divendres, 11 de maig del 2018

NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.



Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.

Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.

De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.

I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.

Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.

I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?

Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.

Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.

A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.

I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.