El proper dissabte 25 de gener en la nostra 47a concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació recordarem els centenars de víctimes de la Transició. 75 anys després de l’entrada de les tropes franquistes en la ciutat de Barcelona, i 39 anys després de la mort del dictador, les víctimes del franquisme i la transició continuen sense veure respectats els seus drets.
El 24 de gener de 1977, un grup de pistolers d'extrema dreta van irrompre en el despatx d'advocats laboralistes situat al carrer d’Atocha a Madrid i van disparar a les nou persones presents. El mateix dia, hores abans d’aquesta matança, l'estudiant universitària Mariluz Nájera va ser assassinada amb un pot de fum que va llançar la Policia quan es manifestava en protesta per l'assassinat d'un altre jove estudiant. Un dia abans: Arturo Ruiz, tirotejat per un grup d'extrema dreta, els guerrillers de Crist Rei, durant una manifestació que demanava l'amnistia per als presos polítics que encara estaven empresonats. La manca de Justícia va quedar palesa, una Justícia al servei del tancament de files en defensa de la constitució monàrquica que va beneir el punt final.
L'anomenada transició no va ser el període modèlic i pacífic del que tant es va presumir. Centenars de persones van morir per violència política d'origen institucional, assassinats desplegats per mantenir l'ordre establert, organitzats, encoratjats o instrumentalitzats per una part de les institucions de l'Estat.
La Transició del franquisme a una democràcia gatopardista va ser un procés controlat, sense canviar el poder de mans, sense càstic pel franquisme, sense jutjar les oligarquies que el van sostenir. Canviar-ho tot per a què tot segueixi igual. Ara, la cultura de la Transició ja no apareix com a salvadora, sinó com a còmplice. Una transició fundada en la impunitat del franquisme i l'oblit total.
Avui, en plena ofensiva neoliberal, es veuen amenaçats els drets humans, drets que donen contingut a una vida digna de ser viscuda: els drets laborals, a un salari just, a l'educació, a la sanitat, a una pensió digna, a manifestar-se, al propi cos… Avui no entren en les nostres vides amb els seus tancs, de moment; entren amb les seves retallades i reformes, però igualment ens volen robar tot allò que es va conquerir després de molts anys de lluites socials per una vida digna. Tenim memòria, la lluita segueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada