Aquest novembre els feixistes espanyols han tornat a recordar al seu general genocida Franco. Des dels mal nomenats nostàlgics, als nous patriòtics adeptes, passant per l'Església, que fa i permet les misses d'homenatge al dictador i pels polítics a qui paguem els seus sous, com Casado, que passava per la porta i no es va poder resistir a rebre l'hòstia consagrada. Si es tractés de les santes hòsties que van rebre sense interrupció generacions d'antifranquistes, terriblement represaliats, no s'hagués aturat pas, però aquestes les tenim totes en exclusiva les antifeixistes, encara avui dia.
El General mort va traspassar fa 46 anys durant els quals es va endur centenars de milers de vides, assassinades, robades i trencades. Per desgràcia va morir al seu llit i amb tot ben lligat i per això aquell suposat inofensiu franquisme sociològic d'abans-d'ahir és el perillós feixisme normalitzat d'ara mateix. I per això la socialdemocràcia és ja extrema esquerra, l'esquerra és el caos, el feminisme és nazisme i l'autodeterminació és terrorisme, tot això en la ment malaltissa dels hereus dels rebels colpistes, aquells que van acusar de rebel·lió a qui va haver de patir la seva.
En resum, Franco és mort, però el franquisme és viu, molt viu. La prova és que l'actual Fiscal General de l'Estat, Dolores Delgado, va presidir el 2019, quan era ministra, el segon funeral del dictador. Un insult a les nostres memòries en forma de cerimònia televisada, que ella mateixa va titllar d'acte d'estat, institucional, on s'havia de respectar les sensibilitats de la família Franco, i tot a càrrec de l'erari públic. Però la llavors ministra no va dubtar, el mateix any, a no respectar a les víctimes de Mauthausen i a les diferents sensibilitats presents, quan va marxar de l'homenatge a les nostres víctimes del nazisme. Per això la justícia fa uns dies es va permetre aturar les exhumacions aprovades al Valle de los Caídos, o l'enderroc del monument franquista de Tortosa. Per això no tenim, i segurament no tindrem, una llei de memòria com cal, que ens atorgui el dret a la Veritat, la Justícia i la Reparació de les víctimes del franquisme i la transició.
No es pot oblidar que les víctimes ho són perquè va haver uns botxins i tenim el deure de recordar els seus noms i els seus execrables crims, de no fer-ho correm el risc de banalitzar i trivialitzar el feixisme i patir-ne les greus conseqüències. Aquest novembre la nostra Mesa de Catalunya, com sempre, recorda i no oblida. No oblidem tampoc que no van poder dur a terme la nostra concentració de l'octubre. No volem, ni podem oblidar les dones que van passar pel centre de tortura de Via Laietana i per la presó de la Trinitat i per tant dedicarem la nostra concentració de novembre a aquestes dones, que ens van obrir camí pagant un dolorós peatge.
Les antifeixistes de la Trinitat.
Els deutes de memòria són sempre imperdonables, però encara més quan es tracta de l’oblit del patiment de les dones represaliades pel franquisme i la transició. És tan invisible la marca del seu sofriment com profunda la seva petjada. Una marca que es dilueix en una societat estructuralment masclista on la història l’escriuen encara els homes amb una visió androcèntrica del món. Poques dones han compartit i/o han fet públiques les seves aterridores experiències de repressió en dictadura i menys encara en transició. És trist que les dones antifeixistes, que en guerra i postguerra van plantar cara als colpistes, no tinguin prou reconeixement. I és tràgic, per a la construcció inacabada de la nostra veritat històrica, la quasi inexistència de relats de la repressió policial, judicial i penitenciària dels anys 60, 70 i 80.
L’horror i el dolor de les tortures i la repressió sofert per les dones moltes vegades no s’ha expressat en tota la seva cruesa perquè en aquests crims de lesa humanitat hi havia un component d’humiliació, de vexació inherent a la seva condició de dona. Històries que tristament van restar silenciades pel llast del masclismecatolicisme espanyol.
A les dones a més de patir les mateixes tortures que els homes, les violaven o les amenaçaven de fer-ho, les violentaven sexualment, les tocaven en llocs que no es pronunciaven en públic, les insultaven a cau d’orella amb procacitats que ferien profundament la seva dignitat, les robaven i envaïen la seva intimitat impotents davant la impunitat dels botxins. Si ara tot això ens sembla terrible i insuportable imagineu-vos com seria d’insofrible en un temps on els tabús i la insignificança social de la dona faria increïbles els seus relats. Aquestes dones no van tenir ajuda per poder superar uns traumes amagats per continuar amb les seves vides i les seves lluites d'emancipacions. I fins i tot arribada la suposada democràcia aquestes dones havien de tenir una gran fortalesa i valentia per a verbalitzar més enllà del seu entorn què passava dins de les comissaries i les casernes.
En dictadura la violació i la vexació sexual a les dones eren concebudes com un atac a l’honor dels homes. L’ombra de la vergonya sempre perseguia a la dona en el regne del nacionalcatolicisme i encara més si era portadora de l’imperdonable pecat de ser roja. I en transició no van millorar les coses, les tortures i violències policials contra les dones compromeses amb l’activisme social, polític i pels drets dels seus col·lectius, estava encara impregnat d’un masclisme salvatge i sàdic.
Una prova de què les preses antifeixistes eren considerades unes perdudes que havien de ser reeducades era que les carcelleres de les presons eren monges. Cal dir que sense rastre de caritat cristiana, ans el contrari. Les monges, rosari en una mà i ressentiment a l’altra, tenien la missió de fer d’aquelles dones privades de tota llibertat unes bones catòliques, bones mestresses de casa per servir als homes que Déu les enviava, filles exemplars, amantíssimes esposes, mares de família i cuidadores abnegades. Dones submises i sacrificades com manava la Santa Madrastra Església. La presó de dones de la Trinitat no va ser una excepció i allà la repressió va ser aplicada per l’ordre de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Una presó que es va inaugurar el 1963 per acollir les preses antifeixistes de la presó de Les Corts, governada per l’ordre de les Hijas de la Caridad de Sant Vicenç de Paül. Las Cruzadas no van abandonar la Trinitat fins al 1978.
Les preses polítiques que van passar per la Trinitat abans ho van fer per Via Laietana o altres llocs d’horror i terror. Tornem a exigir que Via Laietana esdevingui un lloc de memòria de la tortura i la repressió. A totes aquestes dones anònimes i valuoses volem dedicar la nostra concentració i esperem que les seves veus acabin trencant l’oblit.
Recentment li van fer una entrevista les alumnes d'una escola al nostre company Lluís Serra, ja octogenari, sobre la repressió feixista. Ell va concloure dient a les seves enquestadores que "els moments que venen són difícils i les noies tindreu cada vegada un paper més rellevant, perquè el món que tenim és un món masclista, que hem embrutat nosaltres i ara l'heu de netejar vosaltres". Les hereves de les bruixes, de les depravades pecadores roges, de les feminazis, haureu de dur a terme aquesta feixuga tasca i trencar els fonaments de la societat patriarcal, guardant sempre la memòria de les que van lluitar i sofrir abans que vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada