Aquesta és la nostra tercera concentració des de casa, esperem que sigui l’última i que ens retrobem al carrer al juny, amb distància i mascareta, però amb el caliu i l’estima de sempre en defensa de les nostres reivindicacions.
Les dones són les primeres víctimes en tota mena de crisi però també són aquelles que aixequen barricades de solidaritat, aquelles que amb un sentit pràctic ple de cor posen fil a l’agulla davant els problemes, aquelles que s’organitzen en mig dels silencis censors i castrants, aquelles que mouen el món sense que aquells, que pensen que el fan girar, valorin aquesta part de la humanitat que fa possible la vida.
Aquests mesos que hem estat tancades per cuidar de tothom hem vist com l’estadística de la crisi ha posat en relleu com les dones han hagut de patir més durament el pes del confinament. Des de les dones que han hagut de conviure amb el seu enemic en una presó de terror patint maltractes d’obra i de paraula a les dones dedicades a les cures dels nostres familiars, amb papers i sense papers. Des de les dones que han perdut les seves feines a les que han passat de l’economia submergida a l’economia abissal. Des de les dones que sent família monoparental no han pogut comptabilitzar feina i fills a les dones grans sense matalàs familiar, que amb les seves minses pensions de viudetat han estat més soles que mai. Des de les àvies que s’han fet càrrec dia i nit dels seus néts perquè les seves filles puguin treballar a les dones que s’han multiplicat per atendre feines, filles, fills, pares i mares amb la dura càrrega emocional que moltes vegades comporta. Des de les dones amb treballs infravalorats i mal pagats, que s’han mostrat essencials en moments crítics, tasques tantes vegades invisibles però sense les quals no sobreviuríem, a les dones del món sanitari, també precari, que s’han jugat la salut i la vida. Perquè quan la vida està en perill el paper de la dona és cabdal perquè la societat no s’ensorri. I quan les estadístiques de la crisi ens parlin de números vermells la suma serà lila.
Han sortit militars a parlar-nos en termes de guerra, batalles, fronts. Guerra la que van viure les nostres àvies i mares, rereguardes i postguerres de fam, malaltia, repressió, vexació, tortura, silenci, mort.... Dones amb ulls ja sense llàgrimes s’aixecaven amb empenta i sacrifici per posar un plat a taula treballant sense descans, fent de la seva resistència per a la supervivència dels seus la seva gran victòria sobre aquells que volien exterminar els rojos de la terra. Dones tantes vegades vestides de negre de cap a peus, de dol de portes endins de la seva ànima, però amb una força desfermada a l’hora de construir un futur on les seves filles poguessin permetre’s somiar. A aquelles dones que van saber el que era una guerra, aquelles que silenciosament vençudes van transformar la ràbia en coratge i dignitat, a elles i a totes les dones que s’organitzen, resisteixen, lluiten, criden i no acoten el cap, el nostre homenatge. A totes les dones que han estat generoses i que ens han deixat víctimes del coronavirus, i de tants altres virus, que ens maten cada dia i que es podrien erradicar per deixar de ser una societat malalta de capitalisme, feixisme, racisme, dogmes de fe, de violació de drets humans, masclisme, pol·lució i insolidaritat.
Si totes les dones amb sororitat teixim xarxa plegades amb les nostres mans i les nostres idees som invencibles. Aquests dies la premsa assenyala que aquells països dirigits per dones han estat al capdavant dels estats que millor han gestionat la pandèmia i els seus efectes. Notícies que contrasten amb els titulars franquistes que han culpat les dones de ser l’origen de la pandèmia amb la seva manifestació del 8 de març, perquè ja se sap que el pecat original va ser víric i va encomanar-se d’Eva a totes les seves filles pels segles dels segles. Deu ser per això que el nacionalcatolicisme, masclista de soca-rel, va dir a les dones: aguanta humiliacions i cops mentre pregues, pareix filles amb dolor i cuida la família amb alegria, calla i lloa al mascle que decideix per tu, només ets sentiment voluble sense intel·ligència i no necessites cap dret.
Avui amb els carrers plens de feixistes amb bandereta espanyola franquista o monàrquica, cridant cínicament llibertat per a fer valdre els seus privilegis amb total impunitat, com sempre. Avui, dones i homes antifeixistes, hem de lluitar per la veritat, la justícia i la reparació, reconeixent la condició de víctima per motiu de gènere de les dones d’ahir, de les d’avui i per no haver de lluitar pels drets de les de demà. Nosaltres volem llibertat per poder cridar llibertat, aquella que trenca mordasses i ofega la repressió.
Contra el verí feixista de l’oblit l’antídot democràtic de la memòria.
Si et cuides, ens cuides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada