Març, mes de relacions
perilloses.
Quan parlem de desconeixement, de
la repressió més oculta, de les morts més silenciades, quan diem desmemòria,
sobretot estem fent visible la història de la dona sota el franquisme criminal
i vexatori.
La presó de la dona va ser
universal, la conculcació de drets va estar en tots els àmbits. Ja no era tan
sols una qüestió de les idees polítiques de la dona sinó de l’única obsessió d’un
règim feixista sustentat per una Església masclista. La mateixa Església que cremava les dones lliures a les
fogueres de la Santa Inquisició, que tan bé van il·luminar la dictadura de la
creu i el jou del general sanguinari i el seu seguici de missa diària, va
aplicar la tortura amb les seves monges governantes de presidis.
Totes les dones estaven sotmeses
socialment i familiarment, laboral i domèsticament, moralment i sexualment,
unes acceptaven aquest paper i el defensaven en la seva ignorància provocada, altres ho imposaven en la
seva ceguesa feixista i altres es rebel·laven i ho pagaven car. Volien dones-úters per a donar fills a una pàtria “gran”
a cop d’estat i “lliure” a cop de fusell al carrer i regla a l’escola, femelles
orgull d’una dictadura que volia que el guerrer estigués ben reposat. Unes
màquines reproductores sense cap dret sobre el seu cos amb unes lleis tan assassines
i repressives com les que es volen instaurar en aquest moment per part d’un
govern misogin, que vol arraconar la dona a l’àmbit domèstic i condemnar-la
així a la misèria i l’alienació. Mesures intolerables en qualsevol època, però
més greu en una etapa de crisi que afecta sobretot a les dones, aquestes no podran
viatjar com feien les filles dels franquistes a desfer-se de la seva vergonya,
perquè les lleis només estan per castigar els indefensos, els invisibles i els desafavorits,
que cada dia són més.
Així el ministre Gallardón vol portar-nos a la més fosca
caverna franquista, a l’úter del nacionalcatolicisme per a governar el cos de
la dona i la seva capacitat de decisió. Abolir la llei d’avortament que ja la
República va posar en marxa entre altres moltes mesures per a afavorir la
igualtat de drets entre dones i homes. Aquesta voluntat del ministre de
justícia segur que es compartida amb el seu sogre Utrera Molina, ministre de
Franco, que encara fa apologia del feixisme espanyol del qual tan orgullós se
sent. Un Utrera que va formar part del consell de ministres que va matar Salvador Puig Antich un 2 de març a Barcelona a garrote amb tot el patiment, el
seu, i el de les seves germanes que no han deixat de lluitar per ell. Aquestes
demanen que Utrera Molina segui a la banqueta del tribunal argentí que jutjarà
els crims del franquisme. La unidad de destino en lo universal pot tenir el seu
fi en la justícia universal i en els drets humans, que cada dia trepitja un
Govern que no nega només la justícia sinó també la veritat i que lluny de reparar
vexa les víctimes del franquisme, les dones encara més.
Si el dia 2 de març de 1974 van
assassinar a Salvador, un dia després, dos anys més tard, eren cinc treballadors
els que eren abatuts per les bales a Vitòria. Més de cent van quedar ferits en
una massacre de la transició que encara lluïa la mateixa cara franquista. Un
rostre que apareix sota les màscares democràtiques dels que encara defensen
aquest període interminable amb una llista imperdonable de centenars de morts.
L’església on estaven reunits en assemblea les treballadores i treballadors es
va omplir de fum i els carrers, del quals Fraga deia ser propietari, plens de
sang dels que lluitaven pels seus drets. Conjuntament amb Fraga un
Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento de Barcelona durant el
franquisme, conegut pels sindicalistes i estudiants per la seva mà repressiva,
va ser responsable d’aquesta matança. Rodolfo Martín Villa, fet prohome de la
democràcia pel poder i enriquit per aquest amb consells d’administració i
presidència privats. També ell pot veure la seva falangista carrera de polític clau
de la Transacció, assegut a un banc de fusta a la capital argentina davant
d’una jutgessa que li demani responsabilitats per uns fets que aquí han estat
premiats, així ho demana l’Associació Víctimes 3 de Març.
Tot això succeïa amb un príncep, després rei, que com ara, restava, al seu benefici, de vegades més que impassible davant la repressió. Avui com un ornament car, vell, prescindible i caduc. Ni llavors, ni ara va condemnar el franquisme, més aviat tot el contrari, ni ha fet res per a reparar les seves víctimes. Ha ignorat que la seva cadira reial està fonamentada sobre la mort dels que van defensar la legitimitat democràtica republicana.
Consell ministres durant la dictadura presidit pel príncep.
Els marços del passat persegueixen el març present tot buscant justícia pel que va passar i pel que passarà en propers marços si ho permetem. Els que sempre perden és l’hora de que guanyin d’una vegada el dret incontestable als seus drets intocables, a la llibertat personal i col·lectiva i a la igualtat. Per això en aquest mes de la dona, com tots els mesos de l’any, continuarem lluitant com i amb elles per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 29 a les 12 hores a Sant Jaume perquè tot està relacionat i tot és lluita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada