Alguns que eternament aspiren a governar per a uns altres, que carreguen
sacs de passats foscos, ho fan amb una política de sotmetiment als nostres drets
i llibertats. Unes polítiques d’alienació que han convertit la infinita
transició, sempre present, en un cercle de privilegi, un tancat d’or on volen àligues
i gavines.
Des del bipartidisme monàrquic que ha negat la Justícia a les víctimes del
franquisme i la transició. Uns amb lleis de desmemòria que els hauria
d’avergonyir, si això fos possible. Altres que no les han volgut mai i que ara
demanen cada setmana que s’anul·lin, com la Esperanza Aguirre i companys de
viatge com la Fundació Francisco Franco, que incomprensiblement és legal i que es permet denunciar la retirada de símbols franquistes
als jutjats. Uns i altres, PP com PSOE pensen que la transició és un regal,
enverinat per a nosaltres, una bombonera amb un fermall de Corona que s’ha de
preservar com un tresor, un llegat
lligat i ben lligat, trobat als peus del dictador mort. Era i és la seva manera
de perviure, de no ser jutjat, ni condemnat, de ser reivindicat i lloat sense càstig,
de què els seus creixin sense censura, de què riguin de nosaltres, ens
insultin, ens neguin la reparació amb una normalitat emparada per una
democràcia que amb aquesta vulneració dels drets humans demostra que no té més
que el nom, cap contingut. I un estat que no fa valdre aquests drets universals
no és un estat de dret.
Aquesta bombonera amb una xocolata del lloro que comença a desfer-se altre cop
sota el sol cremant d’un juliol, tan semblant a aquell del 36, contempla
tremolosa des del prestatge d’honor de l’estat l’esperança d’emancipació del
poble.
Mentre uns nostàlgics, no anecdòtics, aixequen els seus braços i volen fer
misses al mateix Castell que va veure morir el President Lluís Companys i
Jover, que complirà el seu 75 aniversari d’assassinat pel feixisme espanyol,
sense cap dret a la Justícia. Ho volen fer emparant-se en la Llei de la Memòria
dient que és un acte per a totes les víctimes, cinisme sota el paraigües d’un
enunciat de llei que ens llença a la cara l’esperit de la transició, la
reconciliació sobre els nostres morts, la centèsima claudicació dels que ho van
perdre tot en una equiparació barruera amb qui va guanyar privilegis caminant
sobre la sang de les nostres víctimes. Segons els que competeixen per tenir la
rojigualda més grossa, nosaltres mirem el passat, ells miren el futur,
nosaltres som rancuniosos, ells generosos, nosaltres hem de perdonar, ells ens
volen agenollats, perquè encara no saben que la seva desraò és la nostra força.
Allò que un juliol van voler conquerir a cop de fusell, ara ho volen fer a
cops de lleis que també deixen víctimes escampades pels carrers i les places.
Però també com aquell juliol, avui, plantarem cara amb la nostra dignitat, amb
la raó, amb el cor i amb el cap, en un nou camp de batalla on les eines de
defensa del poble són el Prou i el Fins Aquí.
No hi haurà missa feixista a Montjuïc, l’Ajuntament de Barcelona no ho
permet. Ha de haver-hi un clam per trencar unes línies tortes que han girat
quatre dècades tornant al punt de partida. 360 graus d’involució que han
sepultat els noms de moltes víctimes de la dictadura i la transició en un
anonimat que una societat no es pot permetre, si ho fem, el monstre traurà el seu
altre cap del cau, el que no es disfressa de demòcrata.
Us esperem el proper 25 de juliol a les 12 hores a la plaça Sant Jaume, un
pas més cap a la veritat, la justícia i la reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada