Estimats fills:
Em maten. Em maten per estimar-vos més que res en aquest món, per lluitar pel vostre benestar, per vetllar pel vostre futur. Em maten, però ni mil exèrcits feixistes podrien posar fre el meu amor de mare. Fills del meu cor, m’heu de prometre que les vostres petites llàgrimes d’avui es convertiran l’endemà en un somriure d’orgull per la vostra mare i pel vostre pare.
Recordeu sempre tot allò que us hem ensenyat i penseu que nosaltres viurem sempre en vosaltres. Respecteu la nostra memòria i no cregueu mai cap de les mentides que contaran sobre nosaltres. Cresqueu en les idees de solidaritat dels pares i quan aquest malson de mort acabi, no oblideu els nostres principis i poseu el vostre granet de sorra per a que els somnis dels pares, de l’avi i de l’oncle Quimet es facin realitat pel bé de tota la humanitat.
Cregueu molt l’àvia, estimeu-la molt i no us comprometeu per defensar el nostre nom, ja res ens pot fer mal, només la vostra desgràcia. Sigueu forts i penseu que morim per culpa d’aquells que no poden tolerar un món més just per a tots.
Potser ara no ho entendreu tot, però més endavant sí. No ensenyeu aquesta carta mai a ningú, amagueu-la fins que el feixisme no us pugui fer mal i després mostreu-la per a que tothom tingui coneixement del nostre assassinat.
Fills meus us estimo tant,
la vostra mare.
Aquesta podria ser la carta de qualsevol dona antifeixista assassinada pels botxins franquistes, potser no estaria escrita en català perquè ningú la va poder amagar per traspassar els murs dels penals, potser estaria plena de faltes d’ortografia, donada la manca d’oportunitats d’educació per a les dones més humils, la República no va poder reparar en tant poc temps unes mancances i uns prejudicis seculars. Però amb cartes més llargues o més curtes, amb altres paraules més senzilles, més o menys explícites en els seus sentiments, escrites per homes o dones, més grans o més joves, tots els adéus eren d’amor vers els que deixaven darrera, de por per ells, ratificant-se en la seva innocència, per que creure en millorar el món amb justícia e igualtat no es pot considerar cap delicte.
Com homenatge a tots els assassinats pel feixisme, els que van rebre sepultura, els que sabem a quin forat es troben tot esperant sortir i els que encara desconeixem la seva ubicació, els que van deixar una carta als seus éssers estimats i els que van ser sorpresos a les seves cases en plena nit sense poder acomiadar-se, per a pujar a un camió amb destí a la mort blava. Per tots ells llegirem un seguit de cartes dels condemnats a mort pel franquisme, per lluitar contra l’oblit, per a recordar el patiment dels antifeixistes, per a honorar la seva memòria i perquè ningú tingui cap dubte que demanar veritat, justícia i reparació és una obligació per a tots nosaltres.
Us esperem el proper dissabte dia 30 de gener de 2010 a les 12 del migdia a la plaça de Sant Jaume. Si vols compartir amb nosaltres alguna carta de comiat, podràs llegir-la i fer que el nom de la persona que la va escriure no s‘esborri de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada