El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

diumenge, 12 d’abril de 2015

SEIXANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SEMPRE EL NOSTRE ABRIL.



Sempre recordem el nostre abril, el que condemnà la monarquia a l’exili, el de l’esperança, el dels canvis, els dels valors republicans, el de la dona, el laic, el dels que treballen la terra, el de la cultura i l’educació, el de la il·lusió, de flors d’olor a llibertat i pluges que arrosseguen la injustícia de segles. El que obrirà la porta a fronts populars que plantaran cara al feixisme. Potser toca no oblidar el sempre present abril, el seu abril, el del cautivo y desarmado el ejército rojo, el de la repressió brutal, el de la creu, el del cacic i servent, el de la fam, els polls i la tuberculosi, el de la incultura i l’analfabetisme, de barrots, paseos i censura.

Hem passat massa abrils mirant amb ulls de nostàlgia sense contemplar un futur republicà. Des de fa uns anys ho hem fet amb ulls reivindicatius pensant que fóra possible que s’obrissin portes a repúbliques tangibles. Potser en aquestes dates també hauríem de donar una ullada a l’abril fosc ple de sang, ara que estem en el quart any triomfal del PP. Un partit i un govern que encara lloen i protegeixen a aquells altres que van escriure “han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos”. Això sí, mirar amb les pupil·les combatives dels que volen veure la victòria. Hem de fer-ho per visualitzar el desastre d’anar a la precarització més absoluta sense cap resistència i com ens han desarmat democràticament traient-nos els nostres drets, les úniques armes que ens quedaven per lluitar contra un enemic conegut. Un enemic que va passant per la història amb moltes disfresses però que sempre és el mateix: l’opressió sense límits d’aquells que tenen i retenen sobre la indefensió d’aquells que són despullats d’allò més elemental. L’avarícia, el poder i el plaer de saber-se dirigents dels nostres destins, “la unidad de destino en lo universal”, nacionalisme espanyol imperialista amb valors de conquesta, imposició cultural i religiosa, basada en el monopoli, la corrupció, la decadència, el desconeixement, el sotmetiment, la desigualtat, la monarquia, l'obediència deguda, els cortesans, el tràfic d’influences i la immobilitat. En el fons, ha canviat alguna cosa?

En la seva arrogant nota hi ha una cosa que no és veritat, la guerra no ha acabado, de fet perquè mai va acabar, només es va transformar. Hem de trobar noves eines i nous camins per desfer-nos d’un règim caduc i reaccionari. Un camí que segueixi i persegueixi la fita de la llibertat, els drets humans, l’antifeixisme i la justícia social. Una tasca feixuga que totes i tots els que tenim memòria i sabem d’altres abrils de places, de clavells, de derrotes, però també de victòries que hem d’explicar i reivindicar com un valor segur de futur, de llum, de somriures i somnis que hem de fer realitat.

Sota un cel de tots els colors que portaven al cor els antifeixistes que van lluitar contra el feixisme, nosaltres, els antifeixistes hereus ideològics i biològics d’aquelles persones sacrificades i irrepetibles, veurem aquest abril brillar estels de llibertats en un horitzó a tocar. I mentre crema l´últim part de guerra i canta el gall vermell, com tots els abrils, cridarem ben fort: visca la república, visca les repúbliques!


Salut, veritat, justícia, reparació i sempre endavant!