No oblidem. I no oblidem pas perquè siguem rancuniosos, no. No oblidem perquè estimem. Estimem els nostres familiars, amigues i amics assassinats, represaliats i perduts. Estimem amb la força que ens donen les seves raons i els seus exemples, amb l’obligació dels que no veuen passat en aquest sentiment sinó futur, el de les seves idees i la seva lluita per canviar un món sobre el que se estenia l’ombre del feixisme, la mateixa ombra que ens barra avui el pas a la justícia.
Són molts els sentiments que s’apleguen en aquesta recerca de la veritat, la justícia i la reparació que duem a terme, cap d’aquests és diu venjança, tots són dignes i justos i ens empenyen amb tota la determinació a continuar amb les nostres reivindicacions per molts pals que ens posin a les rodes.
Diu el Director del Memorial Democràtic que el que distingeix una democràcia d’una dictadura és la capacitat de la primera per a dignificar totes les víctimes sense excepció. Aquesta és una apreciació moral arrelada en qüestions religioses tant importants per a aquest govern, fins al punt de caricaturitzar el “conflicte”, com ells l’anomenen, i convertir-ho en una guerra de religió on les víctimes de la rereguarda eren màrtirs de l’Església per qüestions de fe. Ja portem massa anys de transició per estar encara en aquest punt. Ja estem farts de que ens llencin a la cara els religiosos morts cada vegada que parlem dels antifeixistes assassinats, com si les seves vides tinguessin més valor, com si ells no s’haguessin posicionat al costat dels colpistes. Estem farts de que no ens deixin parlar alt i clar sobre els morts i espoliats republicans i antifeixistes responsabilitat directa d’una Església que va atemptar contra els seus propis manaments, per a salvar els seus privilegis, construïts durant segles sobre la misèria d’un poble sotmès a la seva llei. Ja estem farts de dir que hi ha unes víctimes que ja van gaudir de la gloria i el benefici per no haver estat al costat de la legalitat, però què passa amb les víctimes que van defensar-la i que encara han de demostrar la seva dignitat?, Quina democràcia és aquesta que no reconeix els drets de les víctimes del feixisme, però que exigeix el perdó i la reconciliació com una claudicació democràtica?. Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia i volem expressar que el que diferencia una democràcia d’una dictadura és la capacitat de fer justícia de veritat als seus defensors.
Va ser un abril de 1931 quan la República es proclamava als balcons dels ajuntaments de les viles, per les places i els carrers del país. Aires de llibertat feien onejar tricolors i quadribarrades i s’emportaven l’olor a ranci de corones i a encens d’estats confessionals. S’ensumava una nova flaire a drets, a pa, a terra, a educació i a dones emancipades. Una primavera on el poble marcit i oprimit va florejar amb els colors de la dignitat dibuixant nous camins de prosperitat. 81 abrils després enyorem aquestes sensacions i somniem repúbliques de llibertat, de drets i de justícia social robats, altres recuperats i altra vegada robats pels feixistes que van colpejar de mort la república, i pels que avui no han renegat de la seva herència ideològica, moltes vegades heretada per via genètica.
Per tot això la noia de la foto, com antifeixista, estima i defensa el dret a la justícia del seu rebesavi José, que va conèixer a través del testimoni de la seva àvia, nena de la guerra, que encara plora pel patiment del seu avi. Per això exigeix l’anul·lació del judici d’en José.
El respecte per a totes les persones que van ser víctimes de la repressió feixista és un fort fil conductor que no podran trencar, un cable pel que viatgen milers d’històries vives que es connecten formant una xarxa on atrapar la negació dels crims de lesa humanitat, l’amnistia dels botxins, la impunitat del feixisme, les dates de caducitat per a qüestions imprescriptibles, … Unes víctimes paries entre els paries a les quals se’ls hi nega qualsevol dret emparant-se en lleis incompatibles amb els drets humans, lleis intocables i sublimades per uns polítics que no saben de democràcia sinó d’interessos, de por i de vassallatge al llegat del franquisme. Ella pateix indignació i com ella, milers de néts i besnéts comparteixen aquest sentiment. Aquests joves en aquest temps de retallades de tota mena recorden la lluita dels seus familiars i s’encoratgen en la defensa dels seus somnis mirant-los a uns ulls sense vestigis de resignació.
Els que ens va precedir van cridar “No passaran”, ho van fer tant fort i amb tanta dignitat que van travessar les barreres del temps i l’espai i encara arreu del món es crida amb tot tipus d’accents la seva consigna per aturar la injustícia i el feixisme, d’Escòcia a Marsella, d’Atenes a Barcelona. Els que van morir amb aquest crit a la gola, amb aquest pensament al seu cap, amb aquest sentiment al seu cor són les nostres víctimes, les que una societat democràtica ha d’honorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada