El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dilluns, 22 de novembre de 2010

QUINZENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ. DONES LLUITADORES, DONES RESISTENTS.


Dones que per fi ja no eren només filles de, mares de, germanes de, de homes. Eren dones que tenien drets, que conquerien drets, que feien valdre drets en una societat que les atorgava el títol de ciutadanes. Eren les dones de la República.

Dones que van omplir els carrers per a celebrar el triomf del Front Popular, que van tenir activitat política ocupant càrrecs als partits i a l’administració, regidories, alcaldies, ministeri. Dones que van poder formar-se i tenir accés a l’educació superior, no només testimonialment, que van ocupar llocs de treball que eren propietat privada dels homes. Dones que gaudien d’un estat de llibertat pioner al món, dones protagonistes que tenien l’oportunitat d’escriure la història. Encara que alguns poden dir que això no era la norma també es pot dir que la lluita per les conquestes socials i la igualtat d’oportunitats, per a les dones i per als homes, era un camí sense retorn on s’havien de deixar enrere secles d’explotació i alienació.

Dones que després del cop d’estat feixista i la cruenta lluita per la defensa de la legalitat republicana van estar al front, milicianes amb el fusell plantant cara a l’enemic, conductores, aviadores, correus a primera línia de foc. Dones que van ocupar a la rereguarda els llocs de treball que havien deixat els homes: tramviàries, constructores de refugis i trinxeres, treballadores a fàbriques de munició, … Dones que es van organitzar i que van fer funcionar unes ciutats i uns camps sense homes, treballant sense descans amb la il·lusió de que el somni de la seva emancipació fos una realitat l’endemà.

Dones que després de la victòria dels feixistes també van quedar captives i desarmades i van patir la repressió tant o més que els homes, però en el silenci i el sacrifici que durant segles la societat masclista catòlica havia imposat. Dones rapades, violades, humiliades, exhibides pels carrers després de prendre la popular ració d’oli de ricí. Dones a les presons, castigades per les seves idees o per les idees dels homes que les envoltaven, torturades física i psicològicament, que van patir fam i malalties, algunes de les quals mai van traspassar els murs entre els quals estaven tancades. Dones amb consells de guerra, condemnades a mort i assassinades, dones que eren passejades de nit i de dia, dones desaparegudes. Dones a les què van robar els fills o que van veure com se’ls morien de gana als penals. Dones roges arrossegadores de pecats de llibertat, transmissores del gen roig, que portaven nens al món que havien de ser separats d'aquestes mares malaltes de progrés, alguns d’aquests nens fruits de les violacions dels falangistes durant els interrogatoris, entre pallissa i pallissa. Dones de l’exili que van perdre els seus fills a les platges franceses, que van deixar la seva vida allà, altres encara més lluny, als camps de concentració nazis. Dones patidores i lluitadores que no van caure en el desànim perquè havien de lluitar molt dur per treure endavant allò que va quedar de la seva llar i la seva família, des de dins i des de fora de les presons.

Puntals de la societat sobre els quals es va construir la resistència i la lluita antifranquista, relegades a un paper secundari, van constituir la logística i la infraestructura sense la qual qualsevol projecte estat condemnat a ensorrar-se. Dona però no sempre companya, imprescindible però en segona fila, generosa però mal pagada. Sense veu durant massa temps. Per aquestes dones és el nostre homenatge, per a les dones dels rojos, per a les dones roges, republicanes i antifeixistes.

Volem recordar que l’any 1931 va arribar democràticament una república amb una constitució que va fer possible que la dona, per fi, gaudís de l’estatus de ciutadana. Moltes d’aquestes dones estan esperant que el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat. I això ens recorda que dilluns dia 6 de desembre es tornarà a celebrar una jornada per a commemorar la constitució del 78, monàrquica per la gràcia del dictador. I que justament aquesta tan lloada constitució, que la majoria de la població actual no va votar, barra el pas, o això diuen, a aquest dret a la veritat, la justícia i la reparació per aquestes dones i per a tots els lluitadors antifeixistes. Aquesta constitució és una trinxera d’impunitat, refugi d’aquells que van formar part de l’aparell de la dictadura franquista i la pactista transició.