El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dijous, 21 de maig de 2015

SEIXANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. INFÀNCIA ROBADA, VIDES TRENCADES.



Hem tingut recentment l’oportunitat de veure el fantàstic documental de la Montse Armengou i el Ricard Belis sobre el patiment de nenes i nens a orfenats, preventoris, internats i altres establiments a l’ombra del franquisme i més enllà (veure documental). Llocs de foscor de vegades en ubicacions de llum, sol i natura,  on el més petits no podien defensar-se de la cara més fastigosa de la dictadura feixista, la que permetia els abusos de tot tipus a criatures. Les filles i fills de pares, les nétes i néts d’avis que havien perdut una guerra, alguns sense ni haver participat, inconscients del significat de la República. Eren els fills de la pobresa i la manca d’oportunitats, dels marginats, els pàries de la terra que van voler aixecar amb el seu compromís els antifeixistes, aquells que van defensar la legalitat i els valors republicans.

Potser nosaltres coneixíem alguna història semblant, però veure tants adults davant una càmera i percebre’ls com nenes i nens explicant situacions esgarrifoses, veure’ls plorar com demanant-nos auxili a hores d’ara, ha estat una crida a empatitzar  amb el seu dolor i afegir-nos a la seva denuncia. Perquè hem de valorar, i molt, el coratge que van tenir obrint-nos una finestra a uns fets que els van marcar per sempre més.

El maltractament dels infants és el pitjor dels crims, deixa unes petjades ben profundes que són una condemna perpètua, en el millor dels casos, en d’altres, són penes de mort en forma de suïcidis per culpa d’un dolor que no es pot pair. Quan parlem amb les nenes i nens de la guerra, quan toquem la seva infantesa i la relació amb el patiment i la mort dels seus familiars estimats, es traslladen a aquell punt i l’emoció els hi ve als ulls i veus la seva cara de nenes i nens que van haver de fer el cor fort i generós per fer-se grans, cuidar-se dels seus fills i més tard dels seus néts, moltes vegades guardant amb clau allò que va passar i que ningú li va posar paraules, fins a moltes dècades després. Però mentre elles i ells creixien guardant en el seu cor els rostres de pares, avis, mares, tietes, de vegades només les faccions que havien vist en una fotografia, perquè mai van sentir les seves abraçades, altres nenes i nens patien l’infern de la reclusió, la repressió, els abusos psicològics, físics i sexuals. Ho feien sense poder aixecar la seva veu, sense que ningú tingués coneixement de l’horror entre les parets de col·legis, cases de colònies i hospitals on experimentaven amb ells com ratolins. Nenes i nens també robats i venuts com esclaus, no només en la postguerra sinó als anys del desenvolupament, de la tele, els sis-cents, quan l’Opus guanyava la batalla als camisas viejas, participàvem a Eurovisió i les faldilles s’escurçaven. I va seguir després de la mort del dictador, de la Llei d’Amnistia, de la Constitució monàrquica i dels governs que van venir i que no miraven allà on els petits continuaven patint vexacions de tots tipus, sota coaccions i amenaces sense oportunitat de defensa.

I aquesta perversió continuada en el temps va ser gràcies fonamentalment al poder de l’Església, a la seva total autoritat sobre l’educació i altres institucions, a la seva paraula de pederastes i maltractadors en nom de Déu, que amb total impunitat trencaven vides innocents sota el gran pal·li del nacionalcatolicisme. I encara avui, per a vergonya d’una societat que aspira a ser democràtica, es donen premis a institucions dins d’aquesta organització, que van ser encarregades de marcar a cops i càstigs a vàries generacions. Des de les cruels monges de les presons de dones, que arrencaven els fills dels braços de les seves mares des del 1936, als col·legis de monges i cures on es pegava i s’abusava d’aquells que ni tan sols podien verbalitzar el què estaven vivint. Encara tenen poder en un estat on no existeix de fet la divisió Estat-Església, on els nostres impostos paguen els privilegis d’una Església espanyola que es renta la seva imatge fent caritat amb els nostres diners, una Església lobbista que vol fer les nostres lleis, on encara es continuen tapant moltes històries perquè el seu poder escapa a la justícia. Una Església que els cristians de base repudien perquè representa el contrari d’allò que ells prediquen.

I mentre en les sales plenes on s’entreguen unes distincions, devaluades per alguns dels quals les reben, sonen aplaudiments no merescuts, en aquells edificis buits, on alguns premiats feien la seva mala obra, ressona el silenci com a un crit. Edificis, alguns reconvertits, pels quals la gent passeja mentre ignora que per aquells mateixos passadissos, que ells recorren cada dia, van trepitjar els peus pesants dels soldats republicans reclosos en els camps de concentració nacionals i els peus petits de nenes i nens atemorits per feixistes, o per sàdics, quan són sinònims, com diferenciar. Aquestes construccions habitades o buides, reciclades o abandonades, on la indecència criminal de “cuidadores i cuidadors” queda sepultada, formen part de l’arquitectura de la nostra història més recent. Uns relats desconeguts per la major part d’una societat sense accés a la veritat. La seva difusió és un deure de Memòria i lluitar pels drets humans.


Nosaltres dedicarem el nostre aplaudiment el dissabte 30 de maig a les persones que cada dia guanyen la lluita contra les barreres de la por i la culpa pels pecats comesos pels seus repressors. Aquells que van imposar unes gruixudes cadenes que van lligar més d’una generació. Farem arribar el nostre reconeixement als que treuen a la llum el seu trosset de veritat,  sobretot a aquelles i aquells que han hagut de lluitar amb els fantasmes franquistes de la seva infantesa, trencant cadenats beneïts per la transició. Per aquelles nenes i nens Justícia i Reparació.