Aquest novembre fa 38 anys de la
mort física del dictador, que no presencial per a tots aquells que des de
l’estat i el regne continuen sense condemnar les seves obres de mort, tortura i
desolació cultural i política. Lluny de reconèixer aquests negacionistes, que
ens insulten dia rere dia de paraula i obra, i que governen sobre la terra erma
que va deixar el franquisme, s’omplen la boca d’uns ¡Viva España! com els que
es sentien a la plaça d’Oriente quan sortia el Caudillo al balcó. Una terra
plena d’ossos antifeixistes enterrats en la cal viva de l’oblit per mà del
terror, una terra que encara no ha donat els seus fruits, ja que els dignes
aprenents del General ens retallen les llibertats i els drets cada dia que
passa.
Mentre molts antifeixistes vivien
l’infern del règim franquista i passaven coll avall la transició, els que manen
per l’imperatiu de la majoria absoluta van viure aquella etapa com un estadi de
pau, alguns inclús com un paradís. Són els fills de l’aparell.
Si anem a la premsa no hi ha un dia
que no es produeixi una notícia sobre com els drets humans en aquest estat són
trepitjats, com es continua humiliant a les víctimes del franquisme i els seus
familiars, com les mentides sobre la nostra història es fan veritat per la
màquina de propaganda, que no ha deixat de funcionar des del “I Año Triunfal”.
Fórmula amb números romans copiada del seus amics els feixistes italians. Anem
ara pel 77 any triomfal i per a celebrar-lo com cal ens estan amenaçant amb
l’aplicació d’unes lleis que ens recorden aquelles que va instaurar el
franquisme, per la gràcia del Dios dels nacionalcatòlics.
Els molesta que demanem Veritat
perquè deixa en evidència el seu col·laboracionisme amb la total impunitat dels
botxins de la dictadura, amb corbata, amb cartera o sense. I en la seva
història de bons i dolents el seu paper seria el d’amagar i emparar el culpable.
Recordem Martín Villa i els
assassinats de Vitoria del 3 de març de 1976, on és el primer i on són les cinc
víctimes de la Transició?
Els irrita que demanem Justícia
perquè es pot passar de la implicació, defensa i justificació ideològica de
l’indefensable en democràcia a veure a la banqueta a familiars, amics i
interessos polítics i econòmics comuns. Com el ministre de justícia, que està
deixant el seu ministeri a l’alçada dels anys 40, ell no pot permetre que el
seu sogre, ministre apologista del franquisme, sigui assenyalat a la querella
argentina, quan Gallardón ha presentat el llibre de les memòries del seu
familiar on continua mostrant gran admiració per Franco.
Els escandalitza que es demani
Reparació, tant moral com econòmica, encara que sigui per localitzar els
desapareguts pel règim feixista, com si fossin uns revengistes interessats en
una recompensa. Com tan ofensivament ha declarat recentment Rafael Hernando
(PP) referint-se als antifeixistes assassinats sense localitzar: “Lo que ocurre
es que algunos se han acordado de su padre parece ser cuando había subvenciones
para encontrarle”. Res pot resarcir a les víctimes més que el restabliment
oficial de la seva dignitat a través de la veritat i el reconeixement del seu
paper en defensa de la llibertat i la seva lluita contra el monstre feixista,
com a exemple viu dels valors que ha de defensar una societat plenament lliure.
Recentment el PP es va negar a
fer un reconeixement al poeta Cernuda en el 50è aniversari de la seva mort, com
censors cecs i estúpids, i per aquells que encara tenen dubtes del que va
passar a la seva Espanya deixem les seves paraules:
Concentració proper dissabte dia
30 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume on recollirem adhesions a la querella
argentina contra els crims del franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada