diumenge, 21 d’agost del 2022

CENT QUARANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA REPRESSIÓ DE LES DONES I ELS HOMES DEL FERROCARRIL.

 


Aquest mes volem dedicar la nostra concentració a un col·lectiu d’una importància cabdal per a  la República i per a la logística de la seva defensa. Volem dedicar la nostra exigència de veritat, justícia i reparació a un grup de persones treballadores d’un sector estratègic de gran valor, indispensable per guanyar la guerra als colpistes feixistes. Unes dones i homes que van patir repressió pel seu compromís amb la legalitat republicana. Tot el nostre reconeixement a la família ferroviària antifeixista. 

Els colpistes tenien molt clar quins col·lectius eren enemics de la seva gloriosa croada de sang i van actuar amb diligència premeditada en la seva repressió. Un d’aquests grups reprimits va ser el ferroviari. Va ser així perquè era un sector amb una potent tradició sindical de lluita pels seus drets, fites que van anar conquerint amb la força dels seus ideals. Per tant, eren un enemic perillós pels assassins revoltats i per a la seva unitat de destino en lo universal, perquè el destí dels treballadors antifeixistes del tren no era altre que la justícia social en el fet concret: lluitar pels seus drets laborals i posar el pa a taula a casa cada dia. Aquestes treballadores i treballadors majoritàriament estaven sindicats en el socialista Sindicato Nacional Ferroviario i en l’anarquista Federación Nacional de la Industria Ferroviaria, amb més de 30.000 afiliats cadascun,  organitzacions que van ser destruïdes pel franquisme.

El control de la xarxa ferroviària era prioritari per abastir el front i la rereguarda i la lleialtat de gran part de la gent del ferrocarril va estar amb la República, per això van sofrir una forta repressió, que es va estendre a les seves famílies. Afusellaments, presó, batallons de treball esclau, camps de concentració, desterrament, depuracions, exili. Un vuitanta-vuit per cent de les plantilles de les empreses ferroviàries van patir alguna mena de repressió. Un vint-i-sis per cent per sancions diverses, 6.782 van ser separats del servei i acomiadats, i 6.500 traslladats lluny de les seves residències. 6.800 van ser sotmesos a consells de guerra amb penes des de mesos de presó a cadenes perpètues, un centenar van ser condemnats a mort. Milers van formar part dels batallons de treball esclau del franquisme construint línies fèrries, fins i tot va haver-hi treballadors del ferrocarril que van passar per l’infern de Mauthausen. Desenes de treballadors van acabar a fosses comunes, com els cinquanta-nou que van ser assassinats i llançats a un forat al mont de Costaján a Aranda de Duero, Burgos.

La repressió també va afectar  les dones de la família ferroviària. Sobre un sis per cent de la plantilla total de les empreses de ferrocarrils eren dones, aquestes primordialment pertanyien al Servei de Via i Obres desenvolupant tasques de guardabarreres. Amb la victòria dels feixistes moltes van ser acomiadades i substituïdes per homes, el masclisme del nacionalcatolicisme va esdevenir la repressió quotidiana per a la dona. 

Maquinistes, fogoners, guardabarreres, treballadors de magatzems i de tallers, personal d’estacions, obrers de via i obres, guardaagulles, guardafrens, personal de la neteja, fusters, interventors, ajustadors, calderers, guarda vies, torners, metges, telefonistes, vigilants i una llista llarguíssima de personal que no es va deslliurar de la neteja política del Règim. Treballadores i treballadors que durant  la República van treballar per a les companyies Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarriles Andaluces, Compañía Nacional de los Ferrocarriles del Oeste de España i per a Ferrocarriles de Madrid, Zaragoza y Alicante, coneguda com a MZA, resultat de la fusió amb la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia, TBF.

La dictadura va crear el 1941 la Red Nacional de Ferrocarriles Nacionales, coneguda com a RENFE. Una sola xarxa per a una sola Espanya, assolada de mort i plena de cunetes. Una xarxa amb les seves vies d’amplada ibèrica, que aïllava a la península de la resta d’Europa. Una amplada, diuen, plantejada perquè els trens circulessin més ràpidament, i des de llavors estem esperant a Catalunya que l’invent funcioni. El franquisme va tenir clar que era imprescindible exercir un control ferri sobre un mitjà de transport imprescindible pel desenvolupament dels seus plans repressius i corruptes. I en certa manera aquest control centralista i radial sobre la xarxa ferroviària determina una manera d’entendre l’estat espanyol, uno, grande y libre de continuar reprimint i oprimint les aspiracions de llibertats. Per això el corredor del Mediterrani encara és un projecte que potser mai serà una realitat.

Els preceptes franquistes circulen pel Regne d’Espanya a tota màquina pel camí de ferro de la impunitat, deixant enrere totes les estacions de drets humans, on els estats democràtics han d’aturar-se obligatòriament. Però l’estat espanyol no és un estat democràtic i la mostra és la nostra obligada i digna lluita per les víctimes del franquisme i la transició. 


1 comentari:

ADOLFO ha dit...

El franquisme ho va unificar tot, això és un fet. Un fet que encara arrosseguem i a on no han hagut gaires canvis. La RENFE, encara perdura, tot i que va ser dividida en dues parts, la seva funcionalitat pràctica és molt deficitària: Material vell, manca de puntualitat, infraestructures amb un manteniment deficitari, etc. I estem parlant de les línies convencionals, perquè ara la prioritat és l'AVE, la versió actualitzada del franquisme, per "unificar" tot el país. Unes infraestructures carísimes en la seva execució i en el seu manteniment, però que tot sigui per la "unidad pátria". Res ha canviat (o molt poc).