Des del primer minut hem fugit de barricades i trinxeres monocolors perquè no som cap partit, ni ens devem a cap d’ells. Hem estat plurals com a símptoma de fortalesa i no combatem sota una única bandera, en tenim moltes, tantes com víctimes representades en aquests estendards tan plens de significat per a elles, tant que van sacrificar-ho tot amb els seus colors al seu cor. Aquestes banderes ens acompanyen en les nostres concentracions i per a nosaltres esdevenen una sola, que ens encoratja a continuar batallant per les seves memòries trepitjades.
Fa anys vam constatar que fins i tot dins d’aquest món que denominen com recuperació de la memòria hi havia unes víctimes de les quals no es parlava, ni es reivindicaven perquè no resultaven políticament correctes per les seves militàncies. També es parlava molt poc de la repressió patida per la dona o pels col·lectius LGTBI, però això era perquè es considerava irrellevant i perquè l’oblit, que s’ho menja tot és més voraç amb les invisibles que no escriuen la història. Nosaltres sempre les van tenir presents i no perquè siguem millors sinó perquè el nostre caràcter inclusiu va fer possible sumar-se a les nostres exigències públiques de justícia a persones i entitats que ens van ajudar a tenir una perspectiva més global de l’horror del feixisme en dictadura i transició. Ens van mostrar que hi havia moltes més víctimes que no ens pensàvem i tot el vast ventall del terror repressiu que van patir tant dins com fora de l’estat espanyol.
Moltes d’aquestes víctimes ara ja són conegudes, reconegudes i reivindicades amb normalitat encara que quedi camí per recórrer, però queden col·lectius de víctimes que continuen patint discriminació fruit del desconeixement i l’estigmatització com els guerrillers antifranquistes que no van voler rendir-se i van ser titllats de delinqüents després d’haver estat assassinats en batudes de cacera organitzades per la Guàrdia Civil, que moltes vegades es fotografiava amb les seves peces humanes sense vida. Però encara hi han víctimes més incòmodes i marginades com les que reivindiquem aquest setembre, com és el cas dels afusellats del 27 de setembre de 1975, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo Solla i Ramón García Sanz militants del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i de Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria militants d’ETA (Euskadi ta Askatasuna). Els últims en morir davant d’un escamot d’afusellament, però no els últims morts del franquisme perquè aquest va sobreviure al dictador Franco i va continuar matant. Una mostra és el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego assassinat l’11 de setembre de 1978 per l’esquena per una bala de la Policia Nacional en el decurs d’una manifestació quan només tenia 16 anys i somiava amb canviar el món des de la seva militància al PCE (internacional), una víctima incòmoda perquè posa en qüestió la sagrada transició. I no volem oblidar el cas d’en Cipriano Martos Jiménez, militant del PCE (m-l) i del FRAP que va morir després d’agonitzar durant tres setmanes cremat per dins després d’haver estat torturat salvatgement a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus on li van fer beure el contingut d’un còctel Molotov. Continuem treballant per les seves memòries i els seus drets com deute i com deure, perquè més enllà de les sigles sota les quals van patir repressió i mort, són tristament víctimes del franquisme i la transició. Nosaltres no podem caure en el parany de l’autocensura i contribuir a compartimentar-les en categories de més i menys dignes, totes són víctimes de crims d’estat per acció, col·laboració u omissió, de crims catalogats com imprescriptibles i totes tenen drets pels quals hem de vetllar.
Per això aquest mes dediquem la nostra concentració a totes les víctimes antifeixistes incòmodes, aquelles que van patir persecució, detencions, tortures, presó, mort, exili, per lluitar amb totes les eines al seu abast contra la dictadura. Des dels guerrillers a les serres o a les ciutats, als grups armats que van plantar cara al franquisme sota diferents sigles comunistes, anarquistes, independentistes, als partits, sindicats i entitats que no van acotar el cap davant la transició monàrquica de la llei a la llei de l’embut i van reivindicar la ruptura democràtica que ens devíem. Per totes aquestes víctimes continuarem treballant, perquè siguin reconegudes com a tals, perquè com a Mesa defensora dels drets humans aquesta és la nostra tasca. I perquè amb aquest present de repressió i llei mordasses on demà et pot tocar a tu que siguin vulnerats els teus drets, tenim l’obligació de no defallir en la nostra feina, per un futur on democràcia i feixisme no convisquin amb total normalitat com ens està passant, perquè d’això se’n diu mentida institucional, injustícia del regne i trencadissa de l’estat de dret.
No volem acabar sense dirigir-nos a la senyora Calvo, que tan ufana ha sortit als mitjans per presumir de l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Consell de Ministres com si fos una Llei ja aprovada pel Congrés dels Diputats, refrendada pel Senat i dotada de pressupost. Encara queda molt camí. Li volem dir a la Vicepresidenta que els Consells de Guerra de Jon Paredes Manot “Txiki” afusellat a Collserola quan tenia 21 anys i el del President Lluís Companys i Jover, l’únic president d’Europa assassinat pels feixistes, ja van ser anul·lats per llei pel Parlament de Catalunya el 2017 i per unanimitat, un dia que víctimes, familiars i entitats no oblidarem mai per l’emoció de l’aprovació d’una llei de reparació jurídica tan reivindicada. I no oblidem tampoc que va ser possible gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes. També li volem fer saber que la creació d’una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme i la transició, què no per poder jutjar-los, és una broma de mal gust, ja que vostè va declarar que la llei d’amnistia era el pilar de la nostra democràcia i que aquesta era intocable, punt i final. I podríem dir moltes més coses però acabarem denunciant que no es pot posar com a dia d’homenatge a les víctimes del franquisme el mateix dia que s’aprova la constitució monàrquica per les Corts, perquè aquestes víctimes eren republicanes o anarquistes, no tenien rei, a més eren antifeixistes i no poden veure’s representades per un dia on el atado y bien atado acabó de atarse, el 31 d’octubre de 1978. Esperem que el text definitiu que arribi a ser aprovat i publicat al BOE respongui a totes les demandes de les entitats de memòria i drets humans que lluitem per les víctimes del franquisme i la transició, no volem altra 52/2007.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continuarà sent constructivament incòmoda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada