CENT VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VIOLÈNCIA.

Aquests dies es parla molt de la violència fins al punt de desvirtuar el significat de la paraula, banalitzant, com ha passat en el cas d’altres mots com terrorisme, colpisme, feixisme. Aquestes paraules les hem sentides moltes vegades inversemblantment etiquetant els defensors de la legalitat republicana. I aquest fet lliga amb la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, per la defensa de la dignitat de les nostres víctimes, per les seves vides i ideals trepitjats pels mantres justificants de la violència exercida pels feixistes. Amb aquelles clàssiques acusacions d’alguna cosa faria, de tots van cometre crims, com si fos el mateix defensar-se que atacar; com si fos el mateix lluitar per la democràcia que per destruir-la; com si fos el mateix l’esclat de la ràbia continguda per segles d’opressió, quan ataquen tot allò que vols construir per canviar un món d’injustícia i explotació, que matar en nom dels poders fàctics, els privilegis i l’obscurantisme; com si fos igual unes dones i homes només armats amb la determinació i la voluntat de la raó, abandonats a la seva sort, que un exèrcit ben armat amb el suport del feixisme internacional, com si fos lícit i ètic parlar de guerra civil per denominar 40 anys de dictadura.

Així la paraula violència com altres tantes paraules s’ha convertit en un mot llancívol escopit amb odi per aquells que normalment tenen el monopoli de la violència, per estats, per partits i parapartits de governs que equiparen barroerament una llauna buida amb un ull buit.

Les víctimes del franquisme i la transició saben de violència, de tortures i de mort, els seus familiars també coneixen bé els seus efectes. En un mirall dels temps en el qual no voldríem mirar-nos tornem a visualitzar com es criminalitza les víctimes d’un estat opressor, entre el soroll ensordidor de la pàtria, gran i lliure, que mai va ser pàtria de totes, ni gran per miserable, ni lliure perquè era una gàbia, sinó un somni de poder delirant i decadent construït sobre la carn, la sang i els ossos dels nostres. No tornem a fer el joc als que ens volen lligats i ben lligats, escoltant els seus missatges cavernaris i caient en el parany de les normes imposades per fer-nos caminar pel fil d’un precipici, que no duu enlloc més que al seu laberint de murs d’intransigència, que hem de llençar a terra les antifeixistes, les republicanes. Ara, per totes i tots.

En la transició ens van bombardejar per terra, mar i aire amb el passem full per la reconciliació, perquè tots vam ser dolents i ens hem de perdonar com germans que es barallen per una joguina, oblidant per imperatiu legal la ferotge repressió, l’extermini de la dissidència pels colpistes. Al final va ser una reconciliació sí, però nacionalcatòlica de vencedors i vençuts, del continuisme de les estructures de la dictadura. I el fermall d’aquest argumentari amnèsic, que encara oculta les despulles de desaparegudes i desapareguts als vorals, va ser la indestructible Llei d’Amnistia venuda com la generositat dels de la llei a la llei, que es van anar a dormir feixistes i es van aixecar demòcrates. Una llei que posa de manifest la veritable essència de l’estat espanyol, una llei feta a mida dels botxins convertida en una gràcia per les víctimes, el blindatge de la impunitat, el cinisme, la gran democràcia espanyola.

Si mirem enrere les protestes contra l’opressió, les conquestes socials han estat lluites contra els repressors amb barricades de dignitat, crema d’injustícies, fressa de llibertat i llum d’autodefensa per millorar condicions laborals, per retenir els llocs de treball, per barris dignes. Quan aquestes passaven, les que tenim memòria no sentíem desqualificacions per aquestes accions, tenien l’aprovació social perquè encara es recordava d’on veníem. El dret a la protesta fruit de la injustícia aquests dies s’ha convertit en sedició. Ja no podrem aturar un desnonament, ni manifestar-nos, ni fer vaga sense enfrontar-nos a anys de presó, si el poder determina que ens estem saltant la llei, sempre interpretada a favor de la seva obra. Ens han sentenciat a totes. Han deixat fora de la llei la llibertat de reunió, de manifestació, d’expressió. Un cop d’estat judicial a la democràcia induït i beneït pel govern del Regne d’Espanya.

Aquest mes hem recordat l’afusellament de Lluís Companys i Jover, hem honorat el compromès President republicà de la Generalitat de Catalunya, l’únic president democràtic assassinat a Europa pel feixisme. Els colpistes rebels que es van aixecar contra la legalitat republicana van voler donar exemple amb aquesta execució el 15 d’octubre de 1940. Era un missatge per a tot un poble. Com cada any hem sentit als vencedors vomitar verí sobre la seva tomba acusant-lo de genocida, un mantra fruit del desconeixement profund i interessat de la seva vida, no volen que la veritat trenqui els lligam a les seves colonitzadores mentides.

Lluís Companys era militant d’ERC, també ho era en Josep Fortuny i Torrens, fill de Mollet del Vallès, que va ser alcalde republicà d’aquesta població. Com el seu amic Companys va ser assassinat pel feixisme espanyol, li van prendre la vida el  16 de juliol de 1939  al Camp de la Bota i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera. Ara en aquell fossar a causa dels despreniments han posat una tanca de filferro com a mesura de protecció, una imatge de camp de concentració que fa mal als ulls i al cor, tancades fins després de mortes aquestes víctimes de crims de lesa humanitat. En l’assassinat de Josep Fortuny va tenir un paper fonamental el mossèn del poble que en va treure profit del seu afusellament. Recordem per a tots els que justifiquen la repressió dels antifeixistes per la mort de membres del clergat, que molts dels assassinats per una farsa de consell de guerra o passejats eran cristians i fins i tot es van confessar quan eren a capella. Recordem també que l’Església, que va conspirar contra la República en defensa dels seus interessos terrenals, va ser delatora, acusadora i va beneir els crims dels feixistes, els seus crims, i no va perdonar ni a aquells que van vetllar per les seves vides. Va mantenir sota pal·li el dictador per la gracia de dios i va ser genorasament recompensada.

Aquest mes retrem homenatge a les víctimes del franquisme de Mollet del Vallès, a totes aquelles persones que van sofrir la violència feixista dels colpistes en tota l’extensió del significat d’aquestes paraules. En el seu nom, per elles, per ells, no oblidem, per nosaltres tampoc, perquè aquest deure de memòria és el fonament de les llibertats que hem de conquerir. Ni oblit, ni perdó.