Tenim víctimes que ocupen
els fulls dels llibres d'història i víctimes que ningú recorda, ni tan sols la
seva família o els seus amics perquè ja no hi són i amb ells van marxar les
històries d'un seguit de lluitadores i lluitadors, que ho van donar tot i no
van obtenir res a canvi, ni tan sols la gloria del seu record entre els que van
defensar les seves idees i pels quals van ser estimats. Els seus noms s'han
perdut en la història.
Aquesta concentració a
cavall entre setembre de víctimes considerades terroristes per l'estat, hores
d'ara, i l'octubre d'un president víctima de la dictadura i la transició,
encara no exonerat del judici d'un tribunal il·legal i feixista, és una
reivindicació de com la història oficial nega la veritat i amaga la realitat.
De l'oblit i la tergiversació.
És trist que any darrera
any tinguem que reivindicar els últims afusellats pel franquisme. Aquell 27 de
setembre de 1975 es va cometre l'últim crim oficial de la dictadura, però la
llista extraoficial de centenars de víctimes després de la mort de
l'exterminador general va anar creixent, per a ser també oblidades o
col·locades en altres llistats sota altres epígrafs. Com cada any recordarem
els seus cinc noms d'antifranquistes que estimaven la llibertat: Xosé Humberto,
José Luis, Ramón, Jon i Angel. Potser si les coses continuen per aquesta
pendent de pèrdua de conquestes socials i dels drets més fonamentals l'any
vinent no tindrem ni el dret de recordar-los.
A més de trist és una
vergonya nacional tenir un president de la Generalitat marcat per un judici
franquista que no ha estat anul·lat, un president recordat per alguns només una
vegada l'any, en l'aniversari del seu assassinat un 15 d'octubre de 1940, que a
l'hora de la veritat no exigeixen amb valentia i admeten un certificat
humiliant per a tot un poble. A l'octubre també, però de 1975, un rei que diu
que no es poden aprofundir en les ferides, en quines? en les nostres ho fan cada
dia, va sortir al balcó del palau d'Orient al costat d'un dictador donant
suport a un règim criminal. Això no surt als mitjans cada dia com la publicitat
d'una Casa Real en continua campanya propagandista per a combatre l'augment de
republicans i independentistes entre els que no volen ser súbdits de cap
corona.
Si avui Lluís Companys
ocupés la cadira de President seria anomenat Molt Honorable. El diccionari diu
que honorable és el que és digne d'honor i el que fa honor. Tant Companys, com
els últims afusellats del franquisme, com tots aquells que van ser assassinats
per defensar les llibertats contra el monstre del feixisme, els que ho van ser
el dia 15 d'octubre, el 27 de setembre, o qualsevol altre dia del calendari,
tots plens de víctimes conegudes i anònimes, són dignes d'honor. És la nostra
tasca honorar-los amb l'exigència dels principis de veritat, justícia i
reparació com víctimes de crims de lesa humanitat, víctimes de l'extermini
sistemàtic franquista, dels crims del feixisme de l'estat espanyol. Tots
aquells que no treballin en defensa d'aquests principis per els que van fer
costat a la legalitat democràtica republicana, la paraula honorable els
queda molt i molt gran.
Us esperem el proper
dissabte 29 a la plaça Sant Jaume perquè la lluita segueix i les nostres
reivindicacions d'avui, si no treballem per a recuperar tot el que ens han tret
per la força de decrets i reformes, aquestes mateixes reivindicacions, la dels
nostres avis i pares, les nostres, es convertiran en les del demà per les següents
generacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada