dijous, 4 de juny del 2020

CENT SETZENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. SI EM VOLS ESCRIURE.



Si em vols escriure: mesacatalunya@gmail.com.


Heu pensat alguna vegada en l’angoixa, la por, la tristesa, la ràbia, la solitud, la incomprensió, la perplexitat, el dolor de moltes de les persones que van ser detingudes, torturades i portades a la presó, amb farsa de judici o sense? Persones condemnades a tots tipus de penes i la més gran de totes, estar lluny dels seus éssers estimats, moltes vegades sense saber si eren vius o morts. Una tempesta de sentiments  que no ens podem més que imaginar, d’altra manera seria insofrible fer memòria, sentint tot aquest patiment en les nostres pells. Gent que per lluitar per la democràcia i la llibertat, contra el feixisme, per haver donat suport o per haver cregut en la República es trobava injustament vençuda i vexada pel sanguinari règim franquista.

En aquell moment la correspondència, encara que censurada, devia ser com respirar el mateix aire que els seus, no l’aire amb pudor de tancament i misèria d’una presó de fam, malaltia, manca de salubritat i paràsits carcellers, que xuclaven la sang tant o més que els insectes que els envaïen. Aquestes cartes era com rebre un bocí de llibertat. Cartes, en molts casos, no escrites pel remitent i no llegides pel destinatari, en una Espanya nacionalcatòlica amb un índex d’analfabetisme que per desgràcia la República, assassinada pels colpistes, no va tenir temps material d’erradicar. Així, eren cartes ben bé col·lectives, compartides, de quotidianitat i esperança, senzilles, amb peticions i encàrrecs, també d’amor a la companya o el company, a les mares i pares, a les filles i fills. I les cartes més tristes i colpidores, les cartes de comiat de les víctimes condemnades a mort, testaments amb llegat per a totes les persones defensores dels drets humans, que lluitem per la veritat, la justícia i la reparació.

Per honorar a les milers i milers de persones que van passar per les terribles presons del franquisme i també a aquelles que les van patir en transició, també a aquelles que van passar pels camps de concentració espanyol, francesos i nazis, volem demanar-vos la vostra col·laboració. Volem rebre les vostres cartes per a aquestes persones, siguin familiars vostres o no. Escriure  per a elles com si en tinguéssim l’opció d’enviar correus al passat, viatjant les nostres paraules de les pantalles al paper, convertides en cartes insubmises capaces de traspassar la barrera del temps i els murs dels penals sense ser revisades. Imagineu que sentirien aquesta munió de somiadors de llibertat si poguessin llegir les nostres missives, les lletres de les seves famílies del futur. Què sentirien en saber que compartim els seus ideals, que treballem perquè tot l’horror que van viure no fos en va, per crear un món sostenible d’igualtat, solidaritat i justícia social. Plorarien en sentir les seves memòries vives i estimades. Patirien molt en veure que el verí del feixisme perviu i creix i estarien orgullosos, encara que tinguessin por per nosaltres, de què plantem cara a aquest virus tan perillós per a la humanitat. Aquestes cartes  seran un acte de reconeixement públic des de l’amor i l’admiració vers aquelles víctimes forçoses de la perversitat genocida i de l’ambició de poder absolut dels colpistes, que van exercir terrorisme d’estat.

Totes les cartes les publicarem al nostre bloc i llegirem algunes a la nostra concentració d’aquest mes, perquè per fi tornem a les places allà on ens agrada compartir la nostra lluita per les víctimes del franquisme i la transició. Els carrers han de ser nostres i la paraula llibertat també, que no ens robin les consignes. Avui més que mai no oblidem, no perdonem. No passaran!




Si me quieres escribir: mesacatalunya@gmail.com.

¿Habéis pensado alguna vez en la angustia, el miedo, la tristeza, la rabia, la soledad, la incomprensión, la perplejidad, el dolor de muchas de las personas que fueron detenidas, torturadas y trasladadas a la prisión, con o sin farsa de juicio? Personas condenadas a todo tipos de penas y la más grande de todas, estar lejos de sus seres queridos, muchas veces sin saber si estaban vivos o muertos. Una tormenta de sentimientos que no nos podemos más que imaginar, de otra manera sería insufrible hacer memoria, sintiendo todo este sufrimiento en nuestras carnes. Gente que por luchar por la democracia y la libertad, contra el fascismo, por haber apoyado o por haber creído en la República se encontraba injustamente vencida y vejada por el sanguinario régimen franquista.

En aquel momento la correspondencia, aunque censurada, debía de ser como respirar el mismo aire que los suyos, no el aire pestilente de encierro y miseria de una prisión de hambre, enfermedad, insalubre y con parásitos carceleros, que chupaban la sangre tanto o más que los insectos que los invadían. Recibir estas cartas era como recibir un pedazo de libertad. Cartas, en muchos casos, no escritas por el remitente y no leídas por el destinatario, en una España nacionalcatólica con un índice de analfabetismo que por desgracia la República, asesinada por los golpistas, no tuvo tiempo material de erradicar. Así, eran cartas colectivas, compartidas, de cotidianidad y esperanza, sencillas, con peticiones y encargos, también de amor a la compañera o el compañero, a las madres y padres, a las hijas e hijos. Y las cartas más tristes y sobrecogedoras, las cartas de despedida de las víctimas condenadas a muerte, testamentos con legado para todas las personas defensoras de los derechos humanos, que luchamos por la verdad, la justicia y la reparación.

Para honrar a las miles y miles de personas que pasaron por las terribles prisiones del franquismo y también a aquellas que las sufrieron en transición, también a aquellas que pasaron por los campos de concentración español, franceses y nazis, queremos pediros vuestra colaboración. Queremos recibir vuestras cartas para estas personas, sean familiares vuestros o no. Escribir para ellas como si tuviéramos la opción de enviar correos al pasado, viajando nuestras palabras de las pantallas al papel, convertidas en cartas insumisas capaces de traspasar la barrera del tiempo y los muros de los penales sin ser revisadas. Imagináis que sentirían estos soñadores de libertad si pudieran leer nuestras misivas, las letras enviadas por sus familias desde el futuro. Qué sentirían al saber que compartimos sus ideales, que trabajamos porque todo el horror que vivieron no fuera en vano, para crear un mundo sostenible de igualdad, solidaridad y justicia social. Llorarían al ver sus memorias vivas y amadas. Sufrirían mucho al ver que el veneno del fascismo pervive y crece y estarían orgullosos, aunque tuvieran miedo por nosotros, de que hagamos frente a este virus tan peligroso para la humanidad. Estas cartas serán un acto de reconocimiento público desde el amor y la admiración hacia a aquellas víctimas forzosas de la perversidad genocida y de la ambición de poder absoluto de los golpistas, que ejercieron terrorismo de estado.

Todas las cartas las publicaremos a nuestro blog y leeremos algunas en nuestra concentración de este mes, porque por fin volvemos a las plazas allá donde nos gusta compartir nuestra lucha por las víctimas del franquismo y la transición. Las calles tienen que ser nuestras y la palabra libertad también, que no nos roben las consignas. Hoy más que nunca no olvidamos, no perdonamos. ¡No pasarán!

1 comentari:

INES GARCIA HOLGADO ha dit...

Desde Buenos Aires, los felicito por la iniciativa. Soy primera querellante junto a Darío Rivas contra los crímenes del franquismo en la única causa en el mundo presentada el 14 de abril de 2010.
Gracias por continuamente, luchar por la memoria, por la justicia, por la verdad de todos y todas los y las luchadoras que por un mundo mejor, ofrecieron sus vidas con ideales y valores que nosotros continuaremos hasta el fin de nuestros días y que confiaremos a las siguientes generaciones.