dimarts, 13 de setembre del 2022

CENT QUARANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA MERCÈ DE LES PRESES I PRESOS DEL FRANQUISME.



Aquest dissabte 24 de setembre canviem la ubicació de la nostra concentració per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Aquesta vegada no hi serem a la plaça Sant Jaume, traslladem les nostres exigències de justícia a les portes de l'antiga presó d'homes de La Model, a la porta del carrer Rosselló cantonada amb carrer Nicaragua. Per La Model van passar milers i milers d'antifeixistes que van romandre atrapats sota la bota de ferro de la dictadura. És aquest un lloc emblemàtic de la repressió a la ciutat de Barcelona, testimoni d'uns temps tenyits de sang, terror i dolor, però per desgràcia no va ser l'únic. També van ser establiments de l'horror la presó de dones de Les Corts i la presó de dones de la Trinitat, caus foscos d'opressió nacionalcatòlica, masclista, de crucifix i càstig diví a la glòria del Deu del Caudillo. Presons custodiades per monges carcelleres, marca del feixisme espanyol, que tenia un sentit obscè i cínic de la caritat.

El 24 de setembre Barcelona celebra la seva festa, la Mercè, nosaltres aquest dia volem celebrar les vides de compromís antifeixista de totes les persones que van patir presó per defensar les seves idees i per a les quals els 24 de setembre no era un dia més en les garjoles del franquisme.

El 27 d'abril de 1939 el Règim va declarar a la Mare de Déu de la Mercè patrona de les seves presons, convertint la data del 24 de setembre en una jornada de celebració de la magnanimitat dels vencedors, que amb el seu sentit aberrant de la pietat mostrava en aquesta jornada el seu poder, sempre despietat. Aquest dia Franco premiava a les dones i homes que havia detingut, torturat i empresonat en condicions inhumanes d'amuntegament, fam, fred, brutícia i paràsits, causes de malaltia i mort. El dia de la Merced el franquisme obria les portes de la presó a les famílies de les persones que deixaven allà dies i dies perduts entre pors, tristesa i ràbia, dies que mai més podrien recuperar. Aquella jornada dins dels murs de les presons es podien sentir els plors i els riures de les filles i fills de les roges i rojos, pares i mares podien abraçar sense barreres a la seva canalla. Era una gràcia que es clavava al cor com ganivet de doble fil, una ferida que recordava que durant els 364 dies següents aquell moment de goig no es tornaria a repetir. Era una mel als llavis molt amarga. A més no tothom podia rebre visita, perquè la família era lluny i/o no tenia mitjans per poder retrobar-se amb els seus entre aquells feixistes murs. Un dia molt trist, perquè per molt companyonia que hi havia entre les persones forçades a viure entre reixes, veure les abraçades de companyes i companys als seus éssers estimats era una onada de melangia colpidora. També hi havia qui per raons de militància no volien participar d'aquests i altres esdeveniments perquè trobaven que era una manera de fer bo un règim que era pura maldat.

Per un dia la presó es convertia en un gran escenari guarnit per a l'ocasió, establiments i personal lluïen de festa, hi havia música, fotografies, desfilades, misses, personalitats, matrimonis de falangistes que s'admiraven dels seus centres modèlics, congratulant-se de veure sotmesos a aquelles i aquells, que als seus ulls no mereixien continuar respirant perquè eren l'antiespanya. Era, per tant, una festa perversa i ho demostra la seva propaganda que deia així: "Y he aquí que la España de Franco les ofrece a estos hombres la revalidación, la dignidad que tenían perdida.  Si volaron un puente, ahora lo reconstruyen; si derribaron una casa, la levantan ahora. Sus días de prisioneros están consagrados al aprendizaje de unas labores que les convierten en seres útiles redimiéndoles de su existencia de parias, y los despojos humanos deberán a España su regeneración. De las masas proletarias hicimos orden y concierto, desvanecemos el rencor y como un tullido que desentumece su mano cerrada, estos hombres abrieron el puño y la hermandad de la mano abierta y el brazo extendido los recibió con la generosidad que el imperio español de otro tiempo tuvo siempre con el vencido. Esta es nuestra justicia. L'únic cert és que aquella era la seva justícia, millor dit, la seva venjança sobre vençudes i vençuts, la mort i la presó."

La Mercè va donar nom també al Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas por el Trabajo pel qual l'Espanya triomfal convertia el treball esclau en una eina modèlica de reinserció per als antifeixistes. No era obligatori redimir pena, però l'anhel de llibertat era molt gran, tota la llibertat que es podia gaudir en aquella asfixiant dictadura, una cel·la dins d'una molt més gran en forma de pell de brau lligada i ben lligada.

Tres dies després de la celebració de la Merced de 1975 a la presó Model en Jon Paredes Manot, Txiki, sortia dels seus murs per a convertir-se en vent de llibertat volant de Collserola a Zarautz. Un escamot de guàrdies civils voluntaris va ser el braç executor del darrer crim de la dictadura abans de la mort del dictador. Els trets dels seus fusells van ressonar amb els trets de Burgos i de Hoyo de Manzanares anunciant que cinc joves antifeixistes havien estat assassinats: Txiki, Angel Otaegi, Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez-Bravo Solla i Ramón García Sanz.

Les presons de la dictadura van donar pas a les presons de la transició, tan fosques i amb tantes mancances com les del franquisme. Avui encara les presons són com una malaltia innombrable, on la gent menja malament, no té la suficient cobertura mèdica, on es pateix molt psicològicament, on es mor en circumstàncies estranyes i on es suïciden preses i presos sense que les famílies obtinguin les respostes que necessiten. La societat continua vivint d'esquena a les històries inhumanes que encara es viuen entre els murs de les presons. Quan es tanca la porta d'una presó a la teva esquena entres en un món on a ben bé ningú l'importa que serà de tu. Però entrar a una presó és una realitat que ens poc tocar a qualsevol de nosaltres en aquests temps de repressió en forma de llei mordassa i amb un sistema, que encara amb els tics heretats del franquisme, castiga la dissidència política amb la privació de llibertat. El fil de resistència per la justícia social i per les llibertats ens lliga a un passat de lluita, però també de repressió, que ens apropa a unes generacions que van ser condemnats a restar entre barrots i que encara esperen veritat, justícia i reparació.