Aquest any el govern d’España ha volgut fer a l’ombra dels 50 anys de la mort del dictador un seguit de celebracions, commemoracions i altres actes prescindibles, per donar-se entre ells copets a l’esquena i treure pit democràtic.
És trist aquest plantejament quan vivim en un dèficit democràtic evident, entre el mandat dels interessos d’uns quants, que enfonsen les seves arrels ideològiques en el franquisme mentre les seves fulles enverinen l’aire que el vent de la dictadura del capital mou, i la por als seus adeptes amb dret a vot. Fer alguna cosa per no moure res. A l’ombra d’aquests 50 anys de fosca i bruta transició, on no es va fer net, només es va ficar sota la catifa tota la brossa feixista posant-nos al nas una pinça invisible per no olorar la seva ferum de corrupció i traïció, s’ha custodiat el lligat i ben lligat. Ens van fer combregar com bons guardians de la impunitat del règim nacionalcatòlic amb la corona imposada pel dictador, amb lleis de punt final, amb el silenci i l’oblit. I mentre ens volien fer pensar que la bèstia era al cau, aquesta només esperava sortir sense amagar-se al sol d'uns nous temps on el feixisme sota tota mena de sigles aixeca el braç i toca el poder.
Ha estat un nou any lamentablement trist per a les víctimes del franquisme, la transició i més enllà. Com es pot vestir de celebració de la democràcia la mort d’un sanguinari dictador al seu llit mentre milers i milers de fosses continuen sepultant en oprobi les restes de milers de lluitadors antifeixistes, centenars i centenars a Catalunya; quan la paraula justícia és trepitjada per les botes del cinisme de l’estat espanyol quan es tracta de les víctimes del feixisme espanyol; quan quasi tots els responsables materials i oficials dels crims de lesa humanitat sense prescripció amb mort al seu llit, molts amb les seves medalles al pit i amb honors; quan encara queden vestigis materials als nostres carrers que lloen l’horror i la mort del cop d’estat contra la legalitat republicana i la dictadura com el de Tortosa; quan queden títols per arrencar a botxins, protectors i protegits del franquisme com Samaranch o el fill espiritual de Franco, el corrupte Juan Carlos; quan l’estat espanyol es passa per l’arc del triomf franquista les peticions de la jutgessa Servini i els convenis en matèria de justícia entre el Regne d’Espanya i la República Argentina; quan ens diuen que a la casa de la tortura de Via Laietana, 43 pot conviure la denúncia del terror i el dolor patit a mans dels sàdics servents de la dictadura, la memòria i el dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes amb la Policia Nacional que fa d’aquell l'indret un bastió de la seva resistència a acceptar els valors democràtics, que Marlaska diu representen, d’altra manera ells mateixos demanarien marxar per respecte a les persones que van ser víctimes del seu cos; quan encara no s’han esclarit ni penat el robament de nadons en tota la seva dolorosa extensió, i podríem continuar posant molts punts i comes més; quan no s’aproven lleis de memòria, quan es deroguen les lleis aprovades, quan s’incompleixen desacomplexadament les lleis vigents; quan la reparació a víctimes i familiars no arriba a ser material, ni tan sols a ser moral perquè esdevé una fotografia als mitjans al servei de l’interès polític, un acte simbòlic sense conseqüències jurídiques; quan ens neguen la veritat amb documents censurats protegint els noms dels vulneradors de drets; quan ens volen convèncer de la seva bona predisposició i magnanimitat amb gestos que tantes vegades ens havien negat per ser impossibles de dur a terme fins que els ha interessat fer-los possibles, una manca de respecte per a totes les persones que lluiten en defensa dels drets humans per a les víctimes del feixisme.
No ens enganyem, els 50 anys del 20-N són com els 49 anys i seran com els 51 anys si tothom que té memòria i valor per defendre-la amb dignitat no continuem navegant sense escoltar tants cants de sirena fins a un bon port per poder carregar els nostres canons de raons, de justícia i de drets i fer caure d’una vegada els murs de la impunitat del Regne d’Espanya.
20-N, la Mesa de Catalunya no té res a celebrar, més enllà de la nostra resistència, el nostre perseverar i la memòria de la lluita de les nostres companyes i companys Paquita, Milagros, Carme, Josi, Juan, Álvaro, Joan i Lluís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada