El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dijous, 13 de novembre de 2014

CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EXTRADICIÓ SÍ o SÍ.

Català i castellà



A l’estat espanyol la justícia és un paper mullat de llàgrimes de víctimes del feixisme, dels antifeixistes. Ja hem explicat un milió de vegades que la senyora amb la vena als ulls no ens ha deixat de travessar el cor amb la seva espasa.  Ho ha fet guiada per una ma que des de la seva tomba segueix manant sobre el nostre futur, perquè ell no ens ha deixat sols, continua tutelant les vides i les morts de les seves víctimes a través dels seus hereus fidels. Sembla mentida que al mateix temps que nosaltres continuem demanant el dret als drets fonamentals, a la capital del regne es col·loqui una placa a un almirall d’alts vols, com va ser Carrero, on ja existeix una, que no ha estat retirada per la llei de la desmemòria, amb el següent text: “aquí rindió su último servicio a la patria con el sacrificio de su vida víctima de un vil atentado el almirante (…) para honrar su muerte heroica y perpetuar su memoria”. Ara la Botella vol afegir altra que finalitza amb les paraules: “Verdad, memoria, dignidad y justicia". Veritat, memòria, dignitat i justícia reclamen els descendents polítics del dictador pels ultranacionalcatòlics. Nosaltres ens preguntem: És que no han tingut prou de la seva mentida, la seva història, la seva lloa als botxins i la injustícia pels vençuts? Perquè és això el que hem sentit els que patim aquesta propaganda franquista en el 39 aniversari de la mort al seu llit del genocida, els mateixos anys que va sembrar de mort la nostra terra.

Quan la justícia mira cap altra banda, la dels impresentables constitucionalistes monàrquics, que van soterrar la memòria sota una farsa de reconciliació forçosa i que continuen venent la transició com model d’una Espanya, que cap demòcrata pot acceptar. Quan aquesta figura al·legòrica, que no vol escoltar els nostres crits d’exigència del què en justícia ens pertoca, no ens ha quedat altre remei que buscar en altres ulls més valents i justos, els de la justícia argentina. Ara ja en tenim més de 20 imputats per la jutgessa María Servini, ja tenim ordres internacionals d’extradició, ara ja hem donat un pas molt important, encara que la balança segueixi inclinada del costat dels colpistes, dels rebels a la legalitat republicana, dels assassins. I és així perquè complim una condemna de la qual no hem estat alliberats, 37 anys, un mes i dues setmanes farà el dia de la nostra concentració, el 29 de novembre. 37 anys d’ençà que va ser aprovada la llei d’Amnistia que tantes vegades hem denunciat i de la qual estem fartes de demanar la seva derogació.

És aquesta llei la que nega l’extradició dels culpables, la que vol retenir, en la seva pàtria nostàlgica de braços aixecats. A Martín Villa, Governador Civil i Jefe del Movimiento de Barcelona, anomenat la “porra” de la transició, responsable dels crims de Vitòria i de la repressió brutal a la lluita obrera. A Utrera Molina, Ministro Secretario del Movimiento, que va signar la sentència a mort de Salvador Puig Antich, que va ser assassinat amb garrote vil, una terrible mort destinada als delinqüents, una venjança per la mort uns mesos abans d’un Carrero mirlo blanco del general feixista. A Antonio Carro, Ministro de la Presidencia, que va convalidar la condemna a mort de Salvador i la dels últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975: Ramón, Xosé Humerto, José Luis, Jon (Txiki) i Angel. A Carlos Rey, l'advocat que el 1974 va redactar la sentència de  Salvador i que ara presta els seus serveis a la popular Sánchez Camacho. I a més d’una vintena de càrrecs del franquisme que han viscut d’esquena al patiment que van ocasionar, alguns encara orgullosos dels seus crims.

Tot això continuarà si entre tots no fem girar la truita d’una vegada, i que siguin els criminals i els seus còmplices necessaris els que tastin la cremor a la qual hem estat sotmesos. No és venjança, és justícia, encara que quan la demanem nosaltres ho converteixen en un concepte poc digne. En les seves ments tergiversadores i corrompudes per l’odi als que van defensar uns ideals nobles, amb el somni lloable de canviar un món que els havia escanyat durant segles, la justícia és revenja. La sang vessada, vermella de cor, ha germinat i la seva collita és un camp de roselles i blat que hem segat amb una eina del poble: la determinació a aconseguir la veritat, la justícia i la reparació. No ens aturarem aquí, volem, demanem, exigim l’extradició dels imputats per la justícia argentina i si per això hem de fer caure murs corcats de franquisme, continuarem lluitant, cadascú des de les seves possibilitats, però sense descans, fins que caiguin les cadenes de la injustícia.

Us esperem a la nostra batalla de la paraula pels drets humans a la plaça Sant Jaume el dissabte 29 de novembre a les 12 hores, veniu carregats de la vostra empenta solidària perquè la victòria, no tingueu cap dubte, serà nostra, serà dels nostres.

Derogació llei d’Amnistia!



56 CONCENTRACIÓN VERDAD, JUSTICIA Y REPARACIÓN. EXTRADICIÓN SÍ o SÍ.

En el estado español la justicia es un papel mojado de lágrimas de las víctimas del fascismo, de los antifascistas. Ya hemos explicado un millón de veces que la señora con la venda en los ojos no deja de atravesarnos el corazón con su espada. Lo ha hecho guiada por una mano que desde su tumba continua mandando sobre nuestro futuro, porque él no nos ha dejado solos, sigue tutelando las vidas y las muertes de sus víctimas a través de sus fieles herederos. Parece mentira que al mismo tiempo que nosotros continuamos pidiendo el derecho a los derechos fundamentales, en la capital del reino se pretende colocar una placa a un almirante de altos vuelos, como fue Carrero, donde ya existe una, que no ha sido retirada por la ley de la desmemoria, con el siguiente texto: “aquí rindió su último servicio a la patria con el sacrificio de su vida víctima de un vil atentado el almirante (…) para honrar su muerte heroica y perpetuar su memoria”. Ahora la Botella quiere añadir otra que incluye las palabras: “Verdad, memoria, dignidad y justicia". Verdad, memoria, dignidad y justicia reclaman los descendientes políticos del dictador para los ultranacionalcatólicos. Nosotros nos preguntamos: ¿Es que no les ha bastado su mentira, su historia, su loanza a los verdugos y la injusticia para los vencidos? Porque es eso lo que hemos sentido los que padecemos esta propaganda franquista en el 39 aniversario de la muerte en su cama del genocida, los mismos años que sembró de muerte nuestra tierra.

Cuando la justicia mira a otro lado, la de los impresentables constitucionalistas monárquicos, que enterraron la memoria bajo una falsa reconciliación forzosa y que continúan vendiendo la transición como modelo de una España, que ningún demócrata puede aceptar. Cuando esta figura alegórica, que no quiere escuchar nuestros gritos de exigencia de lo que en justicia nos pertoca, no nos ha quedado otro remedio que buscar en otros ojos más valientes y justos, los de la justicia argentina. Ahora ya tenemos más de 20 imputados por la jueza María Servini, ya tenemos ordenes internacionales de extradición, ahora ya hemos dado un paso muy importante, aunque la balanza siga inclinada del lado de los golpistas, de los rebeldes a la legalidad republicana, de los asesinos. Y es así porque cumplimos una condena de la cual no hemos estado liberados, 37 años, un mes y dos semanas hará el día de nuestra concentración, el 29 de noviembre. 37 años desde que fue aprobada la ley de Amnistía que tantas veces hemos denunciado y de la que estamos hartas de pedir su derogación.

Es esta ley que niega la extradición de los culpables, la que quiere retener en su patria nostálgica de brazos alzados. A Martín Villa, Gobernador Civil y Jefe del Movimiento de Barcelona, denominado la “porra de la transición”, responsable de los crímenes de Vitoria y de la brutal represión de la lucha obrera. A Utrera Molina, Ministro Secretario del Movimiento, que firmó la sentencia a muerte de Salvador Puig Antich, que fue asesinado con garrote vil, una terrible muerte destinada a los delincuentes, una venganza por la muerte unos meses antes de un Carrero mirlo blanco del general fascista. A Antonio Carro, Ministro de la Presidencia, que convalidó la condena a muerte de Salvador y la de los últimos fusilados del franquismo el 27 de septiembre de 1975: Ramón, Xosé Humerto, José Luis, Jon (Txiki) y Angel. Carlos Rey, el abogado que en 1974 redactó la sentencia de  Salvador y que ahora presta sus servicios a la popular Sánchez Camacho. Y a más de una veintena de cargos del franquismo que han vivido de espaldas al dolor que ocasionaron, algunos todavía orgullosos de sus crímenes.

Todo eso continuará si entre todos no hacemos girar la tortilla de una vez, y que sean los criminales y sus cómplices necesarios los que prueben la quemazón a la que hemos estado sometidos. No es venganza, es justicia, aunque cuando la pedimos nosotros lo conviertan en algo poco digno. En sus mentes tergiversadoras y corrompidas por el odio a los que defendieron unos ideales nobles, con el sueño loable de cambiar un mundo que los había asfixiado durante siglos, la justicia es venganza. La sangre vertida, roja de corazón, ha germinado y su cosecha es un campo de amapolas y trigo que hemos segado con una herramienta del pueblo: la determinación a conseguir la verdad, la justicia y la reparación. No nos pararemos aquí, queremos, pedimos, exigimos la extradición de los imputados por la justicia argentina y si para eso tenemos que hacer caer muros podridos de franquismo, continuaremos luchando, cada uno en la medida de sus posibilidades, pero sin descanso, hasta que caigan las cadenas de la injusticia.

Os esperamos en nuestra batalla de la palabra por los derechos humanos en la plaza Sant Jaume el sábado 29 de noviembre a las 12 horas, venid cargados de vuestra fuerza solidaria porque la victoria, no tengáis ninguna duda, será nuestra, será de los nuestros.

¡Derogación ley de Amnistía!