Hem tingut recentment l’oportunitat de veure el fantàstic documental de la
Montse Armengou i el Ricard Belis sobre el patiment de nenes i nens a orfenats,
preventoris, internats i altres establiments a l’ombra del franquisme i més
enllà (veure documental). Llocs de foscor de vegades en ubicacions de llum, sol i natura, on el més petits no podien defensar-se
de la cara més fastigosa de la dictadura feixista, la que permetia els abusos
de tot tipus a criatures. Les filles i fills de pares, les nétes i néts d’avis
que havien perdut una guerra, alguns sense ni haver participat, inconscients
del significat de la República. Eren els fills de la pobresa i la manca
d’oportunitats, dels marginats, els pàries de la terra que van voler aixecar amb
el seu compromís els antifeixistes, aquells que van defensar la legalitat i els
valors republicans.
Potser nosaltres coneixíem alguna història semblant, però veure tants
adults davant una càmera i percebre’ls com nenes i nens explicant situacions
esgarrifoses, veure’ls plorar com demanant-nos auxili a hores d’ara, ha estat
una crida a empatitzar amb el seu
dolor i afegir-nos a la seva denuncia. Perquè hem de valorar, i molt, el coratge
que van tenir obrint-nos una finestra a uns fets que els van marcar per sempre
més.
El maltractament dels infants és el pitjor dels crims, deixa unes petjades
ben profundes que són una condemna perpètua, en el millor dels casos, en
d’altres, són penes de mort en forma de suïcidis per culpa d’un dolor que no es
pot pair. Quan parlem amb les nenes i nens de la guerra, quan toquem la seva
infantesa i la relació amb el patiment i la mort dels seus familiars estimats,
es traslladen a aquell punt i l’emoció els hi ve als ulls i veus la seva cara
de nenes i nens que van haver de fer el cor fort i generós per fer-se grans,
cuidar-se dels seus fills i més tard dels seus néts, moltes vegades guardant amb
clau allò que va passar i que ningú li va posar paraules, fins a moltes dècades
després. Però mentre elles i ells creixien guardant en el seu cor els rostres
de pares, avis, mares, tietes, de vegades només les faccions que havien vist en
una fotografia, perquè mai van sentir les seves abraçades, altres nenes i nens
patien l’infern de la reclusió, la repressió, els abusos psicològics, físics i
sexuals. Ho feien sense poder aixecar la seva veu, sense que ningú tingués
coneixement de l’horror entre les parets de col·legis, cases de colònies i
hospitals on experimentaven amb ells com ratolins. Nenes i nens també robats i
venuts com esclaus, no només en la postguerra sinó als anys del
desenvolupament, de la tele, els sis-cents, quan l’Opus guanyava la batalla als
camisas viejas, participàvem a Eurovisió i les faldilles s’escurçaven. I va
seguir després de la mort del dictador, de la Llei d’Amnistia, de la
Constitució monàrquica i dels governs que van venir i que no miraven allà on
els petits continuaven patint vexacions de tots tipus, sota coaccions i
amenaces sense oportunitat de defensa.
I aquesta perversió continuada en el temps va ser gràcies fonamentalment al
poder de l’Església, a la seva total autoritat sobre l’educació i altres
institucions, a la seva paraula de pederastes i maltractadors en nom de Déu,
que amb total impunitat trencaven vides innocents sota el gran pal·li del
nacionalcatolicisme. I encara avui, per a vergonya d’una societat que aspira a
ser democràtica, es donen premis a institucions dins d’aquesta organització,
que van ser encarregades de marcar a cops i càstigs a vàries generacions. Des
de les cruels monges de les presons de dones, que arrencaven els fills dels
braços de les seves mares des del 1936, als col·legis de monges i cures on es
pegava i s’abusava d’aquells que ni tan sols podien verbalitzar el què estaven
vivint. Encara tenen poder en un estat on no
existeix de fet la divisió Estat-Església, on els nostres impostos paguen els
privilegis d’una Església espanyola que es renta la seva imatge fent caritat
amb els nostres diners, una Església lobbista que vol fer les nostres lleis, on
encara es continuen tapant moltes històries perquè el seu poder escapa a la
justícia. Una Església que els cristians de base repudien perquè representa el
contrari d’allò que ells prediquen.
I mentre en les sales plenes on s’entreguen unes distincions, devaluades
per alguns dels quals les reben, sonen aplaudiments no merescuts, en aquells
edificis buits, on alguns premiats feien la seva mala obra, ressona el silenci
com a un crit. Edificis, alguns reconvertits, pels quals la gent passeja mentre
ignora que per aquells mateixos passadissos, que ells recorren cada dia, van trepitjar
els peus pesants dels soldats republicans reclosos en els camps de concentració
nacionals i els peus petits de nenes i nens atemorits per feixistes, o per
sàdics, quan són sinònims, com diferenciar. Aquestes construccions habitades o
buides, reciclades o abandonades, on la indecència criminal de “cuidadores i
cuidadors” queda sepultada, formen part de l’arquitectura de la nostra història
més recent. Uns relats desconeguts per la major part d’una societat sense accés
a la veritat. La seva difusió és un deure de Memòria i lluitar pels drets
humans.
Nosaltres dedicarem el nostre aplaudiment el dissabte 30 de maig a les
persones que cada dia guanyen la lluita contra les barreres de la por i la
culpa pels pecats comesos pels seus
repressors. Aquells que van imposar unes gruixudes cadenes que van lligar més
d’una generació. Farem arribar el nostre reconeixement als que treuen a la llum
el seu trosset de veritat, sobretot
a aquelles i aquells que han hagut de lluitar amb els fantasmes franquistes de
la seva infantesa, trencant cadenats beneïts per la transició. Per aquelles
nenes i nens Justícia i Reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada