltes vegades amb l’oposició
dels seus homes, dels companys de feina que no les volien a les reunions o que
marxessin en els piquets sense respectar el seu dret a lluitar pels seus drets.
El nostre agraïment i reconeixement a totes aquestes dones pioneres, anònimes,
que van patir vexacions, cops, que van passar per la presó i que van morir
defensant el seu dret a ser ciutadanes de primera classe amb dret a vot. Dones
que treballaven per un salari més baix, com ara, que feien les feines de casa,
com una majoria ara, que cuidaven de filles i de persones malaltes i grans, com
ara majoritàriament i que es van
rebel·lar contra l’actitud d’homes amos i senyors, una postura que avui
en dia es reflecteix en què encara la presència de la dona en càrrecs de
responsabilitat és minoritària. Una actitud que es deixa veure en el
maltractament i les morts de les dones víctimes de la violència masclista, en
el tractament sexista de la informació i la publicitat i en els models socials.
Les dones que van somiar l’emancipació en temps de República volien el pa,
la seva independència econòmica, el seu dret a un treball digne, el seu dret al
respecte i la igualtat, a no ser assetjades sexualment pels patrons de les fàbriques
i pels amos de la terra, dret a la planificació familiar, al divorci, a
l’avortament, a no ser coaccionades per l’Església. Volien el dret a vot per a
decidir sobre la seva vida i sobre un món cada dia més pensat i imaginat en
clau de dona. Desitjos que van començar a ser una realitat republicana. Una
dona que va agafar el fusell per a defensar una oportunitat de construir un món
on les seves filles tinguessin les mateixes oportunitats que els seus fills.
Una dona que va treballar a la rereguarda mantenint vives les opcions de vèncer
a un feixisme que vindria a condemnar-la a mort, a presó, a humiliacions
públiques, a ser úters reproductius, a ser propietat dels homes que tenien dret
a sotmetre-les a esclavatge domèstic i maltractaments amb total impunitat,
obligada a renunciar a la seva sexualitat i el dret sobre el seu cos, alienada
per l’Església que li marcava el camí de filla, esposa i mare abocada a les
tasques domèstiques. Però aquestes
dones també van voler les roses. Unes
roses punts de llibres de la cultura negada, unes roses perfum de les escoles
on aprendre nenes i nens lliçons d’igualtat de drets, unes roses que poguessin
lluir en llars dignes d’aquest nom, unes roses per lligar a les seves eines de
feina al camp i a la ciutat, per a col·locar a fàbriques, botigues, oficines, a
les finestretes de l’administració, als despatxos d’alcaldies i ministeris,
sobre les taules i taulells de dones empoderades i amb poder i amb aquesta
dolça flaire de roses construir un món millor somiat per dones.
Aquestes dones no van voler haver-se de ferir les mans amb les roses plenes
d’espines que creixien als jardins del masclisme i el feixisme, roses que van
haver de deixar sobre tombes i fosses de familiars, amigues i amics assassinats
pels colpistes. No volien vessar la seva sang per a continuar regant una terra
erma on elles no podien recollir cap fruit.
Per totes aquestes dones que van voler el pa, les roses, la llibertat, els
drets, la cultura, que van tenir la valentia de lluitar per a intentar
aconseguir-ho, a totes aquestes dones dediquem la nostra concentració. En aquestes
dones pioneres ens emmirallem per a continuar lluitant per la veritat, la
justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i de la transició i
l’anul·lació dels judicis del franquisme.
I per a denunciar que masclisme és feixisme i que el respecte dels drets
humans forma part de l’emancipació de més de la meitat de la població mundial,
de les dones que fan rodar el món.
A les dones lliures i antifeixistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada