Volem dedicar aquesta concentració d’abril, el mes republicà del calendari, a un poble oblidat per la Memòria i històricament marginat a l’estat espanyol per monarquies, dictadures i fins i tot per la república. Ho fem el mes que aquest poble commemora la lluita per a reivindicar la seva dignitat. Per això volem posar el nostre granet de sorra per saldar aquest deute amb el poble gitano que mereix tot el dret a la veritat, la justícia i la reparació. Un poble estigmatitzat, discriminat i que va conèixer de primera mà la repressió dels cossos i forces de l’estat en qualsevol forma i en qualsevol temps al llarg de la seva història. Un col·lectiu apartat i assenyalat secularment sota tota mena de règims, i en dictadura, si a més eren dissidents polítics amb doble patiment. Aquest acte vol honorar el poble gitano antifeixista.
Les gitanes i gitanos antifeixistes són uns grans desconeguts per a la societat, inclús entre les persones que treballem en defensa dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.
Els arquetips i estereotips han acompanyat al poble gitano, moltes vegades els prejudicis socials l’han lligat al món de la delinqüència pel seu caràcter nòmada i la desconfiança que generava el seu estil de vida. Durant la dictadura la utilització del seu art com altaveu d’una marca Espanya de pandereta i tablao flamenco va col·locar una etiqueta injusta al poble gitano d’afí al franquisme. Però va haver-hi molts artistes, el flamenco dissident, que no es van moure, ni van cantar, al compàs del feixisme. El que és cert és que el poble gitano, una vegada tancades les llums dels escenaris, continuava amb el cartell penjat de primer sospitós de qualsevol delicte o crim.
Com recull el llibre de Manuel Martínez Martínez “El pueblo gitano español en las revoluciones y guerras civiles (siglos XIX y XX): “El gitano és dibuixat com un element asocial, un paràsit, que viu aliè als problemes del país, preocupat exclusivament per mantenir la seva independència respecte a les institucions de l'Estat i les seves obligacions com a ciutadans; un individu que, mostrant el seu nul respecte cap a l'escassetat que ocasionava la guerra, lluitava sols per la seva supervivència a través d'unes activitats marginals que no reportaven res útil a la causa.” Antifeixistes com Helios Gómez Rodríguez, Mariano Ramón Rodríguez Vázquez, Marianet, o Casilda Hernáez Vargas, trenquen aquest discurs, ells i ella, com tants altres es van implicar amb coratge en les lluites per la justícia social i, més tard, en la defensa de la legalitat republicana plantant cara al feixisme amb valor.
El franquisme va voler apropiar-se de l’ànima del poble gitano, mostrant-lo com una atracció de la fira de la dictadura, mentre el continuava perseguint, detenint, torturant, engarjolant i infamant, obligant’ho a viure en la marginalitat i la precarietat.
S’exigia al poble gitano la seva integració en una societat de la qual sempre havien rebut menyspreu en qualsevol època i que els obligava a viure moltes vegades al marge d’una llei que no era la seva. La seva malfiança venia del maltractament rebut des de la seva arribada a la península Ibèrica el segle XV. Van patir l’expulsió dels Reis Catòlics el 1499, el rei Felipe II els va tornar a expulsar el 1537 i Felipe III en 1619. Però el punt culminant d’aquesta violència discriminatòria va arribar el 1749 amb la Prisión General de Gitanos, un intent de genocidi en tota regla, sota el regnat del Borbó Fernando VI, fill i successor de Felipe V i que va passar a la història amb l’apelatiu de “el prudent” i “el just”. No crec que el poble gitano estigui d’acord. Aquest Rei d’Espanya va empresonar homes i dones per separat amb la intenció d’evitar la procreació i exterminar-los com a ètnia i com a cultura. El pla va fracassar, però va ser un punt d’inflexió que marcaria el destí del poble gitano, va fracturar la seva integració voluntària i va aixecar una barrera insalvable entre comunitats que estaven convivint i establint llaços de confiança. Barreres i prejudicis, que encara existeixen i que amb aquest acte volem contribuir a trencar.
Aquest acte vol ser un homenatge a les dones i homes del poble gitano que es van comprometre amb l’antifeixisme. Persones que han de ser doblement honorades perquè en les seves trinxeres es lluitava amb més d’un enemic, perquè ho van fer des de la generositat de qui s’entrega a una causa obviant la discriminació de la qual eren objecte, per uns ideals d’igualtat i justícia que encara s’han de fer valdre.
Chachipé, Barsaní, Chocoronar.
Veritat, Justícia, Reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada