dimarts, 16 de febrer de 2016

SEIXANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. L'EXILI DELS ETERNS REFUGIATS.



Quantes companyes i companys, quantes mares i pares, àvies i avis s’han vist emmirallats en les imatges de refugiats que ens han servit a l’hora dels àpats. Persones amuntegades en un vagó de tren, fileres de caminants esgotats, nens ofegats a les platges, rostres darrera els filferros,  imatges que colpeixen a molts, però que ja han oblidat quan arriben les notícies esportives. Però aquelles que van passar pel dur tràngol de fugir del feixisme travessant una frontera, per acabar envoltades d’una guàrdia armada, aquelles no obliden.

Quan ens preguntàvem com era possible que es mirés cap a una altra banda quan les nostres refugiades patien i morien als diferents camps, quina resposta ens hem de donar ara  quan els que caminen sobre la terra glaçada són altres? La resposta és que els mecanismes continuen sent els mateixos, la inoculació de la por en la possible població receptora. Als nostres antifeixistes, que viatjaven a exilis incerts i foscos, els aixecaven la roba per veure si portaven cua com si fossin dimonis vermells, com a conseqüència de la propaganda escampada entre una opinió pública poruga. Ara la por és al terrorisme i a la pèrdua del benestar social retallat sense descans pel neoliberalisme i el neofeixisme que sacseja Europa. És més fàcil criminalitzar el feble que enfrontar-se al poder que rescata empreses i desnona persones. Aquesta Europa té un rostre massa dur i per les esquerdes del seu maquillatge socialdemòcrata deixa veure la seva autèntica fesomia, la d’escorçadora de drets conquerits amb les lluites i els sacrificis de generacions.

Cada dia ens sorprenem més de la claredat amb la qual ens exposen missatges abans políticament incorrectes, abans veritables escàndols i que ara l’opinió pública digereix complaent. Ja s’han oblidat d’un passat no tan llunyà on el feixisme, nacionalsocialisme, nacionalcatolicisme, el salazarisme, les dictadures de coronels … eren condemnades pels que ara s’afegeixen a moviments com Pegida, el Front Nacional, el PPD, Alba Daurada, Partits per la Llibertat…. Ara les propostes d’aquells països,  que hem envejat per les seves polítiques socials i que sempre hem posat com a exemple i on han crescut les posicions i els partits clarament feixistes i xenòfobs, són increïbles: robar per llei els refugiats les seves pertinences quan arriben a les seves fronteres.  Ara la Marsellesa, cantada en tots els idiomes com a símbol de conquesta de llibertats, cantada pels defensors de la legalitat republicana mentre cridaven els lemes de la seva revolució, igualtat, fraternitat, llibertat és segrestada pels feixistes de Le Pen.


Mentrestant la gent fuig de la guerra i de la mort, masses humanes recorren un exili sense veure el final, conviuen amb el fred, la malaltia, la gana entre la indiferència de governs de tots els colors, que al final per a totes les refugiades és el mateix. Persones de totes les edats, nenes i nens que han d’aprendre molt aviat que els drets humans són paraules sobre un paper i no una realitat per a tothom. Nosaltres ja ho sabem, fa molt de temps que lluitem per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes del feixisme, per aquelles que van patir i morir de fred, malaltia i fam confinades en camps de concentració, moltes en camps d’extermini. Davant del perill que suposa la indiferència, ens hauríem de preguntar: i si fóssim nosaltres, altre cop?