Hi ha moltes maneres d’exercir la
censura, obertament, des del tret silenciador que va aplicar la dictadura a la
més burda expressió del censor inculte franquista, com enviar a la foguera llibres en els quals apareixien paraules com
República, encara que fos la de Platón, o Roig i Negre, encara que fos l’obra de
Stendhal, potser sí eren llibres subversius, però ells no ho sabien. N’hi ha censura
per plorar i per riure, però no deixa de ser un crim en qualsevol dels casos,
perquè tot formava part del mecanisme exterminador que va posar en marxa el
rodet feixista per a eliminar de la seva Espanya tot opositor sota l’epígraf
“roig”. Encara hi havia una més
trista, l’autocensura, el trágala i
els ulls clavats a terra, pel terror que va desfermar el règim colpista i que
els va proporcionar quatre dècades de regnat absolut marcades per la repressió
total, des del primer assassinat a Melilla, en Virgilio Leret, als últims
afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975.
I arriben les censures post-mortem
del sanguinari Caudillo, i de la tristesa passem a la vergonya de la transició
o claudicació, on es va canviar la justícia pels represaliats per la impunitat
dels seus botxins, per la monarquia i pel bipartidisme interessadament amnèsic.
L’indigne oblit a canvi d’una democràcia que no ho ha estat. La capitulació de
la veritat, la negació del genocidi. Els centenars de morts de la transició,
els segrestos de publicacions, els judicis a directors de cinema, exilis,
censures que encara perviuen com el no tant llunyà segrest de El Jueves o el
judici amb absolució, no de l’església, a Krahe. Continuisme sense ruptura
democràtica.
I seguim pel mateix camí, perquè
deixar que l’olla deixi anar una mica de vapor per a que no exploti no és cap
avantatge. La llei de la desmemòria no va obrir cap porta ens va posar el punt
final burocràtic, perquè el final de tot camí és la 52/2007, una excusa
política, un mur de la vergonya que volen infranquejable.
I continuem a casa, el Memorial
Democràtic, altre mur de contenció de les reclamacions de veritat, justícia i
reparació, un aparador de la memòria assumible pels que no haurien de tenir la
consciència tranquil·la, una vitrina on mostrar la punta de l’iceberg sense
reclamacions per els repressors. Un Memorial que va néixer limitat per CIU i
permès pels partits que han posat els seus morts a la balança dels consens, que
sempre juga en contra dels interessos de les víctimes i de la construcció d’un
estat veritablement democràtic. Un Memorial que ara es modelarà a imatge del
Govern.
Assistim a la censura encoberta i
la misèria política. La retallada de la llei Òmnibus. Una llei que serveix per
a tot, també per a escollir un nou Consell de Participació del Memorial sota
l’argument de la simplificació administrativa i la racionalització d’organismes públics.
Es poden aplicar objectius basats en aquests criteris als crims de lesa
humanitat? Si això, a més d’un insult, no és censura, què és? Una presa de pèl.
Ara les nostres víctimes, nosaltres mateixos, hem de passar per una nova
humiliació. Un òrgan que no costa un euro als contribuents, que hauria de
obrir-se a més veus, a la participació de totes aquelles i aquells que treballen pels drets
humans al nostre territori, es tanca més. Els actuals membres que no es donin
de baixa seran eliminats per la consellera tal com diu la llei. I en el cas de
que el número de cessats voluntàriament deixés l’opció a l’entrada de més
entitats de la memòria, serà
interessant observar si assistirem al bateig en societat d’alguna associació
que vingui a defensar les víctimes de la rereguarda, els crims que ells
anomenen religiosos en la seva dèria per la persecució dels catòlics per part
de la República. No volen un Memorial activista, però la gent de la memòria es
tossuda i continuarà demanant espais, no només amb veu sinó també amb vot. I la
Mesa de Catalunya continuarà aixecant la veu en nom de milers de veus ofegades,
ho farà al carrer, informant el poble, sense censura, denunciant, reclamant i
exigint veritat, justícia i reparació, i l’anul·lació dels judicis del
franquisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada