El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dissabte, 5 de març de 2016

SEIXANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. A LES DONES LLIURES I ANTIFEIXISTES.




Volem el pa, però també volem les roses. Això cridaven fa més d’un segle les obreres del tèxtil de Lawrence, Massachussets als Estats Units. Unes dones que van ser el motor i les protagonistes d’una de les dures vagues de principis de segle i que van assolir amb èxit les seves reivindicacions. Va ser una vaga encapçalada per dones, moltes emigrades vingudes d’arreu, que parlaven desenes d’idiomes diferents, lluitadores, imaginatives, organitzades, valentes, dones que van descobrir que servien per a alguna cosa més que treballar a la fàbrica i a casa, que es van adonar que podien empènyer el món.

Totes aquestes lluites van obrir finestres a nous escenaris a les dones antifeixistes, a les dones lliures, que es formaven en ateneus i sindicats, moltes vegades amb l’oposició dels seus homes, dels companys de feina que no les volien a les reunions o que marxessin en els piquets sense respectar el seu dret a lluitar pels seus drets. El nostre agraïment i reconeixement a totes aquestes dones pioneres, anònimes, que van patir vexacions, cops, que van passar per la presó i que van morir defensant el seu dret a ser ciutadanes de primera classe amb dret a vot. Dones que treballaven per un salari més baix, com ara, que feien les feines de casa, com una majoria ara, que cuidaven de filles i de persones malaltes i grans, com ara majoritàriament i que es van  rebel·lar contra l’actitud d’homes amos i senyors, una postura que avui en dia es reflecteix en què encara la presència de la dona en càrrecs de responsabilitat és minoritària. Una actitud que es deixa veure en el maltractament i les morts de les dones víctimes de la violència masclista, en el tractament sexista de la informació i la publicitat i en els models socials.

Les dones que van somiar l’emancipació en temps de República volien el pa, la seva independència econòmica, el seu dret a un treball digne, el seu dret al respecte i la igualtat, a no ser assetjades sexualment pels patrons de les fàbriques i pels amos de la terra, dret a la planificació familiar, al divorci, a l’avortament, a no ser coaccionades per l’Església. Volien el dret a vot per a decidir sobre la seva vida i sobre un món cada dia més pensat i imaginat en clau de dona. Desitjos que van començar a ser una realitat republicana. Una dona que va agafar el fusell per a defensar una oportunitat de construir un món on les seves filles tinguessin les mateixes oportunitats que els seus fills. Una dona que va treballar a la rereguarda mantenint vives les opcions de vèncer a un feixisme que vindria a condemnar-la a mort, a presó, a humiliacions públiques, a ser úters reproductius, a ser propietat dels homes que tenien dret a sotmetre-les a esclavatge domèstic i maltractaments amb total impunitat, obligada a renunciar a la seva sexualitat i el dret sobre el seu cos, alienada per l’Església que li marcava el camí de filla, esposa i mare abocada a les tasques domèstiques. Però aquestes dones també van voler  les roses. Unes roses punts de llibres de la cultura negada, unes roses perfum de les escoles on aprendre nenes i nens lliçons d’igualtat de drets, unes roses que poguessin lluir en llars dignes d’aquest nom, unes roses per lligar a les seves eines de feina al camp i a la ciutat, per a col·locar a fàbriques, botigues, oficines, a les finestretes de l’administració, als despatxos d’alcaldies i ministeris, sobre les taules i taulells de dones empoderades i amb poder i amb aquesta dolça flaire de roses construir un món millor somiat per dones. 

Aquestes dones no van voler haver-se de ferir les mans amb les roses plenes d’espines que creixien als jardins del masclisme i el feixisme, roses que van haver de deixar sobre tombes i fosses de familiars, amigues i amics assassinats pels colpistes. No volien vessar la seva sang per a continuar regant una terra erma on elles no podien recollir cap fruit.

Per totes aquestes dones que van voler el pa, les roses, la llibertat, els drets, la cultura, que van tenir la valentia de lluitar per a intentar aconseguir-ho, a totes aquestes dones dediquem la nostra concentració. En aquestes dones pioneres ens emmirallem per a continuar lluitant per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i de la transició i l’anul·lació dels judicis del franquisme.  I per a denunciar que masclisme és feixisme i que el respecte dels drets humans forma part de l’emancipació de més de la meitat de la població mundial, de les dones que fan rodar el món.


A les dones lliures i antifeixistes.