14 anys després de l’estrepitós fracàs de taquilla i públic de la Llei 52/2007, des de la seva estrena a bombo i platerets, arriba la seqüela encara pendent de títol. Aquests dies ha transcendit el guió que fa bona la dita: mai segones parts van ser bones. Un guió ple d’errates greus que demostren la ignorància en drets humans i la indigència moral dels seus autors, garrafals faltes d’impunitat sense vergonya. Una pel·lícula d’encàrrec polític que deixarà als espectadors sense les respostes a les preguntes que va provocar la primera part, sense cap satisfacció.
Aquest nou film s’ha fet sense gaire pressupost, com el primer, i està en la línia de les cintes dels grans directors de la transició, molts efectes especials de saldo alabats per una crítica agraïda al servei del continuisme disfressat de progressisme. Ben segur que no ens deixarem enlluernar per quatre focs d’artifici, un truc ja molt vell. El temps ha posat en evidència que no hi ha pólvora suficient per a amagar les trampes de la Transició: corona corrupta imposada per una dictadura, Constitució de la llei a la llei canviant només el llibre d’estil i els mateixos gossos amb diferent collaret.
Hem de parar molta atenció als pobres i gastats diàlegs i saber llegir entre línies allà on la lletra petita ens constata que es tracta d’un producte indigne i pervers que només honora la impunitat. Hem de saber que sortirem de la sala de projecció amb la mateixa i vella sensació que ens prenen el pèl després de pagar una entrada amb regust d’espoli.
L’estrena de la primera part l’any 2007 va ser esperada en candeletes més de tres dècades i el públic més entregat amb tota la il·lusió del món va esperar plorar d’emoció a la sortida del cinema, però els plors van ser de decepció. Que es podia esperar d’un director a sou de la Productora Transició, actors impostats, un storyboard dibuixat amb la tinta negra de la dictadura, muntatge clàssic de retallada amb la tisora censora de drets. Els mesos previs al desembre de 2007 es van omplir moltes portades a tot color a la premsa amiga, publireportatges, molta catifa vermella, molt Photocall amb vestits de fosca nit marca Regne d’Espanya. I quan es van tancar els llums de la sala i va començar la projecció un silenci pitjor que el que s’arrossegava des del 1939 ens va envair, en l’època del cinema en Dolby Stereo la veu de les víctimes no arribava al públic, els crits d’indignació d’aquelles que van patir imprescriptibles crims de lesa humanitat no se sentien.
Les persones conscienciades que vam veure la primera part no caurem de quatre grapes i no pagarem per visionar un film que es podria catalogar de Sèrie B, de Borbó. Ens farem amb una còpia pirata i posarem subtítols en la llengua de la veritat, la justícia i la reparació per deixar en evidència les gruixudes mancances d’aquest film de molt soroll i poques nous. Una cinta de propaganda per maquillar la manca de voluntat pròpia o induïda de l’equip de direcció més progre de la història a fi de rodar un treball de qualitat; per a dur a terme una feina honorable i satisfer a un públic que encara espera la pel·lícula definitiva sobre la reparació pels que han patit tanta repressió desfermada. És un deute històric d’una indústria cinematogràfica inaugurada com un pantà més per un dictador assassí.
Aquesta producció beu de moltes fonts, contaminades, com hem pogut apreciar en el seu tràiler. En la seva promoció podem veure ballar sota una pluja de concòrdia enverinada al compàs d’una banda sonora ratllada al somrient protagonista Règim del 78 donant voltes i més voltes amb una pobra miliciana antifeixista amb els ulls embenats abans de la seva desaparició forçada de l’escena democràtica espanyola. Aquesta extra va declarar que va participar enganyada en una pel·lícula que es congratula de comptar amb un repartiment estel·lar propi de galàxies amnèsiques com la Constitució Monàrquica, la Llei d’Amnistia i Punt Final, la Corona Borbònica, sempre protegides pel millor equip d’escortes i comparses de la firma PSOE. La miliciana ha reconegut fora de càmera que allò que regalimava per les seves galtes no era pluja sinó les seves llàgrimes de ràbia i dolor insuportable per la vexació que va haver d’interpretar.
Aquesta pel·lícula no serà més que un déjà vu d’insatisfacció. Ni el Valle de los Caídos serà el que cal en un estat democràtic ja que pretenen deslligar-lo del seu veritable significat. La Llei d’Amnistia del 77 clau de volta de l’arquitectura de la impunitat del franquisme i la transició no serà anul·lada. Els judicis de la dictadura diuen que seran anul·lats, tornem a la mentida i la tergiversació fent passar el bou de la il·legitimitat per la bèstia grossa de la il·legalitat, volen fer veure que alguns tribunals van ser dolents, però no es condemna tota l’estructura judicial repressora de la dictadura, tancant la porta a les reparacions econòmiques i exonerant a l’actual estat espanyol de les seves responsabilitats (encara que els diners no és el que mou a les víctimes en les seves reclamacions de justícia). La creació d’una fiscalia especial per a les víctimes del franquisme serà paper mullat com ja ha advertit el Consell General del Poder Judicial amb les taules de la llei del 77 a la mà. Les exhumacions no es faran conforme al protocols de Nacions Unides ja què l’estat tornarà a delegar indecentment la seva obligatòria tasca d’exhumar en familiars i associacions de víctimes obligant-los a entrar en el lamentable joc dels concursos de subvencions amb vencedors i perdedors. Es crearà un Banc d’ADN que sense exhumacions i sense coteigs serà un aparador on emmagatzemar ad eternum les mostres dels familiars que esperen poder inhumar dignament els seus parents. Els botxins continuaran blindats i els seus expedients amagats. L’Església seguirà sense ser assenyalada com corresponsable i coautora de la repressió i continuarà impune. Ni les famílies de Cipriano Martos Jiménez, Salvador Puig Antich o Gustau Muñoz Bustillo, entre moltes víctimes de terrorisme d’estat, no seran indemnitzades pels seus assassinats, mentre sí ho van ser generosament les del torturador Melitón Manzanas o Carrero Blanco. Ni les sancions previstes seran efectives com ha passat fins ara, ni tampoc les il·legalitzacions de fundacions, continuarà l’exaltació del franquisme a la via pública, noms de carrer, plaques commemoratives, i es continuaran revertint els canvis que s’han fet en nom la llei del 2007 i que la mateixa justícia es passa per l’arc del seu triomf per sobre dels nostres Parlaments. I ja no estem per a més pel·lícules.
Aquest film pot obrir la porta a un tercer, que si ha de ser tan indigne com els precedents ja s’ho poden estalviar. Segurament d’aquí a 14 anys no hi haurà gaires espectadors vius i l’argument no interessarà ben bé a ningú malgrat ser tan cabdal perquè l’objectiu de desmemòria ja haurà estat assolit i tristament venut com memòria democràtica. Una tercera part d’aquesta poruga saga tornaria a posar blanc sobre negre, No-Do etern, el cinisme sense límits de l’estat espanyol per subvencionar tant de despropòsit. Diners per repintar els estudis, posar nous decorats per explicar-nos la mateixa història sense veritat, ni justícia, ni reparació a través de la lent revisionista de la càmera de la falsa reconciliació auguraria un nou clamorós fracàs. Aquests productes són tòxics per a qualsevol democràcia fonamentada en el respecte als drets humans, un enemic a les portes que hem de combatre per supervivència i dignitat.
Com hem fet sempre continuarem contraprogramant al carrer amb bona filmografia de lluita contra la impunitat. Com sempre totes les antifeixistes sereu benvingudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada