El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i
hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de
certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques
en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara
més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu
des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació
és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació
i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on
ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans
on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza
que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests
fangars on visquem ara.
És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la
memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha
etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa
reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La
premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la
División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors
antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la
legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com
criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge
de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme,
alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana.
També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a
roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens
venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.
Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes
audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert a molta gent que pensava que el
franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que
estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va
descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou
que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu
patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les
portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que
encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les
nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de
les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la
defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs
que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres
exigències, tan antigues com vigents i necessàries.
Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra
història i la memòria de la repressió és l’esperança per a una societat on el feixisme no tingui cabuda. I aquí serà molt important el paper de
la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení,
singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara
desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de
la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre
dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran
edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes
socials, que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.
Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta
concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van
trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir
avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més
d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores
de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va
acabar amb el somni republicà, assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic.
Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a
l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de
submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la
mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes
inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el
seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines.
Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no
van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme
i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i
ciutats.
Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un
període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la
legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores,
articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de
publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar
veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la
informació.
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones
lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir
la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les
invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat
d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home
homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes
de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del
patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les
màximes de la Falange de dios, patria y
familia. Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat,
justícia i reparació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada