Dins la M de Memòria es pot trobar una V de Veritat, dret imprescindible per a obtenir Justícia i Reparació. Una veritat que no es pot amagar sota cap tipus d’interés d’un Sistema sobre el qual s’estenen dues ombres tenebroses: la clàssica del feixisme espanyol i la del neoliberalisme de les oligarquies, tots dos interessats en l’oblit i la mentida com a eina de control i sotmetiment.
En aquesta ocasió i coincidint amb les reivindicacions de democràcia d’una societat cansada de la por, la mentida i el trágala, volem, perquè és el nostre dret, decidir sobre la nostra història. Escriure un futur que no es pot construir sense els centenars de milers de testimonis directes i indirectes dels ignorats, dels estigmatitzats, dels represaliats, de les víctimes del verí de l’escurçó franquista que encara perviu a les institucions de l’estat. La mateixa metzina de la censura, la prohibició, l’amenaça, l’opressió, la repressió i la negació.
La Memòria és imprescindible per a construir un demà digne on el valor, la voluntat, el verb i el vers, el vincle dels lluitadors contra el feixisme sigui un exemple per a empènyer a totes i tots els que diem no a la prohibició a decidir-ho tot a desobeir, a treballar, a fer via cap a la nostra emancipació individual i col·lectiva. Caminem vers un món de solidaritat i justícia social com van somiar les i els antifranquistes, com somiem nosaltres, i els hi regalarem la victòria que no van poder celebrar, la moral i l’efectiva.
Amb la “v” s’escriu vidriol, el líquid corrosiu que li van fer ingerir a Cipriano Martos Jiménez en la caserna de la Guàrdia Civil de Reus i que li va provocar la mort un 17 de setembre de 1973. Però amb aquesta mateixa lletra comença la paraula vent, el vent de llibertat de Txiki, mort el 27 de setembre de 1975 a Collserola, un dels cinc darrers afusellats del franquisme, que no assassinats, perquè la mort també va acompanyar la Transició. Txiki va deixar aquestes paraules:
“Mañana cuando yo muera
No me vengáis a llorar
Nunca estaré bajo tierra
Soy viento de libertad”
Ell i Xosé Humberto, José Luis, Ramón i Angel.
Tot és possible. A Xile, en aquest mes de record per a les víctimes de la dictadura de Pinochet, des de Salvador Allende a Victor Jara, comiats de setembre i immortalitat de la paraula i la veu, s’ha derogat la llei equivalent a la nostra llei d’amnistia de 1977. Nosaltres en canvi hem de demanar empar a la justícia argentina a la qual també li volen barrar el pas amb l’escut de lleis de punt final. Aquí continuem lligats a una estaca que encara que corcada ens manté sotmesos a la injustícia, hem estirat ben fort, molt fort, però ens calen més mans per a tombar-la d’una vegada i per sempre. Per això t’esperem a la nostra propera concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació i l’anul·lació dels judicis del franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada