El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dissabte, 14 de setembre de 2013

QUARANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VIA DE LA MEMÒRIA.



Ja és hora de fer via cap a la justícia total i universal. Una via de la memòria, col·lectiva, plural, agermanada, de tots aquells que van patir tot buscant la llibertat per a pobles i persones. Tots els que van constituir i constitueixen una cadena invisible però indestructible que ha aguantat, molt de temps soterrada, els anys de la brutalitat feixista i els de la vergonya dels miserables transicionals i transaccionals. Una cadena d'igualtat que trencarà les oxidades i velles baules de l'opressió i l'oblit.

És l'hora de la veritat, de dir les coses pel seu nom, de condemnar el feixisme espanyol i d'il·legalitzar els partits que avui agredeixen diputats, partits que lleis políticament interessades van "oblidar". Membres de partits emparats en diverses sigles legals que porten tants i tants anys colpejant i humiliant antifeixistes arreu de l'estat espanyol. Feixistes que es presenten a eleccions orgullosos de la seva impunitat sota les banderes de les fletxes que van matar els nostres pares i avis. Vergonya!

Ja ni ha prou de ser tebis, de conviure amb un estat de coses que van passar de la terrorífica dictadura a la seva lamentable democràcia, on tot semblava canviar vist des de fora però on res es va moure en essència. El poder va mutar del seu aspecte ranci marcial-clerical a un look jovial capitalista però va seguir trepitjant els ossos i el dolor de les víctimes del que va morir al seu llit. No es pot permetre doncs que aquest maquillatge infame es perpetuï en una distorsió barroera de la història. S'ha d'evitar que el falangista Samaranch tingui un carrer a la ciutat de Barcelona como un prohom de la nostra societat i s'ha de fer dimitir a una Delegada del Govern que entrega diplomes a Falange sota la mirada satisfeta de la Guardia Civil. A Europa es crida a capítol el govern espanyol per actes com l'atac a la Generalitat a Madrid mentre que a les tertúlies d'Espanya li resten importància dient que és una anècdota,  equiparant això amb la crema d'un retrat del rei i una rojigualda, perquè els seus símbols estan per sobre del dolor físic dels que els "demòcrates de café con leche" consideren també enemics. Quants cops s'han rebut per parlar idiomes no "patriòtics", per no aixecar el braç davant la creu al mur d'una església a glòria dels caiguts per déu i la pàtria, per no posar-se dret davant l'himne o la bandera franquista, per no saludar els falangistes que sortien de nit a fer caceres humanes,  per no entregar als uniformats el poc que portaves per posar a taula de casa teva, i seria interminablement inenarrable perquè la via del terror franquista donaria vàries voltes a la seva fastigosa Espanya. A aquests els diem que no tenim por.

Ara és temps de dir prou. Són temps on la piràmide del poder s'ha d'invertir per força, ningú a dalt de cap tron, sota cap corona, ningú sobre cap cadira, sota cap títol presidencial, ningú sobre cap altar, sota cap símbol de fe, ningú sobre cap tanc, sota cap gorra de plat, ningú sobre cap estat, sota cap mercat es pot atorgar la sobirania de cap poble, de cap ciutadana i ciutadà. Perquè ara la societat civil va caminant davant i ells es perden sota les nostres passes. Ara és l'hora dels somnis de tantes i tants lluitadors antifeixistes fets realitat, de canviar el món i fer-lo lliure emplenant-lo de justícia, de benestar, d'educació, de progrés, esborrant la corrupció i la repressió. Ja no serveix allò que s'hauria d'haver fet després dels darrers afusellaments del franquisme del 27 de setembre de 1975, després de la mort d'un dictador ebri de sang, abans de la coronació del seu dofí Borbó, perquè allò que no es va fer és insuficient ara. Ni lleis de punt final, ni amnisties pels assassins, ni partits feixistes, ni Espanyes grans i lligades, ni poders seculars i oligàrquics, ni lleis de misèria moral i econòmica, ni espolis de drets lluitats, això ha de ser història, que nosaltres sí explicarem als llibres.

Si les víctimes del franquisme i els que demanem veritat, justícia i reparació, a més d'immortals més enllà de les nostres memòries, poguéssim caminar per sobre l'aigua podríem fer una cadena d'aquí fins a l'Argentina, on s'ha obert un camí cap a la justícia, esperem que sense retorn. Passarem per sobre totes les barreres que l'estat negacionista espanyol ens posa. L'internacionalisme en la lluita per les vícitmes de crims de lesa humanitat ens fa més forts.

Ara és hora de mirar enrere per rescatar el millor de totes aquelles i aquells que ens van donar el seu exemple i el seu testimoni per a construir totes i tots no una cadena, sinó una gruixuda corda on cada fil entrellaçat sigui una raó per lligar la ignomínia i la infàmia dels hereus del franquisme, allò establert, sacralitzat i inamovible, i estirar ben fort fins que caigui i sigui enterrat al mar.

Dissabte 28 de setembre, a les 12 hores, a la plaça Sant Jaume. T'esperem.