dimecres, 25 de febrer del 2015

CINQUANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CARTA OBERTA DES D'UNA FOSSA TANCADA.



Des d’aquest forat fosc on ja no tinc constància del meu propi cos, els meus ossos es barregen amb els dels meus companys i m’esforço per agafar-me a la persona que vaig ser. Ningú aquí sap on comença i on acaba el seu esquelet i dins d’aquesta germanor de terra i pedres, que és el nostre orgull i la nostra pena, plorem pols i oblit. És aquí mateix on la nostra sang vessada es va solidificar amb les nostres idees antifeixistes, que continuen tan fortes com el tronc de l’arbre que sabem creix formós sobre els nostres cranis foradats, alimentat des del seu bressol, aquell dia plujós, per la nostra carn coratjosa. Aquest arbre és el nostre contacte amb la vida, les seves arrels s’entrellacen amb les nostres restes i ens parlen de fulles, flors i fruits i així sabem que fora d’aquesta cavitat humida el món conserva encara coses que podríem reconèixer. Entenem que la vida continua, sense nosaltres, els que vam perdre, però que no ens vam agenollar per a què els que seguien les nostres passes es mantinguessin dempeus sense acotar el cap.

En aquesta soledat infinita en la qual ens fem una companyia muda, les preguntes ens assalten, en silenci, perquè sabem que estem morts i perquè som conscients que el alè que ens van robar una nit sense estels mai tornarà. Una resposta si en tenim, la certesa de què no veurem ni mares, ni pares, ni filles, ni fills, ni germanes, ni germans, ni companyes, ni companys, mai més. Ens preguntem amb molt neguit, si aquells que ens van sobreviure ens van tenir en el seu record i en el seu cor. Tenim por de saber perquè encara estem aquí, és que potser encara mana i ordena el terror feixista? El nostre consol en la gelada foscor només és la seva memòria i saber que potser encara ens busquen amb la determinació de trobar-nos.

Jo no crec en cap déu, només necessito tenir fe en què un dia algú obri aquesta fossa, que la llum del sol em torni a tocar, que el vent m’acaroni i que em tornin a casa a descansar, a la meva petita terra, amb aquells que vaig estimar i em van estimar.

Dins dels nostres silencis que tanquen gelosament les històries compartides en una cel·la, les repensem una per una perquè no desapareguin, per a recordar qui som i perquè vam lluitar, i en aquest silenci enyorem tant i tantes coses… No puc cridar, no puc gratar aquest pesat sostre, però jo, que no sé resar, prego per a què unes mans vives i fermes retirin aquest pes que m’ofega. Si us plau, algú ho ha de fer abans que els nostres ossos perdin la memòria i ningú pugui dir que jo un dia vaig ser un treballador de sobrenom filòsof, coses del meu poble, que amb un fusell i molts somnis va partir al front a defensar la llibertat. Un fuster que feia taüts per qui emprenia el viatge sense retorn, molts, abans d’hora per culpa de la injustícia. Un home que tenia una família i uns amics. Jo, quina ironia,  no vaig tenir l’abric de la fusta, i per dormir aquesta son induïda pels assassins, com únic matalàs la freda terra d’aquesta fossa que no en sé ubicar. Fa tant de temps que resto aquí que ja no tinc forces ni per a recordar-me des de quan us espero.

Joan.

És totalment inadmissible que encara milers de desapareguts forçats restin en foscos forats arreu del territori. És indecent que les restes dels soldats antifeixistes que van deixar la seva vida lluitant pels nostres drets siguin la joguina d'un gos, el souvenir d'un turista de muntanya o siguin destruïts pel pas del temps. Sembla molt grotesc, però no deixa de ser cert. També és una realitat que hi ha encara molta gent que porta a aquests dignes lluitadors a la memòria i que plora la seva pèrdua en un dol etern fins que no els trobin, els tornin el seu nom i un lloc on poder deixar unes flors, unes llàgrimes o un somriure el dia que puguem celebrar que per fi la veritat, la justícia i la reparació forma part d'una democràcia viva sense corones, sense cap llast del passat.  

Per això exigim que s'obrin les fosses, no una l'any com proposa la Generalitat, perquè si tenim centenars de fosses a Catalunya, d'aquí que s'obrin totes només trobarem pols sense identitat. El seu ADN té data de caducitat, els familiars directes que poden aportar les seves dades genètiques per a cotejar, per llei de vida cada dia són menys. No tenim temps a perdre, per això fem difusió de la iniciativa del Banc d'ADN gestionat per la Fundació Bosch i Gimpera (arqueòleg, professor, advocat, Conseller de Justícia de la Generalitat i exiliat a Mèxic on va morir) i la Universitat de Barcelona (#BANCdADN). Un projecte que tracta de crear un banc de dades com esperança de futur, per a què les següents generacions, néts i besnéts, d'aquells que van patir la pèrdua en primera persona, puguin un dia complir l'encàrrec que els han deixat de tornar a casa l'ésser estimat. És el nostre deure col·lectiu fer-ho possible. 

Us esperem dissabte vinent, 28 de febrer, a la plaça Sant Jaume en el nostre sisè aniversari d'exigència de compliment dels Drets Humans per a les víctimes del franquisme i la transició, crims de lesa humanitat sense prescripció. Continuarem demanant justícia el temps que calgui sense defallir  i recollirem signatures de suport a la querella argentina.  


CASTELLÀ

Carta abierta desde una fosa cerrada. 


Desde este agujero oscuro donde ya no tengo constancia de mi propio cuerpo, mis huesos se mezclan con los de mis compañeros y me esfuerzo para asirme a la persona que fui. Nadie aquí sabe donde empieza y dónde acaba su esqueleto y dentro de esta hermandad de tierra y piedras, que es nuestro orgullo y nuestra pena, lloramos polvo y olvido. Es aquí mismo donde nuestra sangre derramada se solidificó junto a nuestras ideas antifascistas, que continúan tan fuertes como el tronco del árbol que sabemos crece hermoso sobre nuestros cráneos agujereados, alimentado desde su cuna, aquel día lluvioso, por nuestra carne valiente. Este árbol es nuestro contacto con la vida, sus raíces se entrelazan con nuestros restos y nos hablan de hojas, flores y frutos, y así sabemos que fuera de esta cavidad húmeda el mundo conserva todavía cosas que podríamos reconocer. Entendemos que la vida continúa, sin nosotros, los que perdimos, pero que no nos arrodillamos para qué los que seguían nuestros pasos se mantuvieran de pie sin agachar la cabeza. 


En esta soledad infinita en la cual nos hacemos una compañía muda, las preguntas nos asaltan, en silencio, porque sabemos que estamos muertos y porque somos conscientes que el aliento que nos robaron una noche sin estrellas nunca volverá. Una respuesta si tenemos, la certeza de que no veremos ni madres, ni padres, ni hijas, ni hijos, ni hermanas, ni hermanos, ni compañeras, ni compañeros, nunca más. Nos preguntamos con mucha desazón, si aquellos que nos sobrevivieron nos tuvieron en su recuerdo y en su corazón. Tenemos miedo de saber porque todavía estamos aquí ¿es que quizás todavía manda y ordena el terror fascista? Nuestro consuelo en la helada oscuridad sólo son sus memorias y saber que quizá todavía nos buscan con la determinación de encontrarnos. 


Yo no creo en ningún dios, sólo necesito tener fe en que un día alguien abra esta fosa, que la luz del sol me vuelva a tocar, que el viento me acaricie y poder volver a casa a descansar, a mi pequeña tierra, con aquellos que amé y que me amaron. 


Dentro de nuestros silencios que encierran celosamente las historias compartidas en una celda, las repensamos una por una para que no desaparezcan, para recordar quiénes somos y porqué luchamos, y en este silencio añoramos tanto y tantas cosas… No puedo gritar, no puedo arañar este pesado techo, pero yo, que no sé rezar, ruego para que unas manos vivas y firmes retiren este peso que me ahoga. Por favor, alguien lo tiene que hacer antes de que nuestros huesos pierdan la memoria y nadie pueda decir que yo un día fui un trabajador, apodado filósofo, cosas de mi pueblo, que con un fusil y muchos sueños partió al frente a defender la libertad. Un carpintero que hacía ataúdes para los que emprendían el viaje sin retorno, muchos, antes de tiempo por culpa de la injusticia. Un hombre que tenía una familia y unos amigos. Yo, qué ironía, no tuve el abrigo de la madera, y para dormir este sueño inducido por los asesinos, como único colchón la fría tierra de esta fosa que no sé ubicar. Hace tanto de tiempo que estoy aquí que ya no tengo fuerzas ni para recordar desde cuándo os espero.

Joan.

Es totalmente inadmisible que todavía miles de desaparecidos forzados permanezcan en oscuros agujeros por todo el territorio. Es indecente que los restos de los soldados antifascistas que dejaron su vida luchando por nuestros derechos sean el juguete de un perro, el souvenir de un turista de montaña o sean destruidos por el paso del tiempo. Parece muy grotesco, pero no deja de ser cierto. También es una realidad que hay todavía mucha gente que tiene a estos dignos luchadores en su memoria y que llora su pérdida en un luto eterno hasta que no los encuentren, les devuelvan su nombre y un lugar donde poder dejar unas flores, unas lágrimas o una sonrisa el día que podamos celebrar que por fin la verdad, la justicia y la reparación forma parte de una democracia viva sin coronas, sin ningún lastre del pasado. 

Por eso exigimos que se abran las fosas, no una el año como propone la Generalitat, porque si tenemos centenares de fosas en Catalunya, de aquí a que se abren todas sólo encontraremos polvo sin identidad. Su ADN tiene fecha de caducidad, los familiares directos que pueden aportar sus datos genéticos para cotejar, por ley de vida cada día son menos. No tenemos tiempo que perder, por eso hacemos difusión de la iniciativa del Banco de ADN gestionado por la Fundació Bosch i Gimpera (arqueólogo, profesor, abogado, Consejero de Justicia de la Generalitat y exiliado en México donde murió) y la Universitat de Barcelona (#BANCdADN). Un proyecto que trata de crear un banco de datos como esperanza de futuro, para que las siguientes generaciones, nietos y bisnietos, de aquellos que sufrieron la pérdida en primera persona, puedan un día cumplir el encargo que les han dejado de llevar a casa al ser querido. Es nuestro deber colectivo hacerlo posible. 

Os esperamos el sábado 28 de febrero en la plaça Sant Jaume en nuestro sexto aniversario de exigencia de cumplimiento de los Derechos Humanos para las víctimas del franquismo y la transición, crímenes de lesa humanidad sin prescripción. Continuaremos pidiendo justicia el tiempo que haga falta sin desfallecer y recogeremos firmas de apoyo a la querella argentina.