VINT-I-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

I la dona va agafar la paraula, les eines i el fusell.

Març ha quedat com un temps de referència per la visibilització de la lluita per la conquesta de drets per les dones tot buscant la igualtat. La igualtat, paraula intrínseca als valors republicans, uns valors que va defensar la República del 1931 al 1939 i que van significar un avenç per a les dones moltes vegades capdavanter al món. La dona va gaudir d’una serie de lleis que li reconeixien com ciutadana els mateixos drets que els homes començant pel dret a vot que recull l’article 36 de la constitució de 1931 i que és fruit de la lluita d’una dona, Clara Campoamor: “Els ciutadans d'un i un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis”. Per això dediquem aquesta vint-i-vuitena concentració a la dona antifeixista que va defensar la legalitat republicana.

Van ser moltes les millores a partir del 1931: L'accés a càrrecs públics diversos a tots els nivells de l’administració, fins i tot dones diputades, alcaldesses i una ministra, la primera d’Europa, l’anarquista Frederica Montseny. Amb la República va arribar el matrimoni civil i el divorci, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fill naturals). També va ser pionera en la creació de llars infantils, cases per a prostitutes per alliberar-les de l’esclavatge sexual, la interrupció legal de l’embaràs. A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius i va despenalitzar i legalitzar l'avortament. En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes de treballadores.

Un punt essencial per a la dona de la República és l'estat laic. El paper de l'Església sobretot en educació, on fins ara havien tingut el monopoli, havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat dóna una llibertat a una dona esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això també l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi, d’explotació social femenina com vehicle de transmissió de les seves reaccionàries i masclistes idees. L’emancipació de la dona era un fet revolucionari que trencava l’ordre secular del poder eclesiàstic i de la societat immobilista i classista de l’oligarquia espanyola.

Van surgir diferents associacions i col·lectius de dones que lluitaven contra el feixisme com l’Unión de Mujeres Antifascistas però el grup més actiu que tenia com prioritat l’emancipació de la dona va ser Mujeres Libres, una organització llibertària que va fundar la revista del mateix nom i que volia fer la revolució de la dona dins de la revolució.

Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. No es podien perdre tots els avantatges que havien guanyat i la possibilitat de conquerir més drets. La dona va formar part activa de la lluita contra els colpistes des de la vaga general convocada els primers dies del cop d’estat com rebuig i contraofensiva a l’opressió i repressió criminal dels enemics de la República, en la petició d’armes als governadors civils, en la construcció de barricades. Va formar part de les milícies agafant el fusell, preparant explosius, conduint cotxes, fent de correu, com personal sanitari en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit feixista. Més tard amb la formació oficial de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos els homes que estaven en el front en els seus llocs de treball i organitzant la vida civil perquè la lluita contra el feixisme fos possible. Entre aquestes dones lluitadores als fronts antifeixistes cal destacar la figura de les brigadistes internacionals que van venir d’arreu del món a defensar amb total altruisme la llibertat del nostres pobles.

Les dones van lluitar i molt però van perdre la guerra, no una, ni dues sinó més vegades perquè les dones sempre són les primeres i eternes víctimes i les que van patir amb més cruesa les conseqüències de la llarga i sagnant dictadura. Rapades, exhibides i assenyalades, violades, passejades, engarjolades, jutjades i assassinades, espoliades, robats els seus fills i filles o morts de gana i malaltia dins i fora de les presons, represaliades per ser dones de, mares de, filles de, germana de rojos, vexades socialment i en treballs de misèria, explotades per un tros de pa per a la família empresonada, prostituïdes per una recomanació pel familiar pres, treballant dins de les presons per alimentar la seva família, castigades per no agenollar-se davant el crucifix, exiliades, … Crims comesos en les seves persones, crims de lesa humanitat imprescriptibles però emparats per les lleis d'impunitat de l'estat espanyol, la llei d'amnistia de 1977, carta de llibertat pels assassins feixistes, i la Llei de la Memòria, segona llei de punt final. Lleis fetes en democràcia i qüestionades pels organismes internacionals de drets humans pel seu tarannà gens democràtic, organismes com l'ONU que han demanant la derogació de la llei del 77.

Amb la dictadura les dones van perdre tots els seus drets i llibertats, per passar de la custodia del pare a la del marit o la del convent sota l’ull vigilant de l’estat feixista.

Amb el franquisme la dona no podia treballar sense l’autorització de l’home i aquest podia cobrar el salari de la dona. La dona no tenia res, tot era del seu home, fins i tot la vida, fins els anys 60 el crim d’honor era legal, l’home podia matar o maltractar a la seva dona adúltera. Van quedar anul·lats tots els matrimonis civils i els divorcis que es van produir durant la República; ara només existia una unió legal, la que es feia per l’Església i una única educació, la del nacionalcatolicisme. La Secció Femenina creada per Falange va ser una eina més de repressió i va marcar el camí d’una dona sense veu ni vot submisa a l’home i al règim.

No podem oblidar totes les dones que van lluitar i patir per la llibertat de totes i tots nosaltres. Les seves reivindicacions continuant vigents i en un estat on les retallades ens fan perdre els drets conquerits per moltes lluitadores i lluitadors antifranquistes en les lluites obreres i associatives, també durant la transició, no podem oblidar. Perquè així com les dones van ser les primeres víctimes de la dictadura també ho són de les crisis, perquè aquí encara les dones guanyen un 30 per cent menys per fer la mateixa feina, són les primeres acomiadades i més si es queden embarassades, tenen molt difícil accés als càrrecs de responsabilitat, s’encarreguen de la casa, la família, els malalts com un treball propi sense cap retribució, són víctimes de tot tipus de violència masclista, no poden decidir sobre el seu propi cos i han d’estar sempre estupendes i en bona disposició com propugnava l’ideal falangista.

Demanem Veritat, Justícia, Reparació i Reconeixement per a les dones que van somiar un món més just i igualitari i es van trobar amb l’obscurantisme del nacionalcatolicisme i la repressió cruenta d’una dictadura feixista. Defensem la seva memòria, defensem el nostre futur. Per aquelles dones, les nostres àvies, les nostres mares, les nostres grans companyes que encara avui no deixen de lluitar.

El dissabte 31 de març a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume homenatge a les dones antifeixistes, elles també necessiten Justícia i l’anul·lació dels seus judicis il·legals, per llei.